Sergio Silva: “7 hores, 7 grups, 7 euros”

febrer 13th, 2014 No Comments

Jaime Casas finalitza aquí el seu repàs al cartell del festival de música independent Emergència 2014 amb una entrevista al seu director, el productor cultural Sergio Silva, qui ens desgrana cadascuna de les bandes que actuaran aquest proper dissabte 15 de febrer al CCCB i ens destaca el més rellevant que ha passat per les darreres edicions de l’Emergència, un altaveu sempre pendent d’allò que està bullint al primer graó de la creativitat musical.

Manuel Forcano: “D’una llengua a una altra sempre hi ha un pont que s’ha de travessar”

febrer 12th, 2014 No Comments

“D’una llengua a una altra hi ha sempre un pont que s’ha de travessar, però has de decidir amb quin peu el travesses, per quina banda ho fas, si el travesses ràpid o lentament, si ho fas passejant…”. Amb aquesta metàfora el poeta i traductor Manuel Forcano s’ha referit a la tasca del traductor, el tema central de la conferència sobre el mite de la Torre de Babel que ens oferirà el proper dilluns 17 de febrer, en el marc del cicle Ciutat Oberta.

Segons Forcano, la tasca que fa el traductor “és decidir, prendre una sèrie de mesures per fer arribar un missatge d’una llengua a una altra i aconseguir que sigui comprensible, que tingui la mateixa intensitat, que aporti el màxim de l’emoció que en una banda existeix”. Tot i això, ha advertit que els traductors “porten la comprensió i l’entesa”, però també “han estat protagonistes de gran desastres ideològics o missatges mal portats”. El cas de la verge Maria, explica Forcano, n’és un bon exemple, ja que quan van traduir que la dona del rei Ezequies era una noia jove i estava embarassada, van interpretar que com que era jove era verge. “D’aquesta interpretació del traductor neix un dogma que s’ha defensat aferrissadament, amb molta sang de vegades, que és el de la virginitat de la Mare de Déu”.

Pel que fa a la gestió de la diversitat lingüística, tan present a ciutats com Barcelona, Forcano ha defensat que la diversitat “només es pot gestionar des del respecte, perquè només des del respecte pot haver-hi harmonia”, i ha assegurat que a Barcelona uns espais públics “oferts a tothom” permeten que regni aquesta diversitat i aquest respecte.

Cold Pumas, beneïda persistència

febrer 11th, 2014 No Comments

Setè i últim post dedicat als grups d’Emergència! 2014. Hem parlat amb Kíar, Gente Joven, Escarlata, Desert, Cuello, Montgomery i ara, Cold Pumas.

Sobre un mantra de repetició, la melodia. Sobre una idea abstracta, la precisió. El món de Cold Pumas es construeix sobre contradiccions aparents que estan farcides de sentit i sensibilitat. El trio de Brighton es vestirà de vint-i-un botó per presentar a Emergència! una mena de rock recollit per una veta experimental i sorollosa. Repetitiva, hipnòtica i impetuosa.

Parlem amb Patrick Fisher, que s’encarrega d’escriure les lletres de tots els temes d’aquest trio. Fisher ens explica, amb detalls, referències i reflexions en veu alta, en què consisteix aquest grup afiliat al vessant més experimental del rock alternatiu.

Com es posa en marxa el projecte de Cold Pumas?

Dan (Reeves), Oliver (Fisher) i jo vam començar el grup a Brighton, quan ens hi vam mudar, deu fer uns sis anys. Tots havíem viscut a Exeter, al sud-oest d’Anglaterra, on havíem format el grup de disco-funk Oh Hell No, que suposo que va ser el primer graó de l’escala que ens va portar a formar Cold Pumas. Va ser un grup en la seva major part improvisat. Vam fer els nostres primers shows en soterranis de llibreries, i potser Cold Pumas –o el que fóssim abans de ser batejats amb aquest nom, a posteriori, lamentable–, va ser la idea d’agafar el camí més sorollós i l’aproximació més autoindulgent al kraut, que John havia apuntat des dels temps de la llibreria, i convertir-ho en una cosa pròpia i personal. La veritat, és probable que al principi sonéssim com un loop equivocat de The Rapture, així que crec que va ser una sort que triguéssim gairebé un any a presentar el nostre primer concert.

Quin paper té la repetició en la vostra música?

És difícil dir objectivament si això ha canviat amb el temps. Certament, per a les primeres cançons que vam escriure, la repetició configurava la idea que va fer que ens ajuntéssim i poséssim en marxa el grup. D’alguna manera, perquè és reconfortant i autocomplaent tocar una cosa una vegada rere l’altra. En un sentit més creïble, perquè sempre ens han agradat coses tan dispars com sigui possible, on una cosa com un canvi a la línia de baix per sota d’una part repetida crea un moment trist o eufòric, que premia o justifica la repetició del que ha passat abans. Les coses es van fer menys sobrecarregades i espasmòdiques, sobretot rítmicament en els temes que van ser la base de Persisten Malaise; l’aproximació repetitiva ha esdevingut, espero, més subtil. La repetició figura a l’arrel de les nostres cançons, no pas en el propòsit.

Escolta aquí la música de Cold Pumas.

Quina és exactament la vostra aproximació a la música? Llegeixo en el vostre perfil que aposteu pels ritmes metronòmics combinats amb soroll. Em recorda vivament bandes d’abans com Spacemen3 o Neu!…

Estem component el segon disc, i se’ns fa molt complicat ser objectius. Tot sovint, ens amoïna caure en la profunditat d’un assaig que no doni resultats, i preguntar-nos llavors: Què hem de fer de nou? Després, imperceptiblement, del grup sorgeix alguna cosa i respirem alleujats. Això de «ritmes metronòmics combinats amb soroll» no seria el més convenient per descriure el que fem, em fa pensar en una cosa que podria ser percebuda independentment i sense emoció –fins i tot sense humor–. No sóc jo qui ha de jutjar el que fem, però, d’una manera una mica perversa, potser Cold Pumas és una anomalia per a nosaltres en termes que no reflecteix la nostra manera d’acostar-nos a la música. Potser això és el que explica aquesta falca que és la repetició: la tensió al ralentí, esperant la inspiració. Ara som un grup de quatre, tres de nosaltres vivim a Londres i l’enfocament ha canviat de nou. Ara no podem malgastar els assajos setmanals, que han d’estar exempts del so de la indulgència i de fer pastitxos tipus Kings of Leon. Hem hagut de trobar una nova manera de treballar, que de vegades és una mica inconscient. Crec que el canvi ha estat enfortidor –escriure cançons sempre ha estat dur– i alliberador: comptar amb una sèrie de fins a quatre opinions diferents és un avantatge de cara a l’objectivitat.

Nomena’ns cinc cançons que figurin a l’ADN de Cold Pumas. Cinc talls que, d’una manera o una altra, us han servit d’inspiració.

WOMEN – EYESORE

Vam conèixer Women després d’haver-hi tocat diverses vegades i abans de la seva separació i de la mort de Chris Reimer (guitarrista del grup). Ells van ser la primera banda amb qui vam tocar en molt de temps. Hi vam trobar un parentiu musical i personal inusitat. De fet, el Galgary sound ostenta una urgència melangiosa que sentim molt afí, cosa que ens fa sentir-nos propers a Women. Escoltar Eyesore abans de publicar Public Strain va fer que em qüestionés tot el que estàvem fent fins llavors. I m’alegra pensar que aquest tema aconseguís tenir aquest efecte en mi.

SONIC YOUTH – RAIN ON TIN

http://youtu.be/HwIDcobO4l4

Sonic Youth, per unanimitat, sempre ha estat la nostra influència principal, i malgrat que els temps de Murray Street no figuren entre els més evidents.

DEERHUNTER – CRYPTOGRAMS

El primer tema que vaig escoltar de Deerhunter va ser Hazel Street, la que possiblement és encara la meva cançó preferida del grup. Cryptograms, el disc, es va convertir en una mena de senyal molt útil per descriure les nocions abstractes de la sala d’assaig respecte al que volíem fer. De fet, crec que Cryptograms, la cançó, sona més a l’altra banda de Dan, The Soft Walls, però deixaré que siguis tu qui jutgi si és així o no.

EX-MODELS – THATS FUNNY I DONT FEEL LIKE A SHITHEAD

Escoltant de nou aquest disc, és fins i tot vergonyós veure que malament que vam emular el que és potser l’epítom d’Ex-Models en el seu moment més implacable. La raó per la qual he triat una versió en directe en un lloc relativament íntim és perquè ens representa a nosaltres tres veient-los en un context similar al que els vam veure per primera vegada, amb Kid Millions a la bateria.

NEU! – NEGATIVLAND

Representa tot el que en els últims anys ha estat descrit com a revivalisme kraut. Si ens fixem en l’encarnació rítmica d’aquesta influència, llavors certament, Hallogallo és el punt de referència més pur, però Negativland, particularment en les seves parts més accelerades, és probablement la referència més pertinent.

@JaimeCasasB

Cold Pumas tocarà a l’escenari Hall el dissabte que ve dins d’Emergència! 2014.

Montgomery Clift no és un actor

febrer 7th, 2014 No Comments

El sevillà Miguel Marín és un veterà de la música de risc. En el seu currículum figuren noms com Sr. Chinarro, Piano Magic i Arbol, el seu actual projecte d’electrònica contemplativa, en el punt mort entre l’art sonor i l’experimentació oberta. Ara, decidit a fer un gir radical, es llança a l’aventura de transitar pel camí de l’art-rock ple d’arestes i ressorts enverinats. Com a projecte col·laboratiu, a Montgomery es fa acompanyar per Gaby Vargas (guitarra i últim membre a incorporar-se a les files d’Arbol), Miriam Blanch (baix i veu, coneguda a l’escena indie dels noranta per ser membre cofundadora de la banda sevillana Explosivos Acme i actual directora del festival d’art sonor Intramuros) i Amanda Palma (bateria i veu, també l’hem pogut veure formant part de projectes com Norris B o Katapulto).

Parlem amb Miguel perquè ens expliqui els detalls d’aquest nou projecte, que presentarà a Emergència!

Com es posa en marxa aquest projecte, i per què?

Montgomery és una cosa que fa uns dos o tres anys que cuino. Em venia de gust treure’m la melangia i la pressió que de vegades comporta Arbol, on jo ho decideixo tot. Tenia ganes de muntar una banda on tothom opinés, i aquesta havia de ser Montgomery.

Després d’haver participat en innombrables projectes, Montgomery se situa en un terreny més expressionista i ple d’arestes. Què vols explicar amb aquest nou projecte?

Més que voler explicar alguna cosa, em venia molt de gust tocar amb amics i que tothom hi aportés idees. Intentem no posar limitacions. Barregem instruments acústics amb producció i arranjaments d’electrònica. Aquest projecte és de tots.

Hi ha subjacent una tensió continguda en cada un dels temes, em recorda una mena d’encreuament entre Cosey Fanni Tutti i Julian Cope. Per esmentar només dos noms. Tensió i atmosferes, en serien els trets bàsics?

Podria ser, jo sóc molt fan de 4AD i de Throbbing Gristle. A la banda hi ha tota mena d’influències, hi escoltem molt de jazz subliminar. Miriam, la baixista, punxa electrònica i està molt ficada en experimental i enregistraments de camp. Tots cantem i hi ha molt bon rotllo. Ens agrada fer servir sons de 303 i mesclar-los amb guitarres molt distorsionades. Mirem de deixar espai i crear tensió però amb tons càlids.

Escolta la música de Montgomery aquí.

Sou un grup experimental?

Podríem dir que experimentem amb la barreja d’estils i sons. Al final sonen o es reconeixen influències. Cantem en anglès perquè jo he viscut molts anys al Regne Unit, hi viatjo molt i es podria dir que és la meva segona llengua. També tenim temes instrumentals.

«Montgomery és algú que va beure del so Motown, que va rebre notables influències procedents del Carib negre i que, de les seves repetides estades als locals més genials de Nova Orleans, es va enriquir amb el descobriment del jazz per, posteriorment, conèixer i fer seus els sons de l’afrobeat i el folklore irlandès». Què significa aquesta mena de perfil novel·lat ple de referències? Sembla un conte fet amb retalls de la cultura pop. Explica’m una mica en què consisteix tota aquesta amalgama de noms i idees.

(Rialles.) Hi ha un espectacle de dansa dela companyia Teresa Navarreteamb què treballo fa anys en què hem inventat un personatge que es diu Montgomery i que sóc jo. Algunes de les músiques de Montgomery les interpreto en directe a l’espectacle, però sense banda, en una versió més nua. Aquesta descripció prové del dossier de premsa de la peça, que es diu Salón Otto i que vam estrenar el desembre passat.

Què té d’autòcton aquest projecte?

Aquest projecte el vaig començar jo amb idees que treballava en les meves estones lliures en hotels, aeroports, etcètera. Però sempre amb la idea de muntar una banda i poder tocar els temes en directe. M’interessa tocar amb gent i que aquesta gent tingui el mateix pes que jo en el grup, no vull que diguin que aquest és el nou projecte de Marin d’Arbol, tot i que crec que és inevitable.

Sou fans de Montgomery Clift? Per què el nom?

Som fans de Montgomery Clift i sempre recordo la meva mare veient aquelles pel·lícules. El nom en realitat ve de Teresa Navarrete, ballarina i coreògrafa amb la qual treballo, un dia a casa seva sopant parlàvem de diversos noms i ella va proposar aquest.

Com és un directe de Montgomery?

Un directe de Montgomery és bateria, baix, guitarra, teclats, percussions i veu, electrònica amb bases contundents. Molt dinàmic i intens i amb molts matisos.

Escolto la vostra música i recordo el títol d’un llibre de Servando Rocha, Nada es verdad, todo está permitido. En la música ja no existeixen veritats i tot és permès.

Nosaltres intentem això, que sota els nostres gustos tot estigui permès. Tenim temes molt variats entre si, m’avorriria tocant tres cançons seguides amb estrofa, tornada i tornada de nou, quatre vegades La i canviar a quatre vegades Do-Re. Ens agrada tocar sobre loops, repeticions i amb molt poca estructura. En el grup som Amanda (bateria i cors), Miriam (baix i cors), Jesús Guitarra (teclats i cors), Gaby –que no podrà ser-hi en aquest concert– (guitarra i electrònica) i jo (veu i electrònica). Estem començant a tocar plegats. Crec que ens queda molt de camí i m’intriga què pot sortir en el futur.

Arbol continuarà a ple rendiment com fins ara?

Arbol continua en ple rendiment, amb concerts programats i planejant un disc nou. Però, en aquests moments, estic molt ocupat fent una banda sonora per a una pel·lícula, he acabat fa poc un documental i estic amb diverses companyies de dansa. Amb Montgomery estem gravant per treure un àlbum aquest mateix any i tenim molts assaigs.

@JaimeCasasB

Montgomery actuarà a l’escenari Hall el pròxim 15 de febrer dins de la sisena i nova edició d’Emergència!

Marta Segarra: “L’habitació pròpia de Woolf reivindica un espai mental”

febrer 5th, 2014 No Comments

Si hagués de definir la Ciutat Oberta en una sola paraula, la catedràtica de Literatura francesa i d’Estudis de gènere de Universitat de Barcelona, Marta Segarra, triaria el concepte de «vulnerabilitat»: “Perquè ve del llatí ferida, i la vulnerabilitat és aquesta capacitat de ser ferit”. “La ciutat oberta és una ciutat vulnerable, fet que va totalment en contra del que la gent vol de la ciutat, que és la seguretat i el tancament”.

La conferència que Marta Segarra farà el proper dilluns 10 de febrer al CCCB porta per títol “L’habitació, la casa, el carrer”, en referència als espais públic, privat i íntim que, segons Segarra, conviuen a la ciutat. Parlarà de les fronteres i els límits entre aquests espais, i de la diferència entre espai privat i íntim que explica Virginia Woolf al seu assaig Una cambra pròpia. “Woolf va patir la dificultat de ser dona i escriptora, i va escriure aquest assaig on es preguntava perquè no hi havia més dones escriptores en el passat, si considerem que l’escriptura és una activitat privada perquè la gent escriu a casa, que és justament l’espai femení”.

En aquest sentit, Woolf reivindicava que a les dones se’ls assignava l’espai privat, és a dir la casa, on hi ha les criatures i no es pot treballar, i no el dret a l’habitació, l’espai de veritable intimitat on poder-se tancar a escriure. “Amb l’habitació pròpia Woolf reivindica també un espai mental,un espai moral. L’habitació pròpia és una imatge simbòlica de la necessitat de tenir un espai propi íntim, a dins de la pell”.

«...1020...2728293031...405060...»