Posts Tagged ‘procomú’

L’agrarietat, segons Perejaume

març 1st, 2013 No Comments

¿Com fer-nos món? ¿Com fer-nos més món? / ¿Com inserir-nos, com infantar-nos de bell nou / en el món per fer majestat de cada imatge, / per ser únicament món, prodigiosament món, / indiscriminadament món? / ¿I on és, religions al marge, la força que fa adorar?

(Perejaume, Pagèsiques, p. 63)

Quina distància separa els nostres gestos de les coses que ens envolten? Participem activament en la seva creació o només les consumim? I quins lligams tenim amb el món que habitem? Per molts de nosaltres, ha quedat gairebé oblidat el temps en què el cop, el frec, el traç, la incisió eren les formes essencials de relació amb l’entorn, una materialitat que s’havia de dominar sovint, amb esforç i insistència, amb el propi cos. Així, per exemple, els peus i les mans han deixat de servir, definitivament, per mesurar les distàncies. I, tal com recordava Perejaume al programa de TV3 Amb filosofia, la majoria de nosaltres vivim en ciutats de les quals no sabríem (no podríem) sortir caminant.

Drecera al bosc, 1905. MNAC

En el nostre paper d’espectadors, consumidors, viatgers de superfície, tenim sovint una relació epidèrmica amb el món. Això no vol dir, però, que sigui una relació innòcua o que no tingui conseqüències: tot i que el vincle entre les nostres accions i els seus resultats es desdibuixa, la nostra responsabilitat es manté intacta. Però aquest “vincle feble” amb els objectes, la terra, la feina o el propi cos ens fa sentir potser visitants més que habitants del món que compartim i amb el que establim relacions que no sempre contribueixen activament a recrear i repensar les nostres condicions d’existència per millorar-les.

Tal com diu Perejaume a la introducció de Pagèsiques, “la potència de sembrar i conrear no és pas de natura exclusivament vegetal”. Potser es pot traslladar la metàfora del conreu, amb tot el que implica fer germinar (el respecte pel ritme inalterable d’alguns processos, la preparació i l’espera, la cura), als nous espais que habitem lluny de la natura i de la terra. Sense estar impregnada de la nostàlgia per un passat rural idealitzat, l’agrarietat podria convertir-se en una al·legoria de la cura dels llocs que habitem “en comú”. En paraules de Perejaume:

“L’agrarietat. Entesa, aquesta agrarietat, com a cultiu de qualsevol mena de cosa. De l’espai primer que res, qualsevol espai, en la mesura que no hem de pensar únicament a trobar un bon lloc sinó a contribuir que ho sigui”.

Per saber més d’allò que Perejaume entén per “Agrarietat”, pots apropar-te al CCCB per escoltar-lo el proper dimecres, 6 de març, en el marc del cicle “En comú”. El presentarà el seu amic Jacint Torrents, antropòleg expert en el món rural. Imperdible.

La llibertat segons Josep Ramoneda

febrer 28th, 2013 No Comments

Segurament, la combinació de llibertat i comunitat és una de les equacions més difícils de resoldre. Qualsevol que hagi assistit a la reunió d’una comunitat de veïns, o hagi passat una estona de joc en un parc infantil, haurà comprovat que l’aprenentatge dels límits que s’imposen a la pròpia llibertat dura tota la vida, i és, sens dubte, una píndola ben dura d’empassar. No en va, la discussió sobre on comença la nostra llibertat i acaba la dels altres ha estat objecte de llargues i intricades controvèrsies filosòfiques. Les decisions de la comunitat, quan han d’estar per sobre de les decisions individuals? Són compatibles la igualtat i la llibertat? Som plenament responsables dels nostres actes? Quin tipus de comunitat pot permetre alhora l’exercici de la llibertat i la co-responsabilitat en el manteniment i la creació dels espais i els béns comuns? Pot arribar a ser emancipadora la interdependència?

Auf freier Höhe, Carl Spitzweb

Mentre que el neoliberalisme ha fet de la llibertat econòmica la clau de volta de la seva proposta de societat, el socialisme i altres formulacions de l’esquerra han renunciat sovint a la llibertat individual en nom d’un projecte social basat en la igualtat. Pel filòsof Josep Ramoneda, aquest ha estat “el pecat original de l’esquerra”: tenir por de la llibertat pensant que comporta, inevitablement, una major desigualtat social. En el seu darrer llibre, La izquierda necesaria, Ramoneda reflexiona precisament sobre el conflicte entre llibertat i igualtat, i reivindica que l’esquerra ha de recuperar l’ideal de la llibertat. Per això, ha de ser capaç de “descolonitzar” la idea de llibertat dels termes econòmics en els quals es planteja en les nostres societats de mercat, i de treballar per tal que cadascú pugui disposar de les condicions per pensar i decidir per si mateix. El benestar, recorda Ramoneda, no és només una qüestió de rendes, sinó sobretot l’ampliació de les possibilitats de realització i reconeixement de cadascú de nosaltres.

Per intentar donar algunes respostes als problemes que es plantegen avui per l’exercici de la llibertat, Josep Ramoneda visitarà el CCCB el proper dilluns 4 de març, a les 19:30 h. Aquest és un petit tast dels arguments que plantejarà durant la seva conferència:

“Montesquieu deia que la raó i la llibertat són dues rareses que fan a l’home diferent de la resta de l’Univers, i Voltaire, que ser lliure és “voler caminar i no tenir gota”. Fins a quin punt som autors de les nostres pròpies vides? Té sentit parlar de lliure albir? Hi ha una llibertat substancial més enllà de la resistència a l’abús de poder? Hi pot haver reconeixement de l’altre sense llibertat? És la llibertat condició necessària perquè l’home sigui tractat com un fi en si mateix i mai com un mitjà?”

Ramoneda parlarà en el marc del cicle “En comú”, en el qual ja han participat Ulrich Beck, Lydia CachoPeter Burke, Ramón Andrés, Xavier Antich, Joan Margarit, Joan Nogué, i Marina Garcés. Entre tots, han anat perfilant alguns dels trets de la vida “en comú” a la qual estem inevitable i feliçment abocats. Pot sentir les seves conferències i les petites entrevistes que els hem anat fent a tots ells aquí.

Marina Garcés: el compromís

febrer 13th, 2013 No Comments

Ja fa un temps que la paraula «compromís» torna a estar sobre la taula. Suposa, aquesta renovació, una certa recuperació de la societat civil, una dignificació de l’activitat política ciutadana que coincideix, no per casualitat, amb la major pèrdua de legitimitat dels partits i la política institucional des de la inauguració de la democràcia. Ja no som indiferents, o no ho som tant, perquè ens hem adonat que el món que compartim depèn directament de nosaltres (en plural) i de la nostra capacitat d’intervenir-hi.

Segurament, la crisi ens ha fet més conscients del fet que habitem un món “en comú”, que res humà ens és aliè, que les accions dels altres repercuteixen inevitablement sobre les nostres vides i que, per molt que ens hagin fet creure que podem arribar a ser autosuficients, mai no hem estat tan dependents com ara. És a dir, ens hem adonat que estem compromesos, units per lligams d’obligació i dependència, tant si ho volem com si no, pel fet mateix de viure junts. Com es passa, però, d’aquest compromís inevitable de la convivència al compromís polític? Què vol dir avui polititzar-se? Quines situacions tenen la força de comprometre’ns?

Por ADICAE15-M (Trabajo propio) [CC-BY-SA-3.0]

Per intentar trobar-hi algunes respostes, podeu apropar-vos al CCCB per sentir la filòsofa Marina Garcés el proper dilluns, 18 de febrer dins del cicle de conferències “En comú”. Tal com explicarà, polititzar-se vol dir, precisament, “desafiar el poder que ens expropia de la nostra dimensió comú”, reconèixer en la nostra condició comuna el principi i el fi de l’acció política. Per començar a escalfar motors, aquí teniu aquesta reflexió seva sobre la naturalesa del compromís:

“El compromís, quan ens assalta, trenca les barreres de la nostra immunitat, la nostra llibertat clientelar d’entrar i sortir, d’estar i no estar, de prendre-ho o deixar-ho. Així, ens obre i ens desplaça en el que som o crèiem que érem. Ens incorpora a un espai que no controlem del tot. Quan ens veiem compromesos, ja no som una consciència sobirana i una voluntat autosuficient. Ens trobem implicats en una situació que ens depassa i ens exigeix, finalment, que prenem una posició. Prendre una posició no és només prendre partit (a favor o en contra) ni emetre un judici (m’agrada o no m’agrada). És haver d’inventar una resposta que no tenim i que, sigui quina sigui, no ens deixarà iguals. Tot compromís és una transformació necessària de la qual no tenim el resultat final garantit.” (Pots llegir aquí el text complet, o el seu llibre Un mundo común que tot just ha publicat Edicions Bellaterra.)

Per altra banda, donat que la conferència prevista per aquesta data era la de la filòsofa Michela Marzano, que va haver de cancel·lar la seva intervenció perquè va decidir presentar-se a les eleccions al Parlament italià dels propers 24 i 25 de febrer, també emetrem una breu entrevista que l’equip del CCCB li ha fet sobre el seu compromís polític i sobre la relació entre la confiança i la vida “en comú”. Aviat estarà disponible també a la xarxa.

La ciutat, en comú

febrer 5th, 2013 2 Comments

La defensa i posada en valor dels béns comunals, del que és de tots i totes, del que fonamenta una comunitat i, més important, del que li dóna la seva raó d’ésser és l’objectiu del cicle “En comú”, que aquesta setmana ha celebrat la seva quarta sessió amb una conferència excepcional sobre la música a càrrec del poeta i assagista Ramón Andrés (aviat al nostre web).

© David Bravo

© David Bravo

La propera sessió, el proper dilluns 11 de febrer a les 19:30 h, es plantejarà com un diàleg entorn de la ciutat com el lloc on tot hi té cabuda i on tots ens trobem representats. La sessió vindrà a càrrec de Xavier Antich, filòsof i professor d’Història de les idees estètiques de la Universitat de Girona i del poeta i arquitecte Joan Margarit, i serà presentada per Joan Nogué, catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de Girona i director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya.

En aquest context, l’espai públic serà un element cabdal del diàleg donat que, en contraposició als espais privats de propietat individual i ús preassignat, es tracta de l’espai per excel·lència de la comunitat; de la propietat, el domini i l’ús públics. L’espai públic de la ciutat es suposa l’emplaçament de la convivència dels drets col·lectius i els individuals, però com respon aquest a les cada cop més creixents dinàmiques d’individualització o d’apropiació particular? Hem assistit a un procés en què diverses formes de consum van suposar que l’espai públic fos el lloc de la publicitat, de la mercantilització i de l’espectacle de masses, i que acabés esdevenint la localització predilecta de les grans marques mundials. Davant d’això, podem dir que l’espai públic és encara públic?

La crisi d’ideals de dècades anteriors ens ha fet replantejar quin hauria de ser el rol de l’espai públic i, per extensió, què hauria d’esdevenir la ciutat. Diàriament, som testimoni i part de moviments de resistència urbana que denuncien la deriva privatitzadora que ha patit l’espai públic i posen de relleu la necessitat de qüestionar el model d’espai públic de les ciutats. En definitiva, assistim a un moment d’auge de la responsabilitat d’habitants, usuaris i ciutadans vers els espais públics de la ciutat, entenent que si són nostres no ens en podem desentendre, en som els responsables.

El diàleg abordarà també com l’herència de dècades anteriors no tan sols és present a la ciutat tradicional sinó que també té conseqüències territorials. Què n’hem de fer, dels espais urbanitzats que esquitxen el territori metropolità i que semblen no tenir ni ús ni localització lògica? Es tracta d’indrets que no poden aspirar a dir-se ciutat ja que no hi ha convivència ni pervivència d’usos i que semblen abocats a la desatenció de les administracions que, d’altrabanda, els van fer possibles. Té espai públic un espai urbanitzat, que no es urbà, que no és ciutat? Tot i que morfològicament té carrers i places, són llocs d’intercanvi, de trobada, on posar en pràctica allò de la serendípia? Quina forma pren l’espai públic a les metròpolis i, al seu torn, quin és el rol del paisatge obert en aquest context?

Ja fa dotze anys que el CCCB va crear el Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà amb la finalitat de reconèixer i promoure el caràcter públic dels espais urbans, així com la seva capacitat per estimular la cohesió social. Assumint les ambigüitats inherents a la noció d’espai públic, el Premi és l’únic a Europa que reconeix i promou un espai alhora públic (obert i d’accés universal) i urbà.

Marta Canedo

En comú

gener 2nd, 2013 No Comments

No és una idea nova, ja el dret romà diferenciava entre allò privat, allò públic i allò comú per anomenar les coses que són de tots sense ésser de ningú: l’aigua, l’aire o la llum del sol, però també, tradicionalment, per exemple, les terres que pertanyen a una comunitat determinada i que tota la comunitat ha de gestionar en conjunt. En els darrers anys, aquesta idea del comú o el procomú ha tornat amb força, i als béns comuns tradicionals se n’hi han anat afegint d’altres com ara el medi ambient, el codi genètic, el coneixement, les idees o la llengua. Però en el context de la crisi, la idea del comú ha guanyat encara més força, sentit i legitimitat. S’ha fet palès, per si no ens n’havíem adonat, que determinats interessos particulars poden fer trontollar el benestar col·lectiu i que els poders públics, presoners de raons que sovint no arribem a entendre, semblen incapaços de defensar les conquestes socials i la riquesa de tothom. Més encara en un món globalitzat, que imposa considerar que hi ha béns que ho són de tota la humanitat.

Al CCCB hem volgut començar la temporada de debats amb optimisme, amb un cicle de nou conferències que tractarà sobre el que tenim “En comú”. A partir del 14 de gener i fins l’11 de març, reflexionarem sobre les idees polítiques, els drets, la comunicació, la ciutat, el saber, el medi ambient o l’educació des de la perspectiva d’allò que compartim i que és la nostra responsabilitat desenvolupar i protegir. Per impulsar aquesta reflexió, comptarem amb sociòlegs, periodistes, filòsofs, artistes, poetes i arquitectes de la talla d’Ulrich Beck, Lydia Cacho, Peter Burke, Ramón Andrés, Xavier Antich, Michela Marzano, Perejaume, Josep Ramoneda i Zygmunt Bauman. Pots consultar el programa complet fent clic aquí, i en els propers dies us anirem avançant el contingut de les conferències a través d’aquest bloc.

1