La història amagada d’Escarlata

gener 22nd, 2014 No Comments

Tercera entrega a propòsit d’Emergència! 2014. Avui és el torn del nou duo Escarlata, un experiment col·laboratiu que desbrolla la poc conformista tradició del pop amb vocació poètica. La mateixa en la qual abans van transitar Randy Newman, High Llamas, Robert Wyatt o Dennis Wilson.
Presenten Lo que me dijiste al oído se extendió por todo el mundo (Fohen, 13), una d’aquelles obres que caminen en els marges de la vel·leïtosa actualitat de la música alternativa. La seva projecció ha estat tan limitada, que amb prou feines ha transcendit els límits dels cercles de prescripció, en què s’ha lloat el calat i significat del projecte.

Escarlata són Remate i Israel Marco. Escarlata és el producte d’una trobada espontània i entusiasta. Escarlata conjuga el talent d’aquests dos músics de llarga trajectòria a l’escena nacional. El madrileny Remate, amb deu treballs publicats, té una personalitat vibrant que defuig de reüll totes les varietats de la cançó d’autor. A més, aquest 2014 estrenarà la seva faceta d’escriptor publicant Suelo estar, un llibre inspirat en un dels temes d’Una araña a punto de comerse a una mosca. Israel Marco, presència habitual d’Emergència!, ostenta un incommensurable i marcat talent artístic que reparteix entre tots els seus projectes: Cuchillo, Caballo i Viva. És un guitarrista fi i intuïtiu, un músic que cal seguir de prop quan puja a un escenari: en cada acord, en cada arpegi que fa, explica alguna cosa. Una història que, tot sovint, supera les expectatives de l’audiència.

Plegats, i gairebé podríem dir que sense pretendre-ho, han elaborat un discurs propi que ha cristal·litzat en el dibuix d’un món a mig camí entre el que és oníric i el que és reflexiu. Estrany però atraient. Concís i eloqüent. Instrumentalment complex i laboriós, ple de detalls nítids que anticipen el següent pas de la narració. Els seus temes ens expliquen històries mínimes sobre atmosferes cinematogràfiques i líriques. Es mouen tan lents com poden entestats a acostar-nos les seves fílies i fòbies; els ressorts no explícits d’una música tan imaginativa com sofisticada.

Entre els diferents projectes en què tots dos esteu involucrats, com va néixer aquesta col·laboració i per què?

L’origen, sobretot, va ser Carlos Toronado, que ens «va presentar». Com que em coneixia molt bé des de fa una dècada i com que acabàvem d’enregistrar Cuchillo, va intuir que ens complementaríem bé, perquè érem i som molt diferents, però tenim una idea de la música ètica i estètica semblant. No pas en la forma que pot adquirir la música necessàriament, però sí en la manera d’abordar-la. És una qüestió d’actitud i ofici, crec. I va pensar que els nostres forts eclosionarien, el que ell veia com els meus textos i les meves harmonies i la seva visió panoràmica i el seu detallisme. En resum, va ser així la trobada.

Què hi ha a Escarlata que ha aconseguit sincronitzar-vos d’una manera tan natural? Com heu arribat a una sintonia com aquesta?

Tant de bo que tinguis raó, jo em sento molt bé respecte al que hem fet. Ens hem posat molt al servei d’un tercer element, no de la suma de Remate i Cuchillo. Molt al caire de la «inspiració», «naturalesa morta» de les cançons, d’un moment inesperat que ens fes saltar-nos el guió. Per això vam anar i vam treballar a l’estudi sense metes clares, només amb la idea clara de buscar una cosa molt estimulant.

Quins trets defineixen Escarlata? Veus fràgils i atmosferes poètiques?

No és res que penséssim a priori, llevat un llum Escarlata. Aquest tipus de llum lynchià però no necessàriament tan fetitxista, sinó intentar dur aquest llum a altres paisatges. Jo diria que sí que és molt oníric, i febril, però febre del fenc i aquestes coses. Una mica teatral, però en cinema. No ho sé, espero que no sigui TAN intel·lectual, perquè tot plegat va sortir molt instintiu.

Destacaria la capacitat per colar humor i reflexió entre aquest punt oníric que transita al llarg del disc. De què parlen aquestes cançons? Hi ha referències a l’esport, a la malaltia, a l’amor, etc. L’univers temàtic és molt eclèctic.

Jo crec que les cançons parlen de coses que semblen rares, però ni passen de manera rara ni són tan poc habituals ni tenen res de rar-circenses o una cosa així, sinó que diuen que la vida és rara i si aïllem aquests moments rars és per riure’ns de tot, d’aquests moments i dels no-rars. Tot és una convenció. Tot és un paper que interpretem. Però tothom. El mecànic, el ciclista i jo.

Hi persisteix un aire cinematogràfic. El cinema ha estat una influència a Escarlata?

Si. Realitzadors com David Lynch o Alexander Payne, etc.

Escarlata Fiesta

Abans que músics, els dos membres del duo són melòmans. Remate va seleccionar cinc temes de cinc grups que formen l’ADN musical del duo. «Un còctel de tot això és molt ESCARLATA», diu:

Robert Wyatt Sea song

The Glove (Steven Severin & Robert Smith) Punish Me With Kisses

John Cale & Brian Eno Spinning Away

Carpenters Superstar

The Beach Boys & Annette Funicello The Monkey’s Uncle

@JaimeCasasB

El duo Escarlata presentarà Lo que me dijiste al oído se extendió por todo el mundo a l’escenari Auditori dins de l’E!2014.

Leave a Reply