Posts Tagged ‘Centre de Documentació i Debat’

El secret de Marilynne Robinson

novembre 10th, 2015 1 Comment

L’escriptora Marilynne Robinson – Imatge: CC0 1.0 Domini Públic

Marilynne Robinson ha guanyat el Pulitzer de ficció, ha estat aclamada per la crítica i el públic i ha arribat a ser entrevistada per Barack Obama, en el sorprenent debut com a periodista literari del president dels Estats Units. Però, què té la literatura d’aquesta escriptora nord-americana que desperti tantes passions? Per esbrinar-ho hem parlat amb quatre escriptors catalans, tots ells admiradors de Marilynne Robinson, perquè ens descobreixin les claus del fenomen.

Stefanie Kremser, autora de Carrer dels oblidats

STEFANIE KREMSER: «TÉ UNA CAPACITAT IMPRESSIONANT PER CARACTERITZAR PERSONES I LLOCS»

Stefanie Kremser (Düsseldorf, 1967) va descobrir l’autora de Lila el 2004, durant una estada als Estats Units. «Vaig llegir-ne una ressenya de Gilead al New York Times i de seguida vaig córrer a comprar-me el llibre». Des de llavors ha llegit tota la ficció de l’autora, i tot i que li va agradar Housekeeping, la primera novel·la de Robinson, recomana llegir els dos llibres anteriors a Lila: Gilead i En casa. «Són dues novel·les independents i individuals, però que, amb Lila, formen un conjunt, i es poden llegir en qualsevol ordre».

De Marilynne Robinson, Stefanie destaca «la seva capacitat impressionant per caracteritzar persones i llocs, fent-los impensables els uns sense els altres. Això implica, també, les absències i la recerca per omplir el buit d’un lloc o d’una persona». Respecte al vessant religiós de les novel·les de Robinson, Stefanie la definiria com una escriptora «teològica, perquè tracta les preguntes essencials de la filosofia cristiana, com per exemple el perdó, i profundament humana, amb una sensibilitat especial per les diferències generacionals i per l’individu que, tot i que porta una herència familiar a sobre, és, sempre, únic». Stefanie considera que l’obra de Marilynne Robinson és també «literatura específicament americana», una opinió que també comparteix Yannick Garcia.

Yannick Garcia, guanyador del Premi Documenta per La nostra vida vertical

YANNICK GARCIA: «TÉ UN EFECTE LENITIU, DE RECONCILIACIÓ AMB LA HUMANITAT»

L’escriptor i traductor Yannick Garcia (Amposta, 1979) considera que Marilynne Robinson «és una gran coneixedora de l’Amèrica profunda, però en cap moment no la menysprea, sinó al contrari: sent una compassió infinita per les ments petites fascinades per l’esdevenidor». En el cas de Yannick, els llibres de Robinson el van ajudar «a trencar el tabú del pensament religiós», i li van permetre aproximar-se a uns personatges «que a priori no m’haurien despertat cap interès, però que em vaig acabar estimant».

La tècnica de Robinson també va impressionar Yannick: «la literatura de Robinson és d’aparença senzilla, però està hipertreballada. Se n’aprèn moltíssim. I el més important és que no té mai una mirada condescendent sobre la seua gent, sinó que els enalteix en l’acció més petita d’unes vides ordinàries». Yannick va descobrir Robinson a l’estiu del 2011, durant una expedició d’alta muntanya: «Vaig llegir Gilead en un context físic exigent, caminava moltes hores cada dia i acabava exhaust. La lectura em va resultar balsàmica. Va tenir un efecte lenitiu, de reconciliació amb la humanitat».

Jenn Díaz, autora de Mare i filla

JENN DÍAZ: «ÉS ÍNTIMA, TENDRA, D’UNA LUCIDESA FEROTGE»

Precisament va ser Yannick Garcia qui va descobrir Marilynne Robinson a Jenn Díaz (Barcelona, 1988), la jove escriptora que presentarà l’autora de Lila el 17 de novembre a la conferència del CCCB. Jenn troba que l’escriptura de Marilynne Robinson és «íntima, tendra i d’una lucidesa ferotge».

L’autora de Mare i filla diu que va quedar «atrapada» amb Lila, i en destaca la capacitat de l’autora nord-americana per parlar de personatges tocats «sense caure en un dramatisme insuportable». «Sempre hi ha un raig d’esperança», sentencia Jenn.

Vicenç Pagès Jordà, guanyador del Premi Sant Jordi per Dies de frontera

VICENÇ PAGÈS JORDÀ: «LA NOVEL·LA ÉS EL MILLOR RECURS PER ACOSTAR-NOS ALS SENTIMENTS DELS ANYS TRENTA»

També hem parlat amb l’escriptor Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963), guanyador del Premi Sant Jordi per Dies de frontera, que ens ha explicat perquè les històries de Robinson són tan colpidores. «Les dades estadístiques sobre la Depressió nord-americana dels anys trenta són impressionants, però fredes», explica l’escriptor de Figueres. «Les fotografies de Dorothea Lange, que mostren les cares de sofriment d’unes quantes d’aquelles persones, ens toquen més la fibra. Però, per acostar-nos als sentiments i les vivències d’aquella gent, no hi ha cap recurs millor que una novel·la». En aquest sentit, el premi Sant Jordi assegura que Lila «fa una feina que no és només de conscienciació, ja que alhora ens satisfà la curiositat i ens proporciona un plaer estètic considerable».

Literàriament, l’autor d’Els jugadors de whist considera que gran part de l’èxit de l’escriptora nord-americana es deu al seu particular punt de vista: «Una part de l’encert de Marilynne Robinson és haver triat un narrador extern que aconsegueix ficar-nos dins el cap de Lila i deixar-nos accedir a aquella innocència, a aquella determinació, a aquella bondat que s’ignora a ella mateixa. I aquí és inevitable recordar aquell narrador meravellosament no fiable que es deia Huckleberry Finn».

«La imaginació en la recerca de la democràcia». Dimarts 17 de novembre a les 19:30, conferència de Marilynne Robinson al CCCB, en el marc de la gira europea de presentació de Lila. Entrada gratuïta.


Ruth de Diego: “Abans s’intentava veure quina part del cervell feia cada funció, i ara sabem que treballa en xarxes”

març 26th, 2014 No Comments

Els Debats ICREA-CCCB sobre «El cervell» s’acaben aquest dimarts 1 d’abril amb la conferència «Lliçons de les lesions cerebrals», que pronunciarà la investigadora de la UB Ruth de Diego. Hi hem parlat perquè ens avanci el motiu pel qual l’estudi dels patrons i els dèficits que provoquen aquestes lesions són útils en la recerca en neurociències.

La investigadora ICREA Ruth de Diego

Estàs especialitzada en psicolingüística i neurociència cognitiva. Explica’ns què investiguen aquestes dues disciplines.
Primer em va interessar la psicolingüística, és a dir, saber com arribem a comprendre el llenguatge i, mentre feia la tesi, em van atraure els aspectes neurobiològics del llenguatge, i en concret com les lesions cerebrals poden afectar la nostra capacitat per entendre i produir la parla. Quan entrem en contacte amb una llengua nova, el nostre cervell comença a treballar i a extreure regularitats d’aquest llenguatge, encara que no entenguem absolutament res. Si arribem al Japó, per exemple, i comencem a sentir aquella llengua estranya, el cervell començarà a extreure’n informació estadística de tota mena, quins sons són més freqüents, quins acostumen a anar seguits, etcètera. Estudiar el llenguatge és interessant perquè és el que més ens caracteritza com a humans, perquè la parla determina les nostres relacions socials. En aquest sentit, una lesió cerebral que t’afecti la capacitat de parlar et limita completament la qualitat de vida.

En quin estat es troba la investigació del cervell?
Els últims deu anys hi ha hagut una segona explosió de la recerca i la informació que tenim, en aquest cas amb molts estudis sobre l’estructura i la connectivitat del cervell. Abans, més clàssicament, s’estudiava el cervell de manera molt localitzacionista, i s’intentava veure quina part del cervell feia tal funció, però vam veure que no podem parlar de zones aïllades del cervell fent funcions concretes, sinó de xarxes, de diferents parts del cervell que funcionen de manera sincrònica i treballen juntes i coordinades per fer una funció. A més, ara sabem que el cervell és molt més plàstic del que pensàvem abans, i quan pateix una lesió el cervell té una capacitat increïble per reorganitzar-se i refer les connexions.

Per què és útil l’estudi dels pacients amb lesions cerebrals?
Perquè, per comparació, ens permet conèixer moltes coses del cervell i de les seves funcions. Imagina una persona que té un tumor cerebral que ha trigat un any a desenvolupar-se. En aquell cervell el funcionament ja no és exactament idèntic al d’una persona que no ha tingut una lesió per aquesta plasticitat que dèiem ara: el cervell d’un pacient s’ha anat reestructurant per poder adaptar-se a la patologia.

Nosaltres utilitzem l’estimulació magnètica trascranial, amb un aparell que s’apropa a la part externa del cap i el que fa és que, a través d’un camp magnètic molt fort, altera el funcionament de les neurones d’aquesta regió on l’apropes, inhibint-ne o estimulant-ne el funcionament. Aquesta estimulació provoca una lesió, de manera virtual, que només dura un temps, des d’uns segons fins a un quart d’hora, i durant aquell temps l’individu sa es comporta com si hagués patit una lesió en aquella part del cervell. La comparació d’una lesió simulada en una persona sana, que manté l’estructura del cervell sense alteracions, amb una persona amb una lesió cerebral prolongada, i que per tant hi té alteracions, ens permet conèixer moltes coses, tant de l’estructura i les funcions cerebrals com de les malalties en concret.

Ressonància magnètica d’un pacient de Huntington

Quines lesions cerebrals heu estudiat?
Una de les malalties que hem estudiat és la de Huntington, una malaltia genètica força rara, amb una incidència baixa en la població. En els primers estadis, la malaltia de Huntington afecta bastant específicament una estructura subcortical concreta, una estructura central del cervell que té moltes connexions amb diferents parts del còrtex, i que, per tant, té moltes funcions associades. També estudiem l’afàsia, la malaltia que afecta la comprensió del llenguatge a causa d’una lesió cerebral. Els pacients d’afàsia poden veure la imatge d’una pera i dir «plàtan», per exemple.

Quina utilitat té estudiar aquestes malalties?
Estudiar el perquè d’aquest comportament té molts usos, com la rehabilitació de pacients. Imagina que hi ha dues zones del cervell connectades per dues vies. Per la plasticitat que dèiem, si tens una lesió que afecta una d’aquestes vies, llavors l’altra, la preservada, intentarà recuperar al màxim la seva funció. Si sabem que una via està obstruïda però l’altra xarxa neuronal funciona, podem utilitzar i potenciar aquesta via, i dissenyar-li una rehabilitació concreta utilitzant aquesta via. Te’n poso un exemple: tenim un estudi que mostra que hi ha dues zones del processament del llenguatge principals, una que seria més motriu, de producció i parla, i una altra de percepció i comprensió del llenguatge, més auditiva. Aquestes dues àrees estan connectades per un feix de connexions, i sembla ser que aquesta connexió, aquesta capacitat de transformar el que estic escoltant en una seqüència motora, és molt important de cara a aprendre noves paraules. O sigui, repetint noves paraules, escoltant-les, sentint-les i pronunciant-les pel nostre compte, aquest bucle ens permet aprendre. Si tinc aquest feix de connexions trencat, si no puc repetir per tal d’assimilar les paraules, podem fer que el pacient aprengui paraules recorrent a una altra connexió que hi ha, de tipus més semàntic. Si s’utilitza aquest altre camí, no podrem repetir per assimilar la paraula, però podrem accedir a la paraula donant-li un significat, connectant les dues parts del cervell, la motriu i l’auditiva, a través de les estructures del significat. I entrenant el pacient d’aquesta manera tinc més possibilitats que la persona entengui la paraula que per la via obstruïda de la repetició.

Això seria similar als mnemotècnics o els acrònims que s’utilitzaven en estudiar, per assimilar conceptes a partir d’idees o frases que no hi tenien res a veure?
Sí, seria semblant a això. A més, tot això té usos específics en el tractament d’aquestes malalties, perquè conèixer les alteracions en l’estructura i les funcions del cervell en pacients que pateixen Huntington, per exemple, ens permet entendre i detectar diferències individuals entre els pacients d’aquesta malaltia. En el cas d’un assaig clínic, podem separar els pacients segons les connexions que té afectades cadascun d’ells, i agrupant-los se’ls podrà fer un tractament molt més específic i efectiu que no pas si ajuntem pacients amb graus de lesió cerebral diversos.

Evgeny Morozov contra el ciberoptimisme

gener 21st, 2014 No Comments

Evgeny Morozov al CCCB

Evgeny Morozov és un dels pensadors més crítics en el debat actual sobre el paper d’Internet en el canvi d’època en què estem immersos. Sembla força evident i ningú no discuteix la gran significació dels canvis tecnològics en els nostres temps. El debat sobre qui guanya i qui perd va adquirint una gran rellevància quan les noves tecnologies modifiquen maneres de fer que s’havien consolidat, com formes de produir i de treballar, de fer política i de governar les societats, influint en el seu balanç sobre costos i beneficis. Tot i la seva joventut (va néixer l’any 1984), Evgeny Morozov s’ha guanyat un lloc molt destacat en aquest debat internacional, gràcies que ha aconseguit posar de manifest amb sòlids arguments que Internet amenaça el funcionament de la democràcia.

En poc temps, Morozov ha publicat dos llibres (El desengaño de Internet. Los mitos de la libertad en la red, Destino, 2012; To Save Everything Click Here. Technology, solutionism and the urge to fix problems that don’t exist, Allen Lane, 2013), i una bona quantitat d’articles en els diaris i les revistes més prestigiosos. Morozov ha posat sobre la taula, per tal de desemmascarar-les, el que per a ell són les falses promeses que Internet (i les empreses que se n’aprofiten) ha aconseguit fer-nos creure: la capacitat per resoldre problemes i per afavorir la nostra autonomia i la nostra capacitat de produir, pensar i decidir. Ha estat un dels autors més incisius contra l’ingenu ciberoptimisme, que assegurava que els grans problemes de la llibertat i la democràcia serien resolts pel canvi tecnològic. Si en el seu primer llibre parlava dels problemes dels nous instruments tecnològics per poder assolir les finalitats que prometien, en el segon se centra més en els objectius, i afirma que Internet converteix en privat i individual el que hauria de ser públic i col•lectiu, i que vol prometre una solució a tot el que ens amoïna, quan molts cops això forma part de la nostra manera de ser i de fer col•lectivament i individual.

Més enllà que es pugui estar més o menys d’acord amb el que manifesta i expressa Morozov, és indubtable que ha aconseguit guanyar-se un lloc a l’espai que polititza i problematitza el creixent impacte d’Internet en les nostres vides i en les relacions de poder. Quin millor inici del cicle “Ciutat oberta” que aquest? Si és, precisament, en temes com les smart cities o amb la generalització dels smartphones que es dóna per descomptat la millora en la transparència, l’augment de la capacitat de la ciutadania per decidir i per controlar els afers públics i la millora dels problemes urbans. El debat està assegurat.

Evgeny Morozov serà al CCCB el proper dilluns 27 de gener per inaugurar el cicle “Ciutat oberta” amb la conferència ‘Democràcia, tecnologia i ciutat‘. Podreu seguir la conferència per streaming o a través del hashtag #ciutatoberta.

Debat de Barcelona: Ciutat oberta

gener 21st, 2014 No Comments

Torna el Debat de Barcelona, amb el qual inaugurem el nostre programa de conferències de l’any. Amb «Ciutat oberta» reprenem un dels cicles amb més tradició al CCCB, que cada any proposa reflexionar sobre algun aspecte clau de la vida contemporània amb una mirada multidisciplinària. Amb els debats dels darrers anys hem volgut posar l’accent en la crisi i la incertesa del futur, les virtuts cíviques, la vida en comú, amb pensadors com Tzvetan Todorov, Nancy Fraser, Zygmunt Bauman, Marina Garcés, Salvador Cardús, Avishai Margalit, Saskia Sassen, Eva Illouz, Orhan Pamuk, Anna Cabré i Antonio Tabucchi.

Richard Sennett CCCB © Miquel Taverna, 2009
Sennett impartirà una de les conferències del debat “Ciutat Oberta”

Per què ara «Ciutat oberta»? El CCCB s’ha volgut afegir a la commemoració del tricentenari del setge de Barcelona oposant, a la ciutat tancada i envoltada per l’enemic, la ciutat oberta, aquella on els ciutadans no viuen sota l’ombra d’una amenaça que posa en perill les seves llibertats.

Des dels seus orígens, la ciutat ha anat associada a la democràcia pel potencial de llibertat, igualtat i pluralisme que conté. A la ciutat oberta, el que és diferent, ambivalent o discrepant no queda fora dels seus límits, sinó que forma part de la vida urbana, és la condició mateixa de la seva existència. I és que les ciutats són espais contradictoris per naturalesa: volem que siguin una llar, un espai d’acollida, de trobada i d’intercanvi, però aquesta obertura porta inevitablement a la incertesa, el conflicte i l’ambigüitat. A la ciutat oberta hi ha convivència però també fricció, novetat però també risc; és aquella on hi ha una tensió constant entre voluntat de control i llibertat, on es posen de manifest les contradiccions de la ciutat contemporània. Per això la ciutat oberta és sobretot una eina per pensar: una aspiració, una condició utòpica, un horitzó ideal. Fa possible somiar la ciutat com a espai d’emancipació i imaginar altres maneres de viure junts, i alhora evidencia les lògiques d’exclusió, les estratègies de supervivència i les dissonàncies inevitables que es desprenen de la vida en comú.

Al llarg de nou setmanes ens preguntarem què fa possible una ciutat oberta avui i què la posa en perill. Parlarem, entre altres temes, dels riscos i les potencialitats de les noves tecnologies, de la diversitat cultural i lingüística, de les fronteres entre espai públic i espai íntim i dels límits reals i imaginaris de la ciutat.

«Ciutat oberta»és el títol del Debat de Barcelona d’aquest 2014, que portarà al CCCB pensadors, teòrics i escriptors del 27 de gener al 24 de març. Hi participaran Evgeny Morozov, Josep Maria Benet i Jornet, Marta Segarra, Manuel Forcano, Bruce Bégout, Rafael Chirbes, Erri de Luca, Richard Sennett i Kamila Shamsie. Les conferències es podran seguir per streaming i a través del hashtag #ciutatoberta.

Antón Costas: la crisi econòmica

març 9th, 2011 No Comments

Desprès de vuit setmanes reflexionant al voltant del concepte de crisi i del seu impacte sobre les diverses facetes de l’experiència (l’amor, la bellesa, la política, el compromís o la biologia), ha arribat per fi el torn de l’economia. El cicle “Crisi” rep ara a Antón Costas, catedràtic de Política econòmica de la Universitat de Barcelona, per parlar sobre la crisi econòmica i financera. La seva conferència tindrà lloc el proper dilluns 14 de març a les 19:30 h. i es podrà veure en directe al web del CCCB.

A continuació, un avanç de la seva conferència:

Com explicar que un món econòmic que fins l’any 2007 semblava estable i generador de riquesa permanent s’hagi esfondrat de manera tan dramàtica i sobtada? Què ens revela aquesta crisi? Com podem fer front a les seves conseqüències econòmiques i socials, tot evitant que les politiques augmentin la desigualtat i la incertesa? Es pot evitar que torni a succeir quelcom similar, o les crisis són fenòmens ineludibles, i fins i tot necessaris, en l’evolució del capitalisme? Quines són l’economia i el món que emergiran després de la crisi?

Casino i hotel Circus, Las Vegas. Per Mutari.

La crisi financera i econòmica amb la qual s’ha iniciat aquest segle XXI obliga a una reflexió en profunditat sobre les seves causes, natura i possibles remeis, amb la mirada posada en l’objectiu de mantenir el progrés econòmic i social, i reduir la incertesa.

La conferència tractarà les següents qüestions:

– El paisatge després de la tempesta: destrosses econòmiques, socials, polítiques i morals.

– Les causes de la crisi de 2008. Les explicacions dels economistes. La torre de l’arrogància del raonament econòmic. Mercats, falsos deus. Les explicacions dels no economistes: fallida ètica de la cultura del nou capitalisme.

– La crisi de 2008, un cigne negre? El capitalisme, un malalt crònic amb patologia maniacodepressiva. Les crisis i l’ADN del capitalisme. L’“homeòstasi” de l’economia de mercat: les forces de fons que mouen el sistema (innovació tecnològica i capitalisme) i les forces que el reequilibren (Política i Societat).

– Les sortides a la crisis. De nou la pregunta de J. M. Keynes: falla el motor o  només la dinamo? El curt termini: el risc de que la medicina de les polítiques d’austeritat sigui pitjor que la malaltia de la crisis. La desigualtat com a comodí de l’ajust. El llarg termini: veurem una recuperació de l’autonomia de la Política o un creixement de l’hegemonia financera?

– Mercats. Política i Societat. Noves batalles.

1