CCCB Veus

Carolina López és la comissària de “Del trazo al píxel”, un cicle de cinema dedicat a l’animació espanyola. Amb aquest, López pretén donar a conèixer la història de l’animació estatal i posar en valor un seguit de peces desconegudes pel gran públic que són d’una creativitat visual i narrativa extraordinària. Carolina López és llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i en Cinema d’Animació pel West Surrey College of Art and Design de Farnham (Anglaterra). La seva tesi final va estar íntimament relacionada amb l’animació espanyola i des d’aleshores, López ha defensat a través de peces audiovisuals, cicles, exposicions i llibres, la seva rellevància en la història del cinema estatal. Actualment és la directora del Xcèntric i de l’Animac Lleida (la mostra de cinema d’animació de Catalunya).

L’entrevistem perquè ens destaqui els punts forts del cicle “Del trazo al píxel”, ens expliqui els orígens del projecte i ens doni la seva visió particular sobre el moment daurat de l’animació que estem vivint actualment al país.

Com va néixer el projecte Del trazo al píxel. Un recorrido por la animación española?

Va néixer per posar remei a l’oblit de la història del cinema animat a Espanya i per donar visibilitat internacional al cinema animat més arriscat i independent del nostre entorn. En un àmbit més personal, sorgeix, també, de la frustració constant de no poder veure en bones condicions, o simplement no poder veure ni mostrar, certes pel·lícules de dibuixants i animadors que admiro, fites de la nostra història pràcticament inaccessibles. Des de fa temps tenia ganes de traçar i compartir un recorregut a través de totes les dècades, no només per escrit, sinó també veient-ne les pel·lícules.

Com ha estat el procés de recuperació de les obres?

Quan es porta a terme un projecte d’aquest tipus, la selecció és només un primer pas; després cal localitzar qui té els drets de totes i cadascuna de les peces i, d’altra banda, on són els materials. De vegades una peça és difícil d’aconseguir pel tema de drets, d’altres perquè no es troben els materials en condicions òptimes. Encara que sembli mentida, hi ha peces relativament recents, en animació 3D, els arxius originals dels quals s’han perdut (com és el cas de Metamorphosis Part I, primer curtmetratge de Charlie Ramos, un gran animador que ara treballa a Pixar). Per sort hi ha les filmoteques que, a més de les seves col·leccions, guarden en dipòsit pel·lícules de molta gent i ens han ajudat moltíssim, sobretot amb els materials històrics. En general, les pel·lícules anteriors als anys noranta estaven en males condicions i s’ha fet una feina important de remasterització, digitalització i restauració.

Has fet algun descobriment en el procés de recerca? S’han establert relacions inesperades?

Sí, gràcies a Filmoteca de Catalunya, hem «descobert» una peça descatalogada, es tracta d’un anunci d’Enrique Ferran del temps de la Primera República i s’ha digitalitzat a partir del nitrat original. També, arran del rastre dels anuncis dels Estudios Moro, trobem a Madrid una gran col·lecció d’anuncis preservats per Moviercord, milers d’anuncis en imatge real i animació conservats en pel·lícula cinematogràfica. La gent de Movierecord va ser extraordinàriament col·laborativa i, a més, ha dipositat aquesta impressionant col·lecció a Filmoteca Española.

Les relacions més interessants entre obres han estat les que han connectat diferents generacions d’animadors; des del punt de vista de continguts o estètica, però també per les trobades que el programa ha afavorit entre autors. En la presentació internacional del cicle a França, al festival d’Annecy, es van reunir més de 25 autors i autores de tot l’Estat. En aquest sentit, continuem compartint l’alegria de veure les pel·lícules recuperades amb els seus animadors, alguns d’octogenaris (com Pablo Núñez, a Madrid, o Pepita Pardell, a Barcelona), que no havien vist les seves pel·lícules en tan bon estat des que les havien vist estrenar-se.

Com es transforma l’animació durant el franquisme respecte a altres èpoques?

El règim franquista dóna suport sorprenentment a l’animació (i al cinema en general), i sobretot en el primer període d’autarquia. Va aprendre dels americans la importància d’entretenir i «educar» a través de la pantalla. Així, per exemple, va néixer Garbancito de la Mancha, el primer llargmetratge de dibuixos animats de l’Estat i la primera pel·lícula animada a color d’Europa. El guió era de Julián Peymartín, autor de la Teoria de la Falange.

Garbancito es va produir a Barcelona (Productora Balet i Blay), tot i que ni el realitzador, Arturo Moreno, ni els dibuixants no eren afins al règim. També es va afavorir la producció de sèries per al cinema amb personatges influïts per Disney, els germans Fleischer o les tires d’humor dels diaris de l’època. Tot plegat, amanit amb la tradicional picaresca espanyola. La producció d’aquestes sèries es va acabar amb l’aparició del NO-DO, ja que ocupaven el mateix espai als cinemes: davant dels llargmetratges, a l’inici de cada sessió.

Podem parlar d’«èpoques d’or» de l’animació espanyola?

Els llibres parlen, precisament, dels anys quaranta com de l’època d’or, però crec que ara estem vivint una segona i molt més important edat d’or, ja que, a més de la potència creativa, aquesta té una repercussió internacional que no va tenir la primera.

Com definiries el panorama actual de l’animació estatal?

Extraordinari pel que fa a la qualitat de les nostres animacions i la preparació dels nostres professionals i artistes. Però cal un suport més decidit per part de l’Estat amb incentius fiscals i de les televisions que pugui facilitar una continuïtat a les productores i posar remei a la precarietat de molts dels qui treballen en aquest sector. En l’àmbit més independent, falten ajudes específiques per part de les institucions que tracten l’animació com el cinema d’imatge real, quan tenen temps i requeriments de producció molt diferents.

Quin avantatge veus en l’animació respecte a altres arts per explicar històries i realitats sociopolítiques?

Bàsicament pots abordar situacions implantejables en altres àmbits, per la distància i el valor simbòlic que imprimeix el dibuix i pel mateix estigma que aquest arrossega, com una cosa infantil, inofensiva… Això li atorga una major llibertat.

Es poden crear peces simbòlicament tan potents com les que Gabriel Blanco va fer a partir d’historietes d’OPS o Chummy Chúmez als anys setanta o sodomitzar salvatgement a la pantalla els poderosos com fan avui Trimono. Amb l’elegància deguda, no hi ha límits per a la impertinència. I sense elegància, també.

Entrevista realitzada per Marina Cisa i Diana Mizrahi.

–

El cicle “Del trazo al píxel” es duu a terme al CCCB del 3 al 13 de desembre. Totes les sessions són gratuïtes. Consulteu-ne el programa aquí.