Posts Tagged ‘Coàgul’

Per què el #BCNmp7 no és un festival: una breu i sana reflexió

juliol 17th, 2014 No Comments

© Miquel Taverna, CCCB

L’origen dels festivals de música potser s’hauria de buscar al segle VI aC a l’antiga Grècia, amb els Jocs Pítics de Delfos, que, entre altres activitats, duien a terme concursos musicals (mousikos agon). Alguns dels precedents posteriors els podem situar a Alemanya, amb festivals com el de Bayreuth (1876), impulsat per Lluís II de Baviera i Wagner, així com el Donaueschingen Festival (1921), dedicat a la música contemporània, però, com també va passar amb el cinema, caldrà esperar a la fi de la Segona Guerra Mundial per veure aquest «format cultural» normalitzat. Tampoc s’ha d’oblidar el Festival de la Cançó d’Eurovisió (1956), el primer festival de música mainstream que va ser televisat a nivell internacional. Entre la «música contemporània» i el populisme extrem d’Eurovisió, hi ha tots aquells festivals que acollien bandes d’estils més populars; per exemple, el Reading Festival (1961), de blues i jazz; el Fantasy & Magic Mountain Music Festival (1967), que va ser el primer macrofestival de rock (folk, psicodèlia…), al qual van seguir el Monterey Pop (1967), el Festival de Woodstock (1969), el Glastonbury Festival (1970) i l’Isle of Wight Festival (1968). Si dels 60 a finals dels 80 els festivals eren pocs i de públic massiu (hi assistien entre 200.000 i 600.000 persones), als 90 el model esclata fins a convertir-se en una plaga descontrolada que deriva cap a temes molt diversos, que van més enllà de la música o el cinema. Les causes poden ser moltes i molt variades: des de la liberalització dels mercats, passant per l’auge de la música indie, continuant per la inversió de les administracions en el «turisme cultural», algunes directrius de les subvencions públiques que comencen a fomentar tot el que té a veure amb les «indústries culturals i creatives», l’aparició del «patrocini cultural», l’augment del PIB de molts països occidentals, derivat de la bombolla immobiliària…

És en aquest context que neixen dos dels grans festivals de Barcelona, el Primavera Sound (2001) i el Sónar (1994). Es tracta de festivals d’èxit indiscutible que han obert subseus en altres ciutats del món, que han incorporat espais dedicats a la indústria musical o als nous formats culturals i que generen derivats culturals com ara produccions audiovisuals o segells discogràfics. Per fer una metàfora agroalimentària, és com si fos un model de monocultiu intensiu que obté grans rendiments econòmics i productius en molt poc temps, amb unes rendes molt concentrades i productes tematitzats. Els grans festivals són necessaris tant per al circuit musical com per als músics i per als consumidors musicals, però també és cert que desenvolupen un tipus de producció i consum musical que s’ha de complementar amb les activitats que ofereixen les sales de concerts, les programacions regulars o puntuals de centres culturals de tot tipus, les festes populars, els comerços musicals o els workshops / tallers d’investigació i recerca musical. Parlem d’espais de formació, de reflexió i crítica que fomenten polítiques i activitats de proximitat (siguin lucratives o no, exportables o no), vinculades amb els protagonistes del territori, on sovint aquests estableixen un diàleg amb músics, professionals o experts internacionals; espais horitzontals que permeten un feedback amb aquests mateixos protagonistes i, alhora, experiències musicals més personalitzades, rutes menys massives, més variades, menys prefixades.

© Miquel Taverna, CCCB

Fa temps vaig llegir un article de Jordi Bertran que es deia «Sobre la festa». Sostenia que la festa és «el reflex dels conflictes latents en la comunitat que es fan visibles en les celebracions dels diferents cicles del calendari». En destacava la funció catalitzadora, el fet que trenca amb el temps del treball (el temps productiu), alhora que suposa una ruptura dels codis de comportament; en definitiva, deia Bertran, es tracta d’una «teràpia regeneradora de la comunitat celebrant que, inconscientment, vivia una insubordinació evident contra les jerarquies gràcies a un retorn imaginari cap a un cert igualitarisme».

El BCNmp7, com tantes altres activitats que es fan a la ciutat al voltant de la música, aborda aquest doble compromís: d’una banda «ser el reflex dels conflictes latents en la comunitat» (conflictes que no són més que tensions i debats d’ordre social, econòmic, polític, històric, cultural) i, alhora, servir com a «teràpia regeneradora de la comunitat» mitjançant la posada en escena de propostes musicals «úniques», és a dir: treballades col·lectivament (amb l’ajuda de tots els agents i col·lectius programadors de les sessions), fetes expressament, pensades per a un context, que és el que els dóna valor i sentit. De vegades ho aconseguim, de vegades simplement ens quedem en l’intent, però no abaixem la guàrdia.

LLEGIR MÉS-LEER MÁS-READ MORE

Una música incontrolable

febrer 28th, 2014 1 Comment

Per Sidewalk Bookings i Los 4 Cocos

«El Cost de Smokescrees va ser de 153 lliures. Era fàcil, era econòmic, corre i fes-ho! El mitjà pot haver estat tediós, però està canviant ràpidament. Així que si pots entendre-ho, reuneix un grup. Ara és el teu torn». Així ho explicaven a la contraportada del seu segon single els Desperate Bicycles. Era una invitació a l’acció, a ajuntar un grup de persones i, simplement, fer-ho. Desperate Bicycles es van formar amb l’únic propòsit de demostrar com n’era, de fàcil: del seu primer assaig havien de sortir les seves primeres cançons i un primer single. Era el març del1977, a Anglaterra. De la llavor del punk van néixer molts grups disposats a funcionar al marge de la indústria, no sols per raons estètiques, sinó també vitals i polítiques.

L’autogestió és un concepte més antic que les sigles DIY («fes-ho tu mateix», en anglès) i n’és la base, la idea anarquista de la societat que pren consciència i comença construir el seu futur, transformant l’estructura productiva i gestionant-la col·lectivament amb la participació de tots els individus quela formen. Traduït a un disc, es tracta de participar com a grup prenent les teves pròpies decisions en totes les parts del procés, prendre el control del teu art i el que l’envolta, perquè el «mitjà» també és el «missatge».

Pharmakon

Quan el CCCB va contactar amb nosaltres, de seguida vam tenir clar el que volíem: aprofitar la invitació per fer un concert que, difícilment, es podria fer d’una altra manera i intentar ensenyar alguna cosa de la música que ens uneix Sidewalk Bookings i Los 4 Cocos en un context nou per als grups i per a nosaltres mateixos. Així que, com que el BCNmp7 organitza les sessions al voltant de temes, en el nostre cas aquest seria la «música incontrolable» que ens aglutina.

El primer que vam fer va ser buscar alguns nexes d’unió: un artista que poguéssim programar qualsevol dels dos col·lectius i organitzar la sessió al seu voltant. També teníem clar que havia de passar alguna cosa especial i, sobretot, s’havia de veure reflectida la nostra manera de fer les coses, encara que fos en un context en un principi tan aliè com el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Totes les opcions possibles eren, musicalment, força agressives i totes acabaven quadrant amb Una Bèstia Incontrolable.

Una Bèstia Incontrolable toquen sovint a Barcelona, però per veure’ls t’hauràs d’espavilar, són un grup autònom al marge del circuit de sales o festivals, amb arrels en una escena molt concreta, però amb un so fora de clixés estilístics. Neixen del punk per expandir-se i cremar més enllà del punk o del hardcore. Ells mateixos van suggerir Pharmakon i Coàgul per compartir sessió i poder col·laborar-hi. Dos projectes amb els quals comparteixen arrels, però no necessàriament estil. Són arrels que s’estenen pel món perquè el circuit del punk no és una habitació tancada. La gestió col·lectiva, l’ajuda mútua, tenen tentacles que arriben molt més enllà dels grisos edificis de les ciutats. Parlem de punk, però parlem també d’altres coses. Nosaltres mateixos (Los 4 Cocos i Sidewalk Bookings) intentem funcionar de manera autònoma, no com a estil (l’indie), sinó com una actitud davant de la vida, com una manera particular de fer les coses. Com deien Desperate Bicycles, només falta fer-ho. No té cap mèrit.

Una bèstia incontrolable

D’això tracta Una música incontrolable, de música nascuda en llibertat, unida per una actitud davant de la vida i una sensibilitat que no implica un estil concret. El 6 de març escoltareu un directe torbador, música agressiva que pretén sacsejar-vos sense dir-vos el que heu de fer. Esperem que us serveixi de porta d’entrada a una Barcelona diferent i millor que la que ens ensenyen cada dia. Per a nosaltres ho està sent.

Coàgul

Com si es tractés d’una pel·lícula de Lucio Fulci, Marc O’Callaghan, àlies Coàgul, afirma, sobre les dues cançons que formen part d’un dels seus cassets, Janitor, que la «seva música pretén obrir les portes del cel i l’infern». I, tot i que, tal com passa amb el director de cinema de terror italià, penses que això seu té més a veure amb l’infern que amb el cel, raó no li falta. Seguint amb els símils cinematogràfics, les cançons del català podrien ser la banda sonora dels treballs més bojos de Shinya Tsukamoto; tal com les pel·lícules del pare del cyberpunk cinematogràfic, Coàgul és sorollós, produeix sons industrials i electrònics de demolició, i reflexions des del més enllà d’una visceralitat que t’explota ala cara. En definitiva, O’Callaghan posa banda sonora al dia a dia que vivim en una deshumanitzada societat industrial i tecnològica. I aconsegueix ser un crit d’alerta, furiós i personal, a fi que tots ens despertem de la letargia.

Marc O’Callaghan (Coàgul) © Joan Teixidor

Una Bèstia Incontrolable

Una Bèstia Incontrolable és una d’aquelles propostes que traspassen fronteres, tant mentals com físiques. Han anat de gira pels Estats Units, on els reben com els herois del punk més primitiu i cridaner. Però, ben pensat, això és el de menys. Els catalans són igual de bons creuin la bassa o no. Per aquí els podem veure per cases ocupades, casals i sales que han hagut de suportar les seves tempestes sòniques. Unes tempestes que van cristal·litzar fa pocs mesos amb la publicació del seu primer disc oficial, Observant com el món es destrueix, un àlbum ple de fúria, ràbia i soroll, com els seus concerts, en què entreguen nou cançons que són cops de peu a l’estómac. Però no són cops de peu que et deixen amb el cos mig doblegat, sinó d’aquells que criden a l’acció, a fer alguna cosa en aquest món que tot indica que se’n va a la merda. El discurs intel·lectual i musical d’Una Bèstia Incontrolable no és críptic, i darrere de les seves sobredosis de decibels que reps en la primera escolta i l’espant que pot produir en aquells que no estan familiaritzats amb el seu so, hauria d’obrir les ments de tots aquells oients que pensen que el punk i el hardcore més atàvics, DIY, furiosos i lliurepensadors, no són plat del seu gust.

Pharmakon

L’encarregada de tancar aquesta sessió serà Pharmakon, el projecte de noise-neuròtic de Margaret Chardiet, novaiorquesa de només 23 anys i ja amb uns quants anys d’experiència sobre l’escenari. Està activa com a Pharmakon des del 2007 quan va autoeditar el seu primer CD-R. Filla de punks i d’una de les figures que van ajudar a edificar l’espai multitasca i meca de l’experimentació contemporània, Red Light District (a Far Rockaway), Margaret Chardiet va créixer assistint a concerts punk en mítiques sales DIY com ABC NO Rio o C Squat, a més d’assistir a house shows cada setmana. Relacionada àmpliament amb l’escena avantgarde i centrada en l’experimentació noise/improv, Margaret va entrar en aquest món per la banda més extrema, tant a escala musical com de contingut. Pharmakon té una presència sobrenatural a l’escenari i ella mateixa descriu les seves actuacions com un exorcisme en el qual treu els seus dimonis per confrontar el públic a sensacions incòmodes, per la qual cosa podem esperar un directe esquinçador i imponent amb invocacions i crits diabòlics.

Pharmakon

La primera sessió del BCNmp7 Una música incontrolable tindrà lloc el dijous 6 de març de21 a24 h al Teatre del CCCB.

Més informació al web del CCCB

El dilluns, a les 12 h, regalarem 5×2 entrades a través del nostre compte de Twitter @CCCBmusica.

1