Elisenda Pallarés

L’efervescència de fotollibre. Entrevista a Irene de Mendoza, cocomissària de «Fenomen Fotollibre»

June 9th, 2017 No Comments
Irene de Mendoza © CCCB, 2017. Elisenda Pallarés

Irene de Mendoza © CCCB, 2017. Elisenda Pallarés

Els fotollibres més coneguts són aquells que realitzem amb fotografies de les nostres vacances i que quan en tornem els ensenyem a amics i familiars. A l’exposició «Fenomen Fotollibre», el terme fotollibre adopta una altra dimensió i rellevància històrica. Els fotollibres que s’exposen al CCCB i a la Fundació Foto Colectania són projectes creatius, relats en imatges, testimonis gràfics de la cultura visual del nostre temps. Són objectes artístics en què entra en joc la creativitat i el treball coral de molts professionals (dissenyadors, impressors, il·lustradors, fotògrafs, etc.) i amb temes tan variats com el suïcidi o la història del primer assassí en sèrie espanyol. Poden tenir així mateix diferents formats: des d’un llibre tradicional  fins a un paquet de tabac o una capsa de costura xinesa. No obstant això, no  tots els fotollibres contenen fotografies fetes per l’autor: n’hi ha amb imatges d’arxiu, fotografies comprades en mercats de segona mà, dibuixos, etc.

En plena era digital s’editen més fotollibres que mai i cada vegada hi ha més professionals que troben en aquest format la via per expressar-se i narrar històries. «El fotollibre té la capacitat de canviar la vida d’aquestes persones», va afirmar el col·leccionista Martin Parr a la inauguració de la mostra.

De la diversitat i la riquesa del fotollibre i del seu paper fonamental en la visibilització del treball d’artistes i fotògrafs contemporanis parlem amb Irene de Mendoza, directora artística de la Fundació Foto Colectania i una de les comissàries de l’exposició «Fenomen Fotollibre».

Elisenda Pallarés: Avui dia podem parlar de l’aparició del «fenomen del fotollibre». Existeixen molts  circuits i festivals dedicats a aquest nou format i on es donen a conèixer artistes i col·leccionistes. No és la primera exposició sobre aquest tema, però en què es diferencia «Fenomen Fotollibre»?

Irene de Mendoza: L’exposició «Fenomen Fotollibre», realitzada conjuntament  pel CCCB i la Fundació Foto Colectania, pretén fugir de la clàssica exposició de fotollibres per part d’un centre de fotografia.  S’han fet exposicions a nivell internacional sobre aquesta temàtica però sempre des del punt de vista fotogràfic. Aquesta vegada hem apostat per mostrar el fotollibre en termes molt més generals, com un exponent de la cultura visual d’una època, seguint en certa manera l’exemple de la Tate Modern, que acaba d’adquirir la col·lecció de Martin Parr. No hem d’entendre el fotollibre com un art exclusiu de la fotografia, sinó com un art molt més transversal. La clau ha estat comptar amb set comissaris que han presentat temàtiques molt diferents.

EP: A l’apartat de fotollibres contemporanis hi ha moltes autores, però no passa el mateix a la resta de seccions. És, tal vegada, el món del fotollibre un món de creadors i col·leccionistes homes?

IM: És cert que proporcionalment hi trobem més homes, malgrat que la història està plena de dones fotògrafes. Això es reflecteix també en el món de l’art i els comissariats. No obstant això, ara estem experimentant un canvi total, sobretot en l’àmbit de la creació, i fotògrafes molt potents comencen a ser conegudes. A Espanya hi ha més dones que homes que gaudeixen de reconeixement internacional, com és el cas de Cristina de Middel, a qui Martin Parr sempre cita com un referent  i que ha consolidat la seva carrera a partir de l’autoedició d’un llibre.

EP: Passa el mateix amb el fotoperiodisme? Ara mateix es presenta a Barcelona l’exposició World Press Photo i cada any veiem que hi ha més premiats que premiades.

IM: La dona sempre ho ha tingut més difícil en tots els àmbits. Joana Biarnés, considerada la primera fotoperiodista espanyola, és un cas paradigmàtic. El documental Joana Biarnés, una entre todos explica les dificultats que va haver de superar per ser fotògrafa. Tot i que proporcionalment sempre hi ha hagut més homes fotògrafs, també és cert que ells ho han tingut més fàcil per donar-se a conèixer. No sabem si més endavant es trobaran arxius de fotògrafes desconegudes, com el cas de Vivian Maier, la qual va estar tota la seva vida fent fotografies però que mai no va difondre.

Irene de Mendoza © CCCB, 2017. Elisenda Pallarés

EP: A l’exposició hi ha diferents formats de fotollibres, des del llibre més tradicional fins a Xian, de Thomas Sauvin, i cada lector fa un recorregut diferent i, en conseqüència, una lectura diferent. Què diferencia el fotollibre?

IM: En plena era digital, els fotògrafs han trobat en el fotollibre el mitjà idoni per mostrar el seu projecte de manera coherent. A internet existeix la tendència que les fotografies circulin i se separin del seu context. El fotollibre, però, és quelcom físic que permet donar una coherència a un projecte i amb el qual els artistes poden experimentar amb el format, el paper, decidir la portada, etc.

El somni dels autors de llibres de fotografia és que la gent els consideri com una novel·la: amb una portada, un títol, una introducció, un nus i un desenllaç. També hi ha autors que trenquen aquesta línia però s’ha d’entendre sempre com una lectura. Moltes vegades comencem a fullejar un llibre d’imatges pel final però ningú no comença a llegir una novel·la pel final.

EP: La creació del llibre fotogràfic és un treball col·lectiu.

IM: Sí, és un treball coral i per això moltes vegades el relacionem amb el món del cinema. En una pel·lícula el director és òbviament una part important però la pel·lícula és el resultat del treball d’un equip. En la creació d’un fotollibre, el dissenyador o l’editor, per exemple, tenen un paper molt important. D’altra banda, la gent més jove està molt ben formada, viatja, parla anglès, utilitza les xarxes socials i això es reflecteix en la seva feina.

EP: Quins noms destacats trobem en aquesta nova generació de fotògrafs espanyols?

IM: Hi ha grans autors com Carlos Spottorno, Cristina de Middel, Ricardo Cases o Óscar Monzón, que va guanyar el Paris Photo amb Karma. Tots ells són reconeguts internacionalment pels seus fotollibres. O també Laia Abril i Julián Barón, que mostren els seus últims treballs en l’exposició.

EP: Com aconsegueixen donar a conèixer el seu treball?

IM: A través del llibre. Fa vint anys es pensava més en l’exposició i a fer un catàleg com a registre de l’exposició. Però una exposició és més limitada. ¿És millor una exposició a Berlín, per exemple, o publicar un llibre que trobarem també a la llibreria del MoMA? Aquests fotògrafs aposten per arribar a molta gent i posen tots els seus esforços en això. Avui dia, a més, totes les fires o festivals de fotografia dediquen un apartat important al fotollibre.

YouTube Preview Image

EP: Hi ha descobridors de talents en el món del fotollibre?

IM: Sí, hi ha gurus o líders d’opinió, com Horacio Fernández, Gerry Badger o Martin Parr, i hem tingut la sort de comptar amb molts d’ells a «Fenomen Fotollibre». Però no hem d’oblidar el paper fonamental de l’editorial. En aquest cas, l’editorial RM, amb qui hem coeditat el catàleg de l’exposició, és portaveu i valedora dels projectes. Duen personalment els llibres que editen als grans líders d’opinió del món de la fotografia.

EP: A més del punt de vista d’aquests líders d’opinió, hi ha espai per a la participació en el món del fotollibre?

IM: Sí, «Fenomen Fotollibre» demostra que el món del fotollibre no està relegat únicament a la fotografia com una especialitat. El fotollibre no és exclusiu per a artistes de la fotografia sinó que els temes de què parlen poden interessar a molta gent. És un suport on s’utilitza la fotografia o la imatge, perquè avui dia parlar de fotografia és parlar d’imatge, per tractar temes molt diversos. A la mostra es poden veure molts fotollibres, les imatges dels quals no estan fetes per l’autor, seguint la línia de la postfotografia, de la qual tant ha escrit Joan Fontcuberta. També es publiquen fotos d’arxius públics o privats.

Es tracta d’usar les imatges per narrar i això connecta molt bé amb l’època en què vivim. Des que ens aixequem fins que mengem rebem més impactes visuals que una persona del segle xiv en tota la seva vida. Hi ha un tsunami d’imatges. Crec que tots els que expliquen històries a través d’imatges tenen un paper fonamental. En l’àmbit educatiu, encara cal fer molta feina, ja que no s’ensenya el llenguatge visual tot i que molts joves es comuniquen amb aquest llenguatge: ja no escriuen el que estan fent, sinó que s’envien una foto. Això és el que passa avui dia, ens comuniquem per imatges.

EP: En l’apartat de pràctiques contemporànies destaqueu el treball de Laia Abril, Julián BarónAlejandro CartagenaJana RomanovaVivianne SassenThomas Sauvin i Katja Stuke & Oliver Sieber. Per què heu escollit aquests autors?

IM: Hem intentat seleccionar una sèrie d’autors que no solament hagin creat fotollibres interessants, sinó que el fotollibre sigui gairebé la seva identitat. Com diu Moritz Neumüller, ells viuen per a i amb fotollibres. Són artistes que han trobat en aquest format la manera més coherent d’expressar-se i els hem demanat que expliquin el procés de creació del llibre.

EP: Com a colofó de l’exposició, hi ha l’Espai Beta amb 150 fotollibres editats els últims dos anys. Ens en parles d’algun?

Teníem molt clar que volíem crear un espai de lectura a l’Espai Beta que reflectís l’efervescència en la creació del fotollibre contemporani. S’hi poden trobar meravelles com Silent Histories de Kazuma Obara, que explora les conseqüències de la Segona Guerra Mundial al Japó, un tema del qual se’n parla poc. El llibre explica la història d’algunes persones a través del seu testimoni, amb imatges d’arxiu, fotografies actuals i altres elements com un passaport o els dibuixos d’una senyora que estava tan traumatitzada que només podia explicar la seva història d’aquesta manera.

La fotografia que narra

June 7th, 2017 No Comments

A l’exposició «Fenomen Fotollibre» es poden veure els projectes d’artistes contemporanis com Laia AbrilJulián BarónAlejandro CartagenaJana RomanovaVivianne SassenThomas Sauvin, Katja Stuke i Oliver Sieber, que han apostat per l’autoedició de llibres per impulsar la seva carrera.

«Fenomen Fotollibre» no és una exposició sobre un tema, sinó sobre un format: el llibre fotogràfic. «El llibre és un mitjà de comunicació, un cartutx d’informació, activa la lectura, augmenta l’experiència, pot ser una obra d’art», explica el dissenyador Eloi Gimeno a l’assaig Libro (Eloi Gimeno, Libro, Barcelona, RM, 2014). L’exposició conjunta del CCCB i Fundació Foto Colectania ens ensenya com ha evolucionat el llibre de fotografies i visibilitza la seva eclosió durant els darrers vint anys gràcies a les noves tecnologies.

A l’últim apartat de la mostra, Pràctiques contemporànies, podem descobrir set publicacions d’artistes que han impulsat la seva carrera a través del fotollibre. «Hem seleccionat autors que, a més d’haver creat llibres interessants, tenen en comú que el fotollibre és la seva identitat», explica Irene de Mendoza, comissària d’aquest capítol i directora d’art de la Fundació Foto Colectania.

Set fotollibres contemporanis

Katja Stuke & Oliver Sieber, Japanese Lesson. A Future Book, 2016

Katja Stuke & Oliver Sieber, Japanese Lesson. A Future Book, 2016

Japanese Lesson, un fotollibre inacabat, obre l’apartat dedicat als artistes actuals de «Fenomen Fotollibre». A la paret es poden veure diferents possibles dissenys de les pàgines que formen el llibre i conèixer el procés de creació dels fotògrafs alemanys Katja Stuke i Oliver Sieber. «Hem viatjat molt pel Japó i volem fer un llibre sobre la gent al carrer. Ens interessa molt el tema de les protestes en aquell país», explicava Katja Stuke el dia de la inauguració de l’exposició.

Jana Romanova, Shvilishvili, 2015

Jana Romanova, Shvilishvili, 2015

La instal·lació següent presenta Shvilishvili de Jana Romanova. La fotògrafa russa desplega, literalment, sobre la taula, el seu àlbum familiar. A una banda podem veure les fotografies que enviava la seva àvia a la família de Geòrgia quan ella va haver d’emigrar a Rússia. A l’altra, una cadena de retrats dels seus parents georgians, als quals ha conegut recentment. Entre els anys 2013 i 2015, l’autora va produir manualment 67 exemplars i aquest procés es va convertir en una reflexió sobre la catàstrofe de l’assassinat dels seus avis a mans d’un cosí. «La meva família ha estat separada per una frontera i per aquest assassinat. Amb aquest llibre volia saber qui era la meva àvia», indica Romanova.

Viviane Sassen, Umbra, 2015

Viviane Sassen, Umbra, 2015

El capítol també compta amb Umbra, on Viviane Sassen se centra en un tema recurrent a les seves fotografies, l’ombra. «Umbra aprofundeix en el món de les ombres. Una foscor que és seductora i enganyosa alhora. Tracta també de la llum, des de les qualitats encegadores fins a la resplendor fràgil», explica l’artista neerlandesa . Tot una experiència visual entre el realisme i l’abstracció.

Julian Baron, Memorial, 2016

Julian Baron, Memorial, 2016

«Aquest llibre vol ser una contribució a la construcció de la identitat peruana», afirma Julian Barón, autor de Memorial. El fotògraf de Castelló va veure l’obra Sin título, técnica mixta del grup de teatre peruà Yuyachkani i va demanar que li deixessin treballar amb la documentació que formava part de l’attrezzo de l’obra. Així, a còpia de fotocòpies, ha construït un relat on també ha involucrat el públic.

Laia Abril, Lobismuller, 2016

Laia Abril, Lobismuller, 2016

Manuel Blasco Romasanta fou jutjat l’any 1853 per diversos assassinats a Galícia. Ell deia que era un home llop. És un cas envoltat de misteri que continua viu en l’imaginari col·lectiu. Reconstruir aquesta història de la qual no es tenen fotografies ha estat tot un repte, assenyala Laia Abril, autora de Lobismuller. Els investigadors ara creuen que Romasanta era hermafrodita i el fotollibre narra el cas des d’aquesta nova perspectiva. A l’exposició es pot veure el procés d’investigació que ha seguit la fotògrafa.

Alejandro Cartagena, Santa Barbara Return Jobs to US, 2015-16

Alejandro Cartagena, Santa Barbara Return Jobs to US, 2015-16. © CCCB. La fotogràfica, 2017.

Alejandro Cartagena exposa Santa Barbara Return Jobs Back to US, un antiretrat dels Estats Units amb fotografies fetes en aquesta ciutat de Califòrnia. És un llibre bonic per fora, amb tapa de vellut granat i lletres daurades, i amb paper i tinta de poca qualitat a l’interior. Una metàfora d’un continent amb un contingut crític. «Podem llegir Santa Barbara Return Jobs Back to US a la matrícula d’un cotxe fabricat al Japó. També podem veure missatges comercials en castellà dirigits als llatins, és a dir, volen els seus diners però no els volen a ells», critica el mexicà.

Thomas Sauvin, Xian, 2016

Thomas Sauvin, Xian, 2016

L’artista Thomas Sauvin ens trasllada als mercats de segona mà xinesos amb Xian. El seu treball està elaborat amb 59 capses fetes de paper plegat, que les mestresses de casa utilitzaven per guardar fils i agulles, i que ha farcit amb les fotografies que va col·leccionar durant els dotze anys en què va viure a la Xina. «M’interessa col·leccionar fotografies però també vull compartir-les, per això he fet aquest fotollibre», explica Sauvin.

Una aposta per l’autoedició

En plena era digital «hi ha una clara tendència de retorn a l’objecte imprès», indica Moritz Neumüller, comissari executiu de l’exposició. Per al fotògraf i col·leccionista de fotollibres Martin Parr, el fotollibre és l’aparador perfecte per a molts fotògrafs. «Hi ha una nova generació de joves artistes que han estat capaços d’autopublicar el seu treball i això els ha donat ressò internacional», destaca Parr.

L’autoedició suposa haver-se de finançar un mateix i pot ser una pràctica arriscada. Alejandro Cartagena afirma que l’edició del llibre li ha obert el camí a ser conegut i aconseguir nous projectes i encàrrecs. «No es valora només el teu treball fotogràfic, sinó la capacitat de realitzar un projecte des de la idea fins al resultat final». Existeixen altres fórmules per narrar històries mitjançant imatges, però el fotollibre s’ha convertit en un format clau en la cultura contemporània.

Viquipedistes, apassionats del coneixement

October 4th, 2016 No Comments
  • El 8 d’octubre el CCCB celebra una viquimarató de Wikidata per endreçar el contingut relacionat amb Ramon Llull a l’enciclopèdia col·laborativa
  • Amb el repte «Making Africa» s’han creat més de cinc-cents articles sobre Cap Verd
Álex Hinojo durant el taller “Tot sobre Viquipèdia” al CCCB (C) Miquel Taverna, 2012

Cercar un concepte a Google i acabar en la Viquipèdia forma part de la rutina de la majoria dels internautes. L’enciclopèdia col·laborativa és un dels llocs web més consultats al món segons el rànquing de tràfic web Alexa. El nom de Wikipedia és una contracció de Wikiwiki, que vol dir «ràpid» en hawaià, i el sufix encyclopedia. El seu lema és «L’enciclopèdia lliure que qualsevol pot editar» i, segons paraules del seu cofundador Jimmy Wales, el projecte constitueix «un esforç per crear i distribuir una enciclopèdia lliure, de la més alta qualitat possible, a cada persona del planeta, en el seu idioma». Milers de persones arreu del món editen els seus continguts. Són els viquipedistes i fan possible que actualment hi hagi 291 edicions de la Wikipedia actives. Amb motiu de les col·laboracions entre l’Amical Wikimedia i el CCCB, entrevistem Àlex Hinojo, el seu director de projectes, per conèixer les motivacions d’aquests apassionats del coneixement.

Repte «Making Africa»: millorar la presència de Cap Verd a la Viquipèdia

Els participants del repte «Making Africa» van crear més de cinc-cents articles sobre Cap Verd a la Viquipèdia. Aquest concurs, que es va realitzar entre els dies 5 i 25 de juliol, tenia com a objectiu augmentar el màxim possible el nombre d’articles en català sobre aquest estat africà. Han estat una dotzena de voluntaris els qui s’han implicat en el projecte. Gràcies a ells, ara podem descobrir amb una senzilla cerca a la Viquipèdia que el bistec de tortuga és el plat tradicional d’aquestes illes o que el batuque és un gènere musical i de dansa originari de Cap Verd. El concurs també ha motivat alguns voluntaris a ampliar articles sobre Guinea Bissau i el Marroc.

L’Àfrica és un continent subrepresentat a la Wikipedia en general, així com a la Viquipèdia, la seva versió en català. Hi ha més articles sobre l’Antàrtida o territoris ficticis, com la Terra Mitjana o Discworld, que dels 53 països que integren el continent africà. Per a Àlex Hinojo aquest tipus d’activitats són una guspira per engrescar comunitats a participar en la Viquipèdia, una espurna per deixar un «pòsit que funcioni sol».

És l’Àfrica un continent subrepresentat a totes les edicions de la Wikipedia?

- A la Wikipedia en general, en tots els idiomes. I no només a la Viquipèdia. Si vas a qualsevol llibreria, trobaràs més continguts sobre literatura anglosaxona que sobre literatura africana.

«La Viquipèdia és com l’univers, sempre en moviment, encara que ens sembli que està quiet»

 

Hi ha menys de mil articles sobre l’Àfrica de producció pròpia geolocalitzada en el continent. Podríem dir que la producció d’entrades sobre el continent prové d’altres països?

- Això està canviant els darrers anys. Amb iniciatives com el concurs de «Making Africa» que hem fet amb vosaltres i projectes com WikiLovesAfricaWikiAfrica o fins i tot AfroCrowd, hi estem posant remei. A més, pot ser que hi hagi milers d’articles, però que aquests no estiguin geolocalitzats. A la Viquipèdia falta tanta feina per fer i tanta gent fent coses que mai no pots fer-ne una «foto fixa» ben definida. És com l’univers, sempre en moviment, encara que ens sembli que està quiet.

Mapa de Wikidata abril 2016

Per què el concurs d’Amical Wikimedia fou sobre Cap Verd i no un altre país?

- Per diversos motius. Volíem millorar articles sobre el continent, però no volíem fer un concurs massa genèric i vam pensar a ampliar tot el que poguéssim sobre un estat africà, posar-lo al mapa. I vam pensar en Cap Verd, l’estat més occidental d’Àfrica. Occidental geogràficament parlant. És un arxipèlag petit d’illes que mai no dibuixem quan pensem en el mapa d’Àfrica. Es podia fer un paral·lelisme fàcil entre «coses que estan fora del mapa». També perquè hi ha una comunitat d’estudiosos capverdians a la Universitat de Barcelona, per la qual cosa podíem trobar bibliografia en castellà/català i engrescar la gent.

Com s’han elaborat els articles? Són traduccions de l’anglès o altres idiomes majoritàriament?

-  Hi ha de tot. Moltes entrades han estat traduccions del francès, portuguès, anglès i/o castellà. Moltíssimes d’altres són de creació pròpia. Ara mateix hi ha continguts sobre Cap Verd que només estan en català.

Hi ha administradors que treballen verificant la informació?

- A la Viquipèdia tothom vigila a tothom. Tot lector és un potencial editor. Quan hi veus una errada, l’arregles. Funcionem amb una de les bases del mètode científic: desconfia de tot. Per això sempre cal posar referències, per validar la informació que els voluntaris estem afegint al projecte. Altres voluntaris, de manera aleatòria, revisen els continguts afegits. Ens vigilem entre tots. També hi ha un sistema de robots que detecten vandalismes i reverteixen aquest tipus d’edicions. La millor manera d’entendre com funciona és editant. Cerca un article que t’agradi, mira alguna frase que tingui una errada ortogràfica o informació obsoleta, prem editar i arregla-la. És molt fàcil col·laborar amb el projecte.

Ens pots parlar una mica dels viquipedistes? Quina motivació tenen?

- Són apassionats del coneixement. I del pensament crític. Si un sociòleg ve al CCCB, jo miro qui és a Internet. Si no trobo la seva biografia en català, la tradueixo de la Viquipèdia en un altre idioma. Així quan la propera persona cerqui el mateix nom, es trobarà l’article en català. Altres viquipedistes són més lletraferits i es dediquen a corregir faltes d’ortografia de tercers. També hi ha d’altres que ho fan per activisme lingüístic, per mantenir el català viu a la xarxa, o a fi què es conegui una història o una biografia determinada.

És com compartir els apunts amb una comunitat que saps que –si hi fas alguna cosa malament– t’ho arreglarà i completarà. I a més, que estarà disponible per a tothom de manera gratuïta. A tothom li agrada o li molesta alguna cosa; en comptes de fer una piulada i queixar-se, nosaltres fem un article el més complet possible, que intenti reflectir tots els punts de vista de la temàtica en qüestió. Els temes més polèmics solen ser els més complets, per l’equilibri de forces.

«És un voluntariat digital que es pot fer a casa, en pijama, i que té un impacte brutal per a les llibertats civils, per a la nostra llengua i la nostra societat en general»

Com animaries la gent a participar de les vostres propostes?

- Si els agrada el coneixement, si són curiosos, si s’ho passen teta jugant al Trivial Pursuit, que editin la Viquipèdia. Compartir el coneixement és de les millors coses que podem fer. És un voluntariat digital que es pot fer a casa, en pijama, i que té un impacte brutal per a les llibertats civils, per a la nostra llengua i la nostra societat en general. I ens calen moltes mans a fi què la suma de tot el coneixement humà estigui a l’abast de tothom de manera gratuïta i en la nostra llengua.

De l’«ars combinatoria» a Wikidata

Exposició «La màquina de pensar. Ramon Llull i l’ars combinatoria» (C) CCCB

La relació entre Amical Wikimedia i les institucions culturals és constant. A través del seu projecte GLAM (Galleries, Libraries, Archives and Museums), pretenen difondre el contingut generat als museus, els arxius, les biblioteques i les institucions culturals d’arreu del món.

El CCCB aquest any també hi cooperarà en ampliar la Wikidata. Com explica Àlex Hinojo a l’article «Wikidata: la nova Pedra de Rosetta» al blog CCCB Lab, aquest projecte està cridat a convertir-se en el repositori central de dades obertes a escala mundial. L’exposició en curs «La màquina de pensar. Ramon Llull i l’“ars combinatoria”», és un bon motiu per crear i ampliar les fitxes relacionades amb tota la producció bibliogràfica de Ramon Llull, amb la qual cosa millora la base de dades estructurada que hi ha darrere de la Viquipèdia. El 8 d’octubre se celebrarà la Viquimarató de Wikidata sobre Ramon Llull amb l’objectiu de promoure el llegat del geni mallorquí.

Nits de Gandules al CCCB, nits de cinema i pecat

July 14th, 2016 1 Comment

El cicle de cinema a la fresca d’aquest any és tota una confessió: he pecat. Gandules’16 Gas Natural Fenosa està dedicada als set pecats capitals: la luxúria, la peresa, la gola, la ira, l’enveja, l’avarícia, la supèrbia; i dos més de regal, la tristesa i la fantasia extrema, generositat de Desirée de Fez, la programadora d’aquesta edició.

YouTube Preview Image

«He programat per a Gandules’16 nou pel·lícules pensant en el que a mi m’agradaria veure com a espectadora en un cicle de cine a la fresca, acompanyada d’amics i en un ambient relaxat», explica Desirée de Fez. La crítica de cinema ha fet una selecció variada amb títols com Amenaza en la sombra de Nicolas Roeg (Don’t Look Now, 1973) o The Room (2003) de Tommy Wiseau, considerada «una de les pitjors pel·lícules de la història» per molts crítics de cinema.

Els pecats capitals estan considerats l’origen de totes les faltes que l’ésser humà pot desitjar cometre. Segons Sant Tomás (II-II:153:4), «un vici capital és aquell que té una fi excessivament desitjable, de manera tal que en el seu desig, un home comet molts pecats, tots els quals es diu són originats en aquell vici com a font principal». La llista dels pecats capitals que cal evitar segons la moral cristiana ha anat variant. Originàriament eren vuit, entre els quals estava la tristesa. Fou en el segle VI, quan el papa Gregori el Gran va fixar el nombre de pecats en set, ja que considerava la tristesa com una forma de peresa.

Nou pecats capitals, nou pel·lícules

Desirée de Fez ha volgut recuperar la tristesa i incloure en la programació la fantasia extrema. «Avui en dia tots pequem. Els set pecats que coneixem de tota la vida, se’ns han quedat curts», afirma. Gandules’16 ofereix a l’espectador nou pel·lícules que connecten amb un pecat, de vegades d’una manera subtil. I no, Seven (1995) no es troba entre les escollides.

El cicle comença el 9 d’agost amb Laberinto de pasiones (1982), un dels primers films de Pedro Almodóvar, una invitació a la luxúria que, per a de Fez, «dibuixa una part de la historia social dels anys vuitanta». La peresa està representada per Movida del 76 (Dazed and Confused, 1993) de Richard Linklater. La gola per Joven y alocada (2012), de la xilena Marialy Rivas, que tracta el descobriment sexual. De Fez ha escollit Babadook (2014), de Jennifer Kent, per a representar la ira i donar una segona oportunitat a aquesta pel·lícula de terror que no ha tingut «la repercussió que mereixia».

«Badabook» (Jennifer Kent, 2014)

Podrem gaudir de produccions poc conegudes com El rapto de Bunny Lake (Bunny Lake Is Missing), d’Otto Preminger, per al pecat de l’enveja; i El gran rugido (Roar, 1981), de Noel Marshall, per a l’avarícia. «En aquesta pel·lícula una jove Melanie Griffith va ser atacada per un lleó i va haver de sometre’s a una cirurgia reconstructiva», apunta de Fez.

Imatge de «El gran rugido» © Michael Rougier/Time&Life/1971

L’última setmana Gandules proposa l’inclement melodrama The Room (2003), de Tommy Wiseau, per a la supèrbia. La sublim Amenaza en la sombra (Don’t Look Now, 1973), de Nicolas Roeg, com una oda a la tristesa. I Valerie y su semana de las maravillas (Valerie and Her Week of Wonders, 1970), de Jaromil Jires, com a colofó amb una fantasia extrema.

«Amenaza en la sombra» (Nicolas Roeg, 1973)

Desirée de Fez opina que es pot pecar amb gràcia i ens convida a conèixer aquests relats i els seus significats, i a simplement evadir-nos en aquestes nits d’estiu. Cada projecció estarà precedida d’un vídeo on músics com Javiera Mena, crítics de cinema com Manu Yánez o el director Juan Antonio Bayona ens confessen els aspectes que més els han seduït de la pel·lícula.

Del 9 al 25 d’agost, tots els dimarts, dimecres i dijous esteu convidats a refrescar-vos a les 22.00 hores al Pati de les Dones. L’entrada és gratuïta i la capacitat limitada. Mentre arriba Gandules’16, també podeu sucumbir al desig amb la nostra llista de cançons pecadores a Spotify, on podeu afegir les vostres propostes. Les cançons que proposeu sonaran com a banda sonora del cinema a la fresca abans de cada projecció.

1