Posts Tagged ‘Cinema i audiovisuals’

«Ens encantaria que Ken Loach, amb el seu punt de crítica social, dirigís ‘Common Places, el remake’»

juliol 23rd, 2014 No Comments

Entrevista a Delia Márquez i Pablo Díaz, directors de Lugares comunes, el curtmetratge guanyador de l’edició d’enguany del Premi Gas Natural Fenosa.

El curt es podrà veure a la sessió inaugural de Gandules’14 el dia 5 d’agost.

«La idea ens va venir com un flaix», expliquen els directors del curt guanyador de l’edició d’enguany del premi Gas Natural Fenosa, Lugares comunes. Delia Márquez (Màlaga, 1987) i Pablo Díaz (Màlaga, 1979) havien viatjat a Düsseldorf (Alemanya) per visitar una amiga infermera que treballa allà des de fa uns anys. Una visita turística, una parada d’autobús i uns quants minuts per pensar van ser el germen d’aquest curtmetratge, també guardonat a l’Acadèmia del Cine d’Espanya amb el segon premi de RNE.

Pablo: Pràcticament tot el guió, encara que després canviéssim coses, se’ns va ocórrer a la parada d’un autobús…

El curt, un retrat intimista i colpidor de com és la vida «fora de casa» per motius laborals, parla de la distància, l’enyorança i el procés d’adaptació d’una jove malaguenya a la gèlida Alemanya. Pablo ha estat l’encarregat del guió, que en aquesta peça s’articula a partir d’una veu en off, tendra i simpàtica, amb accent andalús, de l’actriu Virginia Muñoz. La Delia és la part visual, s’ha dedicat a enregistrar i a improvisar amb la Virginia Valle (l’altra Virginia, protagonista física de la història, infermera a la vida real) des de finals de gener fins a principis de febrer.

Delia: Primer vam definir la idea, el Pablo va fer el primer esborrany, que em va servir a mi com a guia de gravació de cadascun dels plans. En aquest primer esborrany es preveien escenes que al final ens vam veure obligats a eliminar perquè eren molt complexes.

–I cap a mitjans de febrer tornes aquí.

Delia: A Màlaga, amb un munt de material gravat, és el moment de donar forma a tot el material i adaptar-lo al guió. La música és del compositor gallec José María Martínez, que va contactar amb mi fa temps, i revisant els temes que tenia compostos, vam decidir quedar-nos amb el guitarreo que caracteritza i dóna ritme a la història. Amb la carta tancada, les pautes, la veu i la música, comencem a muntar, encaixar les peces del puzle.

–La dedicatòria final del curt és tota una declaració d’intencions («A todos los que se fueron. Ayer y hoy») i subratlleu «y sobre todo a y para Virginia Valle». Virginia Valle, la mateixa protagonista, la infermera, no?

Pablo: Indubtablement, és la persona que ens va motivar per fer això. És una amiga en comú que tenim i que viu a Düsseldorf des de fa quasi dos anys. L’estimem molt i la trobem a faltar per Màlaga.

Delia: Ella és infermera, i al curtmetratge vam haver de simular que treballava en una farmàcia (Apotheke en alemany) perquè no era possible gravar-la a l’hospital. Des del principi va tenir molta disponibilitat i va ser molt fàcil. Com que ella no és actriu, el 90% del curt és improvisació i el 10% restant està una mica planificat, com l’escena de llançar pedres a l’aigua o fer veure que estudia alemany.

–I l’escena del plat de migas?

Delia: En aquesta escena ens ho vam passar molt bé, perquè era el primer cop que la Virginia preparava unes migas!

Pablo: Jo no hi era, però m’hauria encantat tastar aquelles migas.

–I alguna altra escena que recordeu especialment?

Delia: Per gravar les escenes de l’avió que apareixen al principi, vam haver d’anar a la zona habilitada que hi ha a l’aeroport de Düsseldorf per veure enlairar-se i aterrar els avions (Flughafen besucherterrassen). Ens vam perdre en arribar i ja era de nit, així que vam haver de tornar un altre dia per poder gravar aquells plans.

–Els crèdits del curt també són molt especials.

Delia: Els crèdits estan basats en unes cartes reals que vam comprar en unes botiguetes allà a Düsseldorf, i realitzats per Javier Ramos. I el cartell, de Juan Antonio Mariscal, també ha sabut capturar l’essència del nostre curt i plasmar-la en una imatge.

–A més d’aquest curt, havíeu treballat mai junts?

Delia: Hem fet curts junts i separats. Jo vaig debutar amb el meu primer curt l’any 2011 (¿Cómo funciona un paracaídas?), el 2012 vaig fer La petite mort, i a partir d’aquí, juntament amb el Pablo, hem codirigit diferents curts, com Almohadas separadas, Casting Vitae, La técnica del mono i finalment Lugares comunes.

Pablo: Jo vaig realitzar curts fa anys en solitari, però ho vaig deixar una mica, i fa relativament poc que m’he ajuntat amb la Delia i l’equip d’ Agudeza Visual. Sempre estem pensant nous projectes i formem un bon equip, perquè som molt semblants a l’hora de treballar.

–I parlant de «ser fora de casa» (la temàtica del vostre últim curt), us ho plantegeu com a opció de futur?

Delia: Jo m’ho he plantejat però mai he arribat a bon port. De moment em quedo a Màlaga, amb molts projectes per fer.

Pablo: Jo tinc feina ara mateix i no ho necessito, però em sembla una opció molt bona, conèixer altres països, una altra cultura… La llàstima és fer-ho per necessitat, perquè pràcticament el teu país t’hi obliga. El missatge del curt és aquest: això que està passant ara mateix, ja va passar fa un temps, i hem d’evitar que això passi en un futur.

–I si et donessin l’oportunitat de cedir el teu curt perquè algun director en fes un remake, quin escolliries?

Pablo: Ens encantaria que Ken Loach, amb el seu punt de crítica social, dirigís Common Places, el remake. I ja posats a somiar, que Jamel Debbouzé fes d’immigrant àrab o Lupita Nyong’o d’immigrant kenyana, en tots dos casos a Londres.

Viatjant per Gandules ‘14

juliol 2nd, 2014 No Comments

De punta a punta, d’est a oest, solcant mars i oceans, trepitjant aeroports, fent i (des)fent maletes, parlant altres idiomes –bé, o intentant-ho, amb el toc andalús i divertit de ”Spaniards in London”, de Javier Moreno–. Sols, en companyia. A gust en la distància o terriblement nostàlgics. Estem viatjant molt en aquesta nova edició de Gandules’14-Gas Natural Fenosa, sense gastar ni un euro i sense tenir jet-lag. Ens desplacem per terra, mar i aire a partir d’imatges ja enregistrades i de les mirades particulars del directors dels 20 curtmetratges finalistes.

Fotograma del curt “Tu i Berlín” d’Anna Mitjà.

Primera parada: Berlín. Visitem la capital germànica dos cops, primer amb el “Gabriel”, d’Alice Cugusi, i assistim al monòleg interior d’un escriptor en crisi. Freda i tancada, no és tan fàcil adaptar-se a la ciutat, i molt menys quan hi ha enyorança, amor a distància, com el d’Anna Mitjà, directora de “Tu i Berlín”, un (altre) retrat colpidor de la ciutat i d’aquell amor que arriba tot just quan s’han de prendre itineraris diferents. Viatjar també és això: desviar-se, deixar històries incompletes. “Cada vegada que agafo un avió em vénen ganes d’agafar la càmera i deixar-me emportar per una nova història”. És Helena Bonastre, responsable d’”El viatge” que ens porta de Barcelona a Maastricht en poc més de 13 minuts. Objectiu: trobar feina. Com tants d’altres! D’ara i d’abans. Des de temps immemorials que hi ha gent dient-se “Adéus” (títol del curt d’Antón Varela i María José Pérez), fins aviat, fins no-sé-quan, abraçant-se amb un nus a la gola. “La idea neix de la percepció de veure com amics i familiars propers es veuen obligats a fer les maletes i marxar”. És Galícia, però podria ser Màlaga. Tot és com a “Lugares comunes”, el curt de Delia Márquez i Pablo Díaz, “un petit homenatge a tots els emigrants d’ahir i d’avui”. En aquest cas, inspirat en la història d’una infermera malaguenya que viu a Düsseldorf (Alemanya) des de fa dos anys. Un “adéu” com l’avi del protagonista de “Toledo, Ohio”, que se’n va anar a “fer les Amèriques” als anys quaranta i qui sap si va tornar, un exercici d’escombrar entre el passat per trobar els orígens, les arrels. Com la recerca del pare de la Diana Toucedo a Imágenes secretas per la Patagònia. “El coneixement del meu pare s’havia basat durant anys en mers ideals [...] Finalment vaig voler apropar-me a ell més del que mai havia pogut”. I sense abandonar Argentina, “Viceversa”, del mexicà Atzin Ortiz, narra un retorn a casa, “una representació ficcional de la meva pròpia partida”. Deixar Buenos Aires després de set anys amb el llarg etcètera que acompanya un comiat.

Fotograma d’ “Aller et Retour” de Nuria Monjo.

Cada cop anem més lleugers d’equipatge, ens hem convertit en nòmades postmoderns capaços “d’aprendre a tenir una nova família, altres costums i una altra llengua”, diu Núria Monjo, creadora d’ “Aller et retour”. Després del seu Erasmus a Tournai (Bèlgica) li va tocar acomiadar-se’n i emmagatzemar els records. Només aquells que hi cabien, esclar. Com a “Udlandet”, d’Aina Pociello, un altre Erasmus en imatges, en aquest cas, un any de vivències a Copenhaguen. Viatjar és obrir i tancar cicles, començar una aventura, aprendre un altre idioma o, fins i tot, canviar-te el nom com el polonès “Míjau” (Michael, a Alemanya, Miguel a Espanya), d’Olaia Sendón: “Jo no he escollit cap viatge, ni destí, l’únic que vaig escollir va ser una persona que ens portés d’un país a un altre sense moure’ns”. El Michael ha viscut a quatre països diferents durant la seva vida.

Uns aquí, uns allà. La Barcelona que coneixem també és plena d’històries. “Las tardes”, de la Teresa, protagonista equatoriana del curt d’Alba Molas, n’és un exemple quotidià: una dona que intenta tirar endavant fent de dona de la neteja i cuidant el fill d’una família. Els “Primers dies” del pakistanès Ahmad (un curtmetratge dels alumnes d’acollida de l’Institut Milà i Fontanals) és un reflex del que es viu quan acabes d’arribar a Barcelona. En veu pròpia, i basat en experiències reals. Un viatge en solitari que ens ensenya com és el descobriment d’una nova ciutat. I també el Pakistan és l’origen del protagonista d’“Ashgbar, diario ambulante”, de Violeta Blasco, un retrat documental sobre uns pakistanesos que venen souvenirs al Park Güell: “Volia parlar d’aquella cara oblidada de la ciutat de Barcelona, que sota un presumpte cosmopolitisme amaga una marginalitat evident”. I de marges, i canvis socials, parla “Encajados”, d’Albert Bougleux, retrats diversos d’alguns dels veïns del barri de la Ribera, a Montcada i Reixac, un barri obrer marcat per una heterogènia i conflictiva identitat migratòria. A banda d’això, la immigració africana pren un paper molt rellevant a “9 dies”, d’ Imma Gandia i David Castro, un retrat documental que estableix una comparativa entre el totalitarisme que descriu Hanna Arendt a “Els orígens del totalitarisme” i determinats comportaments socials, d’avui, envers la immigració dels països del sud. A partir de converses amb Josufa No, que van causar molt impacte als dos directors, el curt documental mostra la marginació més crua, incomprensible i difícil. El patiment de molts nouvinguts i el dia a dia d’una immigració que és lluny de ser afable.

I així s’acaba també el nostre el viatge, un viatge gegant. Quan algú diu “estic fora de casa” hi ha moltes coses, moltes històries, encara per explicar. Fi del trajecte. Recordeu que podreu veure els nou curts finalistes a partir del 5 d’agost a les sessions de Gandules’14-Gas Natural Fenosa. Cada pel·lícula programada anirà precedida d’un curt.

El concurs Gandules Gas Natural Fenosa ja té els seus finalistes

juny 6th, 2014 No Comments

Quan arriba l’agost, els barcelonins saben que tenen una cita amb el CCCB. Des de fa 11 edicions, Gandules ofereix una programació variada de pel·lícules a l’aire lliure, que enguany, coincidint amb els 20 anys del CCCB, s’ha obert al públic en un concurs internacional que duia per tema “Fora de casa”, és a dir, l’emigració.

En aquesta convocatòria s’han rebut més de 50 curtmetratges de diversos països, sobretot  d’Espanya (Catalunya, Madrid, País Basc, Andalusia, Comunitat Valenciana i Galícia), però també de Mèxic,  Argentina, Brasil, Suècia, Alemanya, França, Itàlia, Suïssa i Holanda. De tots ells, se n’han seleccionat vint, que són els següents:

  • 9 dies, Imma Gandia i David Castro (Tarragona, Espanya), 2014, 13 min 4 seg
  • Adeus, Antón Varela i Maria José Pérez (A Coruña, Espanya), 2012, 4 min 25 seg
  • Aller et retour, Núria Monjo Pastor (València, Espanya), 2012, 2 min 13 seg
  • Asghar, diario ambulante, Violeta Blasco Caño (Barcelona, Espanya), 2013, 15 min
  • Becas Azkuna, Araceli Sánchez Perna (Bilbao, Espanya), 2013, 2 min 17 seg
  • El Guatón, Kiko Santos (Sao Paulo, Brasil), 2012, 4 min
  • El viatge, Helena Bonastre (Barcelona, Espanya), 2014, 14 min 3 seg
  • Encajados, Alberto Bougleux (Barcelona, Espanya/Itàlia), 2013, 15 min
  • Gabriel, Alice Cugusi (Itàlia/França), 2011, 9 min 58 seg
  • Imágenes secretas, Diana Toucedo Crespo (Barcelona, Espanya), 2013, 15 min
  • Las tardes, Alba Molas Closas (Barcelona, Espanya), 2014, 10 min
  • Lugares comunes, Delia Márquez Sánchez i Pablo Díaz Morilla (Màlaga, Espanya), 2014, 3 min 21 seg
  • Míjau, Olaia Sendón (Coruña, Espanya), 2014, 7 min 56 seg
  • Primers dies, alumnes d’acollida de l’Institut Milà i Fontanals (Barcelona, Espanya; alumnes pakistanesos, bengalis i filipins), 2013, 12 min 06 seg
  • Spaniards in London, Javier Moreno Caballero (Espanya/Regne Unit), 2013, 9 min 15 seg
  • Toledo, Ohio, Maria Solé i Melissa Suárez del Real (Espanya/Mèxic/França), 2014, 4 min 21 seg
  • Tu i Berlin, Anna Mitjà Comas (Girona, Espanya), 2013, 14 min
  • Udlandet, Aina Pociello Mas (Barcelona, Espanya), 2014, 3 min 33 seg
  • Viceversa, Atzin Ortiz González (Mèxic/Argentina), 2013, 6 min
  • Voluntario, Javier Marco (Madrid, Espanya), 2014, 3 min 52 seg

Els curts són de gènere molt variat: documental, ficció, animació, experimental i fins i tot videoart. La majoria retraten situacions dramàtiques i injustes, però també n’hi ha alguns que tracten el tema amb humor. Es podrien destacar dues temàtiques: les històries dels immigrants africans o llatinoamericans al nostres país, i les dels ciutadans del nostre país que han hagut de marxar empesos per la crisi. Com a anècdota, cal destacar la gran quantitat de curts que expliquen aquesta experiència des de Berlín, així com el fet que la majoria són treballs realitzats per dones.

A partir d’ara, li correspon al públic votar els seus favorits, que es podran veure properament a la web del CCCB fins el 6 de juliol. Els nou que hagin obtingut més vots es projectaran abans de cada pel·lícula i, a més, obtindran una subscripció de tres mesos a Filmin. El curtmetratge guanyador, decidit per un jurat de professionals vinculats al món audiovisual i cultural, guanyarà els 500 euros del Premi Gas Natural Fenosa. A més, els 20 seleccionats rebran també un carnet d’Amic del CCCB.

Consulta en aquest enllaç tots els finalistes i vota el teu preferit. Tens temps fins el 6 de juliol a les 23.59!

Una programació a la fresca

Gandules Gas Natural Fenosa és un cicle audiovisual que té lloc durant el mes d’agost al Pati de les Dones del CCCB. Des de 2003, la programació s’ha vinculat a les activitats del CCCB i ha comptat amb diversos programadors, que han proposat cada any un llistat de pel·lícules eclèctiques. Per exemple, el cicle de 2003 es va dedicar a la cultura porqueria, coincidint amb una exposició sobre aquest tema; el de 2005 es va dedicar a l’humor; el de 2006 estava relacionat amb Now. Trobades en el present continu; 2008 va estar centrat en la interculturalitat, el 2009 es van projectar films sobre la música en el cinema i el 2012, experts del món del cinema com Àngel Quintana, Núria Vidal, Carlos Losilla i Jordi Costa van triar les millors pel·lícules aclamades per la crítica però sense sortida en els àmbits comercials.

Gandules Gas Natural Fenosa se celebrarà del 5 al 21 d’agost i el tema de les pel·lícules, com el dels curtmetratges, són les històries que ens parlen dels emigrants en l’actualitat i ens relaten els difícils i inesperats camins que han de recórrer per arribar a un lloc on confien trobar allò que el seu país de procedència no els va donar: treball, llibertat i oportunitats per a una vida millor. S’hi projectaran, entre d’altres, dues estrenes, I am from Chile, de Gonzalo Díez (Xile, 2013), i Il·legal, d’Olivier Masset-Depasse (Bèlgica, Luxemburg, França,2010), i títols com The Yellow Sea, de Na Hong-jin (Corea del Sud, 2010), Al otro lado, de Fatih Akin (Alemanya, Turquia, 2007) o La piragua, del senegalès Moussa Touré (Senegal, França, Alemanya, 2012).

Tess Renaudo i Cristina Riera: «A L’Alternativa fem visible allò amagat»

novembre 13th, 2013 No Comments

“La jungla interior” de Juan Barrero

Fa 20 anys, L’Alternativa – Festival de Cinema Independent de Barcelona va començar a construir un “espai públic obert” que, des d’aleshores fins avui, cada any apropa a la ciutadania pel·lícules d’autor que s’arrisquen a fugir d’allò convencional i gosen mantenir-se fora dels circuits comercials. Per debatre aquestes i altres obres, al llarg de la seva trajectòria el festival ha anat ampliant les propostes de participació activa, a les quals ha convidat professionals, estudiants, aficionats al cinema independent i, fins i tot, nens i nenes.

Ara, després de dues dècades d’experiència, creiem que és un bon moment per fer balanç. Per això, hem entrevistat conjuntament Tess Renaudo i Cristina Riera, membres de l’equip directiu de L’Alternativa, que enguany tindrà lloc del 18 al 24 de novembre al CCCB. A Twitter, podeu seguir la conversa sobre el festival amb l’etiqueta #20alternativa.

  • L’Alternativa aposta pel cinema d’autor. Com el definiríeu? Què és allò que el distingeix d’altres tipus de cinema?

El cinema d’autor és un cinema lliure i creatiu, on el cineasta aconsegueix treballar de manera autònoma, des del començament del projecte fins a la seva projecció – i en molts casos als films presentats a L’Alternativa n’és també muntador, guionista i productor. Parlem d’un cinema honest i cinematogràficament atrevit, on hi ha una clara intenció de trobar un diàleg i equilibri entre la part formal i la temàtica plantejada.

  • En aquest sentit, us declareu defensors d’un cinema compromès amb el llenguatge cinematogràfic, l’expressió creativa i l’espectador. Com es plasma aquest compromís en la programació del festival? Com trieu les pel·lícules que hi concursen?

Programar L’Alternativa permet crear un context (efímer) per a l’enorme oferta audiovisual internacional que existeix al marge de la indústria i que mai no es veuria si no fos per certs festivals de cinema. Fem visible allò amagat. Requereix un procés de recerca i selecció intens i disciplinat i un desig de fomentar el diàleg entre equip, cineastes i públic,… i prendre determinats riscos, és clar!

“Dime quién era Sanchicorrota” de Jorge Tur Moltó

El cinema que recolzem qüestiona les formes i les múltiples possibilitats audiovisuals d’aquest art, més enllà de la narrativa clàssica. Aquest tipus de cinema fa viure un festival, al mateix temps fa vitals els festivals per a l’obertura de les nostres ciutats i pobles, però també per als cineastes. Senzillament perquè, sense els festivals, aquests films no es veurien, no es compartirien, ningú en parlaria, i hi ha una producció estimulant i prolífica en paral·lel a l’oferta brindada pels circuits de distribució i exhibició comercial.

  • Durant els 20 anys de trajectòria del festival, heu contribuït a recuperar aquests autors i pel·lícules que es mouen al marge dels circuits comercials. Creieu que aquesta recuperació és més necessària ara que abans? Avui és més difícil o és més fàcil tenir accés a aquestes obres?

Per descomptat, Internet ha contribuït a fomentar l’accés al cinema. Trobem potents catàlegs de cinema online, però també és cert que, mentre l’oferta prospera, creix la batalla per la visibilitat.

Un festival cinematogràfic permet gaudir l’experiència compartida i única que es viu a la sala de cinema, però també, a través de la seva selecció, crea matisos i diàlegs entre el present i el passat i anima el debat i la reflexió entre el públic i els cineastes convidats.

La nostra secció de 20 anys, on presentem part de la història de L’Alternativa a través de 22 llargmetratges (extrets tant de seccions oficials com de seccions paral·leles), compleix perfectament aquesta voluntat de revisar la tasca de recuperació de creadors imprescindibles i de descoberta de nous autors que porta a terme L’Alternativa.

  • Quins valors i actituds que no són al discurs cinematogràfic oficial voleu promoure des de L’Alternativa?

Honestedat, compromís amb la creació, amb un mateix i amb el seu entorn, creativitat, risc…

  • L’Alternativa inclou espais reservats als nens i nenes. Per què heu decidit que formin part del festival?

“Pohyper” de Hui-ching Tseng

Sempre hem considerat imprescindible afavorir l’apropament de nous públics per obrir noves oportunitats, per enriquir les mirades, i contribuir al descobriment de noves formes de narrar i nous relats, per despertar la seva curiositat. Les propostes cinematogràfiques per a nens sovint són plenes de clixés i basades en un efectisme d’impacte que dificulta al nen imaginar més enllà. A més, amb el temps els espectadors dels primers anys de L’Alternativa han anat creixent amb nosaltres i volíem oferir-los la possibilitat de seguir-ne gaudint amb els seus infants.

En els darrers anys hem enriquit la programació dedicada als més menuts amb noves activitats perquè el nen pugui explorar, despertar la seva creativitat i entendre què representa la creació cinematogràfica a partir de tallers amb els quals pot elaborar el seu propi curtmetratge.

Els professionals es troben avui en un context de canvi a múltiples nivells: de models de finançament, de producció, de distribució, de difusió… Més que mai requereixen suport per orientar els seus projectes de forma adequada, per saber com i a qui presentar-los, per obrir noves relacions de coproducció, per explorar noves vies de distribució, per obrir fronteres…

Des de L’Alternativa ja fa anys que obrim les Jornades Professionals a temàtiques que ens sembla que poden ser del seu interès (coproducció, distribució a través d’Internet, altres vies de finançament, etc.). Aquest any hem volgut aprofitar la presència de professionals internacionals, que ens semblava que podien ajudar a pensar noves estratègies i a establir nous contactes, per llançar una convocatòria oberta per a l’assessorament personalitzat a projectes en procés, que ha estat molt ben acollida entre els professionals.

  • Quina valoració feu dels 20 anys de trajectòria? Què en destacaríeu?

“G/R/E/A/S/E” d’Antoni Pinent

Com tot ésser viu, L’Alternativa ha anat evolucionant per adaptar-se a l’entorn. Quan va néixer hi havia molt poques sales que programessin cinema independent i alguns dels referents eren autors avui consagrats i normalitzats en circuits comercials. Les escoles de cinema començaven a sorgir a la ciutat, i la informació sobre autors que sortien del mainstream era gairebé clandestina.

El festival ha esdevingut una plataforma de descoberta i llançament de nous creadors, i ha pogut seguir la seva evolució des dels primers curtmetratges fins que alguns d’ells han rebut reconeixement internacional pels seus llargmetratges. Amb els anys, el públic s’ha anat convertint en un públic molt més informat sobre allò que succeeix fora dels circuits habituals i ha anat augmentant la seva confiança en el criteri del festival. Així, aquelles primeres seccions oficials, que eren una aposta personal del festival que ens plantejàvem gairebé com un espai de risc i resistència necessària, amb el temps han estat reconegudes pels espectadors com espais de descoberta imprescindible d’obres a les quals d’altra manera saben que difícilment podran accedir.

Fer una mirada enrere i al llarg d’aquests 20 anys, i recordar autors als quals hem presentat per primer cop a Barcelona i que ara són reconeguts com a imprescindibles per a la història del cinema, ens ajuda a reforçar el sentit del festival.

D’altra banda, el festival ha anat ampliant l’espai per a la trobada i la participació activa, per a l’enriquiment mutu a partir del debat. Col·loquis, taules rodones, seminaris, tallers, jornades… per a professionals, estudiants, famílies, espectadors de tot tipus i amb diferents necessitats.

Entenem L’Alternativa com un espai públic obert a la ciutadania per a l’enriquiment col·lectiu a partir de la diversitat de possibilitats i oportunitats de participació; un espai públic que és possible gràcies al suport constant de diverses institucions i entitats que han confiat en nosaltres al llarg de tots aquests anys i que ens han acollit, com el  CCCB.

  • Quina és la vostra pel·lícula preferida d’aquests 20 anys de L’Alternativa? 

És com preguntar a un nen si estima més la mare o el pare, o com preguntar a una mare quin fill estima més. Cada film seleccionat per a L’Alternativa té la seva raó de ser. Cuidem molt el context on presentem els films, i aquests sovint prenen sentit en relació als altres. També procurem crear un espai coherent i, per això, elaborem seccions, programes i activitats amb el desig d’establir sinergies entre les diferents àrees del festival.

El CCCB a la televisió. Nova temporada de Soy cámara

octubre 7th, 2013 No Comments

Després de l’intermedi estival, aquest mes d’octubre comencem la nova temporada del programa per a televisió «Soy cámara. El programa del CCCB», que s’emet a La 2 de TVE.

Tornem amb nous temes i canvis en el calendari i l’horari d’emissió. A partir d’aquest mes, el programa passa a emetre’s els dissabtes a la nit, un canvi desitjat perquè creiem que, pel caràcter especial del Soy cámara, es mourà millor en aquesta franja horària. Tot i això, encara no estem segurs si l’hora que ens ha concedit TVE, la 1.30 de la matinada, excedeix els límits de nocturnitat del nostre públic. En fi! Tots els qui opteu per ficar-vos al llit i llevar-vos d’hora, podeu veure la reemissió el dilluns següent a les 8 del matí i, als qui no us agradin els horaris, sempre podreu veure el programa al web de RTVE i al del CCCB.

El primer capítol de Soy cámara s’emet el 19 d’octubre sota el títol «No tocar, por favor», i tracta de la relació que s’estableix entre el públic i la contemplació d’una obra d’art exposada en el museu. Dirigit per Jorge Luis Marzo, el programa aborda com s’ha creat un ritual específic, convertit en norma estricta, que provoca en alguns visitants una passió per la desobediència, espontània o premeditada en alguns casos.

Al novembre fem un viatge introspectiu per l’estudi de l’artista, revisitant els tòpics establerts des del segle XIX i que dibuixen espais incompatibles amb les noves pràctiques. El programa visita els tallers de Joan Brossa, Francesc Subarroca, Francis Bacon i Dora García, entre d’altres.

Per finalitzar l’any, al desembre, hem realitzat un capítol a partir de les obres teatrals produïdes conjuntament amb el GREC el passat mes de juliol. Explorem les noves dramatúrgies, les actuals experiències de participació amb el públic i comprovem que no hi ha una única tendència teatral, a través d’entrevistes a directors i creadors com Ivo van Hove, Ernesto Collado, Iván Morales i Roger Bernat.

I com ja sabeu els fidels seguidors del programa, seguint la nostra línia, tots els temes queden oberts a la vostra reflexió, que ens podeu fer arribar a través de #SoyCámara en el nostre compte de Twitter @cececebe.

I si voleu veure algun dels trenta capítols anteriors us podeu adreçar aquí: http://www.cccb.org/ca/marc-soy_cmara-34794

CALENDARI D’EMISSIONS
No tocar, per favor – Dissabte 19 d’octubre a la 1.30 h de la matinada (reemissió dilluns 21)
Estudis d’artista – Dissabte 23 novembre a la 1.30 h de la matinada (reemissió dilluns 25)
Benvolgut públic – Dissabte 21 de desembre a la 1.30 h de la matinada (reemissió dilluns 23)