Cada edició d’Emergència! apunta al futur immediat. S’avança al que ha d’arribar; ofereix l’oportunitat de visualitzar què està passant al primer graó de la creativitat musical. Il·lumina una escena que no para de créixer. La creació no està en crisi; la imaginació segueix el seu curs, no s’atura. Emergència! vehicula aquesta realitat i li dóna veu. Emergència! és l’esdeveniment de les bandes novells del CCCB. Serveix de preludi i inici de la programació musical del centre, coordinada amb amplitud de mires per Ingrid Guardiola al costat de diferents comissaris puntuals, i, en el cas d’Emergència!, pel productor cultural Sergio Silva.
Comencem amb el duo de Barcelona Desert aquesta ronda de perfils i entrevistes amb cada projecte que conforma el cartell del festival. Desert, que també actuarà a Sónar 2014, s’ha convertit, només amb dos temes publicats, en un dels projectes més interessants i imaginatius de Barcelona. Desert són Cristina Checha, que havíem escoltat abans a Granit i en els cors de Pop negro d’El Guincho, i Eloi Caballé, productor de grups com Los Selenitas o La Rabia del Milenio. Desert és un tractat melòdic de pop somiador i evocatiu, de música planadora i iconoclasta.
Fins ara, dos temes; tots dos, en català: Camins –«per a nosaltres, el camí cap a la llum en forma de cançó», van declarar al blog Disco Naïvité– i l’homònima Desert. No els ha fet falta res més per cridar l’atenció de la premsa especialitzada, els programadors de festivals –LEM, per exemple–, i els aficionats locals. Dues cançons expressives i emocionals que conjuguen melodia i imatge. Segons el parer dels músics, les cançons de Desert «no volen explicar res en concret», assegura Cristina Checa. «Són sensacions que d’alguna manera acabem racionalitzant i que preferim que cadascú interpreti a la seva manera». El cúmul de referències i idees que aglutina la seva música explica les intencions d’aquest duo: el segell 4D, la part etèria i profunda de Cocteau Twins, l’electrònica contemporània –Andy Stott, el post-dubstep– i la filiació experimental. «Quan fem una cançó, el que tenim clar és el que NO volem fer –explica la Cristina–. A partir d’aquí, llibertat total. Crec que perdem més temps analitzant les coses que no ens agraden –tant dels altres com pròpies– que les que ens agraden. Som maniàtics, ens avenim molt. Sense oblidar que vivim al 2014 i que tampoc no pretenem fer un grup-exercici d’estil, l’electrònica contemplativa i el 4AD clàssic de tota la vida ens atrauen molt».
En realitat, el grup va començar amb unes intencions molt diferents, menys poètiques. «La nostra intenció a l’hora de posar en marxa aquest projecte va ser buidar-nos i quedar-nos secs per dins. Hi ha gent que fa la dieta del xarop d’auró. Sempre podria ser pitjor».
Amb un EP publicat, heu aconseguit el reconeixement i un contracte amb un segell americà (Minty Fresh Records, segell de Veruca Salt o The Aluminium Group, entre d’altres). Quins són els vostres plans de futur immediat? Esteu gravant més temes?
D’aquí a ben poc publicarem un EP de quatre cançons i, sí, ja comencem a tenir un llarg al cap. Ara mateix no ho veiem tan desenraonat com temps enrere –hi ha més hores d’estudi, de proves, errors i tenim una mica més clar cap a on podem anar–. Ens falta temps, però tenim moltes ganes.
Com aconseguiu aquest equilibri entre el que és contemplatiu i l’ímpetu melòdic tan característic de la vostra música?
La base rítmica, la veu i la sensació que crea el conjunt d’aquestes dues coses són per a nosaltres els elements més importants a l’hora d’afrontar una cançó. Suposo que d’aquí ve l’equilibri.
Com funcioneu a l’hora de compondre els temes?
Cada cançó comença de manera diferent. Podem partir d’una melodia, un beat, uns acords, un sampler i a partir d’allà ho anem veient. Tampoc no tenim un rol gaire delimitat, ens podem anar canviant els papers.
La veu és un element clau per entendre Desert. Teniu cap referent clar per elaborar aquests canvis melòdics vocals? Kate Bush?
Admiro molt Kate Bush. No sols per ser una cantant virtuosa, sinó també perquè és tot imaginació i talent –gran compositora, productora, multiinstrumentista, balla, practica karate, controla al mil·límetre la seva carrera artística–. Què més es pot demanar? The Dreaming és un dels meus discos preferits d’ara i de sempre. Tanmateix, no crec que sigui un referent clar. Vull dir, m’agrada molt que pensis que Kate Bush pot ser un referent per elaborar canvis melòdics, però, per desgràcia, tinc informació constant que em bombardeja el cap i tampoc no puc controlar el que faig. Vaig aprendre a cantar a la dutxa, com el 99% de la població.
L’EP de remescles, publicat també per Glitter End Records, el segell de l’entusiasta Enrique Ramos, se suma al valor exponencial de la vostra música. Quin criteri vau seguir per triar els remescladors? Reflecteixen l’essència original de les cançons?
Òbviament vam triar gent que ens agrada: Lasers els coneixem de fa temps, som seguidors tant de l’infravalorat Erik Hurtado aka Afrika Pseudobruitismus com d’Aster. Marc Piñol i el que va traient Hivern. Ens va semblar interessant dotar d’una nova vida aquest parell de cançons i la veritat és que estem molt contents amb el resultat.
Jaime Casas (@JaimeCasasB)
El duo barceloní actuarà a l’escenari Hall dins de la sisena edició d’E! el pròxim 15 de febrer.