Posts Tagged ‘Conferències’

Kamila Shamsie i l’escriptura multicultural

març 18th, 2014 No Comments

Arxiu Bolaño. 1977-2003 © Lidia González Alija

Hi ha molts escriptors d’arreu del món que han escrit sobre Barcelona, que se l’han feta seva. Des de George Orwell fins a Jean Genet, passant per les primeres plomes del boom llatinoamericà, Gabriel García Márquez o Mario Vargas Llosa, que durant anys van fer de la ciutat la seva base d’operacions europea. També Roberto Bolaño va descriure la seva Barcelona a Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce (que ara s’adapta al teatre) o a Los detectives salvajes, Colm Tóibín a El sur, Richard Gwyn a The Colour of a Dog Running Away… Són moltes les mirades estrangeres que han escrutat Barcelona, però poques per retratar la metròpoli multicultural de l’actualitat. Tenim cròniques de turistes –els apunts de Hemingway quan era corresponsal– o bé instantànies del passat, d’aquell Barri Xino fascinant o d’aquella capital cosmopolita dels setanta on el català era una qüestió privada, però no hi ha novel·les sobre la metròpoli global d’ara, cròniques d’aquesta World City on es parlen més de dos-cents idiomes i on hi ha barris, com el Raval, en què el 50% de la població ha nascut fora de l’Estat. De cròniques dels nouvinguts d’ara, d’aquests «nous altres catalans», només tenim les novel·les de Laila Karrouch i Najat el Hachmini, la mirada d’un Matthew Tree o el Carrer Robadorsde Mathias Énard, però ens falta la novel·la dels vint-i-tres mil pakistanesos barcelonins, ens falten novel·les sobre els sis mil xinesos de Santa Coloma, ens falta el relat de la comunitat italiana, conèixer les inquietuds i les alegries familiars dels vuit mil cinc-cents filipins que viuen a la ciutat.

En literatura multicultural, la gran referència és Anglaterra, on fa generacions que els seus narradors expliquen la realitat quotidiana dels seus centenars de comunitats immigrades. Per la tradició d’integració del país, el cor de la Commonwealth, o senzillament perquè la seva llengua, que s’ensenyava a les colònies, fa segles que adapta i acull tota mena d’accents i usos sense problemes. A dia d’avui, l’Anglaterra literària és plena dels districtes de Zadie Smith, dels matrimonis interracials de Vikram Seth o d’exilis recents, com els que ens va explicar fa uns mesos Nadeem Aslam. De fet, a l’últim top 20 dels millors escriptors joves anglesos, publicat per Granta el 2013, només hi ha un 60% d’escriptors nascuts al Regne Unit. La resta provenen de Ghana, Bangladesh, la Xina o el Pakistan, i, tot i escriure en anglès, no engrosseixen el cànon britànic, sinó la literatura mundial.

Kamila Shamsie, foto de Robert Burdock

Nascuda a Karachi però instal·lada a Londres, Kamila Shamsie és una d’aquestes veus a seguir, i les seves novel·les reflecteixen aquest esperit multicultural des de moltes facetes. Escriu històries plenament mundials, amb capítols a Hiroshima, però també a l’Índia, a Londres, a Nova York o al Pakistan, i els seus personatges no són anglesos o indis, o no només això, són ciutadans d’arreu del món, cadascun amb una personalitat rica i en contacte amb tothom. En aquesta literatura sense fronteres s’estableixen multitud de trobades i xocs interculturals, de noies japoneses enamorant-se de metges alemanys, d’anglesos amb criats indis, i aquests intercanvis s’expliquen amb intel·ligència i sensibilitat, retratant els apriorismes que s’estableixen per les dues bandes, dibuixant personatges polièdrics que s’equivoquen i rectifiquen, i damunt els quals preval la neutralitat de no jutjar-los mai, de tractar-los com a iguals. Aquest esperit multicultural també aflora quan parla d’idiomes, perquè les de Shamsie són novel·les que parlen de comunicació i en què l’autora defensa un món multilingüe on cada idioma que aprens t’obre la porta d’un nou univers.

Finalment, Shamsie controla el macro i el micro, construeix l’episodi i l’anècdota amb un tempo excepcional, però sempre l’insereix en la gran història, des de la bomba de Nagasaki fins a la caiguda de les torres bessones o la darrera guerra de l’Afganistan. I aquí no hi ha autarquies, murs de contenció o tanques de filferro amb ganivetes: el món ja és un sol ens, tot està relacionat. En Shamsie totes les ciutats són ports, punts d’intercanvi i interacció als quals amarres però dels quals tornaràs a llevar l’àncora. Històries d’amor en ciutats globals, novel·les d’individus i del seu encaix al món que no defugen mullar-se i enfrontar-se a la religió o a les desigualtats, a l’oblit o al perdó.

L’escriptora Kamila Shamsie tancarà el cicle de debats Ciutat Oberta el proper 24 de març amb la conferència ‘La ciutat sense mapa’.

Albert Costa: «En la gent bilingüe, el declivi del cervell és més lent»

març 12th, 2014 No Comments

«El Cervell», el tercer cicle de debats ICREA-CCCB, continua el proper dimarts amb la conferència «El cervell bilingüe» del professor d’investigació ICREA Albert Costa, una de les referències mundials en aquest àmbit de la neurolingüística. Hi hem parlat perquè ens avanci els punts clau de la seva recerca.

L’investigador ICREA Albert Costa

El teu àmbit de recerca és com s’instal·len les llengües al cervell en el cas dels parlants bilingües. Això vol dir que teniu detectades en quines parts s’emmagatzemen els verbs i en quina els noms, per exemple?
Cal considerar el cervell com a circuits, no com a àrees aïllades. Amb neuroimatges sabem quins circuits s’activen amb la parla. En el cas dels noms i els verbs, hi ha pacients que han tingut un dany cerebral i de cop són capaços de dir molts més verbs que noms, i altres pacients que passen a utilitzar més noms que verbs, i per tant hem vist que hi ha circuits cerebrals que s’encarreguen més dels verbs i d’altres dels noms. A partir d’aquí, mirem en parlants bilingües si aquests mateixos circuits actuen amb la segona llengua, fins a quin punt l’organització al cervell de la segona llengua segueix els mateixos principis.

Què hem d’entendre, per parlant bilingüe?
El bilingüisme no té una definició, sinó casos molt diversos. Jo vaig viure quatre anys als Estats Units, per exemple, i parlo en anglès amb el meu fill. Sóc bilingüe en anglès? O no ho sóc? O pel que fa al català i el castellà, qui és bilingüe, aquell qui els parla tots dos? O només aquell que parlava en català amb el pare i castellà amb la mare i, per tant, els va aprendre alhora? Sempre que intentem definir el bilingüisme excloem grups de gent, i per això el que fem és afegir adjectius al concepte bilingüisme: bilingüisme proficient, d’adquisició simultània, d’adquisició successiva, no proficient…

Quins problemes comporta ser bilingüe?
Els bilingües coneixen menys paraules en cadascuna de les llengües que els monolingües, per exemple. Si sumes les paraules que coneixen en total en són més, és clar, però un monolingüe pot conèixer 60.000 paraules del seu idioma, per les 40.000 de cada idioma que sap un bilingüe. Si tu cada dia jugues quatre hores a esquaix i quatre hores a tennis, mentre que jo m’exercito les mateixes hores però totes fent tennis, llavors jo jugaré millor que tu a tennis. Més desavantatges: al bilingüe li costa més trobar la paraula exacta, té «puntes de la llengua» més sovint, perquè canvia constantment de llengua, i les pot practicar en un 50-50 o 70-30, mentre que el monolingüe està 100% concentrat en una sola llengua i no li costa tant recuperar les paraules no usuals. Finalment, hi ha el consum d’energia. Quan parles català no pots apagar el castellà, t’has de focalitzar en una llengua i apagar l’altra, i això un monolingüe no ho ha de fer. El bilingüisme fa que dediquem més recursos i gastem més energia en aquest monitoratge lingüístic. És com quan vas a Anglaterra i acabes cansat de tant forçar-te a parlar anglès, de tant intentar apagar el català i el castellà i concentrar-te en l’anglès. Tot i això, aquest desgast és només energètic, no es desgasten les neurones, de fet passa el contrari.

I els avantatges que aporta el bilingüisme?
Doncs aquesta gimnàstica lingüística del controlar dues llengües i anar focalitzant-ne ara l’una i ara l’altra s’ha vist que és beneficiosa, i que afecta altres estructures cerebrals i processos cognitius fora de la llengua. Trobem que les persones que són bilingües focalitzen millor l’atenció en estímuls, tenen un millor control atencional, tenen més matèria grisa i connexions neurals en determinades zones, i això els fa tenir una reserva cognitiva més gran quan són vells: en la gent bilingüe, el declivi cognitiu és més lent. Hi ha estudis que han vist, per exemple, que en pacients amb Alzheimer la gent que és bilingüe arriba més tard queixant-se al metge que els monolingües. Això no vol dir que no tinguin Alzheimer, de fet tenen el mateix dany cerebral, però tenen estratègies compensatòries causades per aquesta gimnàstica que fan durant seixanta anys.

Quines aplicacions pràctiques tenen tots aquests estudis?
Entendre millor com funciona la representació cortical del llenguatge ens pot ajudar amb moltes coses, decidir si operar una persona o no, per exemple. Davant de tumors cerebrals, podrem saber com quedarà el pacient, si perdrà la llengua o no. O en pacients amb ictus, si són bilingües en quina llengua els fem la rehabilitació? La fem en la que ha quedat millor? En la que ha quedat pitjor? En la que és més útil? A més, aquestes investigacions també ajuden en l’aprenentatge d’idiomes: en la mesura que descobrim quines tècniques són millors per aprendre, o quina predisposició té cada persona pels idiomes: de petits podrem saber quins nens són més sensibles a contrastos fonològics, i per tant quins tindran més capacitat pels idiomes, etcètera.

Contemporary Museum of Calligraphy

Una altra pregunta que et deuen fer sempre: per aprendre una llengua cal posar-s’hi com més aviat millor?
Hi ha el tòpic que cal fer-ho com més aviat millor, però depèn de per a quines coses. Sabem que els sons i l’accent cal aprendre’ls molt de pressa. D’acord que hi ha variabilitat individual, gent amb capacitat d’agafar bé els accents, però en general l’accent s’agafa durant el primer any de vida. La sintaxi també s’ha d’aprendre de jove, però l’adquisició de paraules noves, per exemple, no té edat, es fa tota la vida. Tu estàs aprenent paraules noves en català cada dia. Aquesta qüestió sempre desperta molta controvèrsia, perquè a Catalunya volem que els nens aprenguin anglès com més aviat millor, però posem els professors d’anglès nadius als cursos més avançats, i els mestres no nadius a les classes dels petits. Hauríem de posar els professors nadius al principi, amb els petits! Aquesta qüestió sempre genera polèmica, sempre que en parlo rebo correus de professors de primària queixant-se’n.

A l’Estat espanyol la teva investigació sempre ha estat molt polititzada.
I tant, quan em truquen les ràdios d’aquí sé que volen que els expliqui els avantatges del bilingüisme, i a Madrid sempre em demanen pels desavantatges… Però, més enllà del que passi al cervell, el bilingüisme és una decisió de la societat, hem decidit ser bilingües o no ser-ne amb independència del que passi al cervell.

Al món el bilingüisme és la norma i el monolingüisme l’excepció.
Sí, el monolingüisme no és tan comú. A Europa és relativament poc comú, la majoria de ciutadans europeus parlen més d’una llengua. Una altra cosa és que siguis bilingüe des del bressol, que això és menys comú, però de contactes entre llengües n’hi ha moltíssims i arreu del món.

Alternatives a l’evolució

març 5th, 2014 No Comments

Els reptes i les noves descobertes en la recerca en neurociències centren «El cervell», el tercer debat ICREA-CCCB, que els propers quatre dimarts ens permetrà conèixer els treballs d’alguns dels investigadors més importants del país. El proper 11 de març inaugura el cicle Ricard Solé, professor d’investigació ICREA a la Universitat Pompeu Fabra, amb la conferència Cervell(s): autòmats, accidents i evolució sintètica sobre la vida sintètica i les possibilitats que s’obren de manipular i trobar alternatives a l’evolució darwiniana.

L’investigador ICREA Ricard Solé

Què entenem per evolució sintètica?
Nosaltres treballem amb sistemes complexos, i la biologia sintètica és una part de la nostra recerca en què ens plantegem fins on es pot arribar en la construcció i el disseny a partir de components biològics, si podrem crear algun tipus de sistema que porti a terme computacions i preses de decisió, sistemes que aprenguin i puguin imitar, i per tant es puguin comparar amb el cervell o els sistemes neuronals. Al meu departament ens plantegem què es pot fer i què no es pot fer. L’evolució ha creat una sèrie d’estructures, com el cervell, que és una gran innovació, però nosaltres ens preguntem: «hi hauria alternatives?» «Aquesta és l’única solució possible?». Si algun dia desenvolupem una tecnologia que permeti imitar alguna cosa semblant al cervell, amb intel·ligència, consciència, cognició o empatia, aquest sistema ha d’imitar obligatòriament la vida? O hi ha alternatives? A partir d’aquí, ens formulem aquesta pregunta a moltes escales.

Quin paper té el cervell, en la vostra investigació?
Al laboratori no podem crear cervells, però estem manipulant cèl·lules que normalment són individualistes, que no saben fer res més que buscar menjar. Estem aconseguint que es comuniquin i que prenguin decisions col·lectivament, com les formigues, que puguin aprendre, que puguin prendre decisions, etcètera. L’evolució ja va inventar això, però nosaltres tenim la possibilitat d’alterar el procés, de posar-hi coses que l’evolució no ha previst. I la biologia sintètica s’està replantejant coses que teníem molt clares, com l’envelliment o la mort. Tots pensàvem que l’envelliment era un procés inevitable, pura termodinàmica, però és mentida, l’envelliment es pot aturar. L’evolució, de fet, ens ha portat aquí perquè la forma natural és viure prou per reproduir-nos i ja està, però al laboratori hem trobat que pots manipular els terminals dels cromosomes perquè un dels enzims de l’envelliment no funcioni, i s’han obtingut ratolins que viuen tres vegades més i que aconsegueixen morir joves. Per tant, la regla aquesta, aquest «principi de disseny» ens el podem saltar. Nosaltres ens preguntem fins on podem arribar amb aquestes alternatives, si hi ha alternatives a l’envelliment, podem dissenyar sistemes on l’envelliment no hagi de ser necessàriament una de les regles bàsiques. Això genera més preguntes, i ens fa pensar si hi ha moltes coses d’aquestes que donàvem per fetes i que potser ens hauríem de qüestionar.

El cervell, per exemple, és òptim amb moltes coses, però un desastre en moltes d’altres: el cervell aconsegueix que el seu funcionament tingui un cost metabòlic molt baix, i això som incapaços de recrear-ho els científics, però, en canvi, hi ha coses molt ineficients, el cervell s’ha anat muntant a partir del que hi havia abans. Dins el cervell d’un humà hi ha el cervell del rèptil, el cervell de la rata, etcètera, i això genera molts conflictes en la nostra manera de pensar, a l’hora de tenir creences estúpides. Si volem construir una màquina, és important tenir-ho en compte? O fins on és important, que haguem estat nens? Nosaltres aprenem el llenguatge en un procés d’aprenentatge que comença a la infància, i hem vist que potser perquè passin determinades coses cal aquest procés, cal que siguem nens. Ja hi ha gent que treballa en robots «infantils», i potser el disseny de sistemes complexos també ha de passar per un procés de creixement.

Sigui com sigui, la vostra és una investigació sense resultats pràctics immediats…
Sí, és teoria pura. Nosaltres sempre hem estat teòrics, només fa pocs anys que tenim un laboratori propi per fer experiments. L’ambició del nostre treball és intentar entendre l’origen de la complexitat, i una part té a veure amb la cognició, amb com aprens, com incorpores la informació, com t’adaptes a un món extern amb la capacitat de predir o no predir. Per a l’ésser humà el temps és molt important, per exemple, el temps ens diferencia clarament de qualsevol màquina, tu saps que hi ha un futur i un passat, però les màquines viuen el present. Com ho fem, per posar això en una màquina? La nostra feina és plantejar les preguntes, encara que estiguem lluny de saber les respostes.

De tota manera, ja tenim alguns resultats de laboratori: imagina que aconseguim que uns bacteris es comportin com formigues, puguin aprendre, puguin resoldre problemes col·lectivament. Estem intentant recrear al laboratori com va aparèixer la cooperació fa milions d’anys. Si som capaços de fer això, s’obren horitzons interessants, podríem dissenyar cèl·lules que vagin a un teixit i facin el que nosaltres volem, reconstruir-lo, per exemple.

Roomba

Com treballeu? Amb grans computadores? Amb simuladors?
El problema el pots abordar de moltes maneres, des de les matemàtiques, fent models teòrics en què et plantegis la pregunta de manera molt general, o bé amb ordinadors, on fem evolucionar circuits i màquines artificials utilitzant l’evolució darwiniana, és a dir, no les dissenyem tal com ho faria ara un enginyer conscient, sinó intentant que recreïn com ha evolucionat la natura. Una part de la nostra inspiració també ve de la ciència-ficció, quan llegim coses que s’escrivien abans que comencés la revolució de la informació, als anys quaranta o cinquanta. Trobes moltes coses divertides, en aquella època, com que el robot que netejava la casa no era un Roomba, sinó que era un robot amb forma humana i un aspirador a la mà, però, més enllà d’això, hi ha ciència-ficció molt interessant, que realment transcendeix la tecnologia actual. La ciència-ficció també especulava sobre la interfície cervell-màquina, que permetés expandir el cervell utilitzant tecnologia, però, segons el que sabem ara del cervell, tinc molts dubtes que això sigui factible.

Chirbes, retratista

febrer 26th, 2014 No Comments

Rafael Chirbes ens parlarà a la conferència Runes i progrés el proper dilluns 3 de març sobre la València de la seva infància, tot confrontant-la amb els paisatges desolats de la costa llevantina d’avui. La periodista Marina Espasa apropa la imatgeria pictòrica descarnada de Francis Bacon a l’estètica de les runes de Chirbes.

És coneguda l’admiració que el novel·lista Rafael Chirbes (Tavernes de la Valldigna, 1949) ha sentit sempre pel pintor Francis Bacon. Segons l’autor valencià, en cada retrat del pintor anglès hi ha, a més de la figura representada, una declaració de principis i una demostració de tècnica, no entesa com un conjunt d’habilitats, sinó com el lloc des d’on l’artista mira el món. Per a Chirbes, Bacon no planteja els seus retrats com una forma de representació, sinó com una forma d’indagació i de coneixement, com una investigació, un diàleg amb una certa tradició pictòrica i a la vegada una negació a ser-ne esclau o a repetir-la, a més d’un entossudiment per representar la totalitat del món i el pes del cos de l’home. Aquesta és, en gran mesura, l’actitud de Chirbes respecte a la literatura: una escriptura carnal, un diàleg amb la tradició i una investigació permanent de noves formes de dir, de nous paisatges per dibuixar. No és estrany que, mentre passem les pàgines de les seves novel·les, la nostra imaginació lectora converteixi els personatges que hi transiten –especuladors, prostitutes, catedràtics, escriptors, fusters– en un conjunt d’éssers deformats i carnosos (Bacon deia: «Som carn, som ossamenta en potència») que erren com fantasmes pels marjals, els aiguamolls i les urbanitzacions fantasmes del País Valencià. Gràcies a les dues darreres –i molt celebrades– novel·les, Crematorio i En la orilla, comptem amb un díptic utilíssim per entendre la destrucció dels paisatges físics, humans i morals que han suposat els darrers deu anys d’economia desbocada, polítics i urbanistes corruptes i ciutadans apàtics, desconcertats o deprimits, enfonsats cada vegada més en la misèria.

El litoral en ple auge de la construcció. Foto: Wikimedia Commons

«Todo tiene en la costa un aspecto de resto de banquete que me molesta». El retrat implacable del perfil dantesc de la costa llevantina i de la deshumanització de l’entorn en què avui (mal)viuen els seus habitants no és aliè a la degradació moral que assenyala l’escriptor. Les ciutats mediterrànies, que abans eren una explosió de llum i de color, i que s’organitzaven totes al voltant del mercat d’aliments com a unitat mínima de les necessitats humanes, s’han convertit en una ombra del que van ser: edificis desproporcionats quan no són inacabats, avingudes fantasmes o mastodòntiques, grues inactives amb carretons penjats que oscil·len al vent. «¿Tenemos la culpa los constructores de la zona de que a alguien, hace cien años, se le ocurriera inventar el hormigón armado?». Per parlar de totes les ciutats i alhora de cap en concret, Chirbes ha creat Misent, una ciutat infern on regnen els instints, la voracitat i la baixesa humana, un mirall deformant que ens retorna una imatge poc amable de la nostra civilització. Quan parla dels retrats de Bacon, Chirbes recorda unes paraules de l’Orfeu de Cocteau: «Mira’t tota la vida al mirall i veuràs la mort treballar, com abelles en un rusc transparent». Si col·loquem el mirall davant de les nostres ciutats, no veurem el mateix?

Marina Espasa (Barcelona, 1973) és guionista, periodista i crítica literària del diari Ara i del programa de ràdio Cabaret Elèctric (iCat fm). Anteriorment ha treballat al programa de televisió Saló de lectura (BTV) i L’hora del lector (Canal 33). La seva primera novel·la es titula La dona que es va perdre (Empúries, 2012).

Bruce Bégout: La fantasia neutralitzada

febrer 20th, 2014 No Comments

En motiu de la conferència Els afores que Bruce Bégout ens oferirà el proper dilluns 24 de febrer dins el cicle Ciutat Oberta, un dels seus traductors a l’espanyol, Rubén Martínez Giráldez, analitza les temàtiques que recorren l’obra del filòsof francès:

Las Vegas. Fotografia de Bert Kaufmann

Quan Bégout analitzava l’espai de Las Vegas al seu assaig Zerópolis (Anagrama, 2007), constatava que aquell recinte condicionat per a l’oci està dissenyat per tal de desviar el plaer cap a la compulsió, de manera que la naturalesa de la diversió varia, l’evasió canvia de funció i oblida la que una vegada va tenir: el consol. La proposta lúdica suplanta la noció de cultura fent-se passar per civilització. «Divertiment» ja no significa «desviació»; l’espai lúdic ens retorna, a través d’allò aparentment imaginari, una realitat implacable on còmic i seriós son conceptes indistingibles. L’única possibilitat d’evitar-lo passa per abandonar sense trigar les ciutats.

A la perifèria, l’autor adreçaria la mirada cap a una altra classe de temples on un pot aconseguir la invisibilitat per la via d’allò excessivament ordinari: si Las Vegas ens permetia de creure en la nostra pròpia irrealitat, el motel americà gairebé convida a fantasiejar amb la pròpia inexistència. Elogi i injúria a la superficialitat, dos simulacres anunciats amb fast i cartells de neó.

«La potència discreta d’allò quotidià»—expressió que dóna títol a una de els seves conferències— no és, tanmateix, l’aspecte que aborda Bégout a la seva obra de ficció. Sense anar més lluny, el seu cant als recintes per antonomàsia, Le ParK (Editorial Siberia, 2014), consisteix en una faula d’anomalies, una cruel fulla informativa del complex en el qual «s’experimenten sense escrúpols i sense prejudicis les distraccions del futur que encara no han rebut l’aprovació del món». En tots els casos, espai de socialització i desocialització cívica, ciutats jardí dels suplicis, en definitiva: parcs zoològics humans per a ser que tracten de divertir-se després d’Auschwitz.

Vista aèria dels suburbis de Londres. Fotografia d’Edward Clack

_______________
Rubén Martín Giráldez (Cerdanyola del Vallès, 1979) és autor de Thomas Pynchon: un escritor sin orificios (Alpha Decay, 2010) i la novel·la Menos joven (Jekyll & Jill, 2013). Ha traduït llibres de Jack Green, Blake Butler i Tom Robbins i l’editorial Siberia acaba de publicar la seva traducció de Le ParK, de Bruce Bégout.

«...34567...1020...»