El llegat de Zygmunt Bauman al CCCB

gener 18th, 2017 No Comments

Recordem anècdotes i moments viscuts amb el pensador

Zygmunt Bauman al cicle Fronteres, CCCB, 2004

Zygmunt Bauman al cicle Fronteres, CCCB, 2004

Si hi ha un nom que quedarà lligat per sempre a la història del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona és el del sociòleg Zygmunt Bauman, que va morir el 9 de gener del 2017 a Leeds. Tenia 91 anys. Poques setmanes abans de la seva mort, el Centre de Documentació i Debats l’havia contactat perquè inaugurés el proper Debat de Barcelona, dedicat a Europa. Molt amable, no va rebutjar la invitació però va lamentar el seu delicat estat de salut i va deixar en mans de l’equip del CCCB la decisió final.

Entre aquesta comunicació recent i l’any 2004, quan per primera vegada un Bauman força desconegut posava els peus al CCCB, han passat 13 anys i 4 conferències. Més d’una dècada de relació i col·laboracions que recordem amb tristesa perquè Bauman es feia estimar, era simpàtic i amable, però també amb orgull perquè hem treballat amb un dels pensadors més lúcids del temps present i hem conservat bona part de les seves idees al nostre arxiu.

Hem publicat sis llibres de les conferències que ha impartit al CCCB, els BREUS CCCB (editats en català i anglès) Noves fronteres i valors universals, Arxipèlag d’excepcions, La felicitat es fa, no es compra i El destí de la desigualtat social en la fase líquida de la modernitat i els DIXIT (en castellà) Archipiélago de excepciones i Múltiples culturas, una sola humanidad, i dos articles, a les publicacions Fronteres i Europe City.

Al web també hi podeu consultar vídeos de les seves intervencions, una entrevista i una crònica de l’últim debat en què va participar, el 2013, que van seguir més de 700 persones des del hall del CCCB, cosa que convertia un dels ponents més vells del CCCB en un dels més seguits pel públic. Era la nostra estrella de rock particular (n’érem seguidors!) i l’hem volgut recordar des d’un vessant més personal. Preguntem a diversos membres de l’equip que el van tractar de manera més directa, l’exdirector del CCCB Josep Ramoneda, la cap del Centre de Documentació i Debats Judit Carrera, la cap de premsa Mònica Muñoz i la coordinadora de debats Susana Arias, quins records tenen de Zygmunt Bauman.

«Les paraules de Bauman ressonaven en plena concordança amb l’esperit del CCCB.» Josep Ramoneda, exdirector del CCCB

El 22 de març del 2004, Zygmunt Bauman va pronunciar la seva primera conferència al CCCB. Menut, enèrgic, acompanyant les seves paraules amb una gesticulació de mans i braços que feia que cada cop omplís més l’escena, va donar una vertadera lliçó d’un gènere que està de moda considerar antiquat. I, tanmateix, jo he trobat poques formes de presentació i discussió d’idees que superin una bona conferència. I la de Bauman ho va ser. Entre el Powerpoint i les taules rodones han dinamitat un gènere que és molt exigent. Per fer una bona conferència no n’hi ha prou a pensar-la i escriure-la. Cal dir-la. I dir-la bé és molt difícil. El Powerpoint és un gran enemic de la bona conferència. Una conferència és un acte de creació que, com a tal, se sotmet a la interpretació i consideració del públic.

Zygmunt Bauman i Josep Ramoneda al cicle Fronteres, CCCB, 2004

Zygmunt Bauman i Josep Ramoneda al cicle Fronteres, CCCB, 2004

Aquell dia, Zygmunt Bauman ens va explicar com a la ciutat les afirmacions generals i abstractes sobre els conflictes entre civilitzacions i cultures es tradueixen en l’experiència de relació amb persones concretes, veïns d’escala o de barri. «I no les coneixes com les encarnacions ambulants de la imminent guerra de civilitzacions, sinó en qualitat de botiguers, cambrers, obrers, companys de feina a la mateixa fàbrica on treballes, veïns, pares de companys d’escola dels teus fills i, a poc a poc, però indefectiblement, van desplaçant-se de la categoria abstracta de “civilització aliena” a la categoria d’éssers humans individuals.» I així, de mica en mica, i no sense moments de conflicte, «la por al gran desconegut comença a dissoldre’s» i «els terrorífics forasters no són més que uns éssers normals i corrents, amb els mateixos desitjos i les mateixes pors que tu».

La facilitat per a les metàfores que ha estat l’èxit editorial de Bauman –quanta sopa sociològica s’ha fet amb la societat líquida!– ha estat també a vegades el que l’ha encasellat. Però aquell dia les seves paraules ressonaven en plena concordança amb l’esperit del CCCB.

Un altre record és el dia que vam obrir un seminari amb un diàleg entre ell i Giorgio Agamben. Em va impressionar el poder de coacció de l’autoritat del mestre. Tothom esperava una certa confrontació teòrica i, en canvi, Agamben es va portar com un jove cohibit davant l’autoritat. Simplement, li va seguir la corda.

Hi ha moltes frases potents de Bauman, però jo em quedo sempre amb aquesta: «Un dels grans eslògans del segle xx fou liquidar: liquidar el jueu, liquidar l’enemic de classe. Vetllem perquè el principal programa del segle xxi no sigui la liquidació de l’home.» És una frase que culmina una trajectòria intel·lectual molt característica del segle passat: un jueu polonès que s’escapa de l’Holocaust, creix i es forma en el règim comunista de la postguerra, en el qual arriba a tenir responsabilitats militars, i s’exilia el 1968, en un moment de certa onada antisemita, a Israel primer i a Leeds després, on farà la seva carrera intel·lectual. El seu nervi contagiava vida i la seva cordialitat acollia.

L’entrevista més insòlita. Mònica Muñoz-Castanyer, cap de premsa del CCCB

Recordo molt especialment una entrevista de Bauman amb Lluís Amiguet, el novembre del 2005. Per obtenir una bona entrevista periodística cal garantir tant a l’entrevistat com a l’entrevistador un temps prudent i un espai còmode. Cap dels dos es va donar en aquella entrevista per a La Contra de La Vanguardia. Havíem preparat per a Bauman una bateria d’entrevistes que ell va acceptar amb amabilitat i flegma, i el dúiem d’un lloc a l’altre del Centre escortat sempre per la seva dona. Primer unes fotos al Pati de les Dones, a continuació una trobada amb periodistes al Mirador, després una entrevista enregistrada per al CCCB a l’Arxiu. Bauman mostrava signes d’impaciència i la seva dona assentia amb el cap. I encara faltava el plat fort: una hora amb l’Amiguet!

Ja havíem travessat el passadís de la primera planta per dirigir-nos a una sala de reunions de les oficines del CCCB on teníem previst celebrar l’entrevista quan Zygmunt Bauman va aixecar els braços, va obrir la mà esquerra (a la dreta hi duia la seva inseparable pipa) i al mig del chill-out (una zona de descans dels treballadors a la planta d’oficines del CCCB, amb màquines expenedores de menjar i de cafè) va dir: «Fem l’entrevista aquí mateix.» Abans que el pogués convèncer de canviar de lloc ja els tenia asseguts a ell i la seva dona a les butaques del chill-out. Vaig començar a suar. El periodista va seure al seu costat, va engegar la gravadora i va començar l’entrevista. Un autèntic desastre. Al soroll infernal de les velles escales mecàniques s’hi sumaven el rum-rum de les màquines expenedores, els passos i les veus dels treballadors del Centre que es desplaçaven d’un lloc a l’altre, la remor dels visitants que rondaven a aquella hora pel CCCB. Una hora d’autèntic calvari que, tanmateix, es va traduir en aquesta Contra de La Vanguardia. Mai més hem celebrat una entrevista al chill-out. Sempre podré explicar, gràcies a Zygmunt Bauman, on no s’ha de celebrar una entrevista.

Visitant-lo a Leeds. Judit Carrera, cap del Centre de Documentació i Debats

El vaig visitar a casa seva a Leeds, una tarda d’hivern del 2008. Feia 37 anys que el pare de la teoria de la modernitat líquida vivia en aquella casa, que compartia amb la seva dona, Janina, amb qui va estar casat 62 anys, fins que ella va morir l’any 2009. Tots dos em van rebre amb la seva habitual amabilitat i asseguraven, fent gala d’un excel·lent sentit de l’humor, que el seu llarg matrimoni era l’excepció que confirmava la teoria del món líquid. Exhibien una evident complicitat. Entre ells parlaven polonès i, a estones, un anglès encarcarat. Treballaven en llocs diferents de la casa però se citaven dues vegades al dia per fumar. Deien que fumar era una rutina, una manera de pensar. I fumaven sense parar.

Vivien en una típica casa anglesa de dos pisos en un carrer estret, a prop d’una gran avinguda que els aïllava del centre de Leeds. Acollidora i d’aire centreeuropeu, la casa dels Bauman era austera, però repleta de llibres. La seva desordenada biblioteca no havia disminuït malgrat haver cedit 2.500 volums a la Universitat de Praga, en agraïment per haver-los acollit després que els expulsessin de Polònia en una campanya antisemita del règim comunista l’any 1968. Tres anys després, el 1971, arribaven a Leeds convidats per la universitat de la ciutat. Des de llavors, Zygmunt Bauman ja no es va moure de Leeds ni de la seva universitat. Sorprenia que un home amb una vida de pilars tan sòlids tingués tanta capacitat per interpretar la incertesa i la fluïdesa del món actual.

Judit Carrera entrevista Zygmunt Bauman l’última vegada que el sociòleg va visitar el CCCB, Jordi Gomez, 2013

Judit Carrera entrevista Zygmunt Bauman l’última vegada que el sociòleg va visitar el CCCB, Jordi Gomez, 2013

Malgrat la seva edat avançada, continuaven lúcids i molt ben informats. Seguien l’actualitat, em van preguntar pel CCCB, per la inauguració de l’alta velocitat entre Madrid i Barcelona i la llei de memòria històrica. Per la delicada salut de la Janina havien deixat de viatjar, però seguien escrivint molt perquè escriure, deien, era la seva forma de viure. El seu tracte era exquisit i la seva alegria, contagiosa. Planava en l’ambient una certa tensió entre la seva vital curiositat i la lentitud pròpia de la seva edat.

Al cap d’unes hores, Bauman em va acompanyar fins a la porta del taxi, on em va autoritzar a publicar el text de la seva conferència als BREUS i es va acomiadar dient-me que, mentre fos viu, podríem comptar sempre amb ell.

L’últim correu de Bauman. Susana Arias, coordinadora de debats

L’última correspondència que vam mantenir amb Bauman va ser fa només unes setmanes, quan el vam convidar a inaugurar el Debat de Barcelona d’aquest any. Amb la fidelitat de sempre cap al CCCB, Bauman va considerar la invitació per tornar «a la meva estimada Barcelona», però a la vegada ens va advertir que el seu estat de salut no era prou bo per viatjar. «Vosaltres mateixos, penseu si val la pena córrer aquest risc», ens deia al final del correu, que tancava amb un «Love – Z».

Per recordar-lo i acomiadar-lo en companyia del públic que tant l’admirava, dedicarem a Zygmunt Bauman el Debat de Barcelona del 2017, que durà per títol «Vella Europa, noves utopies» i començarà el 6 de febrer.

A l’espai de l’Arxiu CCCB hem obert un punt de consulta amb un recull de l’obra de Zygmunt Bauman.

Viure més, i millor

desembre 21st, 2016 No Comments

Quants anys podem arribar a viure? Des del segle XIX l’esperança de vida no ha parat de créixer: només al segle passat va augmentar en trenta anys. Però, quin és el límit? Segons un estudi de l’Escola de Medicina Albert Einstein de Nova York, el límit se situaria en els 115 anys.

L’objectiu de qualsevol sistema públic de salut és que visquem més, però no a qualsevol preu. De cara al 2020, el Pla de Salut de Catalunya preveu incrementar un 5% els anys viscuts en bona salut. Aquest apèndix, «en bona salut», és important, ja que fer-se gran és un factor de risc majúscul. Tal com alerta Global Burden Disease, l’estudi epidemiològic internacional més rigorós, l’augment de l’esperança de vida incrementa els anys en què convivim amb malalties i discapacitats.

Els interrogants que planteja aquest escenari són múltiples, i per donar-los resposta, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA) han plantejat el cicle de conferències Envellir, una malaltia?.

L’envelliment es pot evitar?

L’envelliment és la suma de totes les alteracions que tenen lloc en un organisme i que hi provoquen canvis funcionals fins a la mort. Però es tracta d’un fenomen molt heterogeni tant entre individus de la mateixa espècie com entre els òrgans d’un mateix individu. Tradicionalment, envellir no s’ha entès com una malaltia, sinó com un procés natural pel qual el cos acumula danys que afecten el seu funcionament. D’aquí que es consideri que l’envelliment pot ser tractat o endarrerit.

Miguel Chillón als debats ICREA © CCCB – Miquel Taverna, 2016

A dia d’avui la medicina disposa de diverses estratègies per pal·liar els efectes de l’envelliment. En els debats al CCCB, Miguel Chillón, professor d’investigació ICREA a l’Institut de Neurociències (INc) i al Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR), va explicar com funcionen les teràpies gèniques per combatre l’envelliment, i va presentar la proteïna Klotho, una molècula que es genera al ronyó i al cervell i que, tal com s’ha observat en els experiments amb ratolins, si no actua correctament té incidència en l’envelliment prematur a nivell muscular, vascular i mental.

Maria Pia Cosma

Una altra via possible per combatre les malalties de l’envelliment són les teràpies amb cèl·lules mare. En aquest sentit, Maria Pia Cosma, professora d’investigació ICREA al Centre de Regulació Genòmica (CRG), va plantejar al CCCB la creació de cèl·lules mare al laboratori per curar òrgans malalts, com si d’un cotxe vell es canviessin les peces que no acaben de funcionar. A dia d’avui encara s’investiga com aplicar aquestes teràpies en humans, però els treballs del seu equip d’investigació en la regeneració de la retina amb cèl·lules mare són esperançadors.

Alzheimer i Parkinson, les neurodegeneratives més freqüents

A l’envelliment s’associen moltes malalties del cervell, com ara les neurodegeneratives. Encara que hi ha formes precoces d’Alzheimer i de Parkinson, el més habitual és que aquestes patologies apareguin a partir dels 65 anys. Un cop passat aquest llindar, una de cada deu persones presenta Alzheimer, i dues de cada cent tenen Parkinson.

Miquel Vila

Als Debats al CCCB, Miquel Vila, professor d’investigació ICREA al VHIR, va parlar de la recerca del Parkinson, una malaltia que el 2017 celebrarà un triple aniversari. Farà dos-cents anys de la primera descripció clínica de la patologia per part del doctor James Parkinson; en farà cinquanta de la levodopa, el primer tractament per als símptomes de la malaltia, i en farà vint de la identificació de la primera mutació associada a la malaltia. En l’actualitat, la comunitat investigadora sospita que el Parkinson podria començar fora del cervell, i que pot haver-hi més factors implicats a banda de la manca de dopamina.

Les tècniques de neuroimatge han revolucionat el coneixement d’aquestes malalties, però encara queda molt de camí per recórrer. Una de les preocupacions actuals és trobar biomarcadors que delatin l’Alzheimer i el Parkinson abans que n’apareguin els primers símptomes. El paradigma vigent considera que aquestes malalties es gesten en els vint anys anteriors a les seves primeres manifestacions clíniques. Actualment el diagnòstic encara no es pot fer durant aquest període silent –etapa preclínica–, però s’hi està treballant per tal d’aturar els processos degeneratius que porten el cervell i la persona cap a la malaltia.

Elena Galea als debats ICREA © CCCB – Miquel Taverna, 2016

Elena Galea, professora d’investigació ICREA a l’INc de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), va dedicar la darrera sessió dels debats a la malaltia neurodegenerativa més comuna, l’Alzheimer. Per ara, només un 0,4% dels assajos clínics contra la malaltia duts a terme entre el 2001 i el 2012 han donat bons resultats. Segons Galea, cal que la recerca es faci de manera conjunta a escala internacional en projectes com el Connectoma, que analitza les relacions que hi ha entre tots els punts del cervell.

«Els reptes científics també són reptes socials i culturals», va recordar Emilià Pola en la inauguració del cicle. El 2050 les persones més grans de vuitanta anys s’hauran triplicat a tot el món, i caldrà resoldre els diversos problemes de tipus social, econòmic i sanitari associats a aquest canvi. La ciència, des de les seves diferents disciplines, pot contribuir a donar-hi resposta.

Què preparem al CCCB per al 2017: avanç de la programació

desembre 20th, 2016 No Comments

Arriba un nou any i és el moment de presentar-vos què s’està cuinant al Centre de Cultura Contemporània, en què estem treballant els diferents equips de programació i quins són els temes i els protagonistes dels debats, el cinema, les projeccions audiovisuals, les exposicions i els festivals del 2017.

Ens espera una nova temporada d’activitats marcada per una idea central, present en tot el programa: la reflexió sobre el canvi. Obriu les agendes i preneu nota!

Debats sobre el canvi en el present

Conferència de Judit Butler © CCCB. Miquel Taverna, 2015

Comencem l’any amb un gran debat sobre Europa, un continent que viu un dels moments més crítics de la seva història política, amb la crisi humanitària dels refugiats i l’ascens dels autoritarismes i la xenofòbia.

Els debats i la reflexió humanística i filosòfica sobre el present s’expandeixen durant la resta de l’any amb cicles de conferències sobre la idea de revolució i la seva força en l’actualitat, sobre el paper de Rússia al món en el centenari de la Revolució d’Octubre, sobre el suïcidi (primera causa de mort no natural entre els joves a Catalunya) i sobre la intimitat en un moment que la tecnologia ha penetrat totes les esferes de la nostra vida.

El canvi climàtic des de la cultura

La tercera cultura, la línia de programació que entrecreua art, ciència i disseny, serà ben present en debats com «Tecnologia, sobirania i globalització», una sèrie de conferències dirigides per Evgeny Morozov. El compositor Brian Eno és un dels primers ponents confirmats.

La reflexió crítica al voltant del canvi climàtic i la destrucció del planeta és un dels grans temes de l’any, que abordem a l’exposició «Després de la fi del món». La mostra, comissariada per José Luis de Vicente, presentarà projectes i visions multidisciplinaris que ens permetran fer-nos una idea bastant realista sobre com seran les nostres vides i el món en un futur no gaire llunyà (any 2050). L’edició d’enguany del Premi Internacional a la Innnovació Cultural tindrà en compte precisament les propostes culturals que ofereixin solucions imaginatives i eficaces al canvi climàtic. El projecte guanyador formarà part de l’exposició «Després de la fi del món».

2017, any literari al CCCB

El Pati de les Dones durant el festival Kosmopolis © CCCB. Miquel Taverna, 2013

Literatura amplificada:Torna Kosmopolis, la festa de la literatura amplificada,que celebra la seva novena edició. Sota el lema  «Quan tot canvia», el festival literari presenta un programa de cinc dies que aplega autors consagrats i noves veus per tractar alguns dels principals desafiaments de la cultura i la literatura en la seva concepció més oberta. John BanvilleKim Stanley Robinson, Jean EchenozSophie Divry, Orna Donath, Pierre Lemaitre, Jo Nesbø, Marta Sanz o Alicia Kopf són alguns dels noms de Kosmopolis 2017.

Uns dies abans que arrenqui Kosmopolis, inaugurarem l’exposició «Fenomen fotollibre», una mostra sobre la relació entre la fotografia i les publicacions en paper que compta amb un grup de comissaris de luxe: Gerry Badger, Horacio Fernández, Ryuichi Kaneko, Erik Kessels, Irene de Mendoza, Moritz Neumüller, Martin Parr, Markus Schaden, Frederic Lezmi

Ja al mes de maig arribarà la sisena edició del Primera Persona, un altre dels festivals produïts íntegrament pel CCCB. Al Primera Persona són protagonistes la literatura, la música i el relat autobiogràfic.


Les dones tenim molt a dir

L’escriptora Taiye Selasi durant Kosmopolis 2015. © CCCB. Carlos Cazurro, 2015

«Les dones bones van al cel i les dolentes a tot arreu». Aquesta frase, atribuïda a l’actriu Mae West, inspira la programació del cinema a la fresca Gandules d’aquest agost. Sota el títol «Malvades i indòmites de cinema», projectarem pel·lícules que ens facin pensar en els personatges femenins que han inundat les pantalles de cinema al llarg de la història. María Castejón Leorza, crítica de cinema que forma part de l’equip de la revista Pikara Magazin, serà la comissària del cicle.

El festival Kosmopolis també té previst abordar  la literatura feta per dones com un dels temes centrals de l’edició d’enguany.


15 anys de cinema experimental

El 2017 Xcèntric, el cinema del CCCB, celebra els quinze anys. Xcèntric estrena una temporada d’aniversari amb un programa de pel·lícules inèdites de Val del Omar i un concert del Niño de Elche. També publicarà nova web i un llibre dedicat als autors fonamentals del cine experimental.

El CCCB continuarà col·laborant amb festivals consolidats com L’Alternativa, DOCSBarcelona, Miniput i la Mostra Internacional de Films de Dones, i també amb propostes més joves, com el D’A i el Serielizados Fest.

El projecte Soy Cámara online continuarà experimentant amb el gènere del videoassaig sobre temes d’actualitat i de la programació del CCCB. Com a novetat, aquest any comença un programa de presentacions en directe, que arrenca amb la projecció d’Hypernormalisation, l’últim documental d’Adam Curtis.


Si voleu llegir més sobre el programa 2017 del CCCB, podeu descarregar-lo aquí.

David Harvey: «Hi ha molt bones raons per ser anticapitalista»

desembre 15th, 2016 No Comments

El geògraf i teòric social britànic David Harvey, convidat especial a la inauguració del festival de cinema independent L’Alternativa, va passar pel CCCB per explicar la relació entre el capitalisme modern i l’impacte de la victòria electoral de Donald Trump.

YouTube Preview Image

Després d’haver ensenyat durant més de quaranta anys El capital de Marx –ara també des del seu canal de YouTube–, la mirada de Harvey cap al sistema de lliure mercat es mostra clara, organitzada i contundent. L’entrevistem per conèixer més de prop quina valoració fa sobre les possibles conseqüències globals dels últims canvis polítics.

Per què Donald Trump?

Per a David Harvey, la pregunta s’hauria de formular al revés: Per què no va guanyar Hillary Clinton? El fet que una persona pugui llegir en els mitjans que «Clinton va anar a Goldman Sachs per fer-hi una conferència i per això va cobrar 270.000 dòlars» va donar molta força als arguments de Trump. Sobre la base que els votants de les grans ciutats –com Nova York– són més proclius al vot demòcrata, va ser a les zones rurals i dins de les classes socials més vulnerables on el discurs del magnat americà va arribar a més profunditat.

Segons Harvey, en les converses de bar i a nivell popular, es va entendre que Hillary Clinton no treballaria per a ells. La idea determinant per a la victòria electoral de Trump va ser que ell «va guanyar els seus propis diners», i a més representa l’ideal del vell somni americà. Així, es va relacionar Clinton com una persona que, afavorida per la seva posició de poder, era a la política per fer-hi diners.

El boom econòmic

Capitalisme i creixement sempre han anat de la mà. Segons el professor britànic, la taxa de creixement de les societats amb un sistema econòmic de lliure mercat, en ser sempre exponencial, pot arribar a un punt d’inflexió. Un punt on la corba no dóna per a més. Harvey utilitza l’exemple de la Xina com el país que ha crescut més, i que, a sobre, ha mantingut estable el capitalisme global des de l’any 2008, gràcies a un programa d’urbanització massiva.

De fet, entre els anys 2011 i 2013, la Xina va consumir un 45% més de ciment que els Estats Units en l’últim segle. Per tant, què farà Trump? «Ningú no sap què farà exactament, però el que sí que puc assegurar és que intentarà posar en marxa un boom econòmic mitjançant programes d’urbanització, tal com va fer la Xina. Ha de donar respostes a totes aquestes persones amb baixos salaris que l’han votat», comenta Harvey.

 Cap a una economia de creixement zero

Les conseqüències d’aquest procés d’urbanització, en el cas que realment s’esdevingui, poden ser molt diferents. Però la clau, segons el geògraf, és que anirem cap a un nou punt d’inflexió de l’economia. «El creixement haurà d’aturar-se, inevitablement. I copiar el model xinès, a part de les conseqüències que pot comportar per al medi ambient i els contextos sociopolítics, crea batalles polítiques i tots els conflictes socials que estem veient avui».

«Hi ha molt bones raons per ser anticapitalista», assegura Harvey. Les condicions a què ens pot portar un nou procés d’urbanització massiu ens haurien de fer pensar què farem quan arribi aquest moment d’inflexió. «Hem de dir a la gent que cal organitzar la transició i que sigui d’una bona manera».

I ara què?

Deixant de banda les solucions racistes del bàndol de Trump, ens trobem amb diferents alternatives. Harvey apunta que podria ser que als Estats Units, per exemple, la facció política de Bernie Sanders, que va perdre les primàries davant de Hillary Clinton, guanyi més pes dins del partit demòcrata. «Això pot portar a solucions per construir alguna cosa que veritablement respongui als problemes del creixement».

Al Regne Unit passa una cosa similar amb Jeremy Corbyn, el líder del partit laborista. Es dóna el cas d’un polític que no té gaires suports entre els representants de la seva formació, però que sí que té un suport molt fort dins de les bases. Aquest antagonisme dins el mateix partit ha crescut molt ràpid, igual que el nivell d’afiliacions per poder votar-lo en els processos interns.

D’altra banda, a Barcelona, Harvey observa certs moviments de base popular que, a escala municipal, estan fent l’esforç per canviar la naturalesa del procés d’urbanització i els efectes del turisme de masses. En aquest sentit, aquests moviments esdevenen una resposta a un dels grans reptes del moment: «construir ciutats per viure-hi enfront de les ciutats per invertir-hi».

El vídeo de la conferència de David Harvey al CCCB està disponible aquí.

Viure més, i millor

desembre 13th, 2016 No Comments

Quants any podem arribar a viure? Des del segle XIX l’esperança de vida no ha parat de créixer. Per exemple, només al segle passat vam guanyar uns trenta anys de vida. Però, on està el límit? Als 115 anys, segons un estudi que un equip de científics de l’Escola de Medicina Albert Einstein de Nova York (EUA) va publicar el passat octubre a la revista Nature.

En aquest context, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA) van plantejar el darrer novembre el cicle de conferències Envellir, una malaltia?. Una qüestió que pren molt sentit en la nostra societat.

És innegable que cada vegada vivim més anys, però quin és el preu de fer-se gran? A banda de l’augment de l’esperança de vida també han incrementat els anys en què convivim amb malalties i discapacitats, tal i com alerta l’estudi epidemiològic internacional més rigorós Global Burden Disease.

Els objectius de qualsevol sistema públic de salut és que visquem més anys, però no a qualsevol preu. A casa nostra, l’objectiu final del Pla de Salut de Catalunya de cara al 2020 és incrementar un 5% els anys de vida viscuts en bona salut. La resta de polítiques sanitàries, com la promoció de la salut pública o l’organització de l’atenció urgent, estan plantejades per contribuir a millorar la qualitat de vida.

Per això l’apèndix d’en bona salut és tan important, ja que fer-se gran és un factor de risc majúscul. A l’envelliment s’hi associen moltes malalties com les neurodegeneratives. Encara que hi ha formes precoces d’alzheimer i parkinson, sovint amb un fort component genètic i una manifestació clínica diferent, el més habitual és que aquestes malalties apareguin en persones a partir dels 65 anys.

Les tècniques de neuroimatge han revolucionat el coneixement d’aquest tipus de patologies, tot i que encara queda molt camí per recórrer. El cervell és el gran desconegut i un dels reptes científics més apassionants del nostre segle. El govern dels Estats Units i els Estats de la Unió Europea tenen en marxa projectes per mapejar el cervell humà i entendre millor el seu funcionament.

Una de les preocupacions de les malalties neurodegeneratives és trobar biomarcadors que delatin l’alzheimer i el parkinson abans que apareguin els primers símptomes, dues malalties descrites fa 100 i 200 anys respectivament. En tots dos casos hi ha un canvi de paradigma recent que considera que aquestes malalties es gesten fins a 20 anys abans de les seves manifestacions clíniques.

El diagnòstic de la malaltia durant aquest període silent –etapa preclínica– encara no és possible, però s’hi està treballant per aturar els processos degeneratius que porten el cervell i la persona cap a la malaltia. A partir dels 65 anys una de cada 10 persones presenta Alzheimer i dues de cada 100 tenen parkinson, les dues malalties neurodegeneratives més comunes a la població.

A Catalunya Miquel Vila, professor d’investigació ICREA a la Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR), i Elena Galea, professora d’investigació ICREA a l’Institut de Neurociències de la Universitat Autònoma de Barcelona (INc) són dos dels referents internacionals que van presentar l’estat de la qüestió en parkinson i Alzheimer respectivament als Debats ICREA.

L’envelliment es pot evitar?

L’envelliment és la suma de tots els canvis que tenen lloc a un organisme i provoquen canvis funcionals fins a la mort. Però l’envelliment és molt heterogeni tant entre individus de la mateixa espècie com entre els òrgans d’un mateix individu.

Tradicionalment l’envelliment no s’ha entès com una malaltia, sinó com un procés natural de l’organisme que acumula danys que afecten al nostre funcionament.  D’aquí que l’envelliment es consideri una condició que pot ser tractada o retardada.

A dia d’avui la medicina compta amb diverses estratègies per pal·liar els efectes de l’envelliment. Una de les teràpies avançades que més s’utilitza és la teràpia gènica per combatre els dèficits cognitius associats a l’envelliment natural i a malalties com l’alzheimer amb factors pro-longevitat.

Miguel Chillón, professor d’investigació ICREA a l’INc i al VHIR, va presentar la proteïna klotho, una molècula que genera el ronyó i el cervell que si no s’expressa correctament escurça la longevitat i comporta envelliment prematur a nivell muscular, vascular i mental, tal i com han observat en ratolins.

Una altra de les teràpies avançades són les cèl·lules mare. En aquest sentit, Maria Pia Cosma, professora d’investigació ICREA al Centre de Regulació Genòmica (CRG), va plantejar la creació de cèl·lules mare al laboratori per curar òrgans malalts. Com si d’un cotxe vell es canviessin les peces que no acaben de funcionar. A dia d’avui, encara s’està investigant com i on administrar aquesta teràpia en la persona.

Miquel Vila, professor d’investigació ICREA a la Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR), va parlar sobre el parkinson, una malaltia que l’any que ve compleix un triple aniversari. Al 2017 fara 200 anys de la primera descripció clínica de la patologia per part del doctor James Parkinson; 50 anys de la levodopa, el primer tractament per tractar els símptomes; i 20 anys de la identificació de la primera mutació associada a la malaltia. Ara la recerca actual sospita que el parkinson podria comencar fora del cervell. A més, els investigadors també creuen que hi ha més factors implicats més enlla de la manca de dopamina.

Elena Galea, professora d’investigació ICREA a l’Institut de Neurociencies (INc) de la Universitat Autonoma de Barcelona (UAB), es va centrar en la malaltia neurodegenerativa més comuna, l’alzheimer. Per ara, només un 0,4% dels assajos clínics duts a terme des del 2001 al 2012 han donat bons resultats. Per aixo la recerca d’aquesta malaltia passa pel treball conjunt a nivell internacional en projectes com el Connectoma, que analitza el conjunt de relacions que existeixen entre tots els punts del cervell.

En definitiva, els reptes científics també són reptes socials i culturals, va recordar Emilià Pola en la primera conferència de la quarta edició dels Debats ICREA, una institució finançada per la Generalitat per atraure els millors investigadors del món perquè facin recerca als centres, universitats i instituts d’investigació catalans.

Una de les qüestions a resoldre a mig termini és el problema social, econòmic i sanitari que implicarà tenir de cara al 2050 el triple de persones majors de 80 anys a tot el món. La ciència, des de les seves diferents disciplines, pot contribuir a donar-hi resposta.