Posts Tagged ‘Marta Segarra’

Marta Segarra: «Volem posseir l’altre i acabem desposseint-nos a nosaltres mateixos»

March 2nd, 2017 No Comments

Fins a quin punt el desig —que d’entrada sembla un fenomen pulsional, que lliga l’home a l’animalitat— està condicionat culturalment? Com afecten els tòpics sobre la feminitat a l’actitud i les decisions que una dona pren a la vida? Quin marge han tingut les dones per descobrir el seu desig en una història cultural i sexual escrita pels homes? En parlem amb Marta Segarra, catedràtica de literatura francesa i d’estudis de gènere a la Universitat de Barcelona, i cofundadora i directora del Centre Dona i Literatura.

Marta Segarra a la conferència Desig i subversió © CCCB, Miquel Taverna, 2017

Marta Segarra a la conferència Desig i subversió © CCCB, Miquel Taverna, 2017

Desitgem segons uns patrons culturals —no només els que marquen l’educació i les lectures, també tot el que absorbim diàriament de manera menys conscient.

Anna Punsoda: L’amor és cultural i el desig és natural.

Marta Segarra: L’amor és una construcció cultural, sí. Per descomptat que no s’entén igual ara que fa cinc-cents anys, ni s’entén igual a Barcelona que a Dakar. Però el desig no és natural, tampoc. Tendim a pensar que és un fenomen instintiu, pulsional —o natural, com tu dius. Però també desitgem segons uns patrons culturals —no només els que marquen l’educació i les lectures, també tot el que absorbim diàriament de manera menys conscient.

Per a mi, el patró cultural més obvi és el que ens impulsa cap a l’heterosexualitat. Creiem que és natural que si ets home desitgis dones, i si ets dona desitgis homes, quan en la realitat no sempre és així, òbviament. La cultura ens empeny cap a una heterosexualitat que algunes teòriques han anomenat «heterosexualitat obligatòria». Els afectes, però també la sexualitat, vénen marcats per patrons culturals que avui dia estan vehiculats sobretot pels relats audiovisuals —el cinema, la televisió, la publicitat, les noves xarxes socials.

AP: Parlant de patrons, al teu assaig Políticas del deseo contraposes dos arquetips de dona: les bíbliques Maria i Eva. Què representen aquests arquetips i a qui serveixen?

MS: D’entrada són un exemple clar sobre com a Occident el nostre pensament sempre s’ha estructurat de manera binària. Bé i Mal, Ànima i Cos, Amor pur i Amor sexual. En aquest sentit, dins del gènere «dona» s’han promogut dos models: la dona bona, que seria Maria —mare, i a més verge, o sigui portadora de vida sense haver sentit mai desig sexual—, i Eva, que seria la primera femme fatale de la història, la que arrossega l’home cap al materialisme, el porta a la condemna mitjançant l’atracció que li genera. Eva és la temptació i la mort perquè l’expulsió del paradís simbolitza la introducció de la mortalitat a la història de la humanitat. Aquest patró, que es perfila conceptualment al segle XIX, és molt antic. I té un missatge molt clar: el desig porta desgràcia. És el mite de Carmen, la dona que no s’enamora, però que té una atracció que funciona en una pluralitat d’homes, i acaba escampant morts i dolor.

AP: I aquesta idea de la dona seductora, manipuladora, conscient de l’efecte dels seus encants, no entra en contradicció amb el tòpic que ens presenta la dona com una criatura sotmesa a les forces tel·lúriques?

MS: I tant. Aquest darrer és un tòpic que paradoxalment agafa força al segle XVIII, el Segle de les llums. Se’ns diu que pel seu cos, per la seva anatomia, la dona està més propera al que és natural. Això és perquè es lliga la feminitat a la maternitat. Cosa que, segons aquest pensament, no passa amb l’home, que pot sublimar el lligam amb la naturalesa mitjançant la raó, elevar-se per sobre de la contingència material.

«La dona artista se’ns ha presentat sovint com l’arquetip de la mala mare, perquè es dedica a l’art —o a la feina, la que sigui— més enllà del rol que suposament li ha assignat la naturalesa»

AP: Per això la dona sempre ha representat la cosa eterna, la base de les coses, i l’home el complement, el progrés.

MS: Sí. Precisament en aquest sentit hi ha una oposició conceptual clàssica, procreació i creació. Maria Àngels Anglada en parla en un poema que porta per nom Una resposta. Aquestes dues activitats s’han vist durant molts segles com a excloents. Moltes dones ho han interioritzat, estan convençudes que el seu paper al món és primordialment de transmissió, de continuïtat, de manteniment familiar. La dona artista se’ns ha presentat sovint com l’arquetip de la mala mare, perquè es dedica a l’art —o a la feina, la que sigui— més enllà del rol que suposament li ha assignat la naturalesa.

Marta Segarra i Merri Torras a la conferència Desig i subversió © CCCB, Miquel Taverna, 2017

Marta Segarra i Merri Torras a la conferència Desig i subversió © CCCB, Miquel Taverna, 2017

AP: I no és possible que hi hagi tòpics, com el que ens presenta la dona com «aquella que acull (l’home, els nens, etc.)», que arrelin a la biologia?

MS: Doncs depèn d’on posis l’accent. La dona també podria ser «aquella que expulsa». De fet, Marguerite Duras té tota una teoria sobre el part (la primera expulsió) com a moviment primigeni. Tu ara pensa com afectaria l’estructura social si, en lloc d’haver-se imposat el relat d’«el cos que acull», s’hagués imposat el relat d’«el cos que expulsa».

AP: Quin espai ha tingut la dona per descobrir el seu desig?

MS: Durant segles el discurs dominant ha dit que l’home era el que desitjava i la dona era l’objecte del desig. La psicoanàlisi freudiana va reforçar aquesta imatge. L’únic paper que podien fer les dones era passiu. A principis del segle XX, a Europa, algunes dones —encara poques— van demostrar amb les seves vides les possibilitats d’anar més enllà, de viure el seu desig segons paràmetres propis. Però comencem a descobrir-nos amb els moviments feministes dels anys setanta. «El nostre cos és nostre» és una reivindicació que cal entendre en aquest sentit, com a possibilitat per allunyar-se dels estereotips sobre la feminitat, amb la intenció de descobrir el nostre propi desig.

AP: A diferència de l’amor, que s’ha vist com un mitjà de transcendència, el desig sol presentar-se com a desfici i ànsies de possessió.

MS: Sí, i no és tan senzill. De vegades sí que el desig es tradueix en un desig de possessió, però de vegades, com que ens posa en crisi com a subjectes, ens trastoca profundament i ens «desfà». Volem posseir l’altre i acabem desposseint-nos a nosaltres mateixos. En aquest sentit, els efectes del desig són interessants perquè posen en crisi l’autonomia i l’autosuficiència del subjecte, problematitzen els seus límits.

AP: Hi ha un desig ètic.

MS: És una manera de dir-ho. Per exemple, Judit Butler, a Deshacer el género, ens presenta la sexualitat com una de les vies, de les esferes humanes, en què és més fàcil «desfer-se», trencar els límits que ens aïllen com a individus. Ens obre a l’altre, a la diferència amb l’altre —diferència en un sentit ampli.

AP: I la sexualització de tot plegat, la presència constant d’estímuls, com afecta el desig?

MS: La hipersexualització és una forma de canalitzar el desig en uns paràmetres molt concrets. Sí que sortim de segles de repressió, que la societat europea ha estat molt puritana en els segles passats. Però la «sexualització» actual no vol dir necessàriament que s’obrin les possibilitats del desig. El discurs feminista dels anys setanta sobre l’alliberació ha estat reabsorbit pel poder i per la lògica capitalista, amb la intenció de potenciar el consum. L’alliberament per se no és subversiu. El desig per ser no és subversiu. De fet, és possible, també, com estem veient en molts casos, que l’«alliberament» i el desig no posin en crisi les estructures socials de poder, sinó que les reforcin.

Marta Segarra participa en diversos debats i programes del CCCB que tracten sobre el paper de la dona en la societat actual. Podeu consultar tots els continguts relacionats amb l’autora al web del CCCB.

Marta Segarra: “L’habitació pròpia de Woolf reivindica un espai mental”

February 5th, 2014 No Comments

Si hagués de definir la Ciutat Oberta en una sola paraula, la catedràtica de Literatura francesa i d’Estudis de gènere de Universitat de Barcelona, Marta Segarra, triaria el concepte de «vulnerabilitat»: “Perquè ve del llatí ferida, i la vulnerabilitat és aquesta capacitat de ser ferit”. “La ciutat oberta és una ciutat vulnerable, fet que va totalment en contra del que la gent vol de la ciutat, que és la seguretat i el tancament”.

La conferència que Marta Segarra farà el proper dilluns 10 de febrer al CCCB porta per títol “L’habitació, la casa, el carrer”, en referència als espais públic, privat i íntim que, segons Segarra, conviuen a la ciutat. Parlarà de les fronteres i els límits entre aquests espais, i de la diferència entre espai privat i íntim que explica Virginia Woolf al seu assaig Una cambra pròpia. “Woolf va patir la dificultat de ser dona i escriptora, i va escriure aquest assaig on es preguntava perquè no hi havia més dones escriptores en el passat, si considerem que l’escriptura és una activitat privada perquè la gent escriu a casa, que és justament l’espai femení”.

En aquest sentit, Woolf reivindicava que a les dones se’ls assignava l’espai privat, és a dir la casa, on hi ha les criatures i no es pot treballar, i no el dret a l’habitació, l’espai de veritable intimitat on poder-se tancar a escriure. “Amb l’habitació pròpia Woolf reivindica també un espai mental,un espai moral. L’habitació pròpia és una imatge simbòlica de la necessitat de tenir un espai propi íntim, a dins de la pell”.

Debat de Barcelona: Ciutat oberta

January 21st, 2014 No Comments

Torna el Debat de Barcelona, amb el qual inaugurem el nostre programa de conferències de l’any. Amb «Ciutat oberta» reprenem un dels cicles amb més tradició al CCCB, que cada any proposa reflexionar sobre algun aspecte clau de la vida contemporània amb una mirada multidisciplinària. Amb els debats dels darrers anys hem volgut posar l’accent en la crisi i la incertesa del futur, les virtuts cíviques, la vida en comú, amb pensadors com Tzvetan Todorov, Nancy Fraser, Zygmunt Bauman, Marina Garcés, Salvador Cardús, Avishai Margalit, Saskia Sassen, Eva Illouz, Orhan Pamuk, Anna Cabré i Antonio Tabucchi.

Richard Sennett CCCB © Miquel Taverna, 2009
Sennett impartirà una de les conferències del debat “Ciutat Oberta”

Per què ara «Ciutat oberta»? El CCCB s’ha volgut afegir a la commemoració del tricentenari del setge de Barcelona oposant, a la ciutat tancada i envoltada per l’enemic, la ciutat oberta, aquella on els ciutadans no viuen sota l’ombra d’una amenaça que posa en perill les seves llibertats.

Des dels seus orígens, la ciutat ha anat associada a la democràcia pel potencial de llibertat, igualtat i pluralisme que conté. A la ciutat oberta, el que és diferent, ambivalent o discrepant no queda fora dels seus límits, sinó que forma part de la vida urbana, és la condició mateixa de la seva existència. I és que les ciutats són espais contradictoris per naturalesa: volem que siguin una llar, un espai d’acollida, de trobada i d’intercanvi, però aquesta obertura porta inevitablement a la incertesa, el conflicte i l’ambigüitat. A la ciutat oberta hi ha convivència però també fricció, novetat però també risc; és aquella on hi ha una tensió constant entre voluntat de control i llibertat, on es posen de manifest les contradiccions de la ciutat contemporània. Per això la ciutat oberta és sobretot una eina per pensar: una aspiració, una condició utòpica, un horitzó ideal. Fa possible somiar la ciutat com a espai d’emancipació i imaginar altres maneres de viure junts, i alhora evidencia les lògiques d’exclusió, les estratègies de supervivència i les dissonàncies inevitables que es desprenen de la vida en comú.

Al llarg de nou setmanes ens preguntarem què fa possible una ciutat oberta avui i què la posa en perill. Parlarem, entre altres temes, dels riscos i les potencialitats de les noves tecnologies, de la diversitat cultural i lingüística, de les fronteres entre espai públic i espai íntim i dels límits reals i imaginaris de la ciutat.

«Ciutat oberta»és el títol del Debat de Barcelona d’aquest 2014, que portarà al CCCB pensadors, teòrics i escriptors del 27 de gener al 24 de març. Hi participaran Evgeny Morozov, Josep Maria Benet i Jornet, Marta Segarra, Manuel Forcano, Bruce Bégout, Rafael Chirbes, Erri de Luca, Richard Sennett i Kamila Shamsie. Les conferències es podran seguir per streaming i a través del hashtag #ciutatoberta.

1