Posts Tagged ‘identitat’

Jo i els altres. Identitat, conflicte i representació

gener 13th, 2014 No Comments

Avui, les cultures es defineixen per les seves fronteres, que marquen i diferencien allò que està dins del que roman a fora. Com a mínim això és el que succeeix sota la nostra òptica occidental, filtrada a través d’un desenvolupament històric concret. La modernitat, mitjançant estratègies polítiques com el liberalisme, el nacionalisme o el colonialisme, va representar la culminació d’aquest pensament que ha esdevingut estructural a l’hora de definir les societats. Ara bé, és possible reformular aquesta visió i imaginar una alternativa política integradora, no fonamentada en la tensió entre la identitat pròpia i la diferència de l’altre? I en aquest cas, fins on ens caldria retrocedir per refer la nostra història? Caldria reformular només la modernitat o seria necessari anar més enllà?

Alternatives n’hi ha hagut, d’entre les que destaquen les propostes polítiques comunitàries i les seves derivacions internacionalistes, per una banda, i l’exploració històrica de la voluntat d’autoexili, per l’altra. Tant una com l’altra, en dos extrems oposats, proposaven formes concretes de reformular la relació amb l’altre. El temps ha mostrat, però, el fracàs de les dues propostes: de la primera, pel fet de deixar enrere la llibertat individual; i de la segona, pel fet d’impossibilitar la identitat col·lectiva. Es torna evident, així, la dificultat d’anar més enllà de la dualitat implícita entre el subjecte i la seva alteritat.

La globalització tal com se’ns presenta avui, lligada a les seves repercussions comunitàries, sembla que es torni a proposar com una sortida viable. Però ràpidament ens adonem de que en un món altament connectat necessitem desenvolupar-nos i crear les nostres identitats en acords comunitaris que reformulen totes les nostres categories polítiques. En un moment mediatitzat –i ara, amb l’explosió de les noves tecnologies, més que mai–, aquests acords s’han anat forjant com a simulacres: simulacres que possibiliten als individus un altre tipus de desenvolupament identitari, simulacres que disposen un terreny aliè en el què s’hi teixeixen les relacions intersubjectives.

Conèixer i analitzar diverses representacions de la tensió de l’individu amb l’altre, representacions que s’han donat històricament a través de la mitologia i la religió, de l’art i la literatura, fins arribar al cinema com la formulació més polititzada d’aquesta tensió, ens pot ajudar a comprendre en què consisteix exactament. I ens pot ajudar a comprendre també, el que potser és encara més important, perquè la tenim tan interioritzada i perquè ens és tan difícil imaginar propostes que vagin més enllà o que, fins i tot, puguin aniquilar-la.

“Jo i els altres. Arquetips per representar el món” és un seminari impartit pels filòsofs Enric Puig Punyet i Gisela Llovet i organitzat per l’Institut d’Humanitats de Barcelona. Tindrà lloc cada dimecres a les 19:00h entre el 22 de gener i el 5 de març. La matrícula està oberta.

Amin Maalouf: camins de retorn

octubre 11th, 2012 No Comments

Amin Maalouf

Amin Maalouf és, segurament, un dels escriptors dels nostres dies que ha reflexionat de manera més consistent sobre la condició d’estranger. Ell mateix, que es va exiliar del Líban a causa de la guerra civil, ha explicat sovint que se sent foraster a tot arreu, i reivindica la metàfora del viatge –el moviment, la provisionalitat i la inestabilitat– per contrarestar la violència que al seu parer provoquen les identitats tancades i monolítiques, que es troben a l’origen de la intolerància i la discriminació.

Per què doncs parlar de retorn amb Amin Maalouf? És que hi ha camins que portin enrere? Potser hauríem de parlar més aviat de la impossibilitat de retornar: al país d’origen després d’una llarga absència, a l’ímpetu i les passions de la joventut, als amics del passat, a les utopies que ens varen fer creure que podríem canviar el món. Aquest és, es podria dir, el tema principal de la seva nova novel·la, la primera que publica després de deu anys dedicat a l’assaig i a escriure llibrets d’òpera.

Los desorientados, la meravellosa maquinària de la ficció permet a Maalouf imaginar el retorn al seu país d’origen (que el lector identifica inevitablement amb el Líban) d’un professor d’història que, com Maalouf mateix, ha fet de l’exili una condició permanent i voluntària. El protagonista de la novel·la, un historiador acostumat a enfrontar-se al passat i a recrear-lo, es troba encarat amb el seu propi ahir, amb els fantasmes i els desenganys nascuts del pas temps i la distància.

Si existeixen o no camins de retorn, si és o no possible tornar al passat i ser quelcom més que un foraster, li ho podrem preguntar directament a Amin Maalouf el proper dimecres, 24 d’octubre, quan visiti el CCCB per mantenir una conversa amb l’escriptora Imma Monsó. Serà a les 19:30h. T’hi esperem.

Per començar a obrir boca, pots veure aquesta entrevista amb Maalouf o llegir, a continuació, el petit text que ell mateix ha preparat per presentar la seva novel·la Los desorientados (Alianza Editorial).

YouTube Preview Image

Presentació de Los desorientados:

“Tinc, des de fa anys, la impressió obsessiva de què el món al qual pertanyo es desdibuixa cada dia, i que podria desaparèixer estant jo viu. La meva novel·la ha nascut d’aquest sentiment.

A Los desorientados m’inspiro amb molta llibertat en la meva pròpia joventut. L’he passada amb amics que creien en un món millor. Fins i tot si cap dels personatges del llibre correspon a una persona real, cap és enterament imaginari. M’he nodrit dels meus somnis, dels meus fantasmes, dels meus remordiments tant com dels meus records.

Els personatges de la meva novel·la havien estat inseparables en la seva joventut i després s’havien dispersat, enemistat, perdut de vista. Es retroben amb motiu de la mort d’un d’ells. Uns no han volgut deixar la seva terra natal, d’altres han emigrat als Estats Units, Brasil o França. I els camins que han seguit els han portat en les direccions més dispars. Què tenen encara en comú la llibertina propietària d’un hotel, l’empresari que ha fet fortuna o el monjo que s’ha retirat del món per consagrar-se a la meditació? Algunes reminiscències compartides i una nostàlgia incurable pel món anterior.

És cert que la seva terra natal és de les que animen a la nostàlgia. Lloc d’enfrontament així com de coexistència entre les diverses tradicions religioses i culturals, lloc de riquesa intel·lectual i política durant els seus anys universitaris, ha conegut, des de llavors, una successió de conflictes armats que ha alterat el seu caràcter i creat la impressió d’un món que s’esvaeix. Alguns d’ells continuen pensant que la seva existència no té sentit més enllà d’aquell país d’equilibris delicats, mentre que altres senten ja que estan fora de lloc i que no hi poden retornar més que de pas.

Aquell país del qual mai no es dóna el nom, és el país en el qual he passat jo mateix els meus anys de joventut? Sí i no. L’he agafat indubtablement com a model, però seria inútil buscar referències precises a llocs o dates.

El que acabo de dir no és, no obstant, més que una explicació a posteriori. La veritat és que no he sentit, en cap moment, que hagués de cridar aquell país pel seu nom. Això és sens dubte revelador dels sentiments complexos que m’inspira encara. I que m’inspirarà fins al final dels meus dies”.

Teju Cole: ciutat oberta

setembre 12th, 2012 1 Comment

La de ciutat oberta sembla una bona metàfora per pensar les tensions de la ciutat contemporània, tal com ho demostra la novel·la homònima de l’escriptor nord-americà d’origen nigerià Teju Cole. En l’obra, un jove psiquiatra nigerià que està fent la residència en un hospital de Nova York, passeja pels carrers de Manhattan. El rerefons de la novel·la, molt difuminat però present, són els atacs a les Torres Bessones, i moltes de les pàgines del llibre recullen les reflexions del protagonista sobre la identitat i la diferència, el pes sovint invisible de la història, la por a l’altre i la solitud de la vida urbana.

Roma, città aperta

Tal com es fa palès a la novel·la, l’expressió “ciutat oberta” és terriblement ambivalent. Si bé en un primer moment sembla suggerir una invitació amable a formar part d’una ciutat cosmopolita i diversa, a viure i conviure en les seves places i carrers, aviat es fa manifest l’origen bèl·lic de l’expressió, el conflicte i la tensió que li són inherents. En temps de guerra, una “ciutat oberta” és aquella que decideix no oposar resistència a l’enemic i es deixa ocupar per tal d’evitar danys a la població civil i pèrdua del seu patrimoni. Una ciutat oberta també és, llavors, tot i que sembli contradictori, una ciutat ocupada, envaïda, una ciutat que es rendeix davant la superioritat de l’altre o bé davant el reconeixement de la inutilitat de plantar batalla.

Aquest doble sentit, aquestes perspectives en conflicte, serveixen a l’autor per plantejar un bon grapat de qüestions relacionades amb la diversitat, la immigració, la violència, el conflicte, la pervivència de les fronteres i la convivència a la ciutat. En el seu deambular, Julius, el protagonista de Ciutat oberta, visita un camp de detenció d’immigrants il·legals, es baralla amb el seu propi passat (la seva mare és alemanya, el seu pare nigerià), conversa sobre filosofia amb un marroquí seguidor de Malcolm-X a Brussel·les o escolta la història de fugida i opressió d’un vell immigrant haitià a Manhattan.

Teju Cole

L’autor, Teju Cole, encarna bé aquestes contradiccions, segurament en la seva vessant més fecunda. Fill de pare i mare nigerians, va néixer als Estats Units però va viure a la ciutat de Lagos la seva infantesa per tornar a estudiar als Estats Units amb 18 anys. Per acabar de complicar el retaule, és historiador de l’art especialitzat en pintura flamenca del segle XVII. Actualment, Cole està escribint un llibre de no ficció sobre la ciutat de Lagos i manté actiu a Twitter el seu projecte Small Fates, que consisteix en triar notícies de fa 100 anys dels diaris de Nova York i publicar-las en un estil irònic proper al del fait divers.

Si el vols conèixer i sentir-lo parlar de la seva escriptura, la seva experiència de la ciutat o la seva afició a la fotografia, pots apropar-te al CCCB el proper dilluns, 17 de setembre, a les 19:30h. Teju Cole, que està de gira per Europa promocionant el seu llibre, mantindrà una conversa amb l’escriptor argentí Patricio Pron i llegirà fragments de la seva novel·la, que ha conreat premis i elogis a l’altra banda de l’Atlàntic i acaba de ser publicada en català i castellà per Quaderns Crema i Acantilado.

Teju Cole al Raval

Per altra banda, la mirada de Teju Cole com a narrador també està molt influenciada per la seva afició a la fotografia. El seu punt de vista (el seu enquadrament)  tendeix a fixar-se en això que està lleugerament fora de lloc, que és invisible o està invisibilitzat, allò que sovint passa desapercebut en una primera mirada.

Seduïts pel seu esguard i curiosos per veure què ens desvetlla, al CCCB hem proposat a Teju Cole que faci un petit assaig fotogràfic i textual sobre el Raval. Esperem poder-vos oferir els resultats en aquest mateix bloc. De moment, pots veure una mostra de les seves fotografies al seu compte de Flickr.

1