Posts Tagged ‘Debats’

L’escriptor xinès Yu Hua, al CCCB

October 30th, 2013 1 Comment

“Sense èpica, sense ètica, sense cap mena d’indici de progrés, el lector queda completament abandonat davant de la història i del món que l’envolta.” Amb aquestes paraules, l’especialista en literatura xinesa Carles Prado descriu l’efecte colpidor de la prosa primerenca de l’escriptor xinès Yu Hua. Ho fa al pròleg d’El passat i els càstigs (2013), el recull de relats amb què va debutar Yu Hua als anys 80 i que acaba de ser traduït en primícia al català per l’editorial Males Herbes.

Yu Hua

Yu Hua és un dels escriptors xinesos contemporanis més influents, membre de la primera generació que no va patir les penúries del maoisme. Segons Prado, la seva obra defuig tant del realisme social que havia caracteritzat la literatura xinesa de les dècades anteriors com del discurs humanista que es postulava com a alternativa a la Xina durant la segona meitat de la dècada dels 1980. El resultat és una literatura torbadora, desafiant i difícilment classificable. El fet que comencés a escriure l’any 1984, quan l’etapa maoista ja havia quedat enrere, li va permetre narrar sobre el passat i el present sense les cicatrius que arrossegaven els escriptors de generacions anteriors.

Nascut el 1960, Yu Hua va viure la darrera etapa de la Revolució Cultural xinesa, en la qual, com és ben sabut, es va proscriure gairebé tota la literatura. Tal com ha explicat ell mateix, els pocs llibres que queien a les seves mans estaven tan escapçats i gastats que gairebé mai se’n podia saber l’autor, el títol, el principi o el final. Convertit amb el temps en un lector apassionat, influït per escriptors com Kafka, Robbe-Grillet o Kawabata, Yu Hua va ser un dels intel·lectuals responsables d’introduir les avantguardes literàries a la Xina dels anys 80. La seva obra sap convertir una història pertorbadora, on conflueixen surrealisme, cruesa i lirisme, en un relat gairebé hipnòtic, que atrapa i fascina al lector.

Tal com indica Carles Prado, l’estil dels relats d’inici de Yu Hua és gèlid i aclaparador. La ficció que construeix tracta la realitat d’una manera freda, àdhuc brutal, i amb freqüència la violència i la sang taquen vastament els seus relats. Aquesta fredor és típica dels seus primers escrits, dels quals El passat i els càstigs en recull quatre contes. El mateix Yu Hua creu que això es deu, en part, al fet que des de nen va estar molt a prop de la mort. Entre d’altres imatges de la seva infància, n’hi ha una de particularment escabrosa, i és que casa seva es trobava davant d’un lavabo públic on sovint les infermeres llençaven el rebuig humà resultant d’operacions quirúrgiques. També explica, en una entrevista publicada al New York Times, que a casa hi feia tanta calor a l’estiu, que cercava el recer en la frescor d’un dipòsit de cadàvers proper, on solia endormiscar-se. De la mateixa manera, les execucions públiques durant el règim maoista, que trencaven l’avorriment i la monotonia a Haiyan, el seu poble, a la província de Zhejian, formen part del seu record.

Quina explicació té aquesta cruesa en la prosa de Yu Hua? Com ha contribuït la seva experiència vital a fornir la imatgeria dels seus relats? Què ens diu la seva literatura dels profunds canvis econòmics, polítics i socials que ha viscut la Xina en els darrers cinquanta anys? Per intentar respondre a aquestes i altres preguntes, i en motiu de la inauguració del màster en Estudis xinesos de la Universitat Pompeu Fabra i de la presentació d’El passat i els càstigs, Yu Hua i Carles Prado, acompanyats de l’editor de Males Herbes Ricard Planas i la traductora Carla Benet mantindran un diàleg obert al públic que tindrà lloc al CCCB el proper dimarts 5 de novembre a les 19:30h. Al Twitter: #YuHua.

Guido Barbujani: “Tots som africans”

October 23rd, 2013 No Comments

D’acord amb el conegut genetista italià Guido Barbujani, la història evolutiva de la humanitat revela que “tots som africans”. De fet, si volguéssim conèixer un “veritable” europeu ens hauríem de remuntar a fa més de 30.000 anys, quan els últims neandertals es van extingir definitivament. Els nostres ancestres són un grup d’individus que habitava a l’Àfrica oriental i fa 60.000 anys es va estendre per tot el planeta, barrejant el seu ADN fins a produir el de la humanitat actual. La història del seu viatge des de l’Àfrica, de les grans migracions prehistòriques que varen poblar el planeta, està escrita al nostre codi genètic i contribueix a explicar, segons Barbujani, el què sabem avui sobre biodiversitat humana.

Guido Barbujani

D’alguna manera, afegeix Barbujani, ens assemblem molt a les tonyines i als talps. A les primeres perquè, igual que els humans, tenen un alt nivell de mobilitat geogràfica i això ha propiciat que durant mil·lennis hagin intercanviat gens amb individus de procedència molt diversa. Als segons perquè, com a espècie, hem estat capaços d’adaptar-nos a ambients molt diversos, des dels més càlids fins als més glaçats. Mobilitat, capacitat d’adaptació i mestissatge, les característiques del migrant, estan inscrites al nostre ADN. En una afirmació no mancada de provació, explica Barbujani que tots som immigrants africans, amb trets diversos però, tot i així, parents.

Aquesta gran mobilitat que ara anomenem globalització és un fenomen que data de fa milions d’anys i que ha modelat la nostra espècie tal com és ara. Els estudis sobre biodiversitat confirmen aquesta continuïtat i revelen intricades relacions biològiques entre els individus i les poblacions. Així, dos bosquimans que viuen a només alguns quilòmetres de distància a l’Àfrica poden estar situats als dos extrems de l’escala de variabilitat genètica mentre un asiàtic i un europeu poden compartir més trets genètics que dues persones d’un mateix continent o una mateixa població.

Quin és el pes de la genètica en la configuració de les nostres identitats? Què sabem avui de la nostra relació biològica amb altres individus i poblacions del món? Com pot això contribuir a entendre i curar malalties i millorar les nostres condicions de vida? El genetista Guido Barbujani oferirà algunes claus per conèixer més sobre la relació entre la genètica i la biodiversitat humana el proper dilluns 28 d’octubre, a les 19:30h al CCCB, presentat per Cristina Junyent. Ho farà en el marc del cicle “Evolució i cultura”, que el CCCB organitza amb B-Debate i va inaugurar el biòleg Jared Diamond amb una conferència sobre el risc i el perill en les societats tradicionals.

En el cicle “Evolució i cultura” també està prevista la participació del biòleg Jaume Bertranpetit (4 de novembre) i el paleontòleg Juan-Luis Arsuaga (11 de novembre). Al twitter, #EvolucióiCultura.

Visions de la cultura

October 11th, 2013 No Comments

Entrevistes i vídeos del debat “El Sentit de la Cultura”

Durant els dos dies del debat “El sentit de la cultura”, vam entrevistar alguns dels ponents i moderadors de les taules rodones per saber la seva visió d’alguns dels temes que van sorgir durant les xerrades al Teatre CCCB. Està la cultura en crisi? Quina cultura? És cert que existeix una davallada de públic en les activitats culturals? Hauríem de pensar en nous models de gestió i administració dels projectes i les institucions? Quin és el retorn social de la cultura? I la relació entre la cultura i l’Estat?

Hi intervenen la filòsofa Marina Garcés, l’exdirector del centre Arts Santa Mònica Vicenç Altaió, el poeta Eduard Escoffet, els periodistes Emili Manzano i Francesc-Marc Álvaro, la directora de l’Acadèmia del Cinema Català Isona Passola, la comissària Rosa Pera, l’artista Simona Levi, el mecenes Han Nefkens, el vicepresident de Focus Xavier Marcé, el coordinador d’Indigestió Jordi Oliveras, el director de la Sala Beckett, Toni Casares, el codirector del Sónar, Ricard Robles, i la gerent de l’ICUB, Marta Clari

Aquest muntatge audiovisual només recull les opinions d’alguns dels participants i tampoc presenta totes les respostes de tots els entrevistats. Malgrat les seves limitacions, el vídeo intenta ser una petita mostra de veus de professionals que treballen o tenen relació amb el que anomenem “sector cultural”.

Cal matisar què entenem per sector cultural (i molts dels entrevistats ho han fet en les seves respostes). Ens referim concretament a l’organització de persones, institucions o empreses que produeixen béns culturals. Cal recordar-ho perquè si hi ha una conclusió comuna d’aquells dos dies de debats és que hem de deixar d’entendre la cultura únicament com allò que fan els que s’hi dediquen professionalment.

Si preferiu escoltar totes les opinions que van sorgir durant els debats “El sentit de la cultura” us recomanem veure els vídeos de les taules rodones, que ja estan publicats a la Xarxa.

El suplement Culturas de La Vanguardia també va publicar una síntesi de les xerrades amb l’opinió del director del debat, Antonio Monegal. També podeu escoltar l’opinió de Monegal en aquesta entrevista prèvia a les jornades que vam publicar a VEUS CCCB.

Jared Diamond: Què podem aprendre de les societats tradicionals?

October 8th, 2013 3 Comments

Frontera tribal a Nova Guinea
© Michael Clark Rockefeller

Les conductes tribals han determinat la nostra cultura i el nostre comportament des que som Homo sapiens. Quan apareix l’agricultura al Pròxim Orient fa onze mil anys, les coses comencen a canviar molt lentament, però no és fins als darrers segles que es consolida el model de vida moderna actual, amb eines i màquines, escriptura, diners, estats, lleis i els beneficis i inconvenients que en deriven. De fet, aquest «món modern» industrial no és hegemònic: tot i que bona part del planeta va adoptar durant el segle XX el model sorgit a l’Europa Occidental, encara ara hi ha racons remots on la gent s’organitza en tribus i es comporta com ho ha fet durant mil·lennis, conservant intactes moltes característiques de la vida dels nostres avantpassats i els estils de vida que vam deixar enrere no fa gaires anys.

Per escriure El mundo hasta ayer, ¿Qué podemos aprender de las sociedades tradicionales? (Debate, 2013), el biòleg i premi Pulitzer Jared Diamond ha buscat aquestes tribus i n’ha estudiat les conductes i els hàbits, sovint a base de conviure-hi in situ durant llargues temporades. Aquest coneixement de primera mà li ha permès traçar els interessants paral·lelismes i les divergències entre les societats tribals i el model occidental dels quals parlarà el proper 19 d’octubre al CCCB. Al llibre, Diamond analitza la resolució de conflictes (des de la violència ocasional fins a les guerres), la manera com criem els nostres fills, el tractament dels ancians, l’alimentació o les malalties d’ambdós models socials. De les seves observacions en aquests i molts més àmbits n’extreu una conclusió inicial reveladora: són molt més diversos els comportaments de les trenta-nou tribus analitzades i els seus pocs milers de pobladors que no pas les conductes i les opcions que prenem els milers de milions de persones que vivim a les societats capitalistes.

Com és obvi, la mirada comparativa de Jared Diamond detecta molts àmbits en els quals el progrés tecnològic i social ens ha beneficiat: la nostra societat no assassina ni nadons ni ancians, com fan algunes de les societats tribals analitzades. Tampoc no patim períodes de fam ni hem d’estar constantment alerta davant la possibilitat de ser atacats per una tribu rival. El model occidental ens garanteix seguretat, confort i una existència més llarga: l’esperança de vida occidental duplica la de les tribus estudiades.

Un pare Aka i el seu fill, de la selva equatorial africana
© Bonnie Hewlett

Però no tot són beneficis, en el model industrial. Diamond detecta multitud d’aspectes en què les conductes tradicionals són més apropiades que el model occidental hegemònic, per exemple en la manera de tractar els nostres infants. Diamond defensa que l’educació aloparental d’algunes tribus, és a dir, el fet que la responsabilitat sobre les criatures recaigui en tots els adults i no només en els progenitors, és més beneficiosa que el model occidental, perquè crea nens més sociables, en haver rebut un ventall molt més gran d’influències i models de conducta. En aquesta línia, també destaca els beneficis que comporten els jocs cooperatius de la majoria de tribus en contraposició a l’egoisme i la competitivitat dels jocs de les societats capitalistes, i no se n’està de criticar l’aïllament i l’associabilitat que ha provocat la irrupció de les consoles de jocs a les nostres llars. Diamond també defensa que en lloc d’utilitzar cotxets per transportar els nadons, s’utilitzin bandoleres arrapades al cos com fan les societats tribals, basant-se en estudis que demostren que transportar-los en vertical i mirant endavant beneficia el desenvolupament neuromotor dels infants.

Tot i els beneficis innegables del món que hem construït, a El mundo hasta ayer, ¿Qué podemos aprender de las sociedades tradicionales? Jared Diamond ens emplaça a aturar-nos, a reflexionar, a mirar enrere per aprendre del nostre passat. A interrogar-nos, per exemple, sobre la nostra alimentació, que ens aboca a la diabetis, la hipertensió o l’obesitat, malalties que a les societats tradicionals no han existit mai. Sí, potser vivim en l’abundància, potser som rics materialment, però això ens compensa a escala social i emocional? De la mateixa manera que els ecologistes defensen el «decreixement», qui sap si els nostres hàbits i conductes també necessiten una «involució» urgent.

Qui és Jared Diamond?

Jared Diamond. Font: www.jareddiamond.org

Jared Diamond és biòleg i professor de Geografia i Ciències del medi a UCLA (Califòrnia). La seva passió per l’ecologia i l’observació dels ocells l’ha dut nombroses vegades a visitar Nova Guinea, on va conviure amb diverses de les tribus que analitza a El mundo hasta ayer, el llibre que inspira la conferència que farà al CCCB el proper dissabte 19 d’octubre. L’any 1998, Diamond va guanyar el premi Pulitzer de no-ficció per l’assaig Armas, gérmenes y acero, que combat l’eurocentrisme i la idea que els europeus van desenvolupar-se i expandir-se pel món per causes genètiques o per ser més intel·ligents i treballadors. Diamond demostra que els pobles que vivien prop del Creixent Fèrtil van poder desenvolupar l’agricultura i fer la revolució neolítica perquè comptaven amb un avantatge decisiu respecte a la resta, fruit de l’atzar històric: hi ha molt poques espècies de plantes silvestres i d’animals salvatges aptes per domesticar, i la casualitat va voler que la majoria es concentressin a l’antiga Mesopotàmia. També ha publicat Colapso, un extens estudi de les causes que han portat algunes civilitzacions (com els maies o les tribus de l’illa de Pasqua) a desaparèixer, amb la voluntat que la societat actual aprengui dels errors del passat.

El cicle Evolució i cultura

Els descobriments recents en els camps de la genètica i de la biologia evolutiva confirmen que hi ha una relació íntima entre la biologia i la cultura, i que el darwinisme actual planteja que l’evolució de l’espècie humana no sols té una base biològica, sinó també cultural. Què és natural i què adquirit, en les nostres conductes? Per aprofundir en aquestes reflexions, hem organitzat el cicle de conferències Evolució i cultura conjuntament amb el B-Debate Internacional Center for Scientific Debate Barcelona, que portaran al CCCB quatre ponents de referència mundial.

A més de Jared Diamond, que serà al CCCB el dissabte 19 d’octubre, també visitaran Barcelona el catedràtic de Genètica i de Genètica de les poblacions de la Universitat de Ferrara, Guido Barbujani, que el dilluns 28 d’octubre explicarà «Vuit coses per recordar sobre la diversitat humana». El dilluns 4 de novembre serà el catedràtic de Biologia de la UPF, Jaume Bertranpetit, qui parlarà de «Passat, present i futur de la selecció natural en humans», i tancarà el cicle el codirector de l’equip Atapuerca, Juan-Luis Arsuaga, que el dilluns 11 de novembre ens descobrirà aspectes desconeguts de l’Homo sapiens.

Podeu participar en el debat a través de Twitter amb el hashtag #EvolucióiCultura

“Vaig copiar Moby Dick a mà”: els secrets de l’escriptura de Nadeem Aslam

October 2nd, 2013 No Comments

CCCB © Jordi Gómez, 2013

Llegim novel·les per passar-ho bé, o per saber-ne més, o pel plaer de deixar-nos endur per una bona història, però darrere cada llibre sempre hi ha un autor i un procés d’escriptura singular, que pot ser curt o llarg, plaent o tortuós, i amb unes tècniques i dinàmiques pròpies que els lectors poques vegades arribem a conèixer.

Durant la seva conferència al CCCB, Nadeem Aslam va voler compartir amb nosaltres alguns dels secrets de la seva escriptura i va parlar de les seves estratègies per escriure i dels seus inicis com a escriptor. Són consells que agrairan tots aquells que escriuen, però també els amants de la literatura en general i els lectors de El jardín del hombre ciego (Mondadori, 2013), la seva darrera novel·la.

En aquest primer fragment, Aslam explica la importància que tenen les llibretes en el seu procés d’escriptura. (Podeu escoltar-lo al vídeo de la conferència, minut 33:55)

Des que tenia 20 anys mantinc unes llibretes on apunto tot el que trobo interessant: un comentari que em fan, una imatge,una citació d’un llibre, alguna cosa que he vist al carrer… Tinc més de 100 llibretes. Quan m’assec a treballar i escric un capítol, agafo una d’aquestes 100 llibretes de manera completament aleatòria, pot ser una llibreta de fa 25 anys o d’ahir mateix, i llavors miro la primera anotació i intento trobar un lloc de la pàgina on encaixi. Si puc col·locar-la ho faig i marco amb una creu que he fet servir aquella anotació per no repetir-la. Després segueixo amb la segona anotació, amb la tercera, i vaig seguint aquest procés i repasso tota la llibreta. Al final del dia tota la pàgina estarà plena de petites notes i idees que afegiré al text. Si al cap d’un temps ho repasso i no m’agrada, ho esborro i ho torno a la llibreta, no perquè sigui un mal pensament, sinó perquè no ha d’anar aquí, sabent que ja trobaré un lloc per aquella anotació en alguna altra banda, potser demà o potser d’aquí quinze anys. [...] En un capítol extens puc repassar cinc o sis llibretes, per tant a nivell pràctic he estat escrivint aquest llibres des de la primera llibreta, perquè hi ha pensaments de quan tenia 20 anys. A banda de la llibreta també sóc un ésser humà, tinc una mare, un pare, nebots, nòvies… Aquestes experiències també hi entren, perquè la referència principal és la meva vida. Puc canviar algunes coses perquè s’ajustin a les necessitats de la història, és clar, però si vull parlar d’una mare a la novel·la, la referència serà la meva mare.

La manera com Nadeem Aslam va aprendre l’anglès literari també mereix atenció. La família de l’escriptor va exiliar-se a Anglaterra quan ell tenia 14 anys, i per resoldre els problemes amb la llengua anglesa que arrossegava va dedicar-se a llegir els grans novel·listes, i fins i tot va copiar les seves obres a mà (minut 41:40 de la conferència).

Al Pakistan no érem rics, érem gent d’esquerra. Si ets ric al Pakistan pots enviar els fills a escoles on ensenyen anglès, però jo vaig anar a escoles del govern on t’educaven en urdú, i quan vaig venir a Anglaterra als 14 anys tenia un anglès molt bàsic, de l’estil «això és una taula, això és el terra». A l’escola anglesa les assignatures que feia bé a l’escola eren ciències, perquè a les ciències l’anglès no era important, havies d’assimilar fets i reproduir-los, i si ho feies en anglès dolent no importava. Però els temes que m’interessaven, literatura, història, política o filosofia, per totes aquestes assignatures calia escriure assajos i argumentar, i jo no podia ni articular un paràgraf. Vaig anar a la universitat a estudiar ciències, però al tercer any, quan ja feia set anys que vivia a Anglaterra, em vaig dir que el meu anglès no era prou bo per fer el que volia fer, que era escriure.  [...] Com que no havia pogut estudiar les assignatures que m’agradaven a l’Institut i a la universitat o fer un doctorat, em vaig dir que els propers 10 anys els dedicaria a això. Agafava una persona i li preguntava «Qui és un bon escriptor?». Em contestava «Thomas Hardy», i llavors jo anava i llegia tot Thomas Hardy, des de la primera novel·la fins a l’última. Preguntava a una segona persona «Qui és un bon novel·lista? » i deia «Nabokov»,  llavors llegia tots els llibres de Nabokov. Vaig llegir Faulkner, Joyce, Conrad, Lawrence… Després vaig voler saber què és un paràgraf, quants pensaments es permeten per pàgina, què és una coma, perquè serveix un punt, i vaig copiar tot Moby Dick a mà. Vaig copiar As I lay dying de William Faulkner, Beloved de Toni Morrison, El otoño del patriarca de Gabriel García Marquez, Lolita de Nabokov, Black Meridian de Cormac McCarthy… Encara les tinc, era abans de la màquina d’escriure, ho feia a mà. Va ser molt important per mi.

Podeu veure la conferència completa aquí 

Philip Hensher

L’escriptor britànic Philip Hensher, proper participant del cicle LLOCS/LUGARES/PLACES

La visita de Nadeem Aslam a Barcelona va formar part del cicle “Llocs/Lugares/Places. Diàlegs amb escriptors britànics”, organitzat en col·laboració amb el British Council en el marc de Kosmopolis, en el qual també participaran Philip Hensher, que vindrà al CCCB el proper 8 d’octubre, i Edward St. Aubyn, que ens visitarà el 12 de novembre.

«...89101112...20...»