El primer cop que vaig veure un cíborg en directe va ser el 2009. Aquell any el meu amic Raúl em va informar emocionat de la visita de Kevin Warwick a Terrassa, la meva ciutat natal, amb motiu d’una conferència que impartia dins del Concurs Internacional de Robòtica. El dia va arribar i l’expectació era màxima. El professor de cibernètica parlava de la seva feina diària davant d’una audiència formada sobretot per joves enginyers. Fascinats, estàvem atents al discurs d’un experimentador que era alhora el principal experiment: Warwick duia implantat un xip que connectava el seu sistema nerviós a una màquina, cosa que el convertia en el primer cíborg de la història.
Durant tota la conferència vaig tenir la impressió que érem molt a prop dels futurs que havia descobert en tants llibres i pel·lícules de ciència-ficció. Tanmateix, tot i que la seva feina amb robots i intel·ligències artificials era capdavanter, el que més em va cridar l’atenció va ser una de les aplicacions en què la Irena, la seva dona, va patir els danys col·laterals de conviure amb un pioner en aquesta àrea. Warwick explicava entre rialles que l’havia aconseguit convèncer perquè participés en la seva investigació i que havien fet una comunicació directa cervell a cervell. Ell sentia al seu cervell els moviments de la mà de la seva dona. Fins i tot, afegint un toc picant al discurs, l’investigador afirmava que aquesta mena de connexió era encara més íntima que el sexe.
La idea em va semblar meravellosa. El meu concepte de cíborg sempre s’havia acostat més al d’un ésser humà a qui traiem una mica d’humà i afegim una mica de màquina, i de sobte descobria una interacció que se saltava la barrera dels cossos de dues persones i els permetia comunicar-se a un nivell d’intimitat mai vist. Allò no sonava artificial, sinó terriblement humà. No es parlava de bits, cables o connexions, sinó de sensacions i sentiments. El ciborguisme els permetia sentir-se l’un a l’altre com cap parella ho havia aconseguit fins a aquell moment. Era un pas més per a la nostra capacitat d’interactuar amb els altres, de sentir-nos, d’unir-nos.
Per sort per a la seva discreta vida, Warwick no semblava un dels cíborgs futuristes de Ghost in the Shell. Els seus implants estaven molt ben dissimulats sota la roba. El primer avanç cap a la visibilitat ciborguiana quedava reservat per a Neil Harbisson, que va haver de batallar amb el govern britànic fins que van acceptar l’antena que li surt de sota els cabells com a part del seu cos; això el convertia en el primer cíborg amb documentació oficial que demostrava aquesta condició. El Neil porta un complement capil·lar tan espectacular perquè va néixer amb una acromatòpsia que només li permet veure-hi en una escala de grisos. Per mitjà de la seva extensió artificial és capaç de convertir els colors en sons i «escoltar-los» gràcies a la plasticitat del cervell.
Aquesta peculiaritat del Neil –sumada, per què no dir-ho, a un gran afany mediàtic i un important sentit de la notorietat pública– l’ha portat a impartir conferències arreu del món com a cofundador de la Cyborg Foundation, defensant que els humans puguem instal·lar-nos al cos tecnologies que, com a ell, ens permetin desenvolupar nous sentits o estendre els que ja tenim més enllà de la nostra corporeïtat. Us pregunteu si hi ha límits físics per a aquesta extensió sensorial? A l’exposició «+Humans» del CCCB tenim la resposta: un bust pintoresc (batejat com a «cap sonocromàtic») disposa de la tecnologia per detectar un color mitjançant una rèplica de la càmera del Neil que li envia la informació a través d’internet. Deu estar rebent les freqüències dels colors des de qualsevol lloc del món. Tenint en compte que per l’exposició hi han passat milers de visitants i que encara se n’esperen molts més fins al 10 d’abril, només podem dir una cosa: santa paciència, la del Neil.
+ HUMANS. Entrevista. Neil Harbisson parla del “Cap sonocromàtic” (Cyborg Foundation) from CCCB on Vimeo.
Deixant de banda peripècies artístiques d’aquest calibre, el moviment que abandera Neil Harbisson obre moltíssimes possibilitats a les persones que, como ell, pateixen alguna limitació com ara l’acromatòpsia. Al cap i a la fi, la comesa de la seva càmera és la mateixa que la que ens va portar a desenvolupar fa milers d’anys les primeres pròtesis artificials: suplir una discapacitat amb elements aliens al cos humà. Vist d’aquesta manera, el ciborguisme és una solució excel·lent per a totes les persones que pateixen un impediment que pot trobar remei amb la tecnologia.
El cas de Moon Ribas és diferent. A l’altra fundadora de la Cyborg Foundation no li calia suplir cap dels seus sentits, sinó que els va voler augmentar mitjançant el que es va batejar com a braç sísmic. Amb la idea d’experimentar el planeta d’una manera més profunda, es va introduir al braç un sensor que vibra quan es produeix un terratrèmol a qualsevol lloc del planeta, cosa que, en paraules de la Moon, li ha permès ampliar les seves sensacions amb aquest «nou sentit sísmic». Si bé és veritat que aquest nou sentit no deixa de ser una mena d’interocepció –o percepció interna–, que tenim tots, la iniciativa de la Moon és una petita mostra de l’enorme potencial del ciborguisme. La seva sensibilitat s’estén a qualsevol lloc del món, cosa que li permet ser més conscient del que s’esdevé en la nostra realitat. Ben pensat, aquesta circumstància no és nova per als que vivim al primer món: l’últim atemptat a París o la trista situació dels refugiats de Síria han trasbalsat moltíssimes més consciències ara que si haguessin tingut lloc fa deu o vint anys, gràcies a l’accés que tenim a tota aquesta informació a través de les nostres tauletes i dels telèfons intel·ligents –que també han donat veu a una multitud de racistes e intolerants, no ho oblidem–. L’únic que ens diferencia de Moon Ribas o Neil Harbisson és que no portem la tecnologia integrada al nostre cos.
+ HUMANS. Entrevista. Moon Ribas parla del “Braç sísmic” (Cyborg Foundation) from CCCB on Vimeo.
Però oblideu –com a mínim a curt termini– el desenvolupament de capacitats per a les quals el nostre cervell no estigui preparat per l’evolució que ha tingut aquest òrgan fins a l’actualitat. Si Thomas Nagel reflexionava el 1974 sobre què se sent quan s’és un ratpenat, Kevin Warwick actualitza i reformula la qüestió en clau tecnològica al seu llibre I, cyborg quan es pregunta: «En absència de referents sensitius previs, el meu cervell serà capaç de processar senyals que no es corresponen amb la vista, l’oïda, l’olfacte, el gust o el tacte?» Tanmateix, és gairebé impossible no deixar volar la nostra imaginació amb les meravelloses possibilitats que ofereix el ciborguisme. Penseu en el que podria ser sentir el que sent el planeta –permeteu-me una antropomorfització com aquesta del que és casa nostra–, o connectar amb les emocions dels habitants de tot el globus.
Potser aquesta hiperconnectivitat ens permetrà comprendre’ns millor els uns als altres. Estendre la nostra empatia no només als que percebem amb els nostres sentits clàssics, sinó també als que sentim de maneres noves gràcies a la tecnologia. És un futur utòpic amb molts sots en el camí –tot avanç tecnològic comporta el seu revers tenebrós, ja que les possibilitats de control d’una societat creixerien exponencialment si la xarxa tingués accés a les nostres interioritats, a part que amb noves diferències naixerien noves pors i nous odis–, però que ben aprofitat podria servir per aconseguir una comunió més gran entre els individus de la nostra espècie. Qui ho sap, potser el nostre futur es convertirà en una gran ironia per la qual incorporar tecnologia als nostres cossos ens acaba fent més humans.