Posts Tagged ‘Cinema i audiovisuals’

Menú Arxiu Xcèntric especial KOSMOPOLIS

març 17th, 2015 No Comments

L’Arxiu Xcèntric se suma a les activitats de Kosmopolis amb una programació especial. Una bona manera d’endinsar-se en el món del cinema experimental a través de la literatura.

A  la colònia penitenciària, Marcel Pié i Daniel Pitarch, 2011, 6 min

Aquesta animació és una adaptació del relat de Franz Kafka feta a través d’il·lustracions científiques i text en pantalla, sovint en forma de cal·ligrama. Posa en relació l’escriptura i el cos, de la mateixa manera que ho fa la màquina en el conte, i evidencia dos formes de representar el cos: com a símbol o com a representació antropomètrica. És també una obra que ens demana que mirem i que llegim, tot posicionant-nos en el lloc del viatger.

La constelación Bartleby, Andrés Duque, 2007, 23 min

El curtmetratge esbossa dues històries inconnexes que graviten, d’una manera més lúdica que reflexiva, en torn a la literatura: des del Bartleby de l’escriptor Herman Melville fins a la societat distòpica de Fahrenheit 451 de Ray Bradbury, passant pels ecos de Vila-Matas o la cita directa a Stanislav Lem. Les múltiples referències literàries funcionen com a pretext per evocar un estat (alienació), un efecte (enyorança) i una adscripció genèrica (ciència ficció), àmbits pels quals transita la peça i que demarcarien els seus possibles significats.

LLEGIR MÉS-LEER MÁS-READ MORE

Crítica cinematogràfica: una creació dins d’una creació

gener 23rd, 2015 No Comments

Festival de Cannes, maig de 1968. D’esquerra a dreta: Claude Lelouch, Jean-Luc Godard, Francois Truffaut, Louis Malle i Roman Polanski.

“Jo diria que la crítica és una creació dins d’una creació”. Aquestes paraules les va escriure Oscar Wilde en el seu emblemàtic assaig El crític com a artista publicat a finals del segle XIX. El cinema, llavors, estava a punt de posar-se els bolquers i aviat esdevindria “el tren elèctric més fabulós que un nen podria tenir”, que diria Orson Welles. I, tot i que Wilde aplicava el seu estudi a l’àmbit de la crítica artística, per extensió les seves línies podrien aplicar-se oportunament a aquest mateix exercici en l’àmbit cinematogràfic.

El Taller de Crítica Cinematogràfica, que organitza l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics (ACCEC) en col·laboració amb l’Institut d’Humanitats i el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), té l’ambició de traçar, en catorze sessions, una panoràmica variada sobre l’exercici de la crítica de cinema mitjançant la combinació d’un apartat històric-teòric i un taller de caràcter pràctic. D’aquesta manera, no només s’aprofundirà en els orígens d’aquest camp professional que va començar a agafar força en conquerir el cinema el seu estatut artístic a mitjans dels anys trenta i que entraria més endavant en la modernitat —amb l’emblemàtica troupe dels Cahiers du cinéma fundada per André Bazin el 1951—, sinó que transcendirà el paper en què tradicionalment s’ha desenvolupat la seva tasca per explorar altres fórmules i altres suports amb la democratització que Internet possibilita a partir dels noranta.

LLEGIR MÉS-LEER MÁS-READ MORE

Pantalla CCCB, una finestra a la creació audiovisual

octubre 29th, 2014 No Comments

Pantalla CCCB, un mes, un artista és un exercici de recerca i experimentació, una forma d’obrir la finestra i deixar passar la llum d’autors i videocreadors que proposen una forma diferent d’entendre (i practicar) el cinema i la creació, l’art, en definitiva. Gestades al marge dels “circuits” habituals –tant pel que fa al rodatge, com la producció, el muntatge, la distribució o els canals de difusió– les peces artístiques que configuren aquest programa són una bona mostra de la creativitat incipient en un dels camps més actius de l’actualitat, l’audiovisual.

Seguint fidelment un dels preceptes clau que el psicòleg i filòsof Rudolph Arheim (Berlin, 1904-2007) va proclamar a la seva obra “El cine como Arte”, a principis del segle XX, el fet cinematogràfic passa a ser concebut com una forma cultural pura i no com un mer espectacle. De la mateixa manera que penjaríem un pintura o una escultura, la videocreació (a través d’una pantalla) troba el seu espai en aquest programa del CCCB, obert a totes les manifestacions artístiques audiovisuals: des del videoart al net art passant per la vídeopintura, el vídeo experimental, vídeo digital, etc.

Fotograma Transmisión/Crucitas de “Los Ingravidos”

Cada mes tindrem la oportunitat de gaudir i contemplar l’obra audiovisual de diversos autors que exploren i innoven amb nous llenguatges formals i narratius i que transgredeixen tota regla o convenció. Les obres dels autors es podran veure durant un mes a l’espai audiovisual del CCCB (al gust i disposició de l’espectador) i l’obra conviurà, en simultani, amb la plataforma online del nostre programa: www.cccb.org/pantallaCCCB

Inaugurem el mes de novembre amb el col·lectiu Los Ingrávidos (Mèxic) format per artistes molt joves inspirats directament per les avantguardes històriques i amb voluntat d’iniciar una via de contínua reflexió i experimentació a partir de diferents dispositius documentals i cinematogràfics, així com d’intervencions o apropiacions. Los Ingravidos treballen un territori en què una imatge (ja sigui sonora o visual) esdevé molt més: una forma de fer art polític o crítica social.

Al desembre, presentarem Dostopos (Catalunya), col·lectiu format per les creadores Ana Pfaff i Ariadna Ribas, que es mou entre la imatge i la música en formats com el videoclip o la videocreació. Dostopos treballa a partir del muntatge amb tècniques com el found footage (utilització de material d’arxiu en la composició del metratge) o el collage animat. El resultat són unes peces que desborden creativitat i on la tècnica digital (Photoshop, After Effects…) es posen al servei de les idees i la imaginació.

Fotograma d’un videoclip de Dostopos

A partir del 4 de novembre, l’espai audiovisual del CCCB (i la web de Pantalla CCCB) obre aquesta finestra als espectadors de forma gratuïta, un mirall d’allò que es mou dins la creació audiovisual al marge dels corrents habituals o de la indústria de masses. Una finestra cap a aquella altre visió del món que juga amb gèneres, formats, eines i disciplines artístiques ben diverses segons l’òptica de cada autor.

Més informació: http://www.cccb.org/ca/marc-pantalla_cccb_2014_un_mes_un_artista-47143

Fora de casa

juliol 28th, 2014 No Comments

Fotograma de “Al otro lado”. Fatih Akin, 2007

Quan parlem de migracions parlem, inevitablement, de nosaltres mateixos. No hi ha país, regió ni ciutat per a qui aquest sigui un terme aliè. Les migracions són fenòmens intrínsecs a les persones i, amb això, també a la seva identitat. En aquest sentit, hi ha pocs instruments com el cinema per a descriure-ho, ja que retrata la seva casuística i incideix també en el seu caràcter expressiu. És important saber quines són les circumstàncies dels moviments migratoris, com també en quins termes, to i formes s’expressen, ja sigui narrant el viatge dels immigrants subsaharians que creuen el nord d’Àfrica i l’estret, o el dels joves espanyols que es busquen la vida lluny de la Península. Films com 10.000 km (Carlos Marqués-Marcet) o El Rayo (Fran Araújo, Ernesto de Nova), darrerament estrenats a les nostres sales, responen a aquests fenòmens i demostren alhora la permeabilitat i la rellevància del cinema com a expositor de les realitats socials actuals.

És per això que enguany proposem, en el marc de Gandules’14 – Gas Natural Fenosa, una sèrie de films que parlen de tots aquests temes. Amb el títol Fora de casa, durant el mes d’agost es projectaran a la fresca del pati del CCCB un total de deu obres. La programació proposa una lectura de l’emigració completa i heterogènia, amb pel·lícules que recorren tots els continents en totes les direccions i mostren aquests periples forçosos des de la partença fins a l’establiment i, en alguns casos, la posterior tornada a casa.

Gandules’14 – Gas Natural Fenosa començarà el dia 5 d’agost amb la projecció del film senegalès La pirogue (La piragua) (Moussa Touré), que descriu la partida i l’accidentat viatge d’una pastera que pretén arribar a les costes canàries des d’un poblet pesquer proper a Dakar. La segona sessió, Welcome (Philippe Lioret), tindrà com a protagonista un adolescent iranià que vol arribar a Anglaterra, i la tercera, Amreeka (Amerrika) (Cherien Dabis), una mare palestina que emprèn amb el seu fill un agredolç viatge cap als Estats Units. La segona setmana començarà amb el film She, a Chinese (Ella, una joven china), de la directora Xiaolu Guo, que segueix els passos d’una noia xinesa a través del seu país fins a aterrar a Londres. I estrenarem el film xilè I am from Chile (Gonzalo Díaz), que narra en clau tragicòmica les desventures d’un jove a la capital britànica. Clausura la segona setmana la pel·lícula Auf der anderen Seite (Al otro lado), del turcoalemany Fatih Akin, que encreua dues històries familiars entre ambdós països. La darrera setmana començarà amb el brutal thriller coreà Hwanghae (The Yellow Sea) (Hong-jin Na), que explora les fronteres entre Corea del Nord, Rússia i la Xina en una trama criminal, i seguirà amb la producció hispanomexicana Aquí y allá (Antonio Méndez Esparza), sobre un pare de família mexicà que, després de molt temps treballant als Estats Units, torna a casa per  reunir-se de nou amb els seus. L’últim dia hi haurà el passi especial del film de Chaplin The Immigrant (Charlot emigrant) (1917), i tot seguit l’estrena a Espanya d’Illégal (Il·legal) (Olivier Masset-Depasse), un film belga que transcorre en un centre de retenció d’immigrants francès, on es destapa la realitat d’aquests sòrdids indrets.

Totes les sessions aniran acompanyades d’un dels nou curtmetratges guanyadors del concurs d’enguany, sotmesos a votació a través de la pàgina web del CCCB.

Tariq Porter és investigador i crític de cinema.

«Ens encantaria que Ken Loach, amb el seu punt de crítica social, dirigís ‘Common Places, el remake’»

juliol 23rd, 2014 No Comments

Entrevista a Delia Márquez i Pablo Díaz, directors de Lugares comunes, el curtmetratge guanyador de l’edició d’enguany del Premi Gas Natural Fenosa.

El curt es podrà veure a la sessió inaugural de Gandules’14 el dia 5 d’agost.

«La idea ens va venir com un flaix», expliquen els directors del curt guanyador de l’edició d’enguany del premi Gas Natural Fenosa, Lugares comunes. Delia Márquez (Màlaga, 1987) i Pablo Díaz (Màlaga, 1979) havien viatjat a Düsseldorf (Alemanya) per visitar una amiga infermera que treballa allà des de fa uns anys. Una visita turística, una parada d’autobús i uns quants minuts per pensar van ser el germen d’aquest curtmetratge, també guardonat a l’Acadèmia del Cine d’Espanya amb el segon premi de RNE.

Pablo: Pràcticament tot el guió, encara que després canviéssim coses, se’ns va ocórrer a la parada d’un autobús…

El curt, un retrat intimista i colpidor de com és la vida «fora de casa» per motius laborals, parla de la distància, l’enyorança i el procés d’adaptació d’una jove malaguenya a la gèlida Alemanya. Pablo ha estat l’encarregat del guió, que en aquesta peça s’articula a partir d’una veu en off, tendra i simpàtica, amb accent andalús, de l’actriu Virginia Muñoz. La Delia és la part visual, s’ha dedicat a enregistrar i a improvisar amb la Virginia Valle (l’altra Virginia, protagonista física de la història, infermera a la vida real) des de finals de gener fins a principis de febrer.

Delia: Primer vam definir la idea, el Pablo va fer el primer esborrany, que em va servir a mi com a guia de gravació de cadascun dels plans. En aquest primer esborrany es preveien escenes que al final ens vam veure obligats a eliminar perquè eren molt complexes.

–I cap a mitjans de febrer tornes aquí.

Delia: A Màlaga, amb un munt de material gravat, és el moment de donar forma a tot el material i adaptar-lo al guió. La música és del compositor gallec José María Martínez, que va contactar amb mi fa temps, i revisant els temes que tenia compostos, vam decidir quedar-nos amb el guitarreo que caracteritza i dóna ritme a la història. Amb la carta tancada, les pautes, la veu i la música, comencem a muntar, encaixar les peces del puzle.

–La dedicatòria final del curt és tota una declaració d’intencions («A todos los que se fueron. Ayer y hoy») i subratlleu «y sobre todo a y para Virginia Valle». Virginia Valle, la mateixa protagonista, la infermera, no?

Pablo: Indubtablement, és la persona que ens va motivar per fer això. És una amiga en comú que tenim i que viu a Düsseldorf des de fa quasi dos anys. L’estimem molt i la trobem a faltar per Màlaga.

Delia: Ella és infermera, i al curtmetratge vam haver de simular que treballava en una farmàcia (Apotheke en alemany) perquè no era possible gravar-la a l’hospital. Des del principi va tenir molta disponibilitat i va ser molt fàcil. Com que ella no és actriu, el 90% del curt és improvisació i el 10% restant està una mica planificat, com l’escena de llançar pedres a l’aigua o fer veure que estudia alemany.

–I l’escena del plat de migas?

Delia: En aquesta escena ens ho vam passar molt bé, perquè era el primer cop que la Virginia preparava unes migas!

Pablo: Jo no hi era, però m’hauria encantat tastar aquelles migas.

–I alguna altra escena que recordeu especialment?

Delia: Per gravar les escenes de l’avió que apareixen al principi, vam haver d’anar a la zona habilitada que hi ha a l’aeroport de Düsseldorf per veure enlairar-se i aterrar els avions (Flughafen besucherterrassen). Ens vam perdre en arribar i ja era de nit, així que vam haver de tornar un altre dia per poder gravar aquells plans.

–Els crèdits del curt també són molt especials.

Delia: Els crèdits estan basats en unes cartes reals que vam comprar en unes botiguetes allà a Düsseldorf, i realitzats per Javier Ramos. I el cartell, de Juan Antonio Mariscal, també ha sabut capturar l’essència del nostre curt i plasmar-la en una imatge.

–A més d’aquest curt, havíeu treballat mai junts?

Delia: Hem fet curts junts i separats. Jo vaig debutar amb el meu primer curt l’any 2011 (¿Cómo funciona un paracaídas?), el 2012 vaig fer La petite mort, i a partir d’aquí, juntament amb el Pablo, hem codirigit diferents curts, com Almohadas separadas, Casting Vitae, La técnica del mono i finalment Lugares comunes.

Pablo: Jo vaig realitzar curts fa anys en solitari, però ho vaig deixar una mica, i fa relativament poc que m’he ajuntat amb la Delia i l’equip d’ Agudeza Visual. Sempre estem pensant nous projectes i formem un bon equip, perquè som molt semblants a l’hora de treballar.

–I parlant de «ser fora de casa» (la temàtica del vostre últim curt), us ho plantegeu com a opció de futur?

Delia: Jo m’ho he plantejat però mai he arribat a bon port. De moment em quedo a Màlaga, amb molts projectes per fer.

Pablo: Jo tinc feina ara mateix i no ho necessito, però em sembla una opció molt bona, conèixer altres països, una altra cultura… La llàstima és fer-ho per necessitat, perquè pràcticament el teu país t’hi obliga. El missatge del curt és aquest: això que està passant ara mateix, ja va passar fa un temps, i hem d’evitar que això passi en un futur.

–I si et donessin l’oportunitat de cedir el teu curt perquè algun director en fes un remake, quin escolliries?

Pablo: Ens encantaria que Ken Loach, amb el seu punt de crítica social, dirigís Common Places, el remake. I ja posats a somiar, que Jamel Debbouzé fes d’immigrant àrab o Lupita Nyong’o d’immigrant kenyana, en tots dos casos a Londres.