Posts Tagged ‘Jordi Costa’

Més enllà del cos

febrer 25th, 2016 No Comments

En el seu pioner Escape Velocity: Cyberculture at the End of the Century, escrit el 1995, traduït al castellà el 1998 per Ramón Montoya Vozmediano (Velocidad de escape. La cibercultura en el final del siglo) i publicat a Siruela, Mark Dery hi incloïa un capítol titulat «Robocopulació: sexe per tecnologia igual a futur», en el qual s’abordaven possibles vies d’enaltiment i millora del plaer carnal mitjançant l’ornament o el complement tecnològic. La millora evolutiva de la lubricitat per mitjà d’alguna cosa que vagi més enllà de la pell és, probablement, tan vella com l’home, i no es tracta, en absolut, de cap possibilitat inèdita que ens hagi obert aquesta revolució digital que, com sabem molt bé, ens ho ha transformat tot (no sempre per bé, com sostenim els qui contemplem alarmats tant la desintegració de la cultura de l’esforç com el tsunami de narcisisme, entotsolament i atròfia de l’empatia que ha comportat tanta hipervisibilitat i tanta abreviació de vells protocols relacionals del nostre passat analògic immediat).

Portada de “Velocidad de escape”, Mark Dery, Editorial Siruela

El primer homínid que va tallar el primer consolador artesanal per utilitzar-lo en un orifici propi o aliè va ser potser el primer posthumà de la història. La imatge fins i tot obre la possibilitat d’un subjecte prehumà i posthumà alhora, una idea que relativitza la suposada gran distància recorreguda per la humanitat entre la caverna i Tinder d’una manera tan eficaç com la de la famosa el·lipsi de 2001, una odissea de l’espai, que convertia una ossamenta llançada a l’aire en una sofisticada nau espacial que baixava entre estrelles.

En el seu text, Dery no podia reprimir la perplexitat davant la portada del número 2 de la revista Future Sex, que mostrava la grotesca imatge d’una parella hipercablejada i amb la pell folrada d’adorns cibernètics, una estampa molt menys estimulant que no haver mostrat la mateixa parella, per dir-ho d’alguna manera, pell amb pell. L’autor també constatava que les primeres temptatives de sexe virtual i sicalipsi tecnològica no tenien gaire a veure amb un salt quàntic a l’hora de redefinir el sexe, i s’erigien més aviat en variants una mica incòmodes de la sempiterna masturbació: «En un futur de ciència-ficció en què la consciència no estigués limitada a aquest vell contenidor (el cos), sinó que es pogués allotjar a la memòria digital d’un cos robòtic, semblaria com a mínim concebible que la sexualitat humana pogués ser abstreta de qualsevol encarnació, fins i tot d’una consciència humana reconeixible com a tal. Tanmateix, totes les especulacions sobre la sexualitat posthumana s’aturen davant d’un fet inevitable: sempre es fan des d’un punt de vista humà, per a qui la idea mateixa de sexualitat es defineix en termes de carn i humanitat.»

Fotograma de Holy Motors, Leos Carax (2012)

Hi ha una imatge cinematogràfica que sembla obrir subtilment la porta d’aquesta sexualitat posthumana: el coit en motion capture que proposa Leos Carax en un moment de Holy Motors. Convenientment coberts de pell sintètica puntejada per sensors, un home i una dona duen a terme una dansa d’acrobàcies i de cunnilingus sense cunnilingus que s’aboca en unes formes digitals que aviat abandonen qualsevol versemblança anatòmica per cargolar-se, mutar i confondre’s entre si. Curiosament, la imatge d’aquests amants polimòrfics s’assembla molt a la que va servir de portada per a l’edició espanyola d’Escape Velocity.

Abans que siguem capaços de fer aquest salt conceptual que ens alliberi del cos (un dels somnis de la mística, de fet: tot ens ve de lluny i entre el sagrat i el profà sovint només hi ha una membrana molt tènue), la interacció entre desig i tecnologia haurà hagut d’afrontar un dels grans perills detectats per visionaris privilegiats de la nostra imparable immersió en el futur: aquesta mort de l’afecte de què tant va parlar un J. G. Ballard que, de fet, juntament amb futuristes, dadaistes i Marshall McLuhan, acabava apareixent inevitablement en el text de Dery que parlava tant de l’erotització de la màquina com de la deserotització –i deshumanització- de l’home. A l’exposició «+Humans. El futur de la nostra espècie» hi destaquen dues peces que, d’alguna manera, funcionen com la llum i l’ombra d’aquesta qüestió i busquen solucions civilitzades al risc de la nostra caiguda dins l’avenc del solipsisme i l’onanisme existencial.

+ HUMANS. Entrevista. Catherine Kramer presenta “Teledildònica per a relacions a distància”, de Kiiroo from CCCB on Vimeo.

La Teledildònica per a relacions a distància que proposa l’empresa Kiiroo uneix dos models d’eina d’ús habitual –d’una banda, el consolador i la vagina portàtil; d’una altra, les xarxes socials i la comunicació virtual- per oferir una millora evolutiva tant de l’acte de sexe solitari amb additament com d’aquell sexe telefònic els usos benèfics del qual per escurçar llunyanies geogràfiques entre amants precedeixen bastants anys la consolidació de les gairebé sempre nefastes línies eròtiques. Si el sexe telefònic va ajudar i va contribuir a revitalitzar el poder seductor de la paraula, la teledildònica ofereix l’oportunitat d’enfortir aquell sentit que, segons el mestre Jan Švankmajer –autor d’una pel·lícula fonamental sobre la masturbació i el fetitxe: Conspirators of Pleasure-, tenim més adormit: el tacte. Uns artefactes sofisticats que ens fan massatges als genitals mentre veiem els nostres amants en la distància i hi parlem proporcionen una innegable millora respecte a altres estratègies prèvies, però continuen topant amb l’obstacle de sempre, que adquireix una forma doble: malgrat tot, continuem sols, continuem sentint la nostàlgia de la pell…, perquè no hem après a desenvolupar una conceptualització de la sexualitat que ens alliberi del cos. La teledildònica és una cosa semblant a comprar-se un sofà molt més còmode (i amb possibilitat de massatge sota l’entapissat) per posar-lo allà on abans hi havia… un altre sofà.

+ HUMANS. Entrevista. Julijonas Urbonas parla de la “Màquina orgasmàtica” from CCCB on Vimeo.

La peça de l’exposició que més va impressionar aquest visitant va ser la que pràcticament tancava el recorregut: la Muntanya russa eutanàsica de Julijonas Urbonas, una atracció aparentment diabòlica –però en el fons tan racional com la teledildònica- dissenyada per garantir una mort inevitable –si bé plaent i espectacular- als seus usuaris. És sabut que, en una exposició, las peces dialoguen entre si i adquireixen nous sentits inesperats. Separades per la distància del recorregut, la Muntanya russa eutanàsica i la Màquina orgasmàtica Cumspin conspiraven per inspirar una connexió entre Eros i Tànatos: a més, havien sortit del cap d’un mateix artista i compartien els codis de l’atracció firal, i llançaven el missatge secret que el territori quotidià que més pot acostar el ciutadà corrent a l’experiència mística de sortir del cos és el parc d’atraccions. Urbonas fa servir, parlant de la seva sofisticada Cumspin, conceptes tan estimulants com els d’«orgasme hipergravitacional» i «sexe extraterrestre», que suggereixen, doncs, un acostament a la utopia que proposava Dery, la d’una veritable sexualitat posthumana que ens obligui a pensar més enllà del nostre embolcall carnal. En la Cumspin es donen la mà el record de l’acumulador d’energia orgònica de Wilhelm Reich i el de la rèplica bufa que va ser l’orgasmatró imaginat per Woody Allen a El dormilega, alhora que es gestiona i racionalitza l’ús segur d’aquella autoasfíxia eròtica que va portar els personatges dEl imperi dels sentits i celebritats com David Carradine a transformar la petite mort en una mort a seques. El que desanima de la Cumspin és el que n’acaba dient Julijonas Urbonas al final del vídeo: només és una hipòtesi. És a dir, pertany, encara, al terreny de l’utòpic.

Moltes pel·lícules de ciència-ficció recents han parlat del robot com a pròtesi afectiva d’una humanitat tocada per greus dèficits emocionals. Cada cop resulta més fàcil abocar una simulació de l’afecte en una intel·ligència artificial, però sembla que encara se’ns escapa això d’inventar-nos sexualitats que transcendeixin la nostra condició humana. Potser el futur acabarà sent això: el lloc en què amor i sexe viuran en universos radicalment diferents, on el que anomenàvem amor serà el que simularan les nostres creacions sintètiques, mentre que tots nosaltres estarem embarcats en acrobàcies i possibilitats sexuals inèdites per a les quals ni tan sols hem sigut, de moment, capaços d’esbossar un llenguatge.

“La imatge salvatge”, nou curs de l’Aula Xcèntric

octubre 20th, 2014 No Comments

El concepte d’art outsider –aquella pràctica sorgida fora de les acadèmies, en els terrenys de l’exclusió i la marginalitat, fins i tot més enllà de les fronteres de la racionalitat—ha trobat un espai difícil en l’àmbit cinematogràfic per la mateixa naturalesa del mitjà, eperquè els seus dispositius de creació semblen negar la possibilitat d’una creació espontània, visceral i no condicionada pels diversos codis de representació vigents.

Com cada any, l’Aula Xcèntric i l’Institut d’Humanitats organitzen un seminari que té per objectiu apropar el públic a aquests altres cinemes i tradicions artístiques, als quals dedica la seva programació el cinema Xcèntric del CCCB. En aquesta ocasió, presentem “La imatge salvatge. Infiltracions i senders cap aun cinema outsider”, un curs dirigit pel crític i realitzador Jordi Costa, que tindrà lloc al CCCB entre els dies 4 i 27 de novembre.

La idea d’aquest seminari és identificar i presentar les particularitats d’aquest cinema fet als marges, traçar la seva historia a través de les incursions intermitents que ha realitzat al llarg de la història del cinema tradicional, i buscar nous mecanismes i entorns adequats per seguir desenvolupant-lo d’una manera pròspera en el futur, davant els convencionalismes i codis que imperen en el cinema que produïm i consumim massivament. Tot això, a partir de ponències, diàlegs, projeccions i classes pràctiques en les quals els alumnes tindran ocasió de presentar peces prèvies per ser analitzades i debatudes amb el grup.

Jordi Costa, Andrés Hispano, Carles Prats, Juan Antonio Suárez i Juan Bufill seran els ponents encarregats de conduir-nos per aquest sender que porta al cinema outsider, al llarg de les classes que es faran les tardes dels dimarts i dijous del mes de novembre.

Dimarts 4 de novembre // Podem parlar d’un cinema outsider? Algunes premonicions de l’arribada dels bàrbars. Jordi Costa inaugurarà el curs oferint una visió general del cinema outsider,  i el tancarà amb dues classes pràctiques (25 i 27 de novembre) en les quals es tractarà de trobar claus i escenaris propicis per a un cinema outsider del futur. En aquest sentit, Costa ha produït els seus llargmetratges (‘Piccolo Grande Amore’ i ‘La lava en los labios’) seguint les normes del decàleg de Little Secret Film, que proposa una manera de fer cinema basat en les limitacions, l’atzar, el risc i la improvisació.

Dijous 6 de novembre // Idiota, malalt i fora de control. Sessió a càrrec d’Andrés Hispano, que tractarà sobre la fascinació del cinema outsider per la gestualitat del cos anormal, malalt, recreada principalment en l’àmbit de la comèdia. Aquesta relació entre cinema i patologia s’analitzarà a partir de l’assaig de Rae Beth Gordon De Charcot à Charlot.

Dimarts 11 de novembre // Les avantguardes accidentals. Sessió dedicada a la sèrie B i a les avantguardes accidentals que van sorgir a partir de l’àmbit de producció. Carles Prats farà una història d’aquesta “avantguarda silvestre”, en la qual es farà referència a la filmografia de grans clàssics transgressors com Ed Wood jr, José Mojica Marins i Jesús Franco, entre d’altres.

YouTube Preview Image

Dijous 13 de novembre // El cinema de Mike i George Kuchar: melodrama, ufologia i porno. Ponència a càrrec de Juan Antonio Suárez, que se centrarà en el treball dels bessons George i Mike Kuchar, màxims exponents de l’avantguarda cinematogràfica als Estats Units.

Dijous 20 de novembre // Entre el cinema i les arts plàstiques –normals, corrents, excepcionals i excèntrics-. Última sessió teòrica del curs, en la qual Juan Bufill reflexionarà sobre un cinema experimental que es relaciona amb les arts plàstiques d’una manera lliure, amateur, sense pretensions transgressores. Es projectaran obres de Stan Brakhage i Jonas Mekas; i es presentaran filmacions inèdites del mateix Bufill.

* Programa complet.

*Els alumnes de l’Aula Xcèntric tindran accés lliure a les projeccions programades per Xcèntric entre gener i febrer de 2015.

Blogs d’exposicions: paraula de comissari

juliol 13th, 2010 2 Comments

Un dels indicadors de la vida i alegria d’un blog és la quantitat de posts que hi escriu el seu autor/a. L’actualització és un requisit – no escrit enlloc – que se’ls demana – exigeix?- als soferts escriptors de posts. Herència dels mitjans de comunicació tradicionals que (mal)viuen enganxats a una franja horària? Quantes vegades hem llegit bloguers avergonyits disculpant-se davant la seva famolenca audiència per no haver pogut actualitzar el seu diari online!

Existeix, però, un tipus de blogs on el temps s’ha aturat. Publicacions on el que importa no és la capacitat dels seus responsables de produir periòdicament articles en sèrie sinó la possibilitat d’escriure lliurement (i sense timings!) sobre un tema. Són els blogs d’exposicions, atemporals raconets del ciberespai comandats per comissaris, artistes o especialistes del món cultural. En ells podem trobar algunes perles de coneixement cultural i endinsar-nos en l’univers creatiu d’un comissari… sense haver de pagar entrada.

Imelda Marcos fa un petó al fèretre del seu marit ©Reuters

(fotografia publicada al blog “El (d)efecto barroco”)

Jorge Luis Marzo escriu a “El (d)efecto barroco” , diari de l’exposició que prepara pel novembre de 2010 al CCCB. Un interessant recull d’articles i exemples al voltant de la tesi de la mostra: el relat identitari de la hispanitat a través del mite del barroc. Per entendre millor el concepte el “defecte barroc”, són recomanables alguns dels curiosos exemples que Marzo ha recopilat al seu blog com ara les fotografies d’Imelda Marcos en l’enterrament del seu marit o la cobertura mediàtica de la selecció espanyola durant el Mundial de Futbol 2010.

Amb motiu de l’exposició “J.G.Ballard. Autòpsia del nou mil·lenni” (juliol-novembre 2008) el CCCB va obrir un blog per recollir les impressions dels seguidors del genial escriptor de ciència ficció. Entre els textos dels fans ballardians, els del comissari de la mostra, el crític de cinema Jordi Costa. Un bon record a Internet en memòria del desaparegut J.G.Ballard.

L’estiu de 2009, Félix Pérez-Hita va crear “vudutv. Un arte sin artistas” per donar continuïtat a l’exposició “Low cost” de Foment de les Arts i el Disseny (FAD). El blog del co-realitzador del programa de TV del CCCB “Soy Cámara” continua ben viu a hores d’ara, amb crítiques i reflexions al voltant del món de la cultura, l’art i la filosofia contemporània. També podeu llegir a Félix Pérez-Hita des de http://felixph.blogspot.com/

El cap del servei d’activitats culturals del CCCB Iván de la Nuez té, des de març de 2006, un diari personal, on escriu sobre els projectes amb els quals treballa i d’altres temes de l’actualitat cultural. Sota la categoria “Atopia”, podem recuperar un bon nombre d’escrits de De la Nuez relacionats amb l’exposició “Atopia. Art i Ciutat al segle XXI”, mostra que va comissariar aquest any juntament amb Josep Ramoneda.

Aquests són uns pocs exemples de blogs culturals escrits per comissaris que han treballat o treballen al CCCB (disculpeu l’endogàmia!). I vosaltres, seguiu altres blogs culturals semblants que us agradaria recomanar?

1