Institut d'Humanitats

L’acte de mirar

gener 19th, 2016 No Comments

Oblidem amb freqüència que el procés de mirar també és una acció. Quan mirem com a espectadors, observem, seleccionem, comparem i interpretem el que tenim davant dels ulls.

Agafem un exemple: The Assassin (2015), l’última pel·lícula del director taiwanès Hou Hsiao-Hsien. És una pel·lícula en la qual abunden els plans generales en què els personatges es perden en paisatges imponents, un film en què la visió és distant, de càmera testimoni, i aquesta visió ens convida a interpretar constantment el que estem veient.

La protagonista, Nie Yinniang, és una assassina implacable, entrenada per una monja a qui se’n va encarregar la criança des de petita. La Nie ha de triar entre seguir les ordres de la seva mestra, d’assassinar el seu cosí i expromès Tian Ji’an, o deslligar-se dels preceptes amb què va ser instruïda. Cap al final de la pel·lícula, se’ns mostra la discrepància entre mentora i deixebla mitjançant un pla general prolongat en el qual la primera és dalt de tot d’un penya-segat i la Nie entra gradualment en el pla situant-se al peu de les roques. Amb la dilació pròpia de l’aire espès, una boira densa comença a cobrir el pla fins que els personatges gairebé no es veuen. No se’ns atorga ni una paraula, ni el més petit gest per explicar la ruptura entre la Nie i la seva mestra. En canvi, la distància entre els cossos, la lenta invasió de la boira, es presenten davant els nostres ulls testimonis, ulls intèrprets per assenyalar-nos com veiem i interpretem la desafecció cinematogràfica. Quants cops hem vist representada aquesta mateixa escena de distància entre dos éssers de maneres diferents? Comparem, seleccionem la informació que ens ofereix el pla i interpretem.

Fotograma de The Assassin (Hou Hsiao-Hsien,2015)

The Assassin es presenta com l’exemple ideal de la nostra capacitat activa d’interpretació; la manera com està filmada la pel•lícula ens fa pensar constantment en la forma del que estem veient, alhora que ho relacionem, ho posem en diàleg amb altres coses que hem vist.

Perquè escriure, parlar de cinema, no és més que decidir què tenim al davant i de quina manera això es relaciona amb el cinema mateix i amb el món en què vivim. És veure pel·lícules per pensar com ajustar el que hem vist en un relat sobre la contemporaneïtat, com afirmava un crític com Serge Daney. No és la tasca de qui escriu sobre cinema interpretar una obra per assenyalar una veritat absoluta en relació amb aquesta obra o traduir el que vol dir als espectadors; això seria partir de la presumpció que l’espectador sempre és passiu, negar-li l’acte de la seva mirada. Si s’entén que pensar el cinema, o escriure sobre cinema, és dinamitar aquest paper d’autoritat i intèrpret, no ens limitarem a maneres estereotipades de veure les coses, a pautes establertes que avancen el resultat del que escrivim com si fos una ciència exacta. Evitarem pensar el cinema domesticant la mirada, la pròpia i la dels altres.

Pot sonar a bajanada, però per a mi parlar d’imatges és partir d’aquesta base, assumint sempre que és una operació mancada en la qual ens veiem obligats a generar idees a través del discurs d’altres. Una operació en la qual, quan mirem, observem, seleccionem, comparem i interpretem, però sense les presumpcions contingudes en les jerarquies del gust o el coneixement legítim. En una crítica, el que és important de debò és el procés d’interpretació a través del qual construïm aquestes idees.

YouTube Preview Image

I des d’aquest mateix lloc, és necessari comprendre que no tot està escrit o parlat i que s’obren constantment noves formes de pensar i repensar la imatge, i més ara que comptem amb innombrables recursos visuals per acostar-nos a l’audiovisual. Entremig de tot això potser hi ha alguna cosa anomenada crítica cinematogràfica.

Ana Uslenghi, exalumna del Taller de Crítica Cinematogràfica 2015

El Taller de Crítica Cinematogràfica, organitzat per l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics (ACCEC) i l’Institut d’Humanitats, amb la col·laboració del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), se celebrarà entre els dies 2 de febrer i 7 de març al CCCB. Programa i informació pràctica

Escriptura, veritat, revolució. Mercè Ibarz llegeix Joan Garcia Oliver

octubre 30th, 2015 No Comments

És possible narrar la veritat de la revolució? Com dir amb veracitat allò que ha succeït, de bo i de dolent, quan ha passat el brogit de la Història? Com es pot defensar la revolució si l’has perduda, sense oblidar el que hi vas guanyar i a quin preu?  Quin és el valor del testimoni, de la memòria de la revolució?

El seminari Flexo. Revolució 2/6, organitzat per l’Institut d’Humanitats de Barcelona i impartit per la narradora i periodista Mercè Ibarz, explorarà aquestes i altres qüestions relacionades amb les formes de contar la veracitat de l’experiència de la revolució. Ho farà a través de la lectura de les memòries del líder anarcosindicalista Joan Garcia Oliver (Reus, 1901 – Guadalajara, Mèxic, 1980), l’únic dels tres caps de la CNT-FAI que va sobreviure al daltabaix de la Guerra Civil. Ministre de Justícia de la República, es decideix a escriure El eco de los pasos (Ruedo Ibérico, 1978) arran del cop militar contra Salvador Allende. Massa poc considerat i reconegut, el llibre és un testimoni formidable per la precisió dels fets relatats i el coratge narratiu i històric de l’autor, que l’editor José Martínez va acompanyar amb documents –discursos, textos legals, cartes—que confirmen les paraules i l’acció de Joan Garcia Oliver.

A continuació reproduïm les paraules introductòries del mateix Garcia Oliver sobre les raons que el van portar l’any 1978, tres dècades després dels fets revolucionaris, a escriure el llibre:

Este no será un libro completo. Tampoco será una obra lograda.

Sobre la CNT –CNT igual a anarcosindicalismo— se ha escrito bastante. Y se ha escrito por haberse revelado como la única fuerza capaz de hacer frente a los militares españoles sublevados contra el pueblo. Fue la CNT –los anarcosindicalistas— la que impidió, por primera vez en la historia, que un ejército de casta se apoderase de una nación mediante el golpe de Estado militar. Hasta entonces, y aún después, nadie se opuso a los militares cuando en la calle y al frente sus soldados asestaban a su pueblo un golpe de Estado. La sublevación de julio de 1936 era de carácter fascista y al fascismo europeo, en la calle y frente a frente, ningún partido ni organización había osado enfrentarlo. La CNT –los anarcosindicalistas— no logró hacer escuela en las formaciones proletarias del mundo entero. Otros golpes de Estado han sido realizados después por militares. El de Chile, por ejemplo, frente a casi los mismos componentes que en España –socialistas, comunistas, marxistas—, pero, sin anarconsindicalistas, fue para los militares un paseo. Tal como se está explicando lo ocurrido en Chile, la lección para los trabajadores será nula. Porque no fueron los militares quienes mataron a Allende, sino la soledad en que lo dejaron. Algo muy parecido le ocurrió al presidente de la Generalidad de Cataluña, Luis Companys, en el movimiento de octubre de 1934.

Entonces, como ahora,  predominaba en Europa una manifestación del comunismo, gritón, llorón, dado a difamar a cuantos no se doblegan al peso de sus consignas. Bueno, sí, para organizar desfiles aparatosos en Madrid, en Barcelona, en Santiago, en Berlín. Pero, al trepar al poder Hitler en Alemania, solamente el anarquista individualista holandés Van der Lubbe tuvo el arranque de pegarle fuego al Parlamento, desafiando las iras de quien se creía más poderoso que los dioses. Aquel fuego purificador alumbró la sordidez del mundo comunista, pagado de sus periódicos, de sus desfiles, de sus manifestaciones, pero que, carente de la chispa insurreccional de los anarcos, siempre dejó libre el paso a los enemigos de la libertad. No amando la libertad, no son aptos para defenderla.

La CNT tuvo excelentes luchadores, hombres y mujeres capaces de llenar páginas de Historia. Pero careció de intelectuales capaces de describir y de teorizar nuestras gestas.

Durante años he vivido en la duda de si debía eternizarse nuestras luchas en narraciones veraces. El final de Allende, asesinado por la soledad en que lo dejaron sus partidarios, me ha convencido de que convenía que el mundo obrero conociera lo que éramos colectivamente, y no solamente a través de la imagen de un hombre y de un nombre. La CNT dio vida a muchos héroes.

En la medida de lo posible deben irse aportando ya los materiales de la verdadera historia del anarcosindicalismo en su aspecto humano, más importante que las manifestaciones burocráticas, que tanto se han prodigado. Solamente la veracidad puede dar la verdadera dimensión de lo que fuimos.

La verdad, la bella verdad, sólo puede ser apreciada si, junto a ella, como parte de ella misma, está también la fea cara de la verdad.

Inscripcions obertes. Consulta aquí la informació per matricular-te al seminari o escriu a  cursos@cccb.org

“La imatge salvatge”, nou curs de l’Aula Xcèntric

octubre 20th, 2014 No Comments

El concepte d’art outsider –aquella pràctica sorgida fora de les acadèmies, en els terrenys de l’exclusió i la marginalitat, fins i tot més enllà de les fronteres de la racionalitat—ha trobat un espai difícil en l’àmbit cinematogràfic per la mateixa naturalesa del mitjà, eperquè els seus dispositius de creació semblen negar la possibilitat d’una creació espontània, visceral i no condicionada pels diversos codis de representació vigents.

Com cada any, l’Aula Xcèntric i l’Institut d’Humanitats organitzen un seminari que té per objectiu apropar el públic a aquests altres cinemes i tradicions artístiques, als quals dedica la seva programació el cinema Xcèntric del CCCB. En aquesta ocasió, presentem “La imatge salvatge. Infiltracions i senders cap aun cinema outsider”, un curs dirigit pel crític i realitzador Jordi Costa, que tindrà lloc al CCCB entre els dies 4 i 27 de novembre.

La idea d’aquest seminari és identificar i presentar les particularitats d’aquest cinema fet als marges, traçar la seva historia a través de les incursions intermitents que ha realitzat al llarg de la història del cinema tradicional, i buscar nous mecanismes i entorns adequats per seguir desenvolupant-lo d’una manera pròspera en el futur, davant els convencionalismes i codis que imperen en el cinema que produïm i consumim massivament. Tot això, a partir de ponències, diàlegs, projeccions i classes pràctiques en les quals els alumnes tindran ocasió de presentar peces prèvies per ser analitzades i debatudes amb el grup.

Jordi Costa, Andrés Hispano, Carles Prats, Juan Antonio Suárez i Juan Bufill seran els ponents encarregats de conduir-nos per aquest sender que porta al cinema outsider, al llarg de les classes que es faran les tardes dels dimarts i dijous del mes de novembre.

Dimarts 4 de novembre // Podem parlar d’un cinema outsider? Algunes premonicions de l’arribada dels bàrbars. Jordi Costa inaugurarà el curs oferint una visió general del cinema outsider,  i el tancarà amb dues classes pràctiques (25 i 27 de novembre) en les quals es tractarà de trobar claus i escenaris propicis per a un cinema outsider del futur. En aquest sentit, Costa ha produït els seus llargmetratges (‘Piccolo Grande Amore’ i ‘La lava en los labios’) seguint les normes del decàleg de Little Secret Film, que proposa una manera de fer cinema basat en les limitacions, l’atzar, el risc i la improvisació.

Dijous 6 de novembre // Idiota, malalt i fora de control. Sessió a càrrec d’Andrés Hispano, que tractarà sobre la fascinació del cinema outsider per la gestualitat del cos anormal, malalt, recreada principalment en l’àmbit de la comèdia. Aquesta relació entre cinema i patologia s’analitzarà a partir de l’assaig de Rae Beth Gordon De Charcot à Charlot.

Dimarts 11 de novembre // Les avantguardes accidentals. Sessió dedicada a la sèrie B i a les avantguardes accidentals que van sorgir a partir de l’àmbit de producció. Carles Prats farà una història d’aquesta “avantguarda silvestre”, en la qual es farà referència a la filmografia de grans clàssics transgressors com Ed Wood jr, José Mojica Marins i Jesús Franco, entre d’altres.

YouTube Preview Image

Dijous 13 de novembre // El cinema de Mike i George Kuchar: melodrama, ufologia i porno. Ponència a càrrec de Juan Antonio Suárez, que se centrarà en el treball dels bessons George i Mike Kuchar, màxims exponents de l’avantguarda cinematogràfica als Estats Units.

Dijous 20 de novembre // Entre el cinema i les arts plàstiques –normals, corrents, excepcionals i excèntrics-. Última sessió teòrica del curs, en la qual Juan Bufill reflexionarà sobre un cinema experimental que es relaciona amb les arts plàstiques d’una manera lliure, amateur, sense pretensions transgressores. Es projectaran obres de Stan Brakhage i Jonas Mekas; i es presentaran filmacions inèdites del mateix Bufill.

* Programa complet.

*Els alumnes de l’Aula Xcèntric tindran accés lliure a les projeccions programades per Xcèntric entre gener i febrer de 2015.

1