En els últims temps hem estat testimonis d’un doble moviment. D’una banda, paraules que semblaven arraconades en els plecs de la història han reaparegut amb força en el discurs públic. És el cas de «classe», per exemple, a la qual el radical augment de les desigualtats sembla haver retornat el potencial explicatiu, o de «comú» i «comunitat», que no només han recuperat el seu sentit original, sinó que han incorporat un ampli ventall de nous significats. En paral·lel, algunes de les paraules que tradicionalment havíem utilitzat per explicar i descriure el món semblen incapaces de retre compte avui dels canvis radicals que tots estem experimentant. Quan les utilitzem, ens fa el mateix efecte que quan ens posem la sabata d’una altra persona: són el perfecte contenidor d’un peu que, evidentment, no és el nostre.
En les últimes dècades, el món que coneixem s’ha transformat radicalment. Les formes tradicionals de fer política i les institucions democràtiques estan avui sota sospita i passen per una crisi de legitimitat sense precedents. S’hi sumen els canvis en escala, velocitat i perspectiva d’un món globalitzat, i les noves i desconcertants relacions entre identitat, poder, Estat i mercat. El decisiu desvetllament que ha suposat la crisi financera internacional sobre les condicions del capitalisme neoliberal, i la profunditat de les transformacions tecnològiques han ampliat, també, i en alguns casos forçat, els límits i les possibilitats de les paraules i les categories habituals. En aquest context, què passa amb les idees d’«igualtat», «llibertat», «sobirania», «ciutadania», «Estat», «treball», «capitalisme», «partit»? Serveixen encara, en la seva formulació habitual, per fer intel·ligible el món que compartim i per articular i coordinar el sentit de les nostres accions? Quins aspectes de la nostra experiència i del nostre entorn queden enfosquits i quins s’il·luminen quan les utilitzem? Quins nous sentits i perspectives hem d’incorporar per reenfocar, interpretar i reformular el nostre present polític?
Les cèl·lules mare (stem cells) són cèl·lules presents a tots els teixits del cos, que amb la seva capacitat per dividir-se i duplicar-se permeten la renovació i regeneració dels nostres òrgans, abastint-los rutinàriament de noves cèl·lules per substituir els milions de cèl·lules que moren cada dia. En dividir-se, la cèl·lula mare es duplica i pot crear cèl·lules diferents (cèl·lules de la sang, dels teixits, de la pell, etcètera) segons les necessitats que tingui el cos. Aquesta capacitat regeneradora, i el potencial que podria tenir la creació dirigida d’aquestes cèl·lules noves en el tractament de determinades malalties, ha convertit la investigació en cèl·lules mare en un dels camps més apassionants de la recerca científica actual.