Posts Tagged ‘Institut d’Humanitats de Barcelona’

L’acte de mirar

January 19th, 2016 No Comments

Oblidem amb freqüència que el procés de mirar també és una acció. Quan mirem com a espectadors, observem, seleccionem, comparem i interpretem el que tenim davant dels ulls.

Agafem un exemple: The Assassin (2015), l’última pel·lícula del director taiwanès Hou Hsiao-Hsien. És una pel·lícula en la qual abunden els plans generales en què els personatges es perden en paisatges imponents, un film en què la visió és distant, de càmera testimoni, i aquesta visió ens convida a interpretar constantment el que estem veient.

La protagonista, Nie Yinniang, és una assassina implacable, entrenada per una monja a qui se’n va encarregar la criança des de petita. La Nie ha de triar entre seguir les ordres de la seva mestra, d’assassinar el seu cosí i expromès Tian Ji’an, o deslligar-se dels preceptes amb què va ser instruïda. Cap al final de la pel·lícula, se’ns mostra la discrepància entre mentora i deixebla mitjançant un pla general prolongat en el qual la primera és dalt de tot d’un penya-segat i la Nie entra gradualment en el pla situant-se al peu de les roques. Amb la dilació pròpia de l’aire espès, una boira densa comença a cobrir el pla fins que els personatges gairebé no es veuen. No se’ns atorga ni una paraula, ni el més petit gest per explicar la ruptura entre la Nie i la seva mestra. En canvi, la distància entre els cossos, la lenta invasió de la boira, es presenten davant els nostres ulls testimonis, ulls intèrprets per assenyalar-nos com veiem i interpretem la desafecció cinematogràfica. Quants cops hem vist representada aquesta mateixa escena de distància entre dos éssers de maneres diferents? Comparem, seleccionem la informació que ens ofereix el pla i interpretem.

Fotograma de The Assassin (Hou Hsiao-Hsien,2015)

The Assassin es presenta com l’exemple ideal de la nostra capacitat activa d’interpretació; la manera com està filmada la pel•lícula ens fa pensar constantment en la forma del que estem veient, alhora que ho relacionem, ho posem en diàleg amb altres coses que hem vist.

Perquè escriure, parlar de cinema, no és més que decidir què tenim al davant i de quina manera això es relaciona amb el cinema mateix i amb el món en què vivim. És veure pel·lícules per pensar com ajustar el que hem vist en un relat sobre la contemporaneïtat, com afirmava un crític com Serge Daney. No és la tasca de qui escriu sobre cinema interpretar una obra per assenyalar una veritat absoluta en relació amb aquesta obra o traduir el que vol dir als espectadors; això seria partir de la presumpció que l’espectador sempre és passiu, negar-li l’acte de la seva mirada. Si s’entén que pensar el cinema, o escriure sobre cinema, és dinamitar aquest paper d’autoritat i intèrpret, no ens limitarem a maneres estereotipades de veure les coses, a pautes establertes que avancen el resultat del que escrivim com si fos una ciència exacta. Evitarem pensar el cinema domesticant la mirada, la pròpia i la dels altres.

Pot sonar a bajanada, però per a mi parlar d’imatges és partir d’aquesta base, assumint sempre que és una operació mancada en la qual ens veiem obligats a generar idees a través del discurs d’altres. Una operació en la qual, quan mirem, observem, seleccionem, comparem i interpretem, però sense les presumpcions contingudes en les jerarquies del gust o el coneixement legítim. En una crítica, el que és important de debò és el procés d’interpretació a través del qual construïm aquestes idees.

YouTube Preview Image

I des d’aquest mateix lloc, és necessari comprendre que no tot està escrit o parlat i que s’obren constantment noves formes de pensar i repensar la imatge, i més ara que comptem amb innombrables recursos visuals per acostar-nos a l’audiovisual. Entremig de tot això potser hi ha alguna cosa anomenada crítica cinematogràfica.

Ana Uslenghi, exalumna del Taller de Crítica Cinematogràfica 2015

El Taller de Crítica Cinematogràfica, organitzat per l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics (ACCEC) i l’Institut d’Humanitats, amb la col·laboració del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), se celebrarà entre els dies 2 de febrer i 7 de març al CCCB. Programa i informació pràctica

Més [que] humans?

December 11th, 2015 No Comments

Durant les últimes setmanes s’han formulat moltes preguntes en el context de «+HUMANS. El futur de la nostra espècie». Són preguntes com ara: què significa ser humans en l’actualitat?, com serà ser humans d’aquí cent anys? o, quins són els futurs que esperem o desitgem? Aquestes són tan sols una mostra de la multiplicitat de qüestions sorgides a partir dels diferents projectes que componen «+HUMANS».

Sembla comprensible que en una exposició que ens convida a pensar sobre el futur de la nostra espècie totes les preguntes tinguin com a protagonista la humanitat, i més específicament els desitjos i les preocupacions pel nostre futur. Un dels dubtes que es plantegen és a què fem referència quan proposem pensar el nostre futur en el context contemporani i, potser més important, qui incloem en aquesta mena de ser-nosaltres. Cathrine Kramer, comissària executiva de l’exposició, afirma que «El signe més de “+Humans” implica una direcció positiva per al futur de la nostra espècie», però alguns dels projectes que formen part de «+HUMANS» també ens conviden a considerar el signe més com l’obertura de la possibilitat de pensar-nos més enllà de les premisses humanistes de què parteixen totes les qüestions anteriors, és a dir, l’ésser humà com a mesura de totes les coses.

The Incredible Shrinking Man d’Arne Hendricks

The Incredible Shrinking Man d’Arne Hendricks

Des d’una perspectiva tecnofòbica, part de les propostes es poden entendre com una exaltació de les tecnologies contemporànies, que ens situen davant del panorama d’un futur de cossos autocontrolats, capital biogènic i obsolescència programada (ja no aplicada únicament als artefactes tecnològics); si a més a més hi afegim la possibilitat d’estendre la subjectivitat més enllà de l’humà, aleshores ens endinsem en el tràgic futur de la dilució i l’acabament de l’ésser humà. Per contrarestar aquesta por a l’acabament, projectes como els de Stelarc (retratat per Nina Sellars), Semi-living Worry Dolls de TC&A o The Incredible Shrinking Man d’Arne Hendricks aborden aquestes qüestions generant al seu torn nous territoris d’experiència, de resistència i de presa de consciència, tant dels riscos com de les possibilitats que ens ofereix el context actual, i aquest ens ofereix sí que conté una qüestió fonamental: a qui se li ofereixen? Tampoc es tracta de fer un acostament tecnofílic, sinó un acostament que estigui més enllà tant de les pors como de les actituds de celebració de les tecnologies, és a dir, es tracta de situar-nos en un lloc intermedi per pensar conjuntament els riscos, les possibilitats, les conseqüències ètiques o polítiques, entre moltes altres, que planteja «+HUMANS».

L’obsolescència tant del cos com de la condició humana tal com els havíem entès, amb el cos com un tot i la condició humana vista des d’una ontologia monovalent, ens porta a una possible desconstrucció i dilució de l’ésser humà, però és important tenir present que aquesta dilució no comporta únicament riscos, sinó també possibilitats, perquè ens interpel·la sobre la nostra condició contemporània. Si les noves tècniques en biologia molecular i sintètica, en protètica, en enginyeria de teixits i en neurociència ens permeten pensar noves possibilitats al voltant del cos, a l’entorn o als límits del que entenem per vida, d’alguna manera hem d’admetre que aquest conjunt de nous sabers no comporta només un augment de les capacitats, sinó també una dilució de la nostra autocomprensió en tant que éssers humans, que passa d’una concepció estàtica a una concepció dinàmica, diluïda i estesa. Agafem com a exemple Stelarc o Neil Harbisson. Amb els seus projectes, i en el cas de Harbisson amb la seva identificació com a ciborg, veiem que, mitjançant la interacció amb les tecnologies, moltes de les capacitats que se’ls havien negat als artefactes de fet els pertanyen. Si ja no som únicament en tant que nosaltres mateix_s, sinó que som una mena d’amalgama composta per una multiplicitat de fragments del que fins ara havíem considerat separat, orgànic o tecnològic, sembla necessari plantejar el repensament del nostre ser-en-el-món. Si, com va afirmar al seu moment Katherine Hayles, la concepció de l’home ha sigut una concepció basada en l’opressió i en la dominació, potser la dilució de l’ésser humà, d’aquell ésser humà arrelat en les premisses humanistes, és mes urgent, o inevitable, que mai, però quines són les conseqüències?

Neil Harbisson a l'exposició + HUMANS

Neil Harbisson a l’exposició + HUMANS

Els projectes que trobem a l’exposició ofereixen un lloc per pensar qüestions ètiques relatives al context actual, que, de la mateixa manera que nosaltres, estan en desplaçament perpetu, cosa que no en suposa la inexistència, sinó la construcció constant. Si aquest més també inclou la possibilitat de pensar-nos més enllà de l’espècie, hauríem de començar a plantejar la possibilitat de deixar enrere una concepció de l’ésser humà que no tingui en compte les polaritats. Som híbrids anòmals, però estem disposaYs a repensar la nostra manera d’habitar? Estem disposaYs a repensar el nostre co-estar? És possible constituir un nosaltres més enllà de l’espècie, que integri aquests altres no-humans sense establir una jerarquia de possessió o profit?

Sloterdijk insinuava que potser la preocupació per la dilució de l’ésser humà en les narratives posthumanes es basa en la preocupació per la baixada de la humanitat del seu pedestal ontològic. Rosi Braidotti aprofita el buit ontològic que es dóna en aquesta dilució per omplir-lo de noves espècies; d’aquesta manera ens planteja el repte de passar d’una subjectivitat unitària a una subjectivitat nòmada i ens proposa pensar un subjecte no-unitari mitjançant l’eliminació de l’obstacle que representa l’individualisme autocentrat. Ja no és només qüestió de pensar el futur de la nostra espècie; projectes com Tardicotchi de S.W.A.M.P. ens conviden a pensar aquest ser-nosaltres en un context que ha superat les proposicions de l’humanisme, mentre que Braidotti ens convida a pensar la nostra condició apostant per una dimensió posthumana, superant l’antropocentrisme, desconstruint la supremacia de l’espècie humana i establint un contínuum naturalesa-cultura que ens permeti pensar un ser-nosaltres que englobi diferents agents.

Ara ens queda el repte de fer-ho comprensible.

Tardicotchi by S.W.A.M.P

Tardicotchi by S.W.A.M.P

Laura Benítez, doctora en filosofia per la UAB amb una tesi sobre la relació entre pràctiques artístiques i biotecnologies impartirà a l’Institut d’Humanitats el curs «Bioart. La condició humana en l’art contemporani» entre l’11 de febrer i el 17 de març, en el marc de l’exposició «+HUMANS».

Jo i els altres. Identitat, conflicte i representació

January 13th, 2014 No Comments

Avui, les cultures es defineixen per les seves fronteres, que marquen i diferencien allò que està dins del que roman a fora. Com a mínim això és el que succeeix sota la nostra òptica occidental, filtrada a través d’un desenvolupament històric concret. La modernitat, mitjançant estratègies polítiques com el liberalisme, el nacionalisme o el colonialisme, va representar la culminació d’aquest pensament que ha esdevingut estructural a l’hora de definir les societats. Ara bé, és possible reformular aquesta visió i imaginar una alternativa política integradora, no fonamentada en la tensió entre la identitat pròpia i la diferència de l’altre? I en aquest cas, fins on ens caldria retrocedir per refer la nostra història? Caldria reformular només la modernitat o seria necessari anar més enllà?

Alternatives n’hi ha hagut, d’entre les que destaquen les propostes polítiques comunitàries i les seves derivacions internacionalistes, per una banda, i l’exploració històrica de la voluntat d’autoexili, per l’altra. Tant una com l’altra, en dos extrems oposats, proposaven formes concretes de reformular la relació amb l’altre. El temps ha mostrat, però, el fracàs de les dues propostes: de la primera, pel fet de deixar enrere la llibertat individual; i de la segona, pel fet d’impossibilitar la identitat col·lectiva. Es torna evident, així, la dificultat d’anar més enllà de la dualitat implícita entre el subjecte i la seva alteritat.

La globalització tal com se’ns presenta avui, lligada a les seves repercussions comunitàries, sembla que es torni a proposar com una sortida viable. Però ràpidament ens adonem de que en un món altament connectat necessitem desenvolupar-nos i crear les nostres identitats en acords comunitaris que reformulen totes les nostres categories polítiques. En un moment mediatitzat –i ara, amb l’explosió de les noves tecnologies, més que mai–, aquests acords s’han anat forjant com a simulacres: simulacres que possibiliten als individus un altre tipus de desenvolupament identitari, simulacres que disposen un terreny aliè en el què s’hi teixeixen les relacions intersubjectives.

Conèixer i analitzar diverses representacions de la tensió de l’individu amb l’altre, representacions que s’han donat històricament a través de la mitologia i la religió, de l’art i la literatura, fins arribar al cinema com la formulació més polititzada d’aquesta tensió, ens pot ajudar a comprendre en què consisteix exactament. I ens pot ajudar a comprendre també, el que potser és encara més important, perquè la tenim tan interioritzada i perquè ens és tan difícil imaginar propostes que vagin més enllà o que, fins i tot, puguin aniquilar-la.

“Jo i els altres. Arquetips per representar el món” és un seminari impartit pels filòsofs Enric Puig Punyet i Gisela Llovet i organitzat per l’Institut d’Humanitats de Barcelona. Tindrà lloc cada dimecres a les 19:00h entre el 22 de gener i el 5 de març. La matrícula està oberta.

1