Posts Tagged ‘poder’

Qui mana? La fi del poder segons Moisés Naím

novembre 6th, 2013 1 Comment

El poder ja no és el que era. S’està degradant, fragmentant, erosionant fins al punt que ja ningú té capacitat suficient per agafar la paella pel mànec i fer el que s’ha de fer. Ho diu Moisés Naím, espectador de primera fila dels principals centres de poder del món (o de la seva desaparició), doncs ell mateix és un dels analistes més influents de la política i l’economia internacionals, columnista de diversos diaris de referència d’Amèrica i Europa, i va ser ministre de Comerç i Indústria de Veneçuela a principis dels anys 90.

Plaza del Sol, moviment 15-M. Fotografia de Rafael Tovar. CC-BY-SA 2.0.

La seva tesi és que ja no mana més qui és més gran o més fort, sinó que el poder i la influència depenen cada vegada menys de la mida, la geografia, la història o la tradició. Això no vol dir que els grans actors tradicionals, com ara els partits polítics, els sindicats, les grans organitzacions, els exèrcits, el centres religiosos o les grans empreses i corporacions deixin d’existir, però sí que tindran menys pes i menys capacitat per canviar les coses i prendre decisions determinants. Per contra, petites organitzacions aconsegueixen operar ràpidament en l’àmbit internacional i tenir repercussions globals. Són el què Moisés Naím anomena “micropoders”: des d’empreses petites que arriben a desbancar firmes multinacionals, a activistes a favor de la democràcia o partits minoritaris, però també lobbies, pirates cibernètics, delinqüents o grups que utilitzen formes alternatives d’adquirir influència política sortejant les estructures formals del sistema.

En definitiva, segons Moisés Naím, el poder està canviant. Cada vegada és més fàcil d’aconseguir-lo, i més difícil de mantenir-lo i utilitzar-lo. Però, adverteix Naím, abans de deixar-nos portar per l’entusiasme de pensar que això condueix indefectiblement a una societat més horitzontal, alliberada de velles oligarquies, descentralitzada i flexible, hem de considerar que l’erosió del poder tradicional també pot generar inestabilitat, desordre i paràlisi davant de problemes complexos.

Per intentar aclarir una mica més qui mana, qui està aconseguint el poder i qui l’està perdent, com i per què passa tot això, i quines conseqüències tindrà sobre les nostres vides, Moisés Naím parlarà amb Antoni Bassas el proper dimecres, 13 de novembre, a les 19:30 al CCCB. Ho farà en el marc de la conferència: “Qui mana? Les mutacions del poder contemporani”, que el CCCB organitza amb ocasió de la presentació del seu nou llibre: El fin del poder. Empresas que se hunden, militares derrotados, papas que renuncian y gobiernos impotentes: cómo el poder ya no es lo que era (Debate, 2013). Us hi esperem. #MoisesNaim

El silenci i les cendres de Pasolini

juliol 1st, 2013 No Comments

© Jordi Gómez, CCCB, 2013

El silenci que envolta la tràgica mort de Pier Paolo Pasolini deixa oberta, fatídicament, la qüestió sobre quina ha de seguir sent la fórmula per protegir-nos de l’inevitable perill que amaga el desplegament anàrquic del poder sobre els individus.

La mort del poeta va ser el nexe d’unió entre l’Alfredo Jaar i el Miguel Morey, que van compartir taula amb motiu del cicle de debats que acompanya l’exposició “Pasolini Roma”, per recordar-nos la vigència inesgotable del pensament intel·lectual del cineasta italià i la seva singular manera de viure’l.

L’artista xilè va assistir a la cita per presentar “Les cendres de Pasolini”, un assaig fílmic que fa al·lusió al títol del poema que Pasolini va dedicar a Gramsci al 1957. Jaar va aprofitar per explicar al públic del CCCB que el film va ser concebut per a la Biennal de Venècia del 2009, amb motiu d’un context polític italià que necessitava urgentment “tornar a escoltar la veu de Pasolini”.

© Jordi Gómez, CCCB, 2013

En uns escassos quaranta minuts “Les cendres de Pasolini” sintetitzen de manera contundent la resistència que Pasolini va mantenir durant tota la seva vida contra la maquinària política del seu temps, l’homogeneïtzació cultural provocada pels mitjans de comunicació, l’expansió desenfrenada de la burgesia, la naturalesa anàrquica del propi poder i -el més rellevant- l’estat d’ànim que el van dur a revelar-se contra tot això.

Però abans d’arribar a la meitat del film la veu de Pasolini emmudeix. Tots emmudeixen, també els seus personatges fílmics als quals Jaar involucra poèticament per mostrar el lament i el silenci que acompanya la mort de Pasolini. Els assistents també vam emmudir. Només s’aconseguia escoltar la veu d’Alberto Moravia cridant “ha mort un poeta i de poetes n’hi ha molt pocs al món”. En aquest punt, com una postil·la del que acabàvem de presenciar en pantalla, Miguel Morey va reprendre el debat amb un text del propi Moravia en el qual recordava al Pasolini dels últims anys amb una clara visió de la seva existència “sol i lluitant contra tot”.

I d’aquesta sentència Morey ens va convidar a seguir lligant els fils de la vida i del pensament del poeta en la seva última entrevista “Tots estem en perill”. Títol que va proposar el propi Pasolini arran d’una de les seves respostes en la qual comentava “potser sóc jo qui s’equivoca [fent relació al canvi de mentalitat política que demanava per la creixent homogeneïtzació dels individus convertits en “estranyes locomotores que xoquen unes contra altres”]. Però segueixo dient que estem tots en perill”.

Pier Paolo Pasolini davant la Mesquita de Mopti a Mali, 1970
© Archivio Dacia Maraini

Davant  la resposta, Furio Colombo li formula a Pasolini la darrera de totes les preguntes “Com penses evitar el perill i el risc?”. Pasolini no contesta. Es va fer tard i li va dir a Colombo que tenia alguna idea de com respondre però que ho deixava per a l’endemà al matí. Al dia següent una veïna de la platja d’Òstia alertava que havia trobat el cos mort del poeta estès a la sorra, brutalment assassinat. I silenci altra vegada.

1