Posts Tagged ‘seminari’

Més [que] humans?

desembre 11th, 2015 No Comments

Durant les últimes setmanes s’han formulat moltes preguntes en el context de «+HUMANS. El futur de la nostra espècie». Són preguntes com ara: què significa ser humans en l’actualitat?, com serà ser humans d’aquí cent anys? o, quins són els futurs que esperem o desitgem? Aquestes són tan sols una mostra de la multiplicitat de qüestions sorgides a partir dels diferents projectes que componen «+HUMANS».

Sembla comprensible que en una exposició que ens convida a pensar sobre el futur de la nostra espècie totes les preguntes tinguin com a protagonista la humanitat, i més específicament els desitjos i les preocupacions pel nostre futur. Un dels dubtes que es plantegen és a què fem referència quan proposem pensar el nostre futur en el context contemporani i, potser més important, qui incloem en aquesta mena de ser-nosaltres. Cathrine Kramer, comissària executiva de l’exposició, afirma que «El signe més de “+Humans” implica una direcció positiva per al futur de la nostra espècie», però alguns dels projectes que formen part de «+HUMANS» també ens conviden a considerar el signe més com l’obertura de la possibilitat de pensar-nos més enllà de les premisses humanistes de què parteixen totes les qüestions anteriors, és a dir, l’ésser humà com a mesura de totes les coses.

The Incredible Shrinking Man d’Arne Hendricks

The Incredible Shrinking Man d’Arne Hendricks

Des d’una perspectiva tecnofòbica, part de les propostes es poden entendre com una exaltació de les tecnologies contemporànies, que ens situen davant del panorama d’un futur de cossos autocontrolats, capital biogènic i obsolescència programada (ja no aplicada únicament als artefactes tecnològics); si a més a més hi afegim la possibilitat d’estendre la subjectivitat més enllà de l’humà, aleshores ens endinsem en el tràgic futur de la dilució i l’acabament de l’ésser humà. Per contrarestar aquesta por a l’acabament, projectes como els de Stelarc (retratat per Nina Sellars), Semi-living Worry Dolls de TC&A o The Incredible Shrinking Man d’Arne Hendricks aborden aquestes qüestions generant al seu torn nous territoris d’experiència, de resistència i de presa de consciència, tant dels riscos com de les possibilitats que ens ofereix el context actual, i aquest ens ofereix sí que conté una qüestió fonamental: a qui se li ofereixen? Tampoc es tracta de fer un acostament tecnofílic, sinó un acostament que estigui més enllà tant de les pors como de les actituds de celebració de les tecnologies, és a dir, es tracta de situar-nos en un lloc intermedi per pensar conjuntament els riscos, les possibilitats, les conseqüències ètiques o polítiques, entre moltes altres, que planteja «+HUMANS».

L’obsolescència tant del cos com de la condició humana tal com els havíem entès, amb el cos com un tot i la condició humana vista des d’una ontologia monovalent, ens porta a una possible desconstrucció i dilució de l’ésser humà, però és important tenir present que aquesta dilució no comporta únicament riscos, sinó també possibilitats, perquè ens interpel·la sobre la nostra condició contemporània. Si les noves tècniques en biologia molecular i sintètica, en protètica, en enginyeria de teixits i en neurociència ens permeten pensar noves possibilitats al voltant del cos, a l’entorn o als límits del que entenem per vida, d’alguna manera hem d’admetre que aquest conjunt de nous sabers no comporta només un augment de les capacitats, sinó també una dilució de la nostra autocomprensió en tant que éssers humans, que passa d’una concepció estàtica a una concepció dinàmica, diluïda i estesa. Agafem com a exemple Stelarc o Neil Harbisson. Amb els seus projectes, i en el cas de Harbisson amb la seva identificació com a ciborg, veiem que, mitjançant la interacció amb les tecnologies, moltes de les capacitats que se’ls havien negat als artefactes de fet els pertanyen. Si ja no som únicament en tant que nosaltres mateix_s, sinó que som una mena d’amalgama composta per una multiplicitat de fragments del que fins ara havíem considerat separat, orgànic o tecnològic, sembla necessari plantejar el repensament del nostre ser-en-el-món. Si, com va afirmar al seu moment Katherine Hayles, la concepció de l’home ha sigut una concepció basada en l’opressió i en la dominació, potser la dilució de l’ésser humà, d’aquell ésser humà arrelat en les premisses humanistes, és mes urgent, o inevitable, que mai, però quines són les conseqüències?

Neil Harbisson a l'exposició + HUMANS

Neil Harbisson a l’exposició + HUMANS

Els projectes que trobem a l’exposició ofereixen un lloc per pensar qüestions ètiques relatives al context actual, que, de la mateixa manera que nosaltres, estan en desplaçament perpetu, cosa que no en suposa la inexistència, sinó la construcció constant. Si aquest més també inclou la possibilitat de pensar-nos més enllà de l’espècie, hauríem de començar a plantejar la possibilitat de deixar enrere una concepció de l’ésser humà que no tingui en compte les polaritats. Som híbrids anòmals, però estem disposaYs a repensar la nostra manera d’habitar? Estem disposaYs a repensar el nostre co-estar? És possible constituir un nosaltres més enllà de l’espècie, que integri aquests altres no-humans sense establir una jerarquia de possessió o profit?

Sloterdijk insinuava que potser la preocupació per la dilució de l’ésser humà en les narratives posthumanes es basa en la preocupació per la baixada de la humanitat del seu pedestal ontològic. Rosi Braidotti aprofita el buit ontològic que es dóna en aquesta dilució per omplir-lo de noves espècies; d’aquesta manera ens planteja el repte de passar d’una subjectivitat unitària a una subjectivitat nòmada i ens proposa pensar un subjecte no-unitari mitjançant l’eliminació de l’obstacle que representa l’individualisme autocentrat. Ja no és només qüestió de pensar el futur de la nostra espècie; projectes com Tardicotchi de S.W.A.M.P. ens conviden a pensar aquest ser-nosaltres en un context que ha superat les proposicions de l’humanisme, mentre que Braidotti ens convida a pensar la nostra condició apostant per una dimensió posthumana, superant l’antropocentrisme, desconstruint la supremacia de l’espècie humana i establint un contínuum naturalesa-cultura que ens permeti pensar un ser-nosaltres que englobi diferents agents.

Ara ens queda el repte de fer-ho comprensible.

Tardicotchi by S.W.A.M.P

Tardicotchi by S.W.A.M.P

Laura Benítez, doctora en filosofia per la UAB amb una tesi sobre la relació entre pràctiques artístiques i biotecnologies impartirà a l’Institut d’Humanitats el curs «Bioart. La condició humana en l’art contemporani» entre l’11 de febrer i el 17 de març, en el marc de l’exposició «+HUMANS».

Escriptura, veritat, revolució. Mercè Ibarz llegeix Joan Garcia Oliver

octubre 30th, 2015 No Comments

És possible narrar la veritat de la revolució? Com dir amb veracitat allò que ha succeït, de bo i de dolent, quan ha passat el brogit de la Història? Com es pot defensar la revolució si l’has perduda, sense oblidar el que hi vas guanyar i a quin preu?  Quin és el valor del testimoni, de la memòria de la revolució?

El seminari Flexo. Revolució 2/6, organitzat per l’Institut d’Humanitats de Barcelona i impartit per la narradora i periodista Mercè Ibarz, explorarà aquestes i altres qüestions relacionades amb les formes de contar la veracitat de l’experiència de la revolució. Ho farà a través de la lectura de les memòries del líder anarcosindicalista Joan Garcia Oliver (Reus, 1901 – Guadalajara, Mèxic, 1980), l’únic dels tres caps de la CNT-FAI que va sobreviure al daltabaix de la Guerra Civil. Ministre de Justícia de la República, es decideix a escriure El eco de los pasos (Ruedo Ibérico, 1978) arran del cop militar contra Salvador Allende. Massa poc considerat i reconegut, el llibre és un testimoni formidable per la precisió dels fets relatats i el coratge narratiu i històric de l’autor, que l’editor José Martínez va acompanyar amb documents –discursos, textos legals, cartes—que confirmen les paraules i l’acció de Joan Garcia Oliver.

A continuació reproduïm les paraules introductòries del mateix Garcia Oliver sobre les raons que el van portar l’any 1978, tres dècades després dels fets revolucionaris, a escriure el llibre:

Este no será un libro completo. Tampoco será una obra lograda.

Sobre la CNT –CNT igual a anarcosindicalismo— se ha escrito bastante. Y se ha escrito por haberse revelado como la única fuerza capaz de hacer frente a los militares españoles sublevados contra el pueblo. Fue la CNT –los anarcosindicalistas— la que impidió, por primera vez en la historia, que un ejército de casta se apoderase de una nación mediante el golpe de Estado militar. Hasta entonces, y aún después, nadie se opuso a los militares cuando en la calle y al frente sus soldados asestaban a su pueblo un golpe de Estado. La sublevación de julio de 1936 era de carácter fascista y al fascismo europeo, en la calle y frente a frente, ningún partido ni organización había osado enfrentarlo. La CNT –los anarcosindicalistas— no logró hacer escuela en las formaciones proletarias del mundo entero. Otros golpes de Estado han sido realizados después por militares. El de Chile, por ejemplo, frente a casi los mismos componentes que en España –socialistas, comunistas, marxistas—, pero, sin anarconsindicalistas, fue para los militares un paseo. Tal como se está explicando lo ocurrido en Chile, la lección para los trabajadores será nula. Porque no fueron los militares quienes mataron a Allende, sino la soledad en que lo dejaron. Algo muy parecido le ocurrió al presidente de la Generalidad de Cataluña, Luis Companys, en el movimiento de octubre de 1934.

Entonces, como ahora,  predominaba en Europa una manifestación del comunismo, gritón, llorón, dado a difamar a cuantos no se doblegan al peso de sus consignas. Bueno, sí, para organizar desfiles aparatosos en Madrid, en Barcelona, en Santiago, en Berlín. Pero, al trepar al poder Hitler en Alemania, solamente el anarquista individualista holandés Van der Lubbe tuvo el arranque de pegarle fuego al Parlamento, desafiando las iras de quien se creía más poderoso que los dioses. Aquel fuego purificador alumbró la sordidez del mundo comunista, pagado de sus periódicos, de sus desfiles, de sus manifestaciones, pero que, carente de la chispa insurreccional de los anarcos, siempre dejó libre el paso a los enemigos de la libertad. No amando la libertad, no son aptos para defenderla.

La CNT tuvo excelentes luchadores, hombres y mujeres capaces de llenar páginas de Historia. Pero careció de intelectuales capaces de describir y de teorizar nuestras gestas.

Durante años he vivido en la duda de si debía eternizarse nuestras luchas en narraciones veraces. El final de Allende, asesinado por la soledad en que lo dejaron sus partidarios, me ha convencido de que convenía que el mundo obrero conociera lo que éramos colectivamente, y no solamente a través de la imagen de un hombre y de un nombre. La CNT dio vida a muchos héroes.

En la medida de lo posible deben irse aportando ya los materiales de la verdadera historia del anarcosindicalismo en su aspecto humano, más importante que las manifestaciones burocráticas, que tanto se han prodigado. Solamente la veracidad puede dar la verdadera dimensión de lo que fuimos.

La verdad, la bella verdad, sólo puede ser apreciada si, junto a ella, como parte de ella misma, está también la fea cara de la verdad.

Inscripcions obertes. Consulta aquí la informació per matricular-te al seminari o escriu a  [email protected]

Jo i els altres. Identitat, conflicte i representació

gener 13th, 2014 No Comments

Avui, les cultures es defineixen per les seves fronteres, que marquen i diferencien allò que està dins del que roman a fora. Com a mínim això és el que succeeix sota la nostra òptica occidental, filtrada a través d’un desenvolupament històric concret. La modernitat, mitjançant estratègies polítiques com el liberalisme, el nacionalisme o el colonialisme, va representar la culminació d’aquest pensament que ha esdevingut estructural a l’hora de definir les societats. Ara bé, és possible reformular aquesta visió i imaginar una alternativa política integradora, no fonamentada en la tensió entre la identitat pròpia i la diferència de l’altre? I en aquest cas, fins on ens caldria retrocedir per refer la nostra història? Caldria reformular només la modernitat o seria necessari anar més enllà?

Alternatives n’hi ha hagut, d’entre les que destaquen les propostes polítiques comunitàries i les seves derivacions internacionalistes, per una banda, i l’exploració històrica de la voluntat d’autoexili, per l’altra. Tant una com l’altra, en dos extrems oposats, proposaven formes concretes de reformular la relació amb l’altre. El temps ha mostrat, però, el fracàs de les dues propostes: de la primera, pel fet de deixar enrere la llibertat individual; i de la segona, pel fet d’impossibilitar la identitat col·lectiva. Es torna evident, així, la dificultat d’anar més enllà de la dualitat implícita entre el subjecte i la seva alteritat.

La globalització tal com se’ns presenta avui, lligada a les seves repercussions comunitàries, sembla que es torni a proposar com una sortida viable. Però ràpidament ens adonem de que en un món altament connectat necessitem desenvolupar-nos i crear les nostres identitats en acords comunitaris que reformulen totes les nostres categories polítiques. En un moment mediatitzat –i ara, amb l’explosió de les noves tecnologies, més que mai–, aquests acords s’han anat forjant com a simulacres: simulacres que possibiliten als individus un altre tipus de desenvolupament identitari, simulacres que disposen un terreny aliè en el què s’hi teixeixen les relacions intersubjectives.

Conèixer i analitzar diverses representacions de la tensió de l’individu amb l’altre, representacions que s’han donat històricament a través de la mitologia i la religió, de l’art i la literatura, fins arribar al cinema com la formulació més polititzada d’aquesta tensió, ens pot ajudar a comprendre en què consisteix exactament. I ens pot ajudar a comprendre també, el que potser és encara més important, perquè la tenim tan interioritzada i perquè ens és tan difícil imaginar propostes que vagin més enllà o que, fins i tot, puguin aniquilar-la.

“Jo i els altres. Arquetips per representar el món” és un seminari impartit pels filòsofs Enric Puig Punyet i Gisela Llovet i organitzat per l’Institut d’Humanitats de Barcelona. Tindrà lloc cada dimecres a les 19:00h entre el 22 de gener i el 5 de març. La matrícula està oberta.

1