Posts Tagged ‘audiovisuals’

Més enllà del cos

February 25th, 2016 No Comments

En el seu pioner Escape Velocity: Cyberculture at the End of the Century, escrit el 1995, traduït al castellà el 1998 per Ramón Montoya Vozmediano (Velocidad de escape. La cibercultura en el final del siglo) i publicat a Siruela, Mark Dery hi incloïa un capítol titulat «Robocopulació: sexe per tecnologia igual a futur», en el qual s’abordaven possibles vies d’enaltiment i millora del plaer carnal mitjançant l’ornament o el complement tecnològic. La millora evolutiva de la lubricitat per mitjà d’alguna cosa que vagi més enllà de la pell és, probablement, tan vella com l’home, i no es tracta, en absolut, de cap possibilitat inèdita que ens hagi obert aquesta revolució digital que, com sabem molt bé, ens ho ha transformat tot (no sempre per bé, com sostenim els qui contemplem alarmats tant la desintegració de la cultura de l’esforç com el tsunami de narcisisme, entotsolament i atròfia de l’empatia que ha comportat tanta hipervisibilitat i tanta abreviació de vells protocols relacionals del nostre passat analògic immediat).

Portada de “Velocidad de escape”, Mark Dery, Editorial Siruela

El primer homínid que va tallar el primer consolador artesanal per utilitzar-lo en un orifici propi o aliè va ser potser el primer posthumà de la història. La imatge fins i tot obre la possibilitat d’un subjecte prehumà i posthumà alhora, una idea que relativitza la suposada gran distància recorreguda per la humanitat entre la caverna i Tinder d’una manera tan eficaç com la de la famosa el·lipsi de 2001, una odissea de l’espai, que convertia una ossamenta llançada a l’aire en una sofisticada nau espacial que baixava entre estrelles.

En el seu text, Dery no podia reprimir la perplexitat davant la portada del número 2 de la revista Future Sex, que mostrava la grotesca imatge d’una parella hipercablejada i amb la pell folrada d’adorns cibernètics, una estampa molt menys estimulant que no haver mostrat la mateixa parella, per dir-ho d’alguna manera, pell amb pell. L’autor també constatava que les primeres temptatives de sexe virtual i sicalipsi tecnològica no tenien gaire a veure amb un salt quàntic a l’hora de redefinir el sexe, i s’erigien més aviat en variants una mica incòmodes de la sempiterna masturbació: «En un futur de ciència-ficció en què la consciència no estigués limitada a aquest vell contenidor (el cos), sinó que es pogués allotjar a la memòria digital d’un cos robòtic, semblaria com a mínim concebible que la sexualitat humana pogués ser abstreta de qualsevol encarnació, fins i tot d’una consciència humana reconeixible com a tal. Tanmateix, totes les especulacions sobre la sexualitat posthumana s’aturen davant d’un fet inevitable: sempre es fan des d’un punt de vista humà, per a qui la idea mateixa de sexualitat es defineix en termes de carn i humanitat.»

Fotograma de Holy Motors, Leos Carax (2012)

Hi ha una imatge cinematogràfica que sembla obrir subtilment la porta d’aquesta sexualitat posthumana: el coit en motion capture que proposa Leos Carax en un moment de Holy Motors. Convenientment coberts de pell sintètica puntejada per sensors, un home i una dona duen a terme una dansa d’acrobàcies i de cunnilingus sense cunnilingus que s’aboca en unes formes digitals que aviat abandonen qualsevol versemblança anatòmica per cargolar-se, mutar i confondre’s entre si. Curiosament, la imatge d’aquests amants polimòrfics s’assembla molt a la que va servir de portada per a l’edició espanyola d’Escape Velocity.

Abans que siguem capaços de fer aquest salt conceptual que ens alliberi del cos (un dels somnis de la mística, de fet: tot ens ve de lluny i entre el sagrat i el profà sovint només hi ha una membrana molt tènue), la interacció entre desig i tecnologia haurà hagut d’afrontar un dels grans perills detectats per visionaris privilegiats de la nostra imparable immersió en el futur: aquesta mort de l’afecte de què tant va parlar un J. G. Ballard que, de fet, juntament amb futuristes, dadaistes i Marshall McLuhan, acabava apareixent inevitablement en el text de Dery que parlava tant de l’erotització de la màquina com de la deserotització –i deshumanització- de l’home. A l’exposició «+Humans. El futur de la nostra espècie» hi destaquen dues peces que, d’alguna manera, funcionen com la llum i l’ombra d’aquesta qüestió i busquen solucions civilitzades al risc de la nostra caiguda dins l’avenc del solipsisme i l’onanisme existencial.

+ HUMANS. Entrevista. Catherine Kramer presenta “Teledildònica per a relacions a distància”, de Kiiroo from CCCB on Vimeo.

La Teledildònica per a relacions a distància que proposa l’empresa Kiiroo uneix dos models d’eina d’ús habitual –d’una banda, el consolador i la vagina portàtil; d’una altra, les xarxes socials i la comunicació virtual- per oferir una millora evolutiva tant de l’acte de sexe solitari amb additament com d’aquell sexe telefònic els usos benèfics del qual per escurçar llunyanies geogràfiques entre amants precedeixen bastants anys la consolidació de les gairebé sempre nefastes línies eròtiques. Si el sexe telefònic va ajudar i va contribuir a revitalitzar el poder seductor de la paraula, la teledildònica ofereix l’oportunitat d’enfortir aquell sentit que, segons el mestre Jan Švankmajer –autor d’una pel·lícula fonamental sobre la masturbació i el fetitxe: Conspirators of Pleasure-, tenim més adormit: el tacte. Uns artefactes sofisticats que ens fan massatges als genitals mentre veiem els nostres amants en la distància i hi parlem proporcionen una innegable millora respecte a altres estratègies prèvies, però continuen topant amb l’obstacle de sempre, que adquireix una forma doble: malgrat tot, continuem sols, continuem sentint la nostàlgia de la pell…, perquè no hem après a desenvolupar una conceptualització de la sexualitat que ens alliberi del cos. La teledildònica és una cosa semblant a comprar-se un sofà molt més còmode (i amb possibilitat de massatge sota l’entapissat) per posar-lo allà on abans hi havia… un altre sofà.

+ HUMANS. Entrevista. Julijonas Urbonas parla de la “Màquina orgasmàtica” from CCCB on Vimeo.

La peça de l’exposició que més va impressionar aquest visitant va ser la que pràcticament tancava el recorregut: la Muntanya russa eutanàsica de Julijonas Urbonas, una atracció aparentment diabòlica –però en el fons tan racional com la teledildònica- dissenyada per garantir una mort inevitable –si bé plaent i espectacular- als seus usuaris. És sabut que, en una exposició, las peces dialoguen entre si i adquireixen nous sentits inesperats. Separades per la distància del recorregut, la Muntanya russa eutanàsica i la Màquina orgasmàtica Cumspin conspiraven per inspirar una connexió entre Eros i Tànatos: a més, havien sortit del cap d’un mateix artista i compartien els codis de l’atracció firal, i llançaven el missatge secret que el territori quotidià que més pot acostar el ciutadà corrent a l’experiència mística de sortir del cos és el parc d’atraccions. Urbonas fa servir, parlant de la seva sofisticada Cumspin, conceptes tan estimulants com els d’«orgasme hipergravitacional» i «sexe extraterrestre», que suggereixen, doncs, un acostament a la utopia que proposava Dery, la d’una veritable sexualitat posthumana que ens obligui a pensar més enllà del nostre embolcall carnal. En la Cumspin es donen la mà el record de l’acumulador d’energia orgònica de Wilhelm Reich i el de la rèplica bufa que va ser l’orgasmatró imaginat per Woody Allen a El dormilega, alhora que es gestiona i racionalitza l’ús segur d’aquella autoasfíxia eròtica que va portar els personatges dEl imperi dels sentits i celebritats com David Carradine a transformar la petite mort en una mort a seques. El que desanima de la Cumspin és el que n’acaba dient Julijonas Urbonas al final del vídeo: només és una hipòtesi. És a dir, pertany, encara, al terreny de l’utòpic.

Moltes pel·lícules de ciència-ficció recents han parlat del robot com a pròtesi afectiva d’una humanitat tocada per greus dèficits emocionals. Cada cop resulta més fàcil abocar una simulació de l’afecte en una intel·ligència artificial, però sembla que encara se’ns escapa això d’inventar-nos sexualitats que transcendeixin la nostra condició humana. Potser el futur acabarà sent això: el lloc en què amor i sexe viuran en universos radicalment diferents, on el que anomenàvem amor serà el que simularan les nostres creacions sintètiques, mentre que tots nosaltres estarem embarcats en acrobàcies i possibilitats sexuals inèdites per a les quals ni tan sols hem sigut, de moment, capaços d’esbossar un llenguatge.

Viatjant per Gandules ‘14

July 2nd, 2014 No Comments

De punta a punta, d’est a oest, solcant mars i oceans, trepitjant aeroports, fent i (des)fent maletes, parlant altres idiomes –bé, o intentant-ho, amb el toc andalús i divertit de ”Spaniards in London”, de Javier Moreno–. Sols, en companyia. A gust en la distància o terriblement nostàlgics. Estem viatjant molt en aquesta nova edició de Gandules’14-Gas Natural Fenosa, sense gastar ni un euro i sense tenir jet-lag. Ens desplacem per terra, mar i aire a partir d’imatges ja enregistrades i de les mirades particulars del directors dels 20 curtmetratges finalistes.

Fotograma del curt “Tu i Berlín” d’Anna Mitjà.

Primera parada: Berlín. Visitem la capital germànica dos cops, primer amb el “Gabriel”, d’Alice Cugusi, i assistim al monòleg interior d’un escriptor en crisi. Freda i tancada, no és tan fàcil adaptar-se a la ciutat, i molt menys quan hi ha enyorança, amor a distància, com el d’Anna Mitjà, directora de “Tu i Berlín”, un (altre) retrat colpidor de la ciutat i d’aquell amor que arriba tot just quan s’han de prendre itineraris diferents. Viatjar també és això: desviar-se, deixar històries incompletes. “Cada vegada que agafo un avió em vénen ganes d’agafar la càmera i deixar-me emportar per una nova història”. És Helena Bonastre, responsable d’”El viatge” que ens porta de Barcelona a Maastricht en poc més de 13 minuts. Objectiu: trobar feina. Com tants d’altres! D’ara i d’abans. Des de temps immemorials que hi ha gent dient-se “Adéus” (títol del curt d’Antón Varela i María José Pérez), fins aviat, fins no-sé-quan, abraçant-se amb un nus a la gola. “La idea neix de la percepció de veure com amics i familiars propers es veuen obligats a fer les maletes i marxar”. És Galícia, però podria ser Màlaga. Tot és com a “Lugares comunes”, el curt de Delia Márquez i Pablo Díaz, “un petit homenatge a tots els emigrants d’ahir i d’avui”. En aquest cas, inspirat en la història d’una infermera malaguenya que viu a Düsseldorf (Alemanya) des de fa dos anys. Un “adéu” com l’avi del protagonista de “Toledo, Ohio”, que se’n va anar a “fer les Amèriques” als anys quaranta i qui sap si va tornar, un exercici d’escombrar entre el passat per trobar els orígens, les arrels. Com la recerca del pare de la Diana Toucedo a Imágenes secretas per la Patagònia. “El coneixement del meu pare s’havia basat durant anys en mers ideals [...] Finalment vaig voler apropar-me a ell més del que mai havia pogut”. I sense abandonar Argentina, “Viceversa”, del mexicà Atzin Ortiz, narra un retorn a casa, “una representació ficcional de la meva pròpia partida”. Deixar Buenos Aires després de set anys amb el llarg etcètera que acompanya un comiat.

Fotograma d’ “Aller et Retour” de Nuria Monjo.

Cada cop anem més lleugers d’equipatge, ens hem convertit en nòmades postmoderns capaços “d’aprendre a tenir una nova família, altres costums i una altra llengua”, diu Núria Monjo, creadora d’ “Aller et retour”. Després del seu Erasmus a Tournai (Bèlgica) li va tocar acomiadar-se’n i emmagatzemar els records. Només aquells que hi cabien, esclar. Com a “Udlandet”, d’Aina Pociello, un altre Erasmus en imatges, en aquest cas, un any de vivències a Copenhaguen. Viatjar és obrir i tancar cicles, començar una aventura, aprendre un altre idioma o, fins i tot, canviar-te el nom com el polonès “Míjau” (Michael, a Alemanya, Miguel a Espanya), d’Olaia Sendón: “Jo no he escollit cap viatge, ni destí, l’únic que vaig escollir va ser una persona que ens portés d’un país a un altre sense moure’ns”. El Michael ha viscut a quatre països diferents durant la seva vida.

Uns aquí, uns allà. La Barcelona que coneixem també és plena d’històries. “Las tardes”, de la Teresa, protagonista equatoriana del curt d’Alba Molas, n’és un exemple quotidià: una dona que intenta tirar endavant fent de dona de la neteja i cuidant el fill d’una família. Els “Primers dies” del pakistanès Ahmad (un curtmetratge dels alumnes d’acollida de l’Institut Milà i Fontanals) és un reflex del que es viu quan acabes d’arribar a Barcelona. En veu pròpia, i basat en experiències reals. Un viatge en solitari que ens ensenya com és el descobriment d’una nova ciutat. I també el Pakistan és l’origen del protagonista d’“Ashgbar, diario ambulante”, de Violeta Blasco, un retrat documental sobre uns pakistanesos que venen souvenirs al Park Güell: “Volia parlar d’aquella cara oblidada de la ciutat de Barcelona, que sota un presumpte cosmopolitisme amaga una marginalitat evident”. I de marges, i canvis socials, parla “Encajados”, d’Albert Bougleux, retrats diversos d’alguns dels veïns del barri de la Ribera, a Montcada i Reixac, un barri obrer marcat per una heterogènia i conflictiva identitat migratòria. A banda d’això, la immigració africana pren un paper molt rellevant a “9 dies”, d’ Imma Gandia i David Castro, un retrat documental que estableix una comparativa entre el totalitarisme que descriu Hanna Arendt a “Els orígens del totalitarisme” i determinats comportaments socials, d’avui, envers la immigració dels països del sud. A partir de converses amb Josufa No, que van causar molt impacte als dos directors, el curt documental mostra la marginació més crua, incomprensible i difícil. El patiment de molts nouvinguts i el dia a dia d’una immigració que és lluny de ser afable.

I així s’acaba també el nostre el viatge, un viatge gegant. Quan algú diu “estic fora de casa” hi ha moltes coses, moltes històries, encara per explicar. Fi del trajecte. Recordeu que podreu veure els nou curts finalistes a partir del 5 d’agost a les sessions de Gandules’14-Gas Natural Fenosa. Cada pel·lícula programada anirà precedida d’un curt.

MIRA Lab, tres dies dedicats a la recerca i la formació en tecnologia i arts visuals en directe

November 11th, 2013 No Comments

© Arnau Dalmases

Tant les arts visuals com els esdeveniments en directe busquen noves formes d’expressió, interacció i exposició, i han trobat en la tecnologia (de projecció, generació o interactivitat) un perfecte aliat per crear nous espectacles i dimensions en l’art visual. En aquest nou context cultural i artístic, on el new media està permanentment present, el MIRA Festival aposta en la seva tercera edició per la creació del MIRA Lab, un esdeveniment internacional dedicat exclusivament a la recerca i la formació en tecnologia i arts visuals en directe que reunirà, del 14 al 16 de novembre al CCCB artistes, desenvolupadors i col·lectius nacionals i internacionals especialitzats en aquest àmbit.

Oriol Pastor, director del MIRA Festival, assenyala que el MIRA Lab compleix la funció de difusió i de coneixement: «explicar el com i el perquè, el procés de molts  projectes audiovisuals i artístics». Adreçat tant a professionals com a neòfits, el MIRA Lab neix«amb la finalitat de trencar les barreres i augmentar l’interès per disciplines com el mapping, la programació creativa i la interactivitat».

© Ceci Fimia

9 tallers, 3 conferències, 3 debats, 2 espectacles AV, projeccions, presentacions i competicions, i un Espai Hack de networking conformen la primera edició del MIRA Lab, l’aposta del MIRA 2013 per promoure l’intercanvi de coneixements entre tots els agents implicats en la indústria creativa i el new media. Aprendre, mostrar i compartir la fusió entre l’art i la tecnologia en un esdeveniment internacional que fomenta la transversalitat dels participants i les trobades cara a cara, que posa l’èmfasi en el procés i que aposta per la creativitat a través d’activitats innovadores.

El MIRA Lab «busca diferenciar-se d’altres festivals de new media de Barcelona i Catalunya no només en la temàtica, sinó també en el format. Crea durant tres dies un espai de reunió i difusió per a tot el sector de les arts visuals, la tecnologia creativa i els nous mitjans al centre de Barcelona». David Domingo, codirector d’aquest nou esdeveniment, explica també que el MIRA Lab «cobreix diverses temàtiques, obertes a públic de tot tipus: des dels desenvolupadors més experts que busquen una formació avançada o els artistes que volen ensenyar la seva obra, a agències i empreses que volen descobrir noves tendències, i també públic general que vol conèixer una mica més sobre aquestes disciplines».

Les activitats de cada jornada corresponen a una temàtica diferent:

  • Dijous 14 de novembre: Espai i projecció
  • Divendres 15 de novembre: Programació creativa
  • Dissabte 16 de novembre: Interactivitat

© Albert Miralles Gabarró

Philippe Chaurand (creador del software Millumin), Yannick Jacquet (artista d’AntiVJ), Ewelina Aleksandrowicz i Andrzej Wojta (Pussykrew), Luca Carrubba (Esterotips), Miguel Espada i Juan Santacruz (Espadaysantacruz), Eloi Maduell (Playmodes), Arturo Castro (OpenFrameworks), Kike Ramírez (vjspain), Fausto Morales (Slidemedia Lab), Alex Posada (MID), Jaume Sánchez (Clicktorelease), Juan Coll (Mediaflow), Santi Vilanova (Playmodes), Oriol Pastor (Telenoika), Daniel Gonzalez i Luis Sanz, i els col·lectius vjspain, SENSE, Telenoika, Dorkbot, Visual Brasil i 9ard. En total, més de 25 experts, artistes, desenvolupadors i col·lectius nacionals i internacionals especialitzats en tecnologia i arts visuals. David Domingo ressalta que «hi ha moltes tecnologies disruptives que estan transformant les arts visuals (com abans ho han fet amb la música) i el MIRA Lab ofereix un espai per aprendre, descobrir i debatre sobre elles des de diferents punts de vista».

Amb l’objectiu de promocionar i difondre les diferents disciplines relacionades amb l’experimentació de les arts visuals i la tecnologia, MIRA Lab  també programa el dijous 14 a la Sala Teatre del CCCB dos espectacles oberts al públic amb Electronic Performers, que presenta Trinity, i NOBU_LAB (Paola Roberti, Manfredi Borseti i Andrea Giomi), que presenta IN-STRUCTURE/MOOGGER FOGGE. En ells es busca crear experiències exclusives i la tecnologia avançada permet la innovació en els formats i en la relació entre públic i artista. Les projeccions i l’Espai Hack també són àrees que el MIRA Lab obre al públic.

El MIRA Festival, Music & Visual Arts Festival celebra la seva tercera edició amb la voluntat d’involucrar diferents espais de la ciutat amb un únic objectiu: «transformar Barcelona en la capital de les Arts Visuals», afirma Oriol Pastor. Tres dies de recerca, concerts, exhibicions, instal·lacions i projectes visuals en tres espais diferents: CCCB (MIRA Lab), Fabra i Coats (MIRA) i Razzmatazz (MIRA Club).

Podeu consultar la programació per dies del Mira Lab aquí.

“No tocar, por favor”: Nou capítol de Soy Cámara. El programa del CCCB

October 15th, 2013 No Comments

Ens preguntem per aquell lloc que fa tant temps que és allà, per aquell edifici que provoca tant tràfec de gent. Ens preguntem pel museu, pel seu sentit, per les seves normes. Sembla que la frase “no tocar, si us plau” és la lletania que encara ressona en aquell espai i ens preguntem per què és així i si sonarà sempre igual.

El programa del CCCB “Soy Cámara”, que sota el títol “No tocar, por favor” s’emet el dissabte 19 d’octubre a La 2 de TVE, intenta explorar la relació entre el públic i el museu per comprendre com es deplega l’autoritat cultural, però també com s’estableix una desobediència, una dissidència cultural.

Quan agafem una obra d’art d’un museu i la situem en un context descodificat artísticament, la resposta cap aquella imatge o objecte és totalment diferent de la que habitualment es desenvolupa al museu. Així, el museu es converteix en un espai de tensió institucional, en què els moviments, les normes i les formes s’amalgamen sota una litúrgia cultural que ens afecta. Observar aquelles afeccions de la cultura resulta commovedor.

No tocar, por favor” pren com a punt de partida el registre d’incidències del Museu Artium de Vitòria-Gasteiz, recollit pel seu personal de seguretat entre el 2003 i el 2012, per tractar actituds iconoclastes i idolàtriques, recull opinions diverses (historiadors, artistes, personal de seguretat i individus) i ens explica per què hi ha gent que s’enfada en un museu.

Capítol complet

Guió i direcció: Jorge Luís Marzo i Arturo «Fito» Rodríguez

Realitzador: Juan Carlos Rodríguez

Data emissió: Dissabte 19 d’octubre a la 1h30’ a La 2 de TVE

Soy Cámara. El programa del CCCB. Capítol 31

No tocar, por favor, 30’

El CCCB a la televisió. Nova temporada de Soy cámara

October 7th, 2013 No Comments

Després de l’intermedi estival, aquest mes d’octubre comencem la nova temporada del programa per a televisió «Soy cámara. El programa del CCCB», que s’emet a La 2 de TVE.

Tornem amb nous temes i canvis en el calendari i l’horari d’emissió. A partir d’aquest mes, el programa passa a emetre’s els dissabtes a la nit, un canvi desitjat perquè creiem que, pel caràcter especial del Soy cámara, es mourà millor en aquesta franja horària. Tot i això, encara no estem segurs si l’hora que ens ha concedit TVE, la 1.30 de la matinada, excedeix els límits de nocturnitat del nostre públic. En fi! Tots els qui opteu per ficar-vos al llit i llevar-vos d’hora, podeu veure la reemissió el dilluns següent a les 8 del matí i, als qui no us agradin els horaris, sempre podreu veure el programa al web de RTVE i al del CCCB.

El primer capítol de Soy cámara s’emet el 19 d’octubre sota el títol «No tocar, por favor», i tracta de la relació que s’estableix entre el públic i la contemplació d’una obra d’art exposada en el museu. Dirigit per Jorge Luis Marzo, el programa aborda com s’ha creat un ritual específic, convertit en norma estricta, que provoca en alguns visitants una passió per la desobediència, espontània o premeditada en alguns casos.

Al novembre fem un viatge introspectiu per l’estudi de l’artista, revisitant els tòpics establerts des del segle XIX i que dibuixen espais incompatibles amb les noves pràctiques. El programa visita els tallers de Joan Brossa, Francesc Subarroca, Francis Bacon i Dora García, entre d’altres.

Per finalitzar l’any, al desembre, hem realitzat un capítol a partir de les obres teatrals produïdes conjuntament amb el GREC el passat mes de juliol. Explorem les noves dramatúrgies, les actuals experiències de participació amb el públic i comprovem que no hi ha una única tendència teatral, a través d’entrevistes a directors i creadors com Ivo van Hove, Ernesto Collado, Iván Morales i Roger Bernat.

I com ja sabeu els fidels seguidors del programa, seguint la nostra línia, tots els temes queden oberts a la vostra reflexió, que ens podeu fer arribar a través de #SoyCámara en el nostre compte de Twitter @cececebe.

I si voleu veure algun dels trenta capítols anteriors us podeu adreçar aquí: http://www.cccb.org/ca/marc-soy_cmara-34794

CALENDARI D’EMISSIONS
No tocar, per favor – Dissabte 19 d’octubre a la 1.30 h de la matinada (reemissió dilluns 21)
Estudis d’artista – Dissabte 23 novembre a la 1.30 h de la matinada (reemissió dilluns 25)
Benvolgut públic – Dissabte 21 de desembre a la 1.30 h de la matinada (reemissió dilluns 23)

12