Posts Tagged ‘exposicions’

El CCCB, un centre compromès amb la literatura

April 21st, 2016 1 Comment

Des de l’11 de desembre de 2015, Barcelona forma part de la xarxa de Ciutats Creatives de la UNESCO en l’àmbit de la literatura. Juntament amb Bagdad (Iraq), Ljubljana (Eslovènia), Lviv (Ucraïna), Montevideo (Uruguai), Nottingham (Anglaterra), Óbidos (Portugal), Tartu (Estònia) i Ulyanovsk (Rússia), Barcelona ja té el reconeixement oficial d’una realitat que fa molt de temps que és palpable al carrer.

La literatura és un dels objectius primordials del CCCB i forma part dels seus principis fundacionals: «El CCCB és un espai per a la creació, la investigació, la divulgació i el debat de la cultura contemporània on les arts visuals, la literatura, la filosofia, el cinema, la música, les arts escèniques i l’activitat transmèdia s’interconnecten en un programa interdisciplinari». La literatura és, per tant, un dels temes que ha protagonitzat més exposicions i activitats en els vint anys d’història de la institució.

K15 // Martín Caparrós i Jon Lee Anderson © CCCB, Carlos Cazurro, 2015

El 1995, només un any després de la inauguració, el CCCB va presentar l’exposició El Dublín de James Joyce, la primera d’una sèrie dedicada a les ciutats i els escriptors vinculats a elles. Després de Dublín, el cicle va seguir amb Les Lisboes de Pessoa (1997), La ciutat de K. Praga i Kafka (1999) i Cosmópolis. Borges i Buenos Aires (2002). Totes aquestes exposicions anaven més enllà de l’escriptura per relacionar l’obra dels autors amb els seus paisatges literaris i personals, per descobrir com les ciutats que habitaven eren protagonistes directes o indirectes de les seves obres. A La Trieste de Magris (2011), la ciutat italiana servia de recorregut físic per a l’obra de l’escriptor italià; amb Pasolini Roma (2013), el cineasta es trobava amb l’escriptor per reivindicar el seu paper més crític, i l’Arxiu Bolaño (2013) recordava el pas de l’escriptor xilè per Blanes, Girona i Barcelona a través d’un recorregut detectivesc que els visitants havien de resoldre, en una mena de «metaexposició» que permetia descobrir relacions i pistes dins la mateixa obra de l’autor de Los detectives salvajes.

Arxiu Bolaño. 1977-2003 © Lidia González Alija, 2013

També han estat objecte d’exposició i de debat autors com Calders (Els miralls de la ficció, 2000), Espriu (He mirat aquesta terra, 2013), W.G. Sebald (Les variacions Sebald, 2015, una mostra que relacionava els passejos de l’autor alemany amb l’art contemporani), Julio Cortázar (Viatges, imatges i altres territoris, 2004), Federico García Lorca (1998) i J.G. Ballard (Autòpsia del nou mil·leni, 2008).

Espriu. He mirat aquesta terra © La Fotogràfica, 2014

Va ser l’exposició dedicada a Borges la que va donar nom al festival de literatura amplificada Kosmopolis, que va celebrar la primera edició al desembre del 2002 i, puntualment cada dos anys (amb algunes excepcions: el 2005 se’n va fer una d’especial coincidint amb l’Any del Llibre i la Lectura i el 400è aniversari de la publicació del Quixot), ha reunit alguns dels millors autors de la literatura mundial, entre ells diversos premis Nobel, Cervantes i Príncep d’Astúries, com Juan Marsé, Gao Xingjian, Claudio Magris, J.M. Coetzee, Tzvetan Tódorov, Amos Oz, Ismail Kadaré, Mario Vargas Llosa i Svetlana Alexiévitx. Kosmopolis porta el subtítol de «literatura amplificada», perquè és més que un festival de literatura, perquè els temes de cada edició es relacionen entre ells, perquè l’escriptura, la ciència, el còmic, la paraula escrita i oral, la música i el teatre formen part d’una programació que explora les lletres des de perspectives molt diverses. I perquè no se centra en una única expressió literària, sinó que les engloba totes. Per tot això, ens atreviríem a dir que Kosmopolis és l’únic festival que es fa a Barcelona de literatura entesa en el seu sentit més ampli, ja que altres trobades, com BCNegra o Barcelona Poesia, es troben dins l’àmbit de la literatura especialitzada en el gènere negre i la poesia, respectivament.

K04 // Mario Vargas Llosa © CCCB, Susana Gelida, 2004

Més enllà de les exposicions, el CCCB també ha acollit presentacions de llibres, cursos, actes d’homenatge i conferències d’autors d’arreu. Per exemple, per anomenar-ne només alguns: Paul Auster va presentar el seu Diari d’hivern el 2012; Erri de Luca va parlar de la Mediterrània; Amin Maalouf va debatre sobre identitat i memòria; Orhan Pamuk va reflexionar sobre el futur del museu i la literatura; Herta Müller va presentar una exposició de petit format sobre la seva obra; Salman Rushdie ens va explicar per què vivim en l’era de l’estranyesa, i Jonathan Safran Foer va reivindicar la necessitat de no menjar animals.

K15 // Salman Rushdie i Rodrigo Fresán © CCCB, Miquel Taverna, 2015

Som conscients que la millor manera d’estimular l’interès per la literatura és fer-ho des de l’educació, per això ens sumem a iniciatives com Món Llibre i el festival de literatures i art infantil i juvenil FLIC, dues festes de les lletres que acollim a l’abril i al gener, respectivament, i que se centren en el públic més jove a través de propostes educatives, teatre, actuacions musicals i jocs. I és que els petits lectors poden esdevenir grans lectors i, per tant, són també un públic que pot créixer amb nosaltres. 

El 2016 es van commemorar els set-cents anys de la mort de Ramon Llull i al llarg de l’any es van celebrar diverses activitats relacionades amb l’escriptor, filòsof, teòleg, professor i missioner. Al CCCB ens hi vam sumar amb l’exposició, La màquina de pensar. Ramon Llull i l’ars combinatoria, que oferia una nova perspectiva al voltant de la seva obra. Però no és ni el primer ni l’últim aniversari que hem celebrat al centre: també hem recordat J.V. Foix amb el recital FestFoix. 25 anys amb/sense Foix; hem acollit un homenatge a Joan Vinyoli en els trenta anys de la seva mort, Passeig d’aniversari. Tribut a Joan Vinyoli, i Raimon va llegir textos de Joan Fuster en l’efemèride del 2012 que commemorava els noranta anys del seu naixement i els cinquanta de la publicació de la seva obra cabdal, Nosaltres, els valencians. També celebrem, des de fa tres anys, el Dia Orwell; un cop al mes acollim una trobada dedicada a la paraula oral, PoetrySlam, i regularment els Amics del CCCB participen en el Klub de lectura dirigit pel periodista i escriptor Antonio Lozano. A més, des del 2013, el CCCB forma part de la plataforma Literature Across Frontiers, que promociona la literatura i la traducció en llengües minoritàries i de la qual formen part festivals literaris de llocs tan diversos com Turquia, Polònia, el Regne Unit, Croàcia, Noruega, Portugal o Eslovènia.

A banda de Llull, la programació literària de 2016 va estar farcida de cites importants. La programació contínua de Kosmopolis ens va permetre gaudir de la presència dels escriptors nordamericans John Irving i Don DeLillo i al novembre vam acollir l’Eurocon, la trobada de literatura de ciència-ficció més important d’Europa. El festival Primera Persona ens va portar autors com Renata Adler, Juan Marsé, Carlos Zanón i Jordi Puntí. I també han vingut a parlar de llibres i literatura autors com Elif Shafak, Mia Couto o Patrick Deville. Aquest 2017 hem celebrat una nova edició de Kosmopolis amb noms com John Banville, Pierre Lemaitre, Zeina Abirached, Jean Echenoz i PJ Harvey, que va oferir el primer recital poètic a Espanya, i tindrem amb nosaltres més noms destacats de les lletres contemporànies.

Primera Persona 2015. L’escriptora Caitlin Moran i la periodista Marta Salicrú © CCCB, Miquel Taverna, 2015

Amb tots aquests antecedents, la candidatura de Barcelona com a Ciutat Literària era un projecte al qual el centre es va dedicar amb entusiasme i amb el convenciment que era un reconeixement que Barcelona es mereixia des de feia temps. Ara, amb aquest títol honorífic, la ciutat entra de ple en la lliga de les ciutats creatives mundials, i el CCCB continuarà estant en primera línia defensant la literatura com una de les belles arts. Perquè, tal com defineixen els principis de Kosmopolis, la literatura és «l’únic discurs que no intenta modelar un món amb fonaments absoluts, fronteres disciplinàries o cotilles ideològiques».

Més enllà del cos

February 25th, 2016 No Comments

En el seu pioner Escape Velocity: Cyberculture at the End of the Century, escrit el 1995, traduït al castellà el 1998 per Ramón Montoya Vozmediano (Velocidad de escape. La cibercultura en el final del siglo) i publicat a Siruela, Mark Dery hi incloïa un capítol titulat «Robocopulació: sexe per tecnologia igual a futur», en el qual s’abordaven possibles vies d’enaltiment i millora del plaer carnal mitjançant l’ornament o el complement tecnològic. La millora evolutiva de la lubricitat per mitjà d’alguna cosa que vagi més enllà de la pell és, probablement, tan vella com l’home, i no es tracta, en absolut, de cap possibilitat inèdita que ens hagi obert aquesta revolució digital que, com sabem molt bé, ens ho ha transformat tot (no sempre per bé, com sostenim els qui contemplem alarmats tant la desintegració de la cultura de l’esforç com el tsunami de narcisisme, entotsolament i atròfia de l’empatia que ha comportat tanta hipervisibilitat i tanta abreviació de vells protocols relacionals del nostre passat analògic immediat).

Portada de “Velocidad de escape”, Mark Dery, Editorial Siruela

El primer homínid que va tallar el primer consolador artesanal per utilitzar-lo en un orifici propi o aliè va ser potser el primer posthumà de la història. La imatge fins i tot obre la possibilitat d’un subjecte prehumà i posthumà alhora, una idea que relativitza la suposada gran distància recorreguda per la humanitat entre la caverna i Tinder d’una manera tan eficaç com la de la famosa el·lipsi de 2001, una odissea de l’espai, que convertia una ossamenta llançada a l’aire en una sofisticada nau espacial que baixava entre estrelles.

En el seu text, Dery no podia reprimir la perplexitat davant la portada del número 2 de la revista Future Sex, que mostrava la grotesca imatge d’una parella hipercablejada i amb la pell folrada d’adorns cibernètics, una estampa molt menys estimulant que no haver mostrat la mateixa parella, per dir-ho d’alguna manera, pell amb pell. L’autor també constatava que les primeres temptatives de sexe virtual i sicalipsi tecnològica no tenien gaire a veure amb un salt quàntic a l’hora de redefinir el sexe, i s’erigien més aviat en variants una mica incòmodes de la sempiterna masturbació: «En un futur de ciència-ficció en què la consciència no estigués limitada a aquest vell contenidor (el cos), sinó que es pogués allotjar a la memòria digital d’un cos robòtic, semblaria com a mínim concebible que la sexualitat humana pogués ser abstreta de qualsevol encarnació, fins i tot d’una consciència humana reconeixible com a tal. Tanmateix, totes les especulacions sobre la sexualitat posthumana s’aturen davant d’un fet inevitable: sempre es fan des d’un punt de vista humà, per a qui la idea mateixa de sexualitat es defineix en termes de carn i humanitat.»

Fotograma de Holy Motors, Leos Carax (2012)

Hi ha una imatge cinematogràfica que sembla obrir subtilment la porta d’aquesta sexualitat posthumana: el coit en motion capture que proposa Leos Carax en un moment de Holy Motors. Convenientment coberts de pell sintètica puntejada per sensors, un home i una dona duen a terme una dansa d’acrobàcies i de cunnilingus sense cunnilingus que s’aboca en unes formes digitals que aviat abandonen qualsevol versemblança anatòmica per cargolar-se, mutar i confondre’s entre si. Curiosament, la imatge d’aquests amants polimòrfics s’assembla molt a la que va servir de portada per a l’edició espanyola d’Escape Velocity.

Abans que siguem capaços de fer aquest salt conceptual que ens alliberi del cos (un dels somnis de la mística, de fet: tot ens ve de lluny i entre el sagrat i el profà sovint només hi ha una membrana molt tènue), la interacció entre desig i tecnologia haurà hagut d’afrontar un dels grans perills detectats per visionaris privilegiats de la nostra imparable immersió en el futur: aquesta mort de l’afecte de què tant va parlar un J. G. Ballard que, de fet, juntament amb futuristes, dadaistes i Marshall McLuhan, acabava apareixent inevitablement en el text de Dery que parlava tant de l’erotització de la màquina com de la deserotització –i deshumanització- de l’home. A l’exposició «+Humans. El futur de la nostra espècie» hi destaquen dues peces que, d’alguna manera, funcionen com la llum i l’ombra d’aquesta qüestió i busquen solucions civilitzades al risc de la nostra caiguda dins l’avenc del solipsisme i l’onanisme existencial.

+ HUMANS. Entrevista. Catherine Kramer presenta “Teledildònica per a relacions a distància”, de Kiiroo from CCCB on Vimeo.

La Teledildònica per a relacions a distància que proposa l’empresa Kiiroo uneix dos models d’eina d’ús habitual –d’una banda, el consolador i la vagina portàtil; d’una altra, les xarxes socials i la comunicació virtual- per oferir una millora evolutiva tant de l’acte de sexe solitari amb additament com d’aquell sexe telefònic els usos benèfics del qual per escurçar llunyanies geogràfiques entre amants precedeixen bastants anys la consolidació de les gairebé sempre nefastes línies eròtiques. Si el sexe telefònic va ajudar i va contribuir a revitalitzar el poder seductor de la paraula, la teledildònica ofereix l’oportunitat d’enfortir aquell sentit que, segons el mestre Jan Švankmajer –autor d’una pel·lícula fonamental sobre la masturbació i el fetitxe: Conspirators of Pleasure-, tenim més adormit: el tacte. Uns artefactes sofisticats que ens fan massatges als genitals mentre veiem els nostres amants en la distància i hi parlem proporcionen una innegable millora respecte a altres estratègies prèvies, però continuen topant amb l’obstacle de sempre, que adquireix una forma doble: malgrat tot, continuem sols, continuem sentint la nostàlgia de la pell…, perquè no hem après a desenvolupar una conceptualització de la sexualitat que ens alliberi del cos. La teledildònica és una cosa semblant a comprar-se un sofà molt més còmode (i amb possibilitat de massatge sota l’entapissat) per posar-lo allà on abans hi havia… un altre sofà.

+ HUMANS. Entrevista. Julijonas Urbonas parla de la “Màquina orgasmàtica” from CCCB on Vimeo.

La peça de l’exposició que més va impressionar aquest visitant va ser la que pràcticament tancava el recorregut: la Muntanya russa eutanàsica de Julijonas Urbonas, una atracció aparentment diabòlica –però en el fons tan racional com la teledildònica- dissenyada per garantir una mort inevitable –si bé plaent i espectacular- als seus usuaris. És sabut que, en una exposició, las peces dialoguen entre si i adquireixen nous sentits inesperats. Separades per la distància del recorregut, la Muntanya russa eutanàsica i la Màquina orgasmàtica Cumspin conspiraven per inspirar una connexió entre Eros i Tànatos: a més, havien sortit del cap d’un mateix artista i compartien els codis de l’atracció firal, i llançaven el missatge secret que el territori quotidià que més pot acostar el ciutadà corrent a l’experiència mística de sortir del cos és el parc d’atraccions. Urbonas fa servir, parlant de la seva sofisticada Cumspin, conceptes tan estimulants com els d’«orgasme hipergravitacional» i «sexe extraterrestre», que suggereixen, doncs, un acostament a la utopia que proposava Dery, la d’una veritable sexualitat posthumana que ens obligui a pensar més enllà del nostre embolcall carnal. En la Cumspin es donen la mà el record de l’acumulador d’energia orgònica de Wilhelm Reich i el de la rèplica bufa que va ser l’orgasmatró imaginat per Woody Allen a El dormilega, alhora que es gestiona i racionalitza l’ús segur d’aquella autoasfíxia eròtica que va portar els personatges dEl imperi dels sentits i celebritats com David Carradine a transformar la petite mort en una mort a seques. El que desanima de la Cumspin és el que n’acaba dient Julijonas Urbonas al final del vídeo: només és una hipòtesi. És a dir, pertany, encara, al terreny de l’utòpic.

Moltes pel·lícules de ciència-ficció recents han parlat del robot com a pròtesi afectiva d’una humanitat tocada per greus dèficits emocionals. Cada cop resulta més fàcil abocar una simulació de l’afecte en una intel·ligència artificial, però sembla que encara se’ns escapa això d’inventar-nos sexualitats que transcendeixin la nostra condició humana. Potser el futur acabarà sent això: el lloc en què amor i sexe viuran en universos radicalment diferents, on el que anomenàvem amor serà el que simularan les nostres creacions sintètiques, mentre que tots nosaltres estarem embarcats en acrobàcies i possibilitats sexuals inèdites per a les quals ni tan sols hem sigut, de moment, capaços d’esbossar un llenguatge.

1