Posts Tagged ‘Cinema i audiovisuals’

Viatjant per Gandules ‘14

juliol 2nd, 2014 No Comments

De punta a punta, d’est a oest, solcant mars i oceans, trepitjant aeroports, fent i (des)fent maletes, parlant altres idiomes –bé, o intentant-ho, amb el toc andalús i divertit de ”Spaniards in London”, de Javier Moreno–. Sols, en companyia. A gust en la distància o terriblement nostàlgics. Estem viatjant molt en aquesta nova edició de Gandules’14-Gas Natural Fenosa, sense gastar ni un euro i sense tenir jet-lag. Ens desplacem per terra, mar i aire a partir d’imatges ja enregistrades i de les mirades particulars del directors dels 20 curtmetratges finalistes.

Fotograma del curt “Tu i Berlín” d’Anna Mitjà.

Primera parada: Berlín. Visitem la capital germànica dos cops, primer amb el “Gabriel”, d’Alice Cugusi, i assistim al monòleg interior d’un escriptor en crisi. Freda i tancada, no és tan fàcil adaptar-se a la ciutat, i molt menys quan hi ha enyorança, amor a distància, com el d’Anna Mitjà, directora de “Tu i Berlín”, un (altre) retrat colpidor de la ciutat i d’aquell amor que arriba tot just quan s’han de prendre itineraris diferents. Viatjar també és això: desviar-se, deixar històries incompletes. “Cada vegada que agafo un avió em vénen ganes d’agafar la càmera i deixar-me emportar per una nova història”. És Helena Bonastre, responsable d’”El viatge” que ens porta de Barcelona a Maastricht en poc més de 13 minuts. Objectiu: trobar feina. Com tants d’altres! D’ara i d’abans. Des de temps immemorials que hi ha gent dient-se “Adéus” (títol del curt d’Antón Varela i María José Pérez), fins aviat, fins no-sé-quan, abraçant-se amb un nus a la gola. “La idea neix de la percepció de veure com amics i familiars propers es veuen obligats a fer les maletes i marxar”. És Galícia, però podria ser Màlaga. Tot és com a “Lugares comunes”, el curt de Delia Márquez i Pablo Díaz, “un petit homenatge a tots els emigrants d’ahir i d’avui”. En aquest cas, inspirat en la història d’una infermera malaguenya que viu a Düsseldorf (Alemanya) des de fa dos anys. Un “adéu” com l’avi del protagonista de “Toledo, Ohio”, que se’n va anar a “fer les Amèriques” als anys quaranta i qui sap si va tornar, un exercici d’escombrar entre el passat per trobar els orígens, les arrels. Com la recerca del pare de la Diana Toucedo a Imágenes secretas per la Patagònia. “El coneixement del meu pare s’havia basat durant anys en mers ideals [...] Finalment vaig voler apropar-me a ell més del que mai havia pogut”. I sense abandonar Argentina, “Viceversa”, del mexicà Atzin Ortiz, narra un retorn a casa, “una representació ficcional de la meva pròpia partida”. Deixar Buenos Aires després de set anys amb el llarg etcètera que acompanya un comiat.

Fotograma d’ “Aller et Retour” de Nuria Monjo.

Cada cop anem més lleugers d’equipatge, ens hem convertit en nòmades postmoderns capaços “d’aprendre a tenir una nova família, altres costums i una altra llengua”, diu Núria Monjo, creadora d’ “Aller et retour”. Després del seu Erasmus a Tournai (Bèlgica) li va tocar acomiadar-se’n i emmagatzemar els records. Només aquells que hi cabien, esclar. Com a “Udlandet”, d’Aina Pociello, un altre Erasmus en imatges, en aquest cas, un any de vivències a Copenhaguen. Viatjar és obrir i tancar cicles, començar una aventura, aprendre un altre idioma o, fins i tot, canviar-te el nom com el polonès “Míjau” (Michael, a Alemanya, Miguel a Espanya), d’Olaia Sendón: “Jo no he escollit cap viatge, ni destí, l’únic que vaig escollir va ser una persona que ens portés d’un país a un altre sense moure’ns”. El Michael ha viscut a quatre països diferents durant la seva vida.

Uns aquí, uns allà. La Barcelona que coneixem també és plena d’històries. “Las tardes”, de la Teresa, protagonista equatoriana del curt d’Alba Molas, n’és un exemple quotidià: una dona que intenta tirar endavant fent de dona de la neteja i cuidant el fill d’una família. Els “Primers dies” del pakistanès Ahmad (un curtmetratge dels alumnes d’acollida de l’Institut Milà i Fontanals) és un reflex del que es viu quan acabes d’arribar a Barcelona. En veu pròpia, i basat en experiències reals. Un viatge en solitari que ens ensenya com és el descobriment d’una nova ciutat. I també el Pakistan és l’origen del protagonista d’“Ashgbar, diario ambulante”, de Violeta Blasco, un retrat documental sobre uns pakistanesos que venen souvenirs al Park Güell: “Volia parlar d’aquella cara oblidada de la ciutat de Barcelona, que sota un presumpte cosmopolitisme amaga una marginalitat evident”. I de marges, i canvis socials, parla “Encajados”, d’Albert Bougleux, retrats diversos d’alguns dels veïns del barri de la Ribera, a Montcada i Reixac, un barri obrer marcat per una heterogènia i conflictiva identitat migratòria. A banda d’això, la immigració africana pren un paper molt rellevant a “9 dies”, d’ Imma Gandia i David Castro, un retrat documental que estableix una comparativa entre el totalitarisme que descriu Hanna Arendt a “Els orígens del totalitarisme” i determinats comportaments socials, d’avui, envers la immigració dels països del sud. A partir de converses amb Josufa No, que van causar molt impacte als dos directors, el curt documental mostra la marginació més crua, incomprensible i difícil. El patiment de molts nouvinguts i el dia a dia d’una immigració que és lluny de ser afable.

I així s’acaba també el nostre el viatge, un viatge gegant. Quan algú diu “estic fora de casa” hi ha moltes coses, moltes històries, encara per explicar. Fi del trajecte. Recordeu que podreu veure els nou curts finalistes a partir del 5 d’agost a les sessions de Gandules’14-Gas Natural Fenosa. Cada pel·lícula programada anirà precedida d’un curt.

El concurs Gandules Gas Natural Fenosa ja té els seus finalistes

juny 6th, 2014 No Comments

Quan arriba l’agost, els barcelonins saben que tenen una cita amb el CCCB. Des de fa 11 edicions, Gandules ofereix una programació variada de pel·lícules a l’aire lliure, que enguany, coincidint amb els 20 anys del CCCB, s’ha obert al públic en un concurs internacional que duia per tema “Fora de casa”, és a dir, l’emigració.

En aquesta convocatòria s’han rebut més de 50 curtmetratges de diversos països, sobretot  d’Espanya (Catalunya, Madrid, País Basc, Andalusia, Comunitat Valenciana i Galícia), però també de Mèxic,  Argentina, Brasil, Suècia, Alemanya, França, Itàlia, Suïssa i Holanda. De tots ells, se n’han seleccionat vint, que són els següents:

  • 9 dies, Imma Gandia i David Castro (Tarragona, Espanya), 2014, 13 min 4 seg
  • Adeus, Antón Varela i Maria José Pérez (A Coruña, Espanya), 2012, 4 min 25 seg
  • Aller et retour, Núria Monjo Pastor (València, Espanya), 2012, 2 min 13 seg
  • Asghar, diario ambulante, Violeta Blasco Caño (Barcelona, Espanya), 2013, 15 min
  • Becas Azkuna, Araceli Sánchez Perna (Bilbao, Espanya), 2013, 2 min 17 seg
  • El Guatón, Kiko Santos (Sao Paulo, Brasil), 2012, 4 min
  • El viatge, Helena Bonastre (Barcelona, Espanya), 2014, 14 min 3 seg
  • Encajados, Alberto Bougleux (Barcelona, Espanya/Itàlia), 2013, 15 min
  • Gabriel, Alice Cugusi (Itàlia/França), 2011, 9 min 58 seg
  • Imágenes secretas, Diana Toucedo Crespo (Barcelona, Espanya), 2013, 15 min
  • Las tardes, Alba Molas Closas (Barcelona, Espanya), 2014, 10 min
  • Lugares comunes, Delia Márquez Sánchez i Pablo Díaz Morilla (Màlaga, Espanya), 2014, 3 min 21 seg
  • Míjau, Olaia Sendón (Coruña, Espanya), 2014, 7 min 56 seg
  • Primers dies, alumnes d’acollida de l’Institut Milà i Fontanals (Barcelona, Espanya; alumnes pakistanesos, bengalis i filipins), 2013, 12 min 06 seg
  • Spaniards in London, Javier Moreno Caballero (Espanya/Regne Unit), 2013, 9 min 15 seg
  • Toledo, Ohio, Maria Solé i Melissa Suárez del Real (Espanya/Mèxic/França), 2014, 4 min 21 seg
  • Tu i Berlin, Anna Mitjà Comas (Girona, Espanya), 2013, 14 min
  • Udlandet, Aina Pociello Mas (Barcelona, Espanya), 2014, 3 min 33 seg
  • Viceversa, Atzin Ortiz González (Mèxic/Argentina), 2013, 6 min
  • Voluntario, Javier Marco (Madrid, Espanya), 2014, 3 min 52 seg

Els curts són de gènere molt variat: documental, ficció, animació, experimental i fins i tot videoart. La majoria retraten situacions dramàtiques i injustes, però també n’hi ha alguns que tracten el tema amb humor. Es podrien destacar dues temàtiques: les històries dels immigrants africans o llatinoamericans al nostres país, i les dels ciutadans del nostre país que han hagut de marxar empesos per la crisi. Com a anècdota, cal destacar la gran quantitat de curts que expliquen aquesta experiència des de Berlín, així com el fet que la majoria són treballs realitzats per dones.

A partir d’ara, li correspon al públic votar els seus favorits, que es podran veure properament a la web del CCCB fins el 6 de juliol. Els nou que hagin obtingut més vots es projectaran abans de cada pel·lícula i, a més, obtindran una subscripció de tres mesos a Filmin. El curtmetratge guanyador, decidit per un jurat de professionals vinculats al món audiovisual i cultural, guanyarà els 500 euros del Premi Gas Natural Fenosa. A més, els 20 seleccionats rebran també un carnet d’Amic del CCCB.

Consulta en aquest enllaç tots els finalistes i vota el teu preferit. Tens temps fins el 6 de juliol a les 23.59!

Una programació a la fresca

Gandules Gas Natural Fenosa és un cicle audiovisual que té lloc durant el mes d’agost al Pati de les Dones del CCCB. Des de 2003, la programació s’ha vinculat a les activitats del CCCB i ha comptat amb diversos programadors, que han proposat cada any un llistat de pel·lícules eclèctiques. Per exemple, el cicle de 2003 es va dedicar a la cultura porqueria, coincidint amb una exposició sobre aquest tema; el de 2005 es va dedicar a l’humor; el de 2006 estava relacionat amb Now. Trobades en el present continu; 2008 va estar centrat en la interculturalitat, el 2009 es van projectar films sobre la música en el cinema i el 2012, experts del món del cinema com Àngel Quintana, Núria Vidal, Carlos Losilla i Jordi Costa van triar les millors pel·lícules aclamades per la crítica però sense sortida en els àmbits comercials.

Gandules Gas Natural Fenosa se celebrarà del 5 al 21 d’agost i el tema de les pel·lícules, com el dels curtmetratges, són les històries que ens parlen dels emigrants en l’actualitat i ens relaten els difícils i inesperats camins que han de recórrer per arribar a un lloc on confien trobar allò que el seu país de procedència no els va donar: treball, llibertat i oportunitats per a una vida millor. S’hi projectaran, entre d’altres, dues estrenes, I am from Chile, de Gonzalo Díez (Xile, 2013), i Il·legal, d’Olivier Masset-Depasse (Bèlgica, Luxemburg, França,2010), i títols com The Yellow Sea, de Na Hong-jin (Corea del Sud, 2010), Al otro lado, de Fatih Akin (Alemanya, Turquia, 2007) o La piragua, del senegalès Moussa Touré (Senegal, França, Alemanya, 2012).

Tess Renaudo i Cristina Riera: «A L’Alternativa fem visible allò amagat»

novembre 13th, 2013 No Comments

“La jungla interior” de Juan Barrero

Fa 20 anys, L’Alternativa – Festival de Cinema Independent de Barcelona va començar a construir un “espai públic obert” que, des d’aleshores fins avui, cada any apropa a la ciutadania pel·lícules d’autor que s’arrisquen a fugir d’allò convencional i gosen mantenir-se fora dels circuits comercials. Per debatre aquestes i altres obres, al llarg de la seva trajectòria el festival ha anat ampliant les propostes de participació activa, a les quals ha convidat professionals, estudiants, aficionats al cinema independent i, fins i tot, nens i nenes.

Ara, després de dues dècades d’experiència, creiem que és un bon moment per fer balanç. Per això, hem entrevistat conjuntament Tess Renaudo i Cristina Riera, membres de l’equip directiu de L’Alternativa, que enguany tindrà lloc del 18 al 24 de novembre al CCCB. A Twitter, podeu seguir la conversa sobre el festival amb l’etiqueta #20alternativa.

  • L’Alternativa aposta pel cinema d’autor. Com el definiríeu? Què és allò que el distingeix d’altres tipus de cinema?

El cinema d’autor és un cinema lliure i creatiu, on el cineasta aconsegueix treballar de manera autònoma, des del començament del projecte fins a la seva projecció – i en molts casos als films presentats a L’Alternativa n’és també muntador, guionista i productor. Parlem d’un cinema honest i cinematogràficament atrevit, on hi ha una clara intenció de trobar un diàleg i equilibri entre la part formal i la temàtica plantejada.

  • En aquest sentit, us declareu defensors d’un cinema compromès amb el llenguatge cinematogràfic, l’expressió creativa i l’espectador. Com es plasma aquest compromís en la programació del festival? Com trieu les pel·lícules que hi concursen?

Programar L’Alternativa permet crear un context (efímer) per a l’enorme oferta audiovisual internacional que existeix al marge de la indústria i que mai no es veuria si no fos per certs festivals de cinema. Fem visible allò amagat. Requereix un procés de recerca i selecció intens i disciplinat i un desig de fomentar el diàleg entre equip, cineastes i públic,… i prendre determinats riscos, és clar!

“Dime quién era Sanchicorrota” de Jorge Tur Moltó

El cinema que recolzem qüestiona les formes i les múltiples possibilitats audiovisuals d’aquest art, més enllà de la narrativa clàssica. Aquest tipus de cinema fa viure un festival, al mateix temps fa vitals els festivals per a l’obertura de les nostres ciutats i pobles, però també per als cineastes. Senzillament perquè, sense els festivals, aquests films no es veurien, no es compartirien, ningú en parlaria, i hi ha una producció estimulant i prolífica en paral·lel a l’oferta brindada pels circuits de distribució i exhibició comercial.

  • Durant els 20 anys de trajectòria del festival, heu contribuït a recuperar aquests autors i pel·lícules que es mouen al marge dels circuits comercials. Creieu que aquesta recuperació és més necessària ara que abans? Avui és més difícil o és més fàcil tenir accés a aquestes obres?

Per descomptat, Internet ha contribuït a fomentar l’accés al cinema. Trobem potents catàlegs de cinema online, però també és cert que, mentre l’oferta prospera, creix la batalla per la visibilitat.

Un festival cinematogràfic permet gaudir l’experiència compartida i única que es viu a la sala de cinema, però també, a través de la seva selecció, crea matisos i diàlegs entre el present i el passat i anima el debat i la reflexió entre el públic i els cineastes convidats.

La nostra secció de 20 anys, on presentem part de la història de L’Alternativa a través de 22 llargmetratges (extrets tant de seccions oficials com de seccions paral·leles), compleix perfectament aquesta voluntat de revisar la tasca de recuperació de creadors imprescindibles i de descoberta de nous autors que porta a terme L’Alternativa.

  • Quins valors i actituds que no són al discurs cinematogràfic oficial voleu promoure des de L’Alternativa?

Honestedat, compromís amb la creació, amb un mateix i amb el seu entorn, creativitat, risc…

  • L’Alternativa inclou espais reservats als nens i nenes. Per què heu decidit que formin part del festival?

“Pohyper” de Hui-ching Tseng

Sempre hem considerat imprescindible afavorir l’apropament de nous públics per obrir noves oportunitats, per enriquir les mirades, i contribuir al descobriment de noves formes de narrar i nous relats, per despertar la seva curiositat. Les propostes cinematogràfiques per a nens sovint són plenes de clixés i basades en un efectisme d’impacte que dificulta al nen imaginar més enllà. A més, amb el temps els espectadors dels primers anys de L’Alternativa han anat creixent amb nosaltres i volíem oferir-los la possibilitat de seguir-ne gaudint amb els seus infants.

En els darrers anys hem enriquit la programació dedicada als més menuts amb noves activitats perquè el nen pugui explorar, despertar la seva creativitat i entendre què representa la creació cinematogràfica a partir de tallers amb els quals pot elaborar el seu propi curtmetratge.

Els professionals es troben avui en un context de canvi a múltiples nivells: de models de finançament, de producció, de distribució, de difusió… Més que mai requereixen suport per orientar els seus projectes de forma adequada, per saber com i a qui presentar-los, per obrir noves relacions de coproducció, per explorar noves vies de distribució, per obrir fronteres…

Des de L’Alternativa ja fa anys que obrim les Jornades Professionals a temàtiques que ens sembla que poden ser del seu interès (coproducció, distribució a través d’Internet, altres vies de finançament, etc.). Aquest any hem volgut aprofitar la presència de professionals internacionals, que ens semblava que podien ajudar a pensar noves estratègies i a establir nous contactes, per llançar una convocatòria oberta per a l’assessorament personalitzat a projectes en procés, que ha estat molt ben acollida entre els professionals.

  • Quina valoració feu dels 20 anys de trajectòria? Què en destacaríeu?

“G/R/E/A/S/E” d’Antoni Pinent

Com tot ésser viu, L’Alternativa ha anat evolucionant per adaptar-se a l’entorn. Quan va néixer hi havia molt poques sales que programessin cinema independent i alguns dels referents eren autors avui consagrats i normalitzats en circuits comercials. Les escoles de cinema començaven a sorgir a la ciutat, i la informació sobre autors que sortien del mainstream era gairebé clandestina.

El festival ha esdevingut una plataforma de descoberta i llançament de nous creadors, i ha pogut seguir la seva evolució des dels primers curtmetratges fins que alguns d’ells han rebut reconeixement internacional pels seus llargmetratges. Amb els anys, el públic s’ha anat convertint en un públic molt més informat sobre allò que succeeix fora dels circuits habituals i ha anat augmentant la seva confiança en el criteri del festival. Així, aquelles primeres seccions oficials, que eren una aposta personal del festival que ens plantejàvem gairebé com un espai de risc i resistència necessària, amb el temps han estat reconegudes pels espectadors com espais de descoberta imprescindible d’obres a les quals d’altra manera saben que difícilment podran accedir.

Fer una mirada enrere i al llarg d’aquests 20 anys, i recordar autors als quals hem presentat per primer cop a Barcelona i que ara són reconeguts com a imprescindibles per a la història del cinema, ens ajuda a reforçar el sentit del festival.

D’altra banda, el festival ha anat ampliant l’espai per a la trobada i la participació activa, per a l’enriquiment mutu a partir del debat. Col·loquis, taules rodones, seminaris, tallers, jornades… per a professionals, estudiants, famílies, espectadors de tot tipus i amb diferents necessitats.

Entenem L’Alternativa com un espai públic obert a la ciutadania per a l’enriquiment col·lectiu a partir de la diversitat de possibilitats i oportunitats de participació; un espai públic que és possible gràcies al suport constant de diverses institucions i entitats que han confiat en nosaltres al llarg de tots aquests anys i que ens han acollit, com el  CCCB.

  • Quina és la vostra pel·lícula preferida d’aquests 20 anys de L’Alternativa? 

És com preguntar a un nen si estima més la mare o el pare, o com preguntar a una mare quin fill estima més. Cada film seleccionat per a L’Alternativa té la seva raó de ser. Cuidem molt el context on presentem els films, i aquests sovint prenen sentit en relació als altres. També procurem crear un espai coherent i, per això, elaborem seccions, programes i activitats amb el desig d’establir sinergies entre les diferents àrees del festival.

El CCCB a la televisió. Nova temporada de Soy cámara

octubre 7th, 2013 No Comments

Després de l’intermedi estival, aquest mes d’octubre comencem la nova temporada del programa per a televisió «Soy cámara. El programa del CCCB», que s’emet a La 2 de TVE.

Tornem amb nous temes i canvis en el calendari i l’horari d’emissió. A partir d’aquest mes, el programa passa a emetre’s els dissabtes a la nit, un canvi desitjat perquè creiem que, pel caràcter especial del Soy cámara, es mourà millor en aquesta franja horària. Tot i això, encara no estem segurs si l’hora que ens ha concedit TVE, la 1.30 de la matinada, excedeix els límits de nocturnitat del nostre públic. En fi! Tots els qui opteu per ficar-vos al llit i llevar-vos d’hora, podeu veure la reemissió el dilluns següent a les 8 del matí i, als qui no us agradin els horaris, sempre podreu veure el programa al web de RTVE i al del CCCB.

El primer capítol de Soy cámara s’emet el 19 d’octubre sota el títol «No tocar, por favor», i tracta de la relació que s’estableix entre el públic i la contemplació d’una obra d’art exposada en el museu. Dirigit per Jorge Luis Marzo, el programa aborda com s’ha creat un ritual específic, convertit en norma estricta, que provoca en alguns visitants una passió per la desobediència, espontània o premeditada en alguns casos.

Al novembre fem un viatge introspectiu per l’estudi de l’artista, revisitant els tòpics establerts des del segle XIX i que dibuixen espais incompatibles amb les noves pràctiques. El programa visita els tallers de Joan Brossa, Francesc Subarroca, Francis Bacon i Dora García, entre d’altres.

Per finalitzar l’any, al desembre, hem realitzat un capítol a partir de les obres teatrals produïdes conjuntament amb el GREC el passat mes de juliol. Explorem les noves dramatúrgies, les actuals experiències de participació amb el públic i comprovem que no hi ha una única tendència teatral, a través d’entrevistes a directors i creadors com Ivo van Hove, Ernesto Collado, Iván Morales i Roger Bernat.

I com ja sabeu els fidels seguidors del programa, seguint la nostra línia, tots els temes queden oberts a la vostra reflexió, que ens podeu fer arribar a través de #SoyCámara en el nostre compte de Twitter @cececebe.

I si voleu veure algun dels trenta capítols anteriors us podeu adreçar aquí: http://www.cccb.org/ca/marc-soy_cmara-34794

CALENDARI D’EMISSIONS
No tocar, per favor – Dissabte 19 d’octubre a la 1.30 h de la matinada (reemissió dilluns 21)
Estudis d’artista – Dissabte 23 novembre a la 1.30 h de la matinada (reemissió dilluns 25)
Benvolgut públic – Dissabte 21 de desembre a la 1.30 h de la matinada (reemissió dilluns 23)

PASOLINI: PENSAR DIFERENT. Notes d’una taula rodona

juliol 17th, 2013 No Comments

Aquest article és un resum de les principals aportacions dels ponents de la taula rodona “La vida als marges: contra l’homogeneïtat cultural” organitzada amb motiu de l’exposició “Pasolini Roma” i moderada per l’autora del text, Ingrid Guardiola. Jordi Balló, comissari de la mostra, i els escriptors Javier Pérez Andújar i Julià de Jòdar, van debatre idees del pensament de Pasolini i van analitzar la seva vigència. El vídeo del debat està disponible online.

CCCB © Jordi Gómez, 2013

Entrar per la mort

En un article de Marcos Ordóñez sobre l’exposició «Pasolini Roma» hi llegim: «Personatge enorme: poeta, novel·lista, assagista, pintor, guionista, cineasta, sempre igual i sempre diferent, gran contradictori, marxista i llibertari, creient i nihilista, apocalíptic però mai integrat, i, per damunt de tot, rastrejador del que és sagrat, aquell batec d’eternitat “que el laïcisme consumista”, va escriure, “ha arrabassat a l’home per transformar-lo en un estúpid adorador de fetitxes”. Pocs com ell van encarnar de manera tan rotunda l’intel·lectual i l’artista dels seixanta, tot i que en evocar-lo he acabat pensant en els nostres anys trenta i en Lorca, el Lorca popular i visionari, alegre i fosc, el Lorca fecundíssim i, com ell, mort en circumstàncies mai del tot aclarides. Tots dos, cadascun a la seva manera, van pagar un preu molt alt per ser tan lliures». D’alguna manera, per entendre com va viure un home, ens hem de fixar en com va morir. Hores abans de morir, va concedir una entrevista al periodista Furio Colombo, en la qual va dir que tothom està en perill i, davant la pregunta del periodista de com evitar el perill, Pasolini va decidir pensar-s’ho i donar-li la resposta per escrit l’endemà al matí, però hores després ja era mort. Aquesta manca de resposta ens deixa a tots més vulnerables, però d’alguna manera reforça encara més la idea de Pasolini que tothom està en perill, en un perill innominable a mans de les forces opressives del poder, les quals canvien de nom, però no pas d’objectius ni de maneres o, com diu Julià de Jódar en el seu llibre L’home que va estimar Natàlia Vidal, «les voltes que fa el món per acabar donant la raó als interessos dominants» o el que diu Javier Pérez Andújar en alguns dels seus articles: «se nos ha hecho un tapón oligárquico en la democracia» o «en realidad todos trabajamos para Walt Disney desde el principio de los tiempos» o «Cada lío provoca una inundación propia, aunque las palabras para describirlas siempre sean las mismas» o, a Paseos con mi madre, «El dinero se forja sobre las clases subordinadas». Al seu torn, aquest enigma ret testimoni de la creença de Pasolini en un destí tràgic i als afiliats al poeta ens deixa una mica més sols i absurds. El misteri de la seva mort, juntament amb la radicalitat del seu discurs, del tot inclassificable, l’han convertit en una tomba oberta per a nosaltres, un pou que vessa coneixement, bellesa creativa i perspicàcia crítica respecte del moment que li va tocar viure. La dona que el va trobar, una representant del que Pasolini hauria considerat la petita burgesia realitzada en els weekends consumistes o, com diu Orson Welles a La Ricotta, una representant de la burgesia italiana, la més ignorant de totes, el va confondre amb deixalles. Una bona metàfora del seu caminar sol i a contracorrent en un món que canviava a passos de gegant cap al capital més somrient i absolut.

Homologació i consum de masses

Per a Pasolini la societat de consum és l’autèntica revolució de la burgesia, una civilització homologadora que ho fa tot igual, simpatitzant amb l’enunciat d’Adorno que veia en les civilitzacions industrials, amb els seus mètodes de producció i comunicació massius, estructures idèntiques fos quin en fos el context. Aquesta homologació (o aculturació, com l’anomenarà en els seus Escrits corsaris) per a Pasolini és l’autèntic feixisme, ja que involucra les classes dominades a través de la coacció dels cossos i les ments tot instituint nous valors alienants i falsos, cosa que Marx anomenava «un autèntic genocidi cultural» i que Pasolini denominava «hedonisme neolaic».

Pel que fa a això, Balló va dir que el feixisme (aquell feixisme al qual apel·la Pasolini) triomfa en el moment en què esdevé invisible, quan ja no és representat per un conjunt de criminals, sinó quan s’instaura com a mode social i el donem per bo. Jordi Balló va comentar que ell feia servir la paraula homologació aplicada a Pasolini per descriure aquell desig d’uniformització lingüística durant el feixisme italià, una cosa que realment preocupava a Pasolini (fins al punt de referenciar les llengües com el català en algun dels seus textos), però la cosina de Pasolini li va dir que el concepte el va començar a fer servir més endavant, quan Pasolini comprova la uniformització antropològica, no sols la lingüística. Per a Balló, Pasolini és de les poques veus del segle xx capaces de detectar problemes quan encara no s’han manifestat. Un d’ells, per exemple, va ser la uniformització dels rostres sota les brases del capitalisme consumista (Pasolini alertava sobre com els joves fan servir la seva roba unificada com si es tractés de la seva bandera). Per la seva banda, Julià de Jódar va començar argüint que avui dia no té sentit fer de «Pasolini», que els que podrien haver fet la seva funció s’han dedicat a la gastronomia i al futbol. Julià de Jódar va començar a defensar l’homologació com a preàmbul a la transgressió, ja que la televisió o la societat de consum han donat, al seu torn, eines educatives bàsiques per a la població. Tot i que va destacar que el perill real, ideològic, del consumisme, és que és capaç de considerar l’individu (homus economicus) com una empresa, com a capital humà que fins i tot capitalitza les relacions socials. D’altra banda, Javier Pérez Andújar va acudir a la seva pròpia història per veure, de manera poètica, l’homologació pasoliniana. Per a Andújar, Pasolini s’homologa a través del seu germà, mort a la Segona Guerra Mundial a mans dels comunistes titistes. Per a Andújar, Pasolini és un poeta amb la mare a l’esquena, com Baudelaire (com Javier mateix, només cal llegir el seu meravellós llibre Paseos con mi madre), un home que aprèn el que és perdre la família, tràgicament, com Èdip. Ell farà el mateix que el seu germà, tot i que en contextos molt dispars; si ell, afiliat a la resistència italiana, es dedica a robar armes als seus oponents, Pasolini es passejarà amb personatges marginals, atracadors de pa sucat amb oli, subproletaris de la perifèria romana.

Perifèria-centre: construcció del poder i de la poètica

Pasolini en el rodatge d’”Accattone”, 1961.
Angelo Pennoni © Reporters Associati – Roma

El cinema de Pasolini (sobretot en els seus inicis), va ser un autèntic «canto popolare», va aplegar personatges com els germans Citti, no-actors professionals de vita suburbial. Va fer servir el cinema per expressar la realitat a través d’aquella mateixa realitat que li interessava, aquelles perifèries amb les quals flirtejava, com a reserves d’un mode de vida genuí, autèntic, no empastifat per les urpes brutes del consumisme més ferotge. Personatges originals (perquè en ells hi ha alguna cosa del seu origen, germinal) que s’expressaven amb llengua pròpia, amb carns pròpies, amb gestos no mimetitzats pel cànon o per l’eslògan publicitari, sinó heretats familiarment i sempre reinventats per les noves generacions, tal com ell mateix expressa: «Com en totes les cultures populars, els fills recreaven els pares: n’ocupaven el lloc repetint-lo () La tradició era la vida mateixa. Valors i models passaven immutables de pares a fills. I, tanmateix, hi havia una regeneració contínua. N’hi ha prou d’observar-ne la llengua (que ara ja no existeix): s’inventava contínuament, tot i que els models lèxics i gramaticals fossin sempre els mateixos. En el cinturó de barris perifèrics, que constituïa la metròpoli plebea, no hi havia ni un sol instant de la jornada en què no se sentís als carrers o als descampats una invenció lingüística».

Andújar ens va recordar que la perifèria no és res, un lloc o un setge (perquè tots estem assetjats), un espai, com el desert de John Ford, però, tot i així, la perifèria existeix perquè hi ha algú que es mira el melic. Més enllà de tot plegat, Andújar va deixar clar que és més espai la violència en Pasolini, que la perifèria, la violència de la mirada de Totó buscant el cambrer, la mateixa violència que avui dia trobem a les mirades estranyes dels primers plans de Tarantino. Si això s’esdevé en un descampat o al centre de la ciutat, no és important. Per a Andújar l’analogia és una altra, «només hi ha els rics i els pobres», d’aquí que a Paseos con mi madre digui: «Estaba yo más cerca de los pisos de la M30 de Madrid o de los bloques checoslovacos de Pan Tau (una serie para niños que habían pasado en la tele) o de las canastas de baloncesto y de las vallas metálicas de Harlem que se veían en el cine, estaba más cerca yo de todo aquel callejeo tan distante que del paseo de Gracia o de cualquier otra calle del centro de Barcelona. Sentía más en las yemas de mis dedos las piedras del desierto de Mojave, sin saber bien dónde ubicarlo, que los jardines de la Diagonal o lo maniquíes de la calle Tuset, que aún sabía menos dónde estaban ni siquiera si existían. () La Sagrada Familia no formaba parte de nuestra familia». Julià de Jódar va destacar que Pasolini comença a ser perifèric a si mateix quan ha de sortir corrent a Casarsa per una denúncia de corrupció de menors. Àngel caigut abans de temps, segons Jódar, el seu descens als inferns de la perifèria romana és, alhora, el seu paradís. Va reforçar la idea que tota perifèria implica un centre, però relatiu, ja que ell, a la seva Badalona natal, vivia en una perifèria que alhora era un centre d’una altra perifèria i, a més, va recordar que les manifestacions del 15M o les actuals protestes al Brasil, el que estan demostrant és que ja no es pot seguir aquest esquema sociourbanístic. Finalment, Balló va destacar que va caldre que algú arribés a aquestes perifèries i les convertís en relats narratius, que els fes visibles a la gent, que donés veu als qui no en tenen; això va fer que molts directors el sol·licitessin cada vegada que hi havia algun personatge del lumpen per fer els diàlegs, ja que era l’únic que sabia com donar-los vida, com s’expressaven. Tot i que, segons Julià de Jódar, Pasolini va carregat a les perifèries, va amb els seus referents pictòrics del quattrocento italià vehiculats llegits a Roberto Longhi, i ja amb tot el seu amor a l’esquena a interrogar, profundament, aquelles parcel·les d’una realitat «altra».

Pasolini i Davoli al rodatge de “La sequenza del fiore di carta” (“Amore e rabbia”), 1969.
Pierluigi Praturlon © Reporters Associati – Roma

De fet, quan Pasolini coneix, en aquestes mateixes perifèries, Ninetto Davoli, en diu que és un missatger i estarà enamorat del jove i noble bufó tota la vida. És la mateixa bellesa moral immediata que troba en Crist, però amb la lleugeresa del desposseït, del qui no té res. Finalment, cal recuperar unes declaracions molt il·lustratives de Pasolini en els seus Escrits corsaris, en un moment en què ell declara que ja no seria possible fer Accattone i en què la diferència entre centre i perifèria, a mans de la societat de consum, ha perdut, definitivament, la seva divisió natural, amb la qual cosa sols queda el centre com a espai de i per al consum, com un estómac gegant, com si la civilització morís d’autofàgia: «En aquests temps d’austeritat, molts lamenten les molèsties derivades de la manca de vida social i cultural organitzada, fora del Centre “dolent”, a les perifèries “bones” (dormitoris sense zones verdes, sense serveis, sense autonomia, sense relacions humanes reals). Lament retòric. Perquè si tot el que es diu que falta a les perifèries existís, el seguiria organitzant el Centre. El mateix Centre que, en pocs anys, ha destruït totes les cultures perifèriques que, fins fa pocs anys, asseguraven una vida pròpia, substancialment lliure, fins i tot a les perifèries més pobres o miserables. Cap centralisme feixista no ha aconseguit el que el centralisme de la civilització de consum».

Pasolini corsari

En els Escrits corsaris trobem el Pasolini més rabiós, visceral, crític, el to natural amb el qual es pronuncia la solitud del corredor de fons que ha perdut tota esperança respecte a la condició humana. Julià de Jódar va recordar que Pasolini és un aristòcrata i que quan critica la societat petitburgesa és perquè no té ningú a la seva altura, ningú que faci de la passió, coneixement, i a la inversa, com ell. És l’època de la famosa disputa «Pasolini contra Calvino». Així mateix, De Jódar es va preguntar quina necessitat hi havia d’escriure aquests articles «corsaris» en el Corriere della Sera per a la burgesia milanesa, per què gastar polèmiques absurdes en els últims dies de la seva vida. Javier Pérez Andújar va matisar dient que el que feia en el diari era «defensar-se», no pas atacar, que Pasolini partia de la dialèctica marxista, és a dir, del principi de contradicció, per formular les seves defenses, com Marx, tots dos uns poetes. Amb aquest gran motor que és la contradicció aconsegueixen fer grans poemes, grans manifestos, grans pel·lícules.

En el punt més allunyat, hi ha la burgesia, que no sap res de tradicions no de com renovar la història: «Només els marxistes estimen el passat. Els burgesos no estimen res, les seves afirmacions retòriques d’amor pel passat són simplement cíniques i sacrílegues. Sigui com sigui, en el millor dels casos, aquest amor és decoratiu o monumental, de cap manera historicista, és a dir, real i capaç de nova història» (de la biografia d’Enzo Siciliano).

Jordi Balló va reflexionar sobre què hauria passat si no haguessin matat Pasolini, convertint Saló en la seva última obra, una pel·lícula indigerible amb una interpretació del tot apocalíptica i sadomasoquista del capitalisme, una desesperació que, tanmateix, no es troba a la novel·la Petroli. Tot i que, al meu parer, si Saló és la seva última pel·lícula, ens hi hem d’atenir. En totes les pel·lícules de Pasolini hi ha una mort tràgica que redimeix l’heroi, el protagonista (proto, agon, el primer a morir, etimològicament parlant), però en els «cercles» de Saló (recordem que la pel·lícula està estructurada en: 1) anteinfern, 2) cercle de les manies, 3) cercle de la merda, 4) cercle de la sang), l’únic que no és possible és la mort, en aquesta estructura ciclicoobsessiva pròpia del consumisme capitalista que ens obliga a «menjar merda» cada dia. Respecte a aquesta última època vital de Pasolini, Julià de Jódar critica de Pasolini que la seva manera d’intervenir en el debat polític és molt intuïtiva, que surt per on vol, gairebé com una manera de donar-se a l’espectacle des de les pàgines del Corriere i que això ha fet que acabés en mans del poble com una icona pop.

CCCB © Jordi Gómez, 2013

Julià de Jódar i Jordi Balló, amb la complicitat d’alguna intervenció del públic, van continuar especulant sobre la mort de Pasolini, aquesta «cicatriu gens tranquil·litzadora» (Balló), sobre com Joan Pau, l’església, Reagan i Thatcher van fer canviar el rumb del món… Mentre altres assistents rescataven el Pasolini més compromès, aquell que estava en contra de la hipocresia i la mitificació, l’intel·lectual «arrabbiato» amb el sistema capitalista en una Itàlia amb un fortíssim pensament intel·lectual d’esquerres (Toni Negri, Feltrinelli, Contrapotere…), una forma d’estar en el món encara no esgotada. Mentre que Julià de Jódar apel·lava a Pasolini dient que ell criticava que tothom hi pogués dir la seva, com passa ara a Internet, una intervenció del públic li va recordar que Internet té les mateixes complicacions que una biblioteca amb els llibres tancats. Al final, és allò de l’«hegemonia cultural» de Gramsci: cadascun de nosaltres és el vociferador de la seva pròpia cultura, cadascú és artista i filòsof, home i dona de gust, participant d’una concepció del món, per impedir l’hegemonia cultural que les classes dominants exerceixen sobre les classes sotmeses a través del control del sistema educatiu, de les institucions religioses i dels mitjans de comunicació.

Una pregunta finalment va sortir de la boca de Marcel·lí Antúnez, entre el públic: «No estem santificant Pasolini?». És veritat que fem el que volem amb els morts, malgrat ells, segons mètodes propis, sense tenir en compte el que ells haurien volgut que nosaltres féssim amb ells. Pasolini, segurament, no hauria acceptat una exposició sobre si mateix, i si hagués entrat a la sala, molt possiblement ens hagués negat bona part dels enunciats, però, davant d’això, hi ha la divulgació cultural, la necessitat de parlar dels mestres de vida i de lectura com ell. Balló va recordar que l’interès per Pasolini ha estat tardà, a partir del 2005 i, des de l’altre extrem, Andújar va dir que Pasolini, Lenon, el Che, tots ells són els seus sants, els que li han ensenyat a sentir, i que els hi van prendre d’una manera martirològica, tan sols, com els autèntics màrtirs.

Els intel·lectuals avui

Pasolini, a l’última entrevista amb Furio Colombo, va dir: «Sé que colpejant sempre sobre el mateix clau es pot esfondrar una casa. En petit, un bon exemple ens el donen els radicals, quatre gats aconsegueixen remoure la consciència d’un país. En gran, l’exemple ens el dóna la història. El rebuig ha estat sempre un gest essencial. Els sants, els ermitans, però també els intel·lectuals. Els pocs que han fet la història són aquells que han dit que no, no pas els cortesans i els ajudants dels cardenals. El rebuig, per funcionar, ha de ser gran, no petit, total, no sobre aquest o aquell punt, “absurd”, no de sentit comú (…) Quina és la tragèdia? La tragèdia és que ja no som éssers humans, som estranyes locomotores que topen les unes contra les altres. I nosaltres, els intel·lectuals, agafem l’horari dels trens de l’any passat, o de fa deu anys, i diem: que estrany, aquells dos trens no passen per aquí, com és que s’han destrossat d’aquesta manera? O el maquinista s’ha tornat boig o és un criminal aïllat o es tracta d’un complot. El complot, sobretot, ens fa delirar. Ens allibera de tot el pes d’enfrontar-nos sols a la veritat. Que bé si mentre nosaltres estem aquí xerrant algú en una taverna fa plans per desfer-se de nosaltres. És fàcil, és senzill, és la resistència. (…) Si hem arribat a aquest punt jo dic: no perdem tot el temps a posar una etiqueta aquí i una altra allà. Vegem com és desembussa aquesta maleïda banyera, abans que ens ofeguem tots (…) Tancar, en el meu llenguatge, vol dir canviar. Canviar però d’una manera tan dràstica i desesperada com dràstica i desesperada és la situació (…) Jo escolto els polítics amb els seus formulismes, tots els polítics, i paro boig. No saben de quin país estan parlant, estan tan lluny com la lluna. I els literats. I els sociòlegs. I els experts de tota mena». Això em recorda que la majoria de les preguntes que ens podríem fer sobre el llegat de Pasolini, sobre l’herència del seu pensament (tan vigent), més enllà de la seva poètica cinematogràfica i literària i de la seva negra mort, no van ser formulades. Es van quedar en el tinter (i sobretot en els meus apunts que duia a sobre) preguntes obligatòries com les que deriven d’aquest fragment citat de la seva última entrevista: Quin és el paper que han d’assumir els intel·lectuals avui dia? En quina locomotora viatgen els intel·lectuals d’avui? Cap a quina destinació? Quin és el compromís polític dels intel·lectuals? Amb quin objectiu? Hi ha intel·lectuals de formulismes i intel·lectuals de vida? Com deia Edgar Morin, mai no hi ha hagut una edat d’or de la cultura, però llegint Pasolini i mirant el «paisatge cultural» que ens envolta, em fa l’efecte que les promeses s’han convertit en mentides, i les mentides en desert, un desert en el qual, com a Simón del desierto, el sofre del diable s’ensuma de lluny, aquell diable que tothom espera amb els braços oberts i les mànigues amples.