Gente Joven, gent moderna

febrer 3rd, 2014 No Comments

Tant si ens agrada com si no, tots som moderns. I, per força –tot i que alguns no n’hagin exercit mai–, tots hem estat gent jove en algun moment. La gent jove dels setanta es delia per figurar a la tarima de ball de Gente Joven, el programa que emetia l’únic canal de televisió que les circumstàncies imposaven. Avui, la gent jove (i no tan jove) descobreix que la música de Gente Joven recupera els sons pretèrits del pop minúscul en espanyol. Sota un mantell de llangor i somnambulisme, entre el primer Sr. Chinarro, The Cure i el Donosti Sound –fins i tot Vainica Doble–, el trio format per Patricia Magadán, Pablo Álvarez i Fernando de la Flor debuta amb un disc amb títol de nomenclatura romana –I, II, III y IV (Discos de Kirlian, 13)– i aspiracions mínimes.

Presentaran la seva proposta el dia 15 de febrer sobre l’escenari d’Emergència! Parlem amb Fernando de la Flor, ideòleg del grup.

Pregunta fàcil, informativa: Com es va formar el grup i per què?

El grup va néixer a l’estiu del 2013. He tocat en altres bandes i sempre he tingut els meus projectes personals en l’àmbit musical. La diferència aquesta vegada és la incorporació de la veu de la Patricia (Madagán). Vam cantar alhora en gairebé totes les cançons. Més endavant es va incorporar al projecte el Pablo (Álvarez) per formar l’alineació actual del grup.

Per què vas triar aquest nom que retrotrau a una altra època de rabiosa autenticitat?

D’una banda, Gente Joven és el programa musical de TVE que es veia a casa meva quan jo era un nen. D’altra banda, hi ha el concepte de Gente Joven com a idea nostàlgica i fins i tot decadent. La majoria dels jubilats que conec, que comencen a ser bastants, enyoren més aquesta etapa que no pas la infantesa.

Llegeixo que us identifiquen amb el dream-pop, amb una certa sensació d’entreson, segurament per la vostra manera de cantar. Crec que, més que no pas per etiquetes, funcioneu per sensacions, vaig errat?

La música que fem no pretén emular cap estil en particular, però el dream-pop sí que és un motlle que s’adapta molt bé al que volem expressar. El caràcter nocturn, les veus murmurades i la cripticitat d’algunes lletres són més aviat una aptitud centrada en la discreció, en el sigil. Jo crec que busquem l’equilibri entre passar desapercebuts i no ser invisibles, si és que una cosa com aquesta es pot aconseguir amb la música.

Què voleu explicar, de què van les vostres cançons? 

Les sensacions que transmeten les cançons es poden intuir com a melangioses o tristes, però mirant de no caure en la depressió o el desassossec. El desamor és una idea que flueix en bona part del nostre CD de debut I, II, III y IV (Discos de Kirlian, 2013). També hi ha un gust pel que és misteriós, inexplicable, i d’aquí sorgeixen cançons més abstractes i fosques.

Destacaria el poder visual dels temes. Proposeu idees amb un contingut visual impactant. Potser aquestes imatges que rebo són com aquestes «primeres llums amb un impacte encegador», de què parleu en un dels vostres temes. En què et bases per construir aquestes idees que adquireixen forma visual?

Ens agrada més centrar-nos en imatges o en el caràcter visual d’una situació o escena. No em sento gaire còmode escrivint textos de manera confessional. Evito ser explícit, m’estimo més anar-me’n en raons i de tant en tant posar un peu a terra amb una frase o una expressió que donin un punt de realitat a la cançó per evitar ser excessivament surrealista.

Crec que la vostra música s’explica a través de les vostres influències. No sols a través d’elles, però són molt il·lustratives. Pots nomenar cinc d’aquests noms que figuren a l’essència de Gente Joven?

Sr. Chinarro «NH3 Light»

La influència en la nostra música de l’època més «abstracta» de Sr. Chinarro és evident. La barreja de melodies tristes i els textos una mica enrevessats amb tons costumistes d’aquella etapa em fascinen. He triat aquest vídeo perquè els bòlids i els anuncis publicitaris del circuit em semblen molt representatius de la idea que tenim a Gente Joven de la melangia.

The New Year «Disease»

The New Year/Bedhead són una mostra de la idea que abans comentava de grup discret, però amb una certa transcendència. Els germans Kadane tenen un gust exquisit a l’hora de compondre cançons emocionants sense arribar a ser pesats o pretensiosos. I amb Chris Brokaw ala bateria. Quèmés es pot demanar?

Wild Nothing «Full Perfomance»

Wild Nothing és un dels grups actuals de dream-pop que m’agraden més. Aquest vídeo me’l va ensenyar el Pablo a casa seva després d’una llarga nit de canyes i sidres a Xixón. Un directe que dura amb prou feines mitja hora, on toquen les seves cançons senzilles i boniques. Si mai muntés una banda amb bateria, baixista i teclista, m’agradaria que sonéssim així.

Burial «Stolen dog»

Ritmes esquàlids, ressons infinits, melangia, nocturnitat i fred. Tots aquests elements són importants en la música que fem i Burial els conjuga com ningú. Si perds el gos o te’l roben, la sensació deu ser molt semblant al que transmet aquesta cançó.

Galaxie 500 «Temperature’s rising»

No cal ser un virtuós per compondre grans cançons ni cantar com un rossinyol per commoure. Galaxie 500 en són un clar exemple. Un dels meus trios preferits.

http://youtu.be/BvlgOsD6MuI

The Cure «High»

Disintegration i Wish són dos dels discos que he escoltat més en la meva vida. The Cure m’han influït des de sempre, ja que la meva germana els posava a casa constantment. Aquest vídeo em sembla una altra mostra del seu sentit de l’humor, malgrat l’etiqueta del grup «fosc» o «sinistre». Veure Robert Smith empassat per una aranya gegant o penjat d’un estel són imatges que em fan cargolar-me de riure. No prendre’s gaire seriosament un mateix em sembla essencial.

@JaimeCasasB

Gente Joven presentarà el seu primer treball discogràfic I, II, III y IV a l’escenari de l’Auditori del CCCB en el marc de la sisena edició d’Emergència!

Kíar, un món secret

gener 30th, 2014 No Comments

Té 18 anys i només dues cançons penjades a la xarxa. Produeix, canta i escriu. Es diu Kíar, perquè així és com ha volgut presentar-se davant el públic. No vol dir res sobre la seva veritable identitat. «Kíar és el meu nom artístic –diu a través del correu electrònic–. I com que es tracta d’art, de cara al públic, m’estimo més fer servir sempre aquest nom. Ja que el meu nom i els meus cognoms són només per a la meva vida personal».

Kíar és, sense cap mena de dubte, una de les grans sorpreses que descobrirà aquesta edició d’Emergència! Una veu personal i estranyament familiar, que recorda les millors cantautores que es mouen en el marge de l’èxit massiu. La seva música, com les elucubracions adolescents, semblants a les de Holden Caufield –el personatge de J.D. Salinger–, explica aquest moment en què tot és possible i tot està per fer. Res no sona impostat, tot té sentit.

Com és que has començat tan jove a fer una música tan, diguem-ne, «adulta»? Sorprèn en molts sentits, sobretot en com n’està, de definida, la proposta. Explica’m una mica la teva història en la música, que és curta però productiva.

Des de sempre la música ha estat en mi. Vaig començar fa força temps, quan tenia més o menys vuit anys. Llavors vivia enmig d’una vall, envoltada d’arbres. En aquell moment vaig sentir la necessitat de reclamar un piano per poder interpretar les melodies que s’anaven creant en el meu cap. Suposo que, en el fons, l’única intenció era poder expressar les sensacions que rebia del meu entorn. Llavors el temps anava passant i jo constantment estava creant. Però ningú, llevat de la meva mare, sabia res de les meves composicions. Dins meu, fluïen sensacions, emocions i sentiments, que volia transformar en llenguatge. M’imagino que, al final, el fet de crear esdevé un anhel de compartir.

Escolta la música de Kíar aquí.

Llegeixo a la xarxa un comentari sobre la teva música, afirma que és «el cant del vent entre la flora de la Fageda den Jordà». Com a poesia està bé, però com a fet constatable, no tant. És a dir, se’m fa difícil considerar el fet que, per ser de la Garrotxa, la teva música tingui una relació directa amb el teu lloc de procedència. És música totalment anglosaxona… Com t’ha influït artísticament el fet de ser de la Garrotxa, un lloc amb poca repercussió musical? Si és que t’ha influït en res…

Sí. Sí que és important l’entorn. I la Garrotxa és un indret molt bell. Tot i que, en realitat, no sóc dela Garrotxa. Hivaig anar a viure amb els meus pares quan tenia tres anys. Certament, vivíem en un lloc idíl·lic i apartat. Però, de tota manera, crec que no són sols els llocs, sinó les persones, amb la seva manera de percebre la vida, les que experimenten, senten. Etcètera.

Un dels teus dos temes, Mamas blood, és una història dramàtica. Sembla que hi parles de la violència domèstica. Té res a veure amb la teva vida? En què t’inspires quan escrius?

En general, m’inspiro a través de sensacions i emocions. Aquesta cançó, Mamas Blood, és un d’aquells moments que reflecteix un instant de la meva vida, en què no em vaig poder aguantar i expressar aquesta sensació per convertir-la en música.

Per a quan un disc en el mercat? Quins plans tens?

Pel que fa als meus plans, el meu gran desig és presentar el meu projecte a l’estranger. Ja que sempre m’he sentit molt atreta per les terres llunyanes. Aquest sempre ha estat el meu objectiu.

De moment sóc aquí, encantadíssima amb la proposta d’en Sergio, director del festival Emergència 2014, i poder tenir l’oportunitat de mostrar una petita part de la meva obra. En els meus plans entra la possibilitat de fer múltiples concerts, si aquests s’ofereixen i es dóna la conjuntura adient. I, sobretot, donar-me a conèixer.

Identifiques el teu estil com a «folk sci-fi experimental». En quina mesura creus que és experimental? I la referència a la ciència-ficció, en què es tradueix?

Et diré que, pel que fa a l’etiqueta de «folk sci-fi experimental», m’hi sento propera. Tot i que també et confessaré que amb les etiquetes no em sento gaire còmoda, ni per a mi ni per als altres, en cap àmbit. És cert que semblava una etiqueta confirmada, ja que estava escrita a les biografies que tenia per alguna pàgina d’Internet, però de cap manera no és oficial ni confirmada. Va ser una primera etiqueta que algú em va posar amb la intenció de començar a marcar el meu gènere musical. Però, en realitat, com ja he dit, no m’agraden les etiquetes, perquè penso que et tanquen, t’estanquen i crec que estancar-se és el que et priva de tota llibertat.

Potser, «experimental» faci referència a temes que encara no han sortit a la llum, però també a Alien Love, que està penjat a Youtube.

M’apassiona la ciència-ficció. Sóc una fanàtica del cinema d’aquest gènere. També de les novel·les d’Asimov. Sempre, quan estic creant, ja siguin lletres, melodies o sons, visualitzo indrets d’altres mons, extraterrestres… També m’interessa molt el món dela robòtica. I, per damunt de tot, l’Univers. La meva inspiració la dec a tot plegat.

M’agrada l’estil entretallat del teu fraseig a l’hora de cantar, no sona forçat. Per què tries cantar d’aquesta manera?

Com ja he dit a la pregunta anterior, estic molt enamorada de tot aquest món dela ciència-ficció. Del’Univers, dels planetes i dels éssers que hi puguin habitar… i és llavors, quan imagino una manera de parlar i de cantar, que em surt sol des de dins, quan ja m’he endinsat del tot en els meus mons imaginats, o no…

Quines influències has tingut? Cantes i interpretes amb un estil que recorda moltes de les cantautores més reconegudes i destacables…

Tinc una mare molt melòmana i suposo que tanta música diversa sonant al meu voltant em devia deixar una empremta –potser fins i tot ja en el ventre matern–. Més que influències, et puc nomenar uns quants amb els quals he crescut (perquè la llista podria ser molt llarga i diversa): Richard Manfyed, Michael Jarre, Moby, Klaus Schulze, Kitaro, Muse, Placebo…

També t’haig de dir que encara no he tret a la llum la gran majoria de cançons que tinc per presentar, però crec que amb elles es podrà veure millor les seves característiques i aires que et puguin recordar algunes influències o els trets semblants. El que faig és tan sols crear el que sento en un moment determinat i, bé, mai no m’he plantejat aquesta mena de coses. Cadascú ha de seguir els seus propis passos sempre i no mirar cap als que no siguin seus. Cadascú té el seu camí i s’ha de respectar. De la mateixa manera, el que els altres opinin és la seva llibertat i això també ho respecto moltíssim.

@JaimeCasasB

KÍAR estarà tocant a l’escenari Auditori de l’E! 2014

Toni Casares ens parla de Josep Maria Benet i Jornet

gener 29th, 2014 No Comments

El pròxim dilluns 3 de febrer el director teatral Toni Casares conversarà amb el dramaturg Josep Maria Benet i Jornet en la segona sessió del cicle de conferències «Ciutat oberta». El seu diàleg sobre «Ciutat i drama» ens permetrà conèixer com ha influït en el dramaturg haver crescut al barri del Raval, i descobrirem que la ciutat, com a espai de conflicte i de xoc, és ideal per imaginar històries de tota mena. En aquesta entrevista Casares ens avança el paper de l’espai públic en l’obra de Benet i Jornet.

Què en podem esperar, de la conversa que tindreu amb Josep Maria Benet i Jornet al CCCB?

El Benet és un home radicalment modern en els seus plantejaments, i és un exemple molt clar que escriure teatre és un mecanisme personal per ordenar-se el món i entendre’l. Per ell ser teatrero és una manera d’entendre la vida. A banda, el Benet és un personatge passional, grandiloqüent en les seves expressions, i sempre és divertit sentir-lo parlar.

El més interessant de la tertúlia pot ser conèixer el seu punt de vista sobre la ciutat: com pensa la ciutat un dramaturg, què hi troba, què li dóna la ciutat, tant a nivell personal com a l’hora d’escriure. Veure com cada ciutat i cada zona de la ciutat té la seva pròpia teatralitat. El Benet es considera un escriptor molt de barri, del Raval i Sant Antoni, i sovint contraposa la ciutat del soroll a la ciutat del silenci: als barris populars tot és soroll, mentre que els barris rics són silenciosos, i per tant aquí hi ha una teatralitat més intimista.

Serà interessant veure com la vida a la ciutat l’ha influït en l’escriptura i, per altra banda, com el teatre afecta la ciutat. Això últim potser ens permetrà parlar de l’evolució que ha tingut el paper del teatre en les dinàmiques urbanes, des dels anys 70 fins ara. Amb el teatre independent dels 70 vam viure una explosió de la creativitat i una politització de l’escena, i la funció social que va tenir això ha estat molt reconeixible. Durant els 80 hi va haver un recolliment, un teatre més críptic, i ara segurament el teatre torna a ser sol·licitat per la ciutat, no només institucionalment, sinó d’una manera vital.

Per què hi ha tanta ciutat a les obres del Benet?

Perquè la ciutat és el territori dels conflictes i els amagatalls, és l’espai de xoc, on aquest soroll i la manera de tractar els problemes i els conflictes esdevé teatral. A la ciutat les relacions es basen en les puntes de conflicte que veiem, però amb molt subtext amagat a sota, com al teatre. Això també passa als pobles, però a la ciutat es multiplica i diversifica el ventall temàtic. El carrer és l’espai de trobada entre persones, i això el fa teatral. Per al teatre del Benet, el barri és l’espai on és possible el contacte entre perdedors i vencedors, entre víctimes i botxins, d’una manera horitzontal i transversal, i això li permet imaginar infinitat d’històries.

Ell situa les seves obres tant en interiors com en exteriors, tant en l’esfera privada com a l’espai públic.

Tant Una vella, coneguda olor com Olors, que de fet és una mena de represa de la primera al cap d’uns anys, són dues obres especialment urbanes, situades directament al Raval. I de fet Una vella, coneguda olor no es pensa ni a l’interior ni a l’exterior: el Benet la situa als balcons del barri, que és l’exterior de l’interior que amagues. Al balcó pots espiar el veí, hi pots conversar, i l’obra reflecteix un món de balcons i persianes del qual la protagonista es vol escapar. Aquestes dues obres també reflecteixen com ha evolucionat el Raval, com ha deixat de ser un espai de la Catalunya menestral, de les classes populars, i com ha canviat amb la immigració, espanyola i més tard d’arreu del món. De fet a Olors, quan reprèn la història de la primera, ja hi introdueix el tema de la immigració dels països àrabs i la diversitat que viu el barri en l’actualitat.

Una vella, coneguda olor © David Ruano/TNC

Univers Internet: com afecta la Xarxa les nostres vides?

gener 27th, 2014 No Comments

Sabies que la petjada de carboni d’Internet va superar el 2007 la de la indústria de l’aviació i que va arribar a representar un 2% de les emissions internacionals? Que l’any 2012 es calculava que el 91% de la població internauta tenia presència activa a la xarxa i que hi havia una mitjana de 2,31 xarxes per individu? Que l’ús de xarxes socials va augmentar un 31,8% en un any entre els joves catalans de 8 a 14 anys? Que la xarxa permet que amb un sol clic tinguem a la nostra disposició més d’un milió de terabytes, la major part d’accés gratuït?

YouTube Preview Image

L’any 1977 Ray i Charles Eames van fer l’animació The Powers of Ten per explicar l’escala relativa de l’Univers en potències de 10. En els darrers temps hi ha un altre univers que està adquirint una gran magnitud: el d’Internet, que té efectes en molts àmbits de les nostres vides.

Univers Internet és un projecte que té com a objectiu principal oferir una reflexió crítica i creativa sobre el conjunt de les tecnologies vinculades a Internet, un fenomen que està provocant una transformació inèdita en la història humana. La primera activitat d’Univers Internet és un cicle de quatre sessions de formació (5, 7, 12 i 14 de febrer), que oferirà una visió global d’Internet i de com afecta les nostres vides en tres nivells d’incidència: sobre la persona, sobre la ciutat i sobre el planeta.

El curs és el primer d’una sèrie adreçada a professionals i estudiants de l’àmbit educatiu, així com a persones vinculades a la formació d’infants i joves. El programa té un doble objectiu: construir progressivament una visió global d’Internet i els seus efectes i donar eines als educadors a fi que aquest coneixement sigui transferit a l’aula.

Les sessions de formació combinen una presentació teòrica amb tallers i van acompanyades de material de suport. La primera (5 de febrer) oferirà una mirada global sobre què és la xarxa i servirà per presentar el marc conceptual del projecte. Juan Insua (CCCB Lab) parlarà de la Història d’Internet, una història en construcció, una creació col·lectiva, l’origen de la qual se situa en l’àmbit cientificomilitar i que actualment ha passat a formar part de la nostra vida quotidiana. Però quin és l’abast real de la revolució digital i com afecta tots els àmbits del coneixement humà? A continuació, en el taller «Construint la xarxa», Efraín Foglia (Guifi.net) ensenyarà com construir una xarxa de telecomunicacions simulada per conèixer l’estructura real d’Internet i les seves alternatives.

La segona sessió (7 de febrer) aborda els efectes d’Internet al cervell: com afecten Internet i les noves tecnologies el sistema cognitiu? La presentació anirà a càrrec de Cristina Sáez, que sintetitzarà les dues visions que existeixen sobre aquesta qüestió: Internet ens fa més superficials o més llestos? També parlarà del paper que la tecnologia ha de jugar dins l’aula. En el taller, Irene Lapuente (La Mandarina de Newton) explicarà la lògica de la programació, que és la de la resolució de problemes. Com podem aplicar aquesta lògica a la vida quotidiana? I al plantejament d’un treball acadèmic, per obtenir més bons resultats? Com s’aplica a la computació?

La tercera sessió (12 de febrer) s’atura en el nivell de la ciutat i ofereix una mirada crítica i constructiva de les xarxes socials. La presentació anirà a càrrec de Jordi Bernabeu, que parlarà dels pros i els contres de l’ús de les xarxes socials entre infants i adolescents i de com afavorir-ne els usos responsables, potenciar usuaris autònoms i crítics, i alhora establir els mecanismes bàsics de prevenció. En el taller «Les xarxes socials com a eina per a la construcció d’un ciutadà conscient i participatiu», Isidre Plaza i Senén Roy presentaran de manera pràctica com les xarxes socials poden donar un nou significat a l’espai públic i el bé comú i com poden transformar la democràcia i la participació activa en l’esfera política en totes les seves representacions (per exemple, com poden fomentar la participació en el govern de l’escola?).

En la darrera sessió (14 de febrer) tractarem dels efectes de la xarxa a nivell planetari: aquests darrers anys s’està començant a plantejar la qüestió que Internet potser no és tan sostenible com s’havia dit. En la seva presentació, Marcus Hurst es preguntarà quin és l’impacte mediambiental d’Internet donada la seva dimensió material i com es pot minimitzar. En el taller, Jordi Olivé i Ramon Farreny ensenyaran a calcular la petjada ecològica de l’ús quotidià d’Internet i com es pot integrar aquest exercici a l’aula.

En el camp de l’educació, la confusió que ha comportat l’anomenada revolució digital ha suposat moltes pors i incerteses. En aquest nou context sorgeixen dubtes com ara els següents: quin paper ha de tenir la tecnologia en l’educació? Quin és el rol del docent en aquest nou escenari? Quines competències cal desenvolupar? Univers Internet ofereix una visió global del fenomen, una comprensió del nou sistema que es dibuixa per tal d’oferir eines als professors d’infants que ja són natius digitals.

Trobareu un avanç dels continguts del cicle en el blog LAB.

La història amagada d’Escarlata

gener 22nd, 2014 No Comments

Tercera entrega a propòsit d’Emergència! 2014. Avui és el torn del nou duo Escarlata, un experiment col·laboratiu que desbrolla la poc conformista tradició del pop amb vocació poètica. La mateixa en la qual abans van transitar Randy Newman, High Llamas, Robert Wyatt o Dennis Wilson.
Presenten Lo que me dijiste al oído se extendió por todo el mundo (Fohen, 13), una d’aquelles obres que caminen en els marges de la vel·leïtosa actualitat de la música alternativa. La seva projecció ha estat tan limitada, que amb prou feines ha transcendit els límits dels cercles de prescripció, en què s’ha lloat el calat i significat del projecte.

Escarlata són Remate i Israel Marco. Escarlata és el producte d’una trobada espontània i entusiasta. Escarlata conjuga el talent d’aquests dos músics de llarga trajectòria a l’escena nacional. El madrileny Remate, amb deu treballs publicats, té una personalitat vibrant que defuig de reüll totes les varietats de la cançó d’autor. A més, aquest 2014 estrenarà la seva faceta d’escriptor publicant Suelo estar, un llibre inspirat en un dels temes d’Una araña a punto de comerse a una mosca. Israel Marco, presència habitual d’Emergència!, ostenta un incommensurable i marcat talent artístic que reparteix entre tots els seus projectes: Cuchillo, Caballo i Viva. És un guitarrista fi i intuïtiu, un músic que cal seguir de prop quan puja a un escenari: en cada acord, en cada arpegi que fa, explica alguna cosa. Una història que, tot sovint, supera les expectatives de l’audiència.

Plegats, i gairebé podríem dir que sense pretendre-ho, han elaborat un discurs propi que ha cristal·litzat en el dibuix d’un món a mig camí entre el que és oníric i el que és reflexiu. Estrany però atraient. Concís i eloqüent. Instrumentalment complex i laboriós, ple de detalls nítids que anticipen el següent pas de la narració. Els seus temes ens expliquen històries mínimes sobre atmosferes cinematogràfiques i líriques. Es mouen tan lents com poden entestats a acostar-nos les seves fílies i fòbies; els ressorts no explícits d’una música tan imaginativa com sofisticada.

Entre els diferents projectes en què tots dos esteu involucrats, com va néixer aquesta col·laboració i per què?

L’origen, sobretot, va ser Carlos Toronado, que ens «va presentar». Com que em coneixia molt bé des de fa una dècada i com que acabàvem d’enregistrar Cuchillo, va intuir que ens complementaríem bé, perquè érem i som molt diferents, però tenim una idea de la música ètica i estètica semblant. No pas en la forma que pot adquirir la música necessàriament, però sí en la manera d’abordar-la. És una qüestió d’actitud i ofici, crec. I va pensar que els nostres forts eclosionarien, el que ell veia com els meus textos i les meves harmonies i la seva visió panoràmica i el seu detallisme. En resum, va ser així la trobada.

Què hi ha a Escarlata que ha aconseguit sincronitzar-vos d’una manera tan natural? Com heu arribat a una sintonia com aquesta?

Tant de bo que tinguis raó, jo em sento molt bé respecte al que hem fet. Ens hem posat molt al servei d’un tercer element, no de la suma de Remate i Cuchillo. Molt al caire de la «inspiració», «naturalesa morta» de les cançons, d’un moment inesperat que ens fes saltar-nos el guió. Per això vam anar i vam treballar a l’estudi sense metes clares, només amb la idea clara de buscar una cosa molt estimulant.

Quins trets defineixen Escarlata? Veus fràgils i atmosferes poètiques?

No és res que penséssim a priori, llevat un llum Escarlata. Aquest tipus de llum lynchià però no necessàriament tan fetitxista, sinó intentar dur aquest llum a altres paisatges. Jo diria que sí que és molt oníric, i febril, però febre del fenc i aquestes coses. Una mica teatral, però en cinema. No ho sé, espero que no sigui TAN intel·lectual, perquè tot plegat va sortir molt instintiu.

Destacaria la capacitat per colar humor i reflexió entre aquest punt oníric que transita al llarg del disc. De què parlen aquestes cançons? Hi ha referències a l’esport, a la malaltia, a l’amor, etc. L’univers temàtic és molt eclèctic.

Jo crec que les cançons parlen de coses que semblen rares, però ni passen de manera rara ni són tan poc habituals ni tenen res de rar-circenses o una cosa així, sinó que diuen que la vida és rara i si aïllem aquests moments rars és per riure’ns de tot, d’aquests moments i dels no-rars. Tot és una convenció. Tot és un paper que interpretem. Però tothom. El mecànic, el ciclista i jo.

Hi persisteix un aire cinematogràfic. El cinema ha estat una influència a Escarlata?

Si. Realitzadors com David Lynch o Alexander Payne, etc.

Escarlata Fiesta

Abans que músics, els dos membres del duo són melòmans. Remate va seleccionar cinc temes de cinc grups que formen l’ADN musical del duo. «Un còctel de tot això és molt ESCARLATA», diu:

Robert Wyatt Sea song

The Glove (Steven Severin & Robert Smith) Punish Me With Kisses

John Cale & Brian Eno Spinning Away

Carpenters Superstar

The Beach Boys & Annette Funicello The Monkey’s Uncle

@JaimeCasasB

El duo Escarlata presentarà Lo que me dijiste al oído se extendió por todo el mundo a l’escenari Auditori dins de l’E!2014.

«...1020...2829303132...405060...»