Posts Tagged ‘Bcnmp7’

Barcelona, ciutat magnètica?

setembre 23rd, 2014 No Comments

Els imants generen un camp magnètic al seu voltant que tant poden atraure com repel·lir, i el mateix passa amb les ciutats. Fa més d’un segle Georg Simmel escrivia: “A la ciutat l’economia monetària i la dominació de l’intel·lecte tenen una relació molt propera” (The Metropolis and Mental Life, 1903). La vida a les ciutats no ha canviat tant al llarg del segle, tot sovint la vida cultural es supedita a aquesta economia monetària, ja sigui sota la forma de l’especulació del sòl, ja sigui sota la forma del turisme (especulació econòmico-cultural). Seguim amb l’estela de Simmel i la seva visió de la ciutat com una lluita, no ja de l’home contra la naturalesa, sinó dels homes entre ells. Alguns cineastes de la mateixa època van articular una mirada lírica i utòpica de la “ciutat moderna” amb tota la seva fauna i flora, amb tota la seva força productiva: és el cas de Vertov, Vigo, Ivens, Ruttman, Moholy-Nagy, entre d’altres, imatges de les ciutats com un cos orgànic que comprenia tant la seva estructura física com el seu corpus social. Són els vídeos que hem inclòs a la careta de la sessió.

“L’home de la càmera” (1929). Dziga Vertov

El temps passa sobre les ciutats, però el bullici no s’atura, les prioritats canvien, però l’artifici roman en diferents àmbits d’acció. Ja no cal crear un “barri gòtic” fictici, com a la Barcelona de principis del segle XX, ni fer cap “Exposició Universal”, com la del 1888 que tan bé descriu Mendoza a La Ciudad de los Prodigios o la del 1929; ja no calen unes Olimpíades com les del 92. Però la transformació de la ciutat en benefici de la internacionalització de la seva imatge (“ciutat-marca”) segueix en peu, d’aquí que molts barris s’hagin aixecat contra les polítiques municipals que vetllen per seguir recreant la “imatge-marca” de la ciutat, essent el Barri de la Barceloneta i el Raval-Poble Sec (amb el “Pla Paral·lel”) els focus actuals més actius. La ciutat no és un “concepte”, sinó un sistema de relacions complexos que ha de tenir en compte l’urbanisme i la demografia, la sociologia i l’ecologia, l’economia i la cultura (de fet, tot és cultura). La ciutat és un espai que, per naturalesa, fomenta la pluralitat i la diversitat, també cultural. La ciutat és per recórrer-la, com el flâneur de Benjamin, per reforçar el que deia Michel de Certau, que “la història comença a ras de sòl, amb els passos”. La ciutat és per viure-la, per habitar-la, la ciutat és dels seus ciutadans.

Joan Maragall (de la família “Maragall”) va fer una Oda nova a Barcelona el 1911 on ja presenta l’ambivalència de la ciutat; d’una banda és una ciutat “amb molta planta”, “riallera”, “arrauxada i traçuda”, “la gran encisera”, però també diu que és “covarda, cruel i grollera”. La metròpolis barcelonina no és només la “ciutat podrida” que cantaven els de la Banda Trapera del Rio i que l’escriptor Javier Pérez Andújar recupera al seu llibre Paseos con mi madre, sinó que també és un espai d’oportunitats, d’ intercanvis i de producció político-cultural. Molts músics recorden la Barcelona pre-olímpica com un lloc efervescent on la música inundava els carrers, els clubs, les assedegades boques de les gents. Música diversa, música no estanca en gèneres, estils o grups, música que l’únic que volia era ser música, sortir volant i tornar a caure per mineralitzar algun tipus de ritual social; una experiència també estètica, d’avantguarda, però, alhora, una festa per a compartir amb els veïns (també de fílies), en els llocs, dins la mateixa ciutat i no en recintes o precintes preparats per l’ocasió. Molts músics recorden haver tingut les seves primeres “febres” musicals assistint a concerts en els locals de les ciutats, encantats d’haver compartit nits i passions musicals amb gent tan diferent que, avui en dia, en un món tan especialitzat i sectaritzat, només es podrien trobar a les xarxes socials o a les festes de la ciutat, per dir alguna cosa.

En aquesta quarta sessió del #BCNmp7 del 2014 intentarem acostar-nos a tots això des de la música a partir de figures com Za!, Munir Hossn, Llibert Fortuny, Pablo Schvarzman i David Soler. És el tema, són els músics, que han volgut portar sobre l’escenari els programadors, Aurelio Santos (WTF Jam Sessions) i la Mireia i en Víctor de Sones. Aquests músics viuen a Barcelona, però són d’orígens molt diversos: Munir Hossn és de Brasil, viu a París i va començar a aprendre música a l’església on la seva mare portava el cor, tocant tots els instruments per suplir les baixes; Pablo Schvarzmann va venir a finals dels anys 80 de Buenos Aires per poder entrar a una coneguda escola de música i, atret per la vida autèntica i bohèmia que oferia la ciutat, va començar amb el jazz per acabar als braços de l’electrònica i l’experimentació; Llibert Fortuny és de Las Palmas, però la seva família de seguida es va establir a Catalunya, és metòdic i asalvatjat, i ha convertit el seu saxo en una orquestra sencera; David Soler és home de guitarres, de pedal steel, de les terres tel·lúriques del Montseny, i viu per tocar sense restriccions; Edu Pou i Pau Rodríguez són Za!, els únics barcelonins, que van entrar a la música gràcies als locals d’assaig i al circuït underground de sales de concert (si és que es podien dir així), i el seu estil és la falta d’estil, o la suma de tots els estils, però així i tot són reconeixibles a quilòmetres de distància per la força, energia i folla alegria del seu directe.

Tots ells han estat reunits en aquesta sessió per explorar, de nou, el diàleg amb músics d’estils ben diferents a partir de la improvisació, per tal de donar protagonisme a la contundència de l’actuació única en un directe en bones condicions (cosa que de vegades es perd en contextos massius) i irrepetible. A més a més, Barcelona, amb les seves contradiccions, ha servit per establir un fil conductor a la sessió que es dividirà en tres blocs i que anirà acompanyada per tres breus càpsules documentals sobre els temes amb les intervencions dels mateixos músics: “L’arribada a Barcelona i l’arribada a la música”, “Cara A i cara B de Barcelona” i, finalment, “Els estils i la improvisació”.

Sessió #BCNmp7: Barcelona, ciutat magnètica
Dia i hora: 2 d’octubre del 2014 de 21 a 24h
Lloc: Teatre del CCCB
Amb la participació de: Za!, Llibert Fortuny, Munir Hossn, David Soler, Pablo Schvarzman i d’altres sorpreses
Programen: Sones i Aurelio Santos
Preu: 7 € / Reduït: 5 €
Entrada gratuïta per als Amics del CCCB, menors de 16 anys i aturats.

Per què el #BCNmp7 no és un festival: una breu i sana reflexió

juliol 17th, 2014 No Comments

© Miquel Taverna, CCCB

L’origen dels festivals de música potser s’hauria de buscar al segle VI aC a l’antiga Grècia, amb els Jocs Pítics de Delfos, que, entre altres activitats, duien a terme concursos musicals (mousikos agon). Alguns dels precedents posteriors els podem situar a Alemanya, amb festivals com el de Bayreuth (1876), impulsat per Lluís II de Baviera i Wagner, així com el Donaueschingen Festival (1921), dedicat a la música contemporània, però, com també va passar amb el cinema, caldrà esperar a la fi de la Segona Guerra Mundial per veure aquest «format cultural» normalitzat. Tampoc s’ha d’oblidar el Festival de la Cançó d’Eurovisió (1956), el primer festival de música mainstream que va ser televisat a nivell internacional. Entre la «música contemporània» i el populisme extrem d’Eurovisió, hi ha tots aquells festivals que acollien bandes d’estils més populars; per exemple, el Reading Festival (1961), de blues i jazz; el Fantasy & Magic Mountain Music Festival (1967), que va ser el primer macrofestival de rock (folk, psicodèlia…), al qual van seguir el Monterey Pop (1967), el Festival de Woodstock (1969), el Glastonbury Festival (1970) i l’Isle of Wight Festival (1968). Si dels 60 a finals dels 80 els festivals eren pocs i de públic massiu (hi assistien entre 200.000 i 600.000 persones), als 90 el model esclata fins a convertir-se en una plaga descontrolada que deriva cap a temes molt diversos, que van més enllà de la música o el cinema. Les causes poden ser moltes i molt variades: des de la liberalització dels mercats, passant per l’auge de la música indie, continuant per la inversió de les administracions en el «turisme cultural», algunes directrius de les subvencions públiques que comencen a fomentar tot el que té a veure amb les «indústries culturals i creatives», l’aparició del «patrocini cultural», l’augment del PIB de molts països occidentals, derivat de la bombolla immobiliària…

És en aquest context que neixen dos dels grans festivals de Barcelona, el Primavera Sound (2001) i el Sónar (1994). Es tracta de festivals d’èxit indiscutible que han obert subseus en altres ciutats del món, que han incorporat espais dedicats a la indústria musical o als nous formats culturals i que generen derivats culturals com ara produccions audiovisuals o segells discogràfics. Per fer una metàfora agroalimentària, és com si fos un model de monocultiu intensiu que obté grans rendiments econòmics i productius en molt poc temps, amb unes rendes molt concentrades i productes tematitzats. Els grans festivals són necessaris tant per al circuit musical com per als músics i per als consumidors musicals, però també és cert que desenvolupen un tipus de producció i consum musical que s’ha de complementar amb les activitats que ofereixen les sales de concerts, les programacions regulars o puntuals de centres culturals de tot tipus, les festes populars, els comerços musicals o els workshops / tallers d’investigació i recerca musical. Parlem d’espais de formació, de reflexió i crítica que fomenten polítiques i activitats de proximitat (siguin lucratives o no, exportables o no), vinculades amb els protagonistes del territori, on sovint aquests estableixen un diàleg amb músics, professionals o experts internacionals; espais horitzontals que permeten un feedback amb aquests mateixos protagonistes i, alhora, experiències musicals més personalitzades, rutes menys massives, més variades, menys prefixades.

© Miquel Taverna, CCCB

Fa temps vaig llegir un article de Jordi Bertran que es deia «Sobre la festa». Sostenia que la festa és «el reflex dels conflictes latents en la comunitat que es fan visibles en les celebracions dels diferents cicles del calendari». En destacava la funció catalitzadora, el fet que trenca amb el temps del treball (el temps productiu), alhora que suposa una ruptura dels codis de comportament; en definitiva, deia Bertran, es tracta d’una «teràpia regeneradora de la comunitat celebrant que, inconscientment, vivia una insubordinació evident contra les jerarquies gràcies a un retorn imaginari cap a un cert igualitarisme».

El BCNmp7, com tantes altres activitats que es fan a la ciutat al voltant de la música, aborda aquest doble compromís: d’una banda «ser el reflex dels conflictes latents en la comunitat» (conflictes que no són més que tensions i debats d’ordre social, econòmic, polític, històric, cultural) i, alhora, servir com a «teràpia regeneradora de la comunitat» mitjançant la posada en escena de propostes musicals «úniques», és a dir: treballades col·lectivament (amb l’ajuda de tots els agents i col·lectius programadors de les sessions), fetes expressament, pensades per a un context, que és el que els dóna valor i sentit. De vegades ho aconseguim, de vegades simplement ens quedem en l’intent, però no abaixem la guàrdia.

El cicle del BCNmp7 (Músiques en Procés) del 2014 ja ha arribat al seu meridià, després de fer tres de les cinc sessions programades.

Primera sessió: una música incontrolable

La primera sessió va tenir lloc el 6 de març. Programada per la promotora musical Sidewalk Bookings i el col·lectiu Los Cuatro Cocos, va ser una aposta per la música underground (per posar-hi una etiqueta) més contundent. El debat inicial el van conduir Xavi Sánchez Pons i Quique Ramos i va tenir com a protagonistes el periodista i membre del  col·lectiu Detakon Víctor Ginesta, la fotògrafa Alejandra Núñez i responsables del col·lectiu Màgia Roja. El debat no va donar grans conclusions, simplement va girar al voltant de qüestions que encara ara creen controvèrsia i sospites; per exemple, l’origen del terme i les pràctiques DIY, la confrontació entre el mainstream i l’underground i la mateixa recepció musical i el paper del públic, molt més atret per entorns ja coneguts o celebrats abans de les sales petites o els racons més inhòspits de l’escena musical (això es va comentar a dalt de la taula i a baix).

Pharmakon, Una bèstia incontrolable i Coàgul. © Miquel Taverna, CCCB

A continuació es va passar al «nucli dur» de la sessió, a la música, als tres directes de tres artistes que són, precisament, aquells que defensen i potencien els mateixos convidats al debat: Coàgul, Una bèstia Incontrolable i Pharmakon. De Coàgul en diuen que fa black metal i folk apocalíptic, però tanta etiqueta no és capaç de fer justícia a la hipnosi coaguladora del músic, la seva nit és la de l’alquímia, la de l’ànima, la foscor àrida dels poetes (també locals), la del crit dessagnant-se sota el gong de la campana i de l’electrònica primitiva; tot el copiós públic que omplia el teatre del CCCB en pot donar fe.

A continuació Una Bèstia Incontrolable va remoure l’energia en una altra direcció, la del punk, però amb una força inusual, despertant la bèstia també en el públic. Pharmakon (Estats Units), una músic jove, com Coàgul, frega els vint-i-pocs, filla de la cultura punk, va tornar-nos a una esfera més íntima, interpel·lant el públic des de baix, incomodant-lo des de les vísceres i removent-lo a la palestra amb el noise. Els concerts s’anaven enllaçant amb col·laboracions entre els músics, com un fil argumental necessari, una guia cap a la catarsi final, quan tots els músics van pujar per entonar el darrer tema. I sí: va ser catàrtic.

«¿Por qué debería importarle a una persona madura que un grupo punk toque en un museo? ¿Habrá alguien con un guayómetro? Si te gusta el grupo deberías confiar en que te gustará el concierto. Para mí es gracioso porque en Nueva York un concierto de grupos locales cuesta entre 7 y 10 €. El concierto del jueves cuesta 7 € y, por lo general, los conciertos en casas okupas o centros sociales cuestan 3 €, así que por 4 € más tienes un concierto en un sitio diferente.» Pharmakon, entrevistada per Alejandra Núñez (VICE)

Segona sessió: l’escena industrial / new wave a Barcelona en perspectiva

Debat BCNmp7 © Miquel Taverna, CCCB

La segona sessió va ser el 16 d’abril i es va presentar com un diàleg entre la música industrial i la música new wave del passat i la del present. Els programadors van ser Boston Pizza Records i Domestica Records, dos segells i promotors musicals ben diferents; el primer es mou entre els músics locals que empatitzen més amb les seves fílies musicals, i el segon, Domestica, s’ha establert com un segell que cobreix estils com el new wave, el krautrock, l’electro, l’experimental o el minimal, i centra una part dels seus esforços en els discos de col·leccionisme. La final de la Copa del Rei Barça-Madrid va fer-ho complicat per al públic (el futbol, aquest gran contraprogramador), però, així i tot, més de 150 persones es van animar a anar-hi. El passat de l’escena electrònica dels 80 (plena transició) estava representat pels convidats de la taula rodona: Víctor Nubla (Macromassa), Gat (Ultratruita, New Buildings, fundador del segell G3G), J. J. Ibáñez (Kremlyn).

Tot sovint és complicat fer un debat i no caure en la fraseologia d’«els nostres temps eren millors», com si llavors hi hagués hagut una innocència al sector, una originalitat immaculada que avui en dia és impossible de trobar. No és ben bé així; la història de la cultura és l’art de la còpia transformada, però el que és clar és que els contextos en què es dóna la producció i recepció/consum musical no són equiparables. Aquests debats serveixen per donar una prova d’aquestes diferències.

Els concerts van anar, en primer lloc, a càrrec de Tvnnel (València), un músic que encara no ha editat el seu primer disc i que, per mitjà de tres sintetitzadors i un seqüenciador, construeix les seves melodies i ritmes subterranis en directe. La veterania la va aportar el francès Philippe Laurent, un artista molt complet (multimèdia), recarregat de teoria musical i cultural (la seva obsessió és com perceben les persones els signes i els símbols i el seu respectiu significat), però que, després d’haver tocat envoltat de sintetitzadors gegants als 80, ha optat per una posada en escena i una música aparentment molt més fàcil, amb compassos binaris i estructures ballables i senzilles.

¿Con qué argumento contestarías a alguien que después de escuchar este disco llegara a la conclusión de que son solo ruidos?

«Que consulte la palabra “electroacústica” en la Wikipedia. También puede mirar Pierre Schaeffer, el Tratado de los objetos sonoros, eso es anterior a cuando habían nacido tus padres. Por otro lado, que busque en la Wikipedia la palabra “punk” y relacione ambas cosas. LT Caramel y yo, por la edad que tenemos, somos la primera generación del punk y de lo que era la música industrial en Europa. Siempre hemos trabajado con estas cosas situacionistas y muy poco académicas y ortodoxas. Pero la electroacústica ocupa estanterías en las tiendas de discos de los países civilizadosVíctor Nubla, entrevistat per Carles Batalla (Revista Rambla)

Tercera sessió: Zeidun, una genealogia

Zeidun

Zeidun © Miquel Taverna, CCCB

La tercera sessió (Me mata pero me gusta: genealogía de Zeidun) va tenir lloc el 15 de maig de la mà de Gentnormal i La Fonoteca Barcelona. Zeidun va ser (o més ben dit, és), una banda de post-hardcore que es va crear, als anys 90, a l’ombra del Montseny; els seus membres són: Joan Colomo (Unfinished Sympathy, La Célula Durmiente, Joan Colomo…), Dalmau Boada (Les Aus, Omega V, Esperit!, La Célula Durmiente, Orquestra de Sant Celoni…), Càndid Coll (Murnau B, El Petit de Ca l’Eril, Autodestrucció, Orquestra Punk, Red Sexy Band…), Xavi Garcia (Surfing Sirles…) i Albert Trabal (Orquestra de Sant Celoni…). Alguns d’ells també han passat per bandes com Rain Still Falling, Ariadna, Cain, Moksha, The Cheese, Country Mejicano, entre moltes d’altres.

Zeidun van començar a tocar quan eren preadolescents, i vint anys després, gràcies a la màgia de Gentnormal i La Fonoteca Barcelona, es van retrobar a l’escenari amb algunes de les bandes que formen part d’aquesta constel·lació imparable de músics: Joan Colomo, Surfing Sirles, Murnau B, Omega V, L’Orquestra de Sant Celoni, La Célula Durmiente, Autodestrucció, Esperit!

Tot això acompanyat per unes càpsules documentals molt emotives, testimonis de primera línia de joc i de foc sobre els músics. Les entrades es van esgotar a mans d’un públic assedegat de celebració i homenatge, de festa compartida, d’aplaudiments i agraïments per tants anys de música contra vent i marea, per tant de temps de tocar sense esperar la gallina dels ous d’or, en un exercici permanent d’amistat i amor a la música per sobre de tot. Les llàgrimes d’emoció es van poder viure dalt de l’escenari i a baix, en un revival únic, però reviscut amb la tranquil·litat i l’alegria de saber que cap d’ells ha claudicat, que tots segueixen agafant l’instrument pel mànec, lluitant contra la mort, l’abnegació, el control industrial o l’apatia.

«He vist bruixes i dimonis en rotllana tots
dansant, he vist a la vall secreta un gegant
damunt d’un nan. Som del Montseny,
xandalistes sense frens. Som del
Montseny, anarquistes i senseis

Surfing Sirles, Montseny (del disc Romaní, Semen i Sang)

«Tiren la pedra i llavors amaguen la mà,
espera i veuràs com començaran a rodar caps,
jo ho sé i tu ho saps»

Joan Colomo, Cançó d’amor #2 (del disc La Fília i la Fòbia)

Dues sessions pendents del cicle BCNmp7

La pròxima sessió serà el dijous 2 d’octubre de la mà de Sones (segell i promotora discogràfica) i Aurelio Santos (WTF Jam Sessions, del Jamboree, entre d’altres). Sota el títol de Barcelona Magnètica, músics de diferents estils i procedència ens explicaran la seva relació ambivalent amb la ciutat, que, com tot imant, rebutja i atreu alhora, però, sobretot, amb la música. La sessió intentarà posar de manifest, a través dels testimonis en primera persona, el secret d’aquest magnetisme i emfatitzarà la força del moment, la improvisació, les trobades inesperades i les sorpreses musicals a partir d’una actuació que portarà a l’escenari músics que fins ara vivien, sense saber-ho, amagats els uns dels altres. Amb la participació de Za!, Llibert Fortuny, Munir Hossn, David Soler, Pablo Schwarzman i altres sorpreses.

Finalment, l’última sessió, que tindrà lloc el dijous 13 de novembre, està programada per Jordi Oliveras (Nativa/Indigestió) i Carlitos Carbonell (Internet 2) i compta amb la col·laboració de Marc Balfagon (Fundación Robo). Sota el títol de Polítiques Musicals, la sessió pretén establir un fòrum de debat sobre la relació que hi ha entre la música i la política, un diàleg de llarg recorregut que es concretarà en la generació d’unes càpsules radiofòniques, algunes de les quals es presentaran a la sessió i d’altres s’avançaran online; en segon lloc hi haurà les actuacions de dos músics de gran compromís sociopolític. Aviat en donarem més informació.

Zeidun: 15 anys amagant talent

maig 7th, 2014 1 Comment

Zeidun © Oriol Escarmis

Hem estat anys acceptant-ho amb total normalitat, com si fos intrínsec a ells, però no ho és, ni habitual, ni comú, ni res que se li assembli. Potser és perquè mai ens havíem parat a analitzar-ho. Era tan evident que ens trobàvem davant de gent extremadament talentosa, que ni ens ho plantejàvem. Però en el seu moment no ho vam saber veure, potser ho van intuir, però dubtem que algú s’atreveixi a alçar el dit i reconèixer, iradament, que sabria el que passaria després.

Som a principis de segle i és un gaztetxe a Iruña, o a un solar de La Roca, o al Sant Feliu Fest, és igual. Cinc nanos de vint anys a l’escenari. Samarretes de bandes hardcore sueques i pantalons caiguts, increïblement caiguts. Unes Vans fetes caldo i tot sona descompassat, atordit i ruïnós. Les seves lletres parlen sobre el que toca, és el moment i l’època, no hi ha una altra opció que treure tota la ràbia adolescent en aquelles cançons. És la seva manera. La nostra és ser a sota, puny alçat i cos suorós mentre les cantem totes: “Every song I play, every word I say, everything I do, all my acts are just for you”. Sona “Galactic” i els cinc xavals que la destrossen en directe es diuen Zeidun, com el gos del seu col·lega de Sant Celoni. I són el millor grup del món, malgrat aquella nit no ho semblin, malgrat tardarem anys a saber-ho.

Però el temps ha demostrat que sí, que ho eren. Que darrera d’aquella banda que no sobresortia, que vivia en l’anti-pretensiositat més extrema, hi havia precisament, persones brutalment inspiradores. Com definir si no, en Dalmau Boada? Inquiet, experimental, enginyós i bo, impresionantment bo. En Mau ha fet grups de “culte” com qui baixa a comprar el pa. Però al 2000, quan gravava l’Oceane amb Zeidun, segurament no haguéssim donat un cèntim pel bateria dels arreplegats aquells del Montseny. Doncs sí, perquè aquell nano amb pintes de sortir de la jungla va formar Omega V, i després Les Aus, i després Esperit!. I aquestes són bandes que han canviat les regles del joc de l’escena musical del territori. I el que és més important, han fet cançons que han canviat vides, que les han fet més amenes, millors, en definitiva. O en Joan Colomo, que va formar, també amb el Mau, La Célula Durmiente. Coneixeu un grup més divertit que aquest? Jo no. A en Colomo el veies caure d’un escenari amb Zeidun de les cerveses que portava a la sang, però després el van acabar reclutant per formar part de The Unfinished Sympathy, segurament la banda d’indy-rock més destacada que ha existit en aquest país. I mentre passaven els anys, ell anava fent cançons, cançons que un dia van veure la llum en solitari, i va resultar que eren tan bones que ara el truquen de tot arreu i el coneix tothom. Però no havíem quedat que només era el vocalista de quatre acords i melena a la cara de Zeidun? Fins i tot la meva mare sap qui és en Colomo.

En Xavi, el baixista, ha estat menys actiu, “només” ha format part de la darrera dècada d’un grup que es deia Els Surfing Sirles, “només”. Els Surfing Sirles eren els millors, però això ja ho sabeu. En Càndid, el gegant de dos metres que tocava els teclats, ha fet tantes bandes que no hi caben en tres folis. No és opinió, no és condicional, és informació real, perquè ho hem vist amb els nostres propis ulls. Ara se’l pot veure tocant amb Murnau B i Autodestrucció, però fa poc era el bateria titular d’en Joan Pons d’El Petit de Cal Eril. L’Albert Trabal, tocava la guitarra i la trompeta amb els Zeidun, i també ho va fer en un munt de bandes com els Rain Still Falling o, posteriorment, amb l’Orquestra Sant Celoni.

Segurament junts mai ens van ensenyar tot el seu potencial real. Permeti’ns la grolleria, però aquella banda només va ser la punteta. Suficient perquè ara mirem enrere i, per fi, comencem a reivindicar el que va ser la seva obra anterior, posterior i, sobretot, com a Zeidun. Una banda d’emo-core plena de moments emocionants i genials. Aquí i ara, és el moment d’agrair tot el que ens han donat amb els seus múltiples noms, amb totes les seves cares. Aquest és el feedback que mai van rebre i, indubtablement, mereixen per tantes bones nits i bons dies rematats amb les seves cançons.

El proper 15 de Maig Gentnormal i La Fonoteca Barcelona han programat Me mata pero me gusta: una genealogia de Zeidun per la tercera sessió del #BCNmp7. La sessió constarà de les actuacions de Zeidun i de moltes d’aquestes bandes: Joan Colomo –que acaba d’estrenar disc nou-, Els Surfing Sirles –reviscuts per l’ocasió-, Esperit!, La Célula Durmiente, Autodestrucció, L’orquestra de Sant Celoni, Murnau B o Omega V). A més a més, s’aniran projectant breus càpsules documentals sobre els músics i es repartirà, gratuïtament, un fanzine i un CD que recullen aquesta “genealogia”. 

El dilluns 12 a la tarda regalarem 5×2 entrades gratuïtes a través del twitter del @CCCBmusica responent a una pregunta. Estigues atent/a!

L’escena Industrial / New Wave a Barcelona en perspectiva

abril 8th, 2014 No Comments

La transició espanyola significà un canvi molt important en l’estructura política i social de l’estat. Entre altres coses, s’establí un nou sistema democràtic, fet que comportà una obertura sense complexos cap a una nova manera d’entendre i fer la cultura. Una jove generació d’artistes afrontaven un repte fins aleshores impossible d’imaginar: trencar amb els antics ‘clixés’, desmuntar les velles tradicions associades a un règim opressor i descobrir les infinites possibilitats que aquest nou context social els oferia.

Paral·lelament, a finals dels anys 70 i principis dels 80, es va produir, dins les esferes més ‘underground’ del món musical, una explosió de creativitat que amb la perspectiva dels anys em sembla evident. Un dels factors determinants va ser, molt probablement, la introducció del sintetitzador al mercat ‘global’: una nova generació d’instruments electrònics es comercialitzava en botigues especialitzades, i a preus assequibles per al gran públic. Això va significar, entre moltes altres coses, que ja no era necessari ajuntar-se amb altres músics per crear una banda, ni anar a un gran estudi de gravació per fer una maqueta, ni saber tocar la guitarra per fer una cançó, o dependre exclusivament d’un segell discogràfic per a fer un disc. L’electrònica era a l’abast de tothom, el punk s’estava esgotant i quelcom semblant a una ‘nova música’ apareixia del no-res, o això semblava.

Nous artistes, nous sons… tot i que a Barcelona hi arribaven amb compta-gotes, ensenyaven una nova manera de fer, d’entendre i, sobretot, d’escoltar la música totalment innovadora; grups com ara Ultravox, Joy Division, Kraftwerk, Tuxedomoon, Human League i tants d’altres, incorporaven entre al seu instrumental aparells com ara sintetitzadors, caixes de ritmes i d’altres aparells electrònics d’estètica futurista que van captivar molts joves desencantats i avorrits d’escoltar sempre la mateixa música… I el seu discurs, pròxim al moviment punk tot i que més introspectiu o intel·lectual, encaixava a la perfecció amb la realitat quotidiana d’aquesta generació. Érem en plena guerra freda, i les promeses d’un món millor es descobrien aleshores com a fal·làcies d’una societat industrial en decadència; en conseqüència, el desencís era un sentiment molt estès sobretot entre les generacions més joves. En resum, s’obrí una finestra amb infinites possibilitats: multitud de sons diferents, estranys i desconeguts eren a l’abast de joves inquiets amb ganes de trencar amb el passat. I no necessitaven ser bons músics, tenir un estudi de gravació, disposar de molts diners o tenir uns mínims coneixements musicals; ara podien fer-ho.

Un BCNmp7 per a descobrir l’escena new wave i industrial

L’objecte d’aquesta sessió és conèixer o entendre una mica millor com va assimilar aquest nou paradigma l’escena musical de Barcelona : a través de tres músics pioners de la nostra ciutat volem saber què o qui els va inspirar per a trencar amb les convencions ‘musicals’ del moment i com s’ho van fer; la seva relació i/o connexió amb altres grups i segells discogràfics, com organitzaven els concerts, com publicitaven la seva música, de quina manera el públic va assimilar aquesta ‘nova música’, la percepció dels mitjans de comunicació i el públic en general respecte a aquests ‘nous sons’, quins problemes o dificultats hagueren d’afrontar per a tirar endavant el seu projecte i, en definitiva, com la introducció d’aquests nous instruments electrònics els van portar a fer quelcom que aleshores molt poca gent feia a Barcelona, i la poca que ho feia, era sovint ignorada.

Aquests tres artistes seran:

Macromassa

Víctor Nubla: una de les figures més rellevants de la música experimental del nostre país. Artista multidisciplinari de ment inquieta, és músic, teòric, assagista, activista de l’experimentació. Escriptor, ideòleg, programador, editor, agitador cultural i creador, juntament amb Jun Crek, d’un dels grups referents de la música Industrial: Macromassa. La seva trajectòria és una part fonamental de l’escena d’avantguarda de Barcelona dels últims trenta anys.

Gat: músic i fundador de bandes de referència i pioneres a Barcelona com ara Ultratruita i posteriorment New Buildings, més emmarcades en el moviment New Wave. És també fundador del segell discogràfic G3G des de finals de la dècada dels 80; un projecte sorgit inicialment per cobrir el buit existent en l’àmbit artístic i compromès totalment amb l’escena musical, alhora que s’allunya dels cànons més comercials de l’època. Pascal Comelade, Jakob Draminsky, Oriol Perucho, Macromassa, Raeo (Mark Cunningham), Pau Riba, Juan Crek… són només alguns dels noms que entre molts altres figuren en el seu ampli catàleg.

J.J. Ibañez: fundador del grup badaloní Kremlyn a principis dels anys 80 i artista també molt actiu en l’escena electrònica de Barcelona a principis dels anys 90. Kremlyn fou una formació que es pot considerar Tecno-Pop que, tot i que no aconseguí gravar cap disc, va ser molt activa entre 1982 i 1986. Avui en dia podem considerar a Kremlyn una de les poques bandes musicals catalanes que s’emmarquen dins l’estil Tecno Pop de Barcelona, particularment, amb un so molt genuí i interessant. L’any passat Domestica Records va editar un dels seus primers concerts en directe, amb molt bona acceptació també entre el públic més jove, i es preveu que s’editi un disc de llarga durada amb les cançons d’estudi l’any pròxim.

Tot seguit podrem disfrutar, per primera vegada a Barcelona, de les actuacions de dos representants i hereus d’aquesta ‘nova’ escena:

Ultratruita

Tvnnel: una veu greu i profunda, lletres àcides i nostàlgiques diluïdes en la fredor dels seus ritmes i sons programats. TVNNEL neix el 2013 com a projecte en solitari de l’artista Tono Inglés (Polígono Hindú Astral, Roman Skirts). Tres sintetitzadors i un seqüenciador a mà ens submergeixen en un túnel subterrani, on conflueixen el ball i la melancolia. Intentant allunyar-se de les propostes “revivals”, TVNNEL busca nous camins entre l’electro, el synth pop i l’industrial. Fredor maquinal i calor humà combinats en una interessant i personal proposta, amb un plantejament musical i amb una posada en escena que aposta clarament per la reducció, el minimalisme i l’autoproducció.

Phillipe Laurent (França): artista plàstic, músic i dissenyador en actiu des de principis dels anys 80, ja compta amb una discografia i producció audiovisual molt extensa i es una de les personalitats amb més renom internacional dins l’escena Minimal-Synth. Ja sigui treballant amb codis gràfics o codis digitals, arts plàstiques o música, l’enfocament i l’objectiu de Laurent és sempre la investigació sobre la percepció dels signes i dels símbols en les persones. Com a artista multimèdia, Laurent sempre ha estat un innovador que ha incorporat noves tecnologies per compondre obres gràfiques o musicals. Als anys 90 la seva obra aconseguí una gran difusió amb un seguit de concerts a França i Alemanya mitjançant el disseny de peces complexes que barrejaven diverses tècniques avançades. Les seves pintures o l’efecte il·lusori de tipografies sobre un fons monocrom plantegen una pregunta vers la relació entre els signes i els significats. Philippe Laurent desenvolupa ideogrames abstractes, amb l’objectiu de no repetir la mateixa figura dues vegades, com si l’escriptura d’un continent perdut o d’un llenguatge original fos un codi que ha precedit totes les altres llengües i que ara s’ha perdut. Aquest joc de l’ambigüitat planteja una pregunta fonamental sobre l’estat ontològic del llenguatge escrit a les nostres societats occidentals. Philippe Laurent ha desenvolupat un ampli estudi personal de les formes dels primers símbols i lletres que condueixen a la ‘sublimitat’ d’un alfabet esotèric.

Per a més informació: https://www.facebook.com/events/1376191062655896/?fref=ts

Una música incontrolable

febrer 28th, 2014 1 Comment

Per Sidewalk Bookings i Los 4 Cocos

«El Cost de Smokescrees va ser de 153 lliures. Era fàcil, era econòmic, corre i fes-ho! El mitjà pot haver estat tediós, però està canviant ràpidament. Així que si pots entendre-ho, reuneix un grup. Ara és el teu torn». Així ho explicaven a la contraportada del seu segon single els Desperate Bicycles. Era una invitació a l’acció, a ajuntar un grup de persones i, simplement, fer-ho. Desperate Bicycles es van formar amb l’únic propòsit de demostrar com n’era, de fàcil: del seu primer assaig havien de sortir les seves primeres cançons i un primer single. Era el març del1977, a Anglaterra. De la llavor del punk van néixer molts grups disposats a funcionar al marge de la indústria, no sols per raons estètiques, sinó també vitals i polítiques.

L’autogestió és un concepte més antic que les sigles DIY («fes-ho tu mateix», en anglès) i n’és la base, la idea anarquista de la societat que pren consciència i comença construir el seu futur, transformant l’estructura productiva i gestionant-la col·lectivament amb la participació de tots els individus quela formen. Traduït a un disc, es tracta de participar com a grup prenent les teves pròpies decisions en totes les parts del procés, prendre el control del teu art i el que l’envolta, perquè el «mitjà» també és el «missatge».

Pharmakon

Quan el CCCB va contactar amb nosaltres, de seguida vam tenir clar el que volíem: aprofitar la invitació per fer un concert que, difícilment, es podria fer d’una altra manera i intentar ensenyar alguna cosa de la música que ens uneix Sidewalk Bookings i Los 4 Cocos en un context nou per als grups i per a nosaltres mateixos. Així que, com que el BCNmp7 organitza les sessions al voltant de temes, en el nostre cas aquest seria la «música incontrolable» que ens aglutina.

El primer que vam fer va ser buscar alguns nexes d’unió: un artista que poguéssim programar qualsevol dels dos col·lectius i organitzar la sessió al seu voltant. També teníem clar que havia de passar alguna cosa especial i, sobretot, s’havia de veure reflectida la nostra manera de fer les coses, encara que fos en un context en un principi tan aliè com el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Totes les opcions possibles eren, musicalment, força agressives i totes acabaven quadrant amb Una Bèstia Incontrolable.

Una Bèstia Incontrolable toquen sovint a Barcelona, però per veure’ls t’hauràs d’espavilar, són un grup autònom al marge del circuit de sales o festivals, amb arrels en una escena molt concreta, però amb un so fora de clixés estilístics. Neixen del punk per expandir-se i cremar més enllà del punk o del hardcore. Ells mateixos van suggerir Pharmakon i Coàgul per compartir sessió i poder col·laborar-hi. Dos projectes amb els quals comparteixen arrels, però no necessàriament estil. Són arrels que s’estenen pel món perquè el circuit del punk no és una habitació tancada. La gestió col·lectiva, l’ajuda mútua, tenen tentacles que arriben molt més enllà dels grisos edificis de les ciutats. Parlem de punk, però parlem també d’altres coses. Nosaltres mateixos (Los 4 Cocos i Sidewalk Bookings) intentem funcionar de manera autònoma, no com a estil (l’indie), sinó com una actitud davant de la vida, com una manera particular de fer les coses. Com deien Desperate Bicycles, només falta fer-ho. No té cap mèrit.

Una bèstia incontrolable

D’això tracta Una música incontrolable, de música nascuda en llibertat, unida per una actitud davant de la vida i una sensibilitat que no implica un estil concret. El 6 de març escoltareu un directe torbador, música agressiva que pretén sacsejar-vos sense dir-vos el que heu de fer. Esperem que us serveixi de porta d’entrada a una Barcelona diferent i millor que la que ens ensenyen cada dia. Per a nosaltres ho està sent.

Coàgul

Com si es tractés d’una pel·lícula de Lucio Fulci, Marc O’Callaghan, àlies Coàgul, afirma, sobre les dues cançons que formen part d’un dels seus cassets, Janitor, que la «seva música pretén obrir les portes del cel i l’infern». I, tot i que, tal com passa amb el director de cinema de terror italià, penses que això seu té més a veure amb l’infern que amb el cel, raó no li falta. Seguint amb els símils cinematogràfics, les cançons del català podrien ser la banda sonora dels treballs més bojos de Shinya Tsukamoto; tal com les pel·lícules del pare del cyberpunk cinematogràfic, Coàgul és sorollós, produeix sons industrials i electrònics de demolició, i reflexions des del més enllà d’una visceralitat que t’explota ala cara. En definitiva, O’Callaghan posa banda sonora al dia a dia que vivim en una deshumanitzada societat industrial i tecnològica. I aconsegueix ser un crit d’alerta, furiós i personal, a fi que tots ens despertem de la letargia.

Marc O’Callaghan (Coàgul) © Joan Teixidor

Una Bèstia Incontrolable

Una Bèstia Incontrolable és una d’aquelles propostes que traspassen fronteres, tant mentals com físiques. Han anat de gira pels Estats Units, on els reben com els herois del punk més primitiu i cridaner. Però, ben pensat, això és el de menys. Els catalans són igual de bons creuin la bassa o no. Per aquí els podem veure per cases ocupades, casals i sales que han hagut de suportar les seves tempestes sòniques. Unes tempestes que van cristal·litzar fa pocs mesos amb la publicació del seu primer disc oficial, Observant com el món es destrueix, un àlbum ple de fúria, ràbia i soroll, com els seus concerts, en què entreguen nou cançons que són cops de peu a l’estómac. Però no són cops de peu que et deixen amb el cos mig doblegat, sinó d’aquells que criden a l’acció, a fer alguna cosa en aquest món que tot indica que se’n va a la merda. El discurs intel·lectual i musical d’Una Bèstia Incontrolable no és críptic, i darrere de les seves sobredosis de decibels que reps en la primera escolta i l’espant que pot produir en aquells que no estan familiaritzats amb el seu so, hauria d’obrir les ments de tots aquells oients que pensen que el punk i el hardcore més atàvics, DIY, furiosos i lliurepensadors, no són plat del seu gust.

Pharmakon

L’encarregada de tancar aquesta sessió serà Pharmakon, el projecte de noise-neuròtic de Margaret Chardiet, novaiorquesa de només 23 anys i ja amb uns quants anys d’experiència sobre l’escenari. Està activa com a Pharmakon des del 2007 quan va autoeditar el seu primer CD-R. Filla de punks i d’una de les figures que van ajudar a edificar l’espai multitasca i meca de l’experimentació contemporània, Red Light District (a Far Rockaway), Margaret Chardiet va créixer assistint a concerts punk en mítiques sales DIY com ABC NO Rio o C Squat, a més d’assistir a house shows cada setmana. Relacionada àmpliament amb l’escena avantgarde i centrada en l’experimentació noise/improv, Margaret va entrar en aquest món per la banda més extrema, tant a escala musical com de contingut. Pharmakon té una presència sobrenatural a l’escenari i ella mateixa descriu les seves actuacions com un exorcisme en el qual treu els seus dimonis per confrontar el públic a sensacions incòmodes, per la qual cosa podem esperar un directe esquinçador i imponent amb invocacions i crits diabòlics.

Pharmakon

La primera sessió del BCNmp7 Una música incontrolable tindrà lloc el dijous 6 de març de21 a24 h al Teatre del CCCB.

Més informació al web del CCCB

El dilluns, a les 12 h, regalarem 5×2 entrades a través del nostre compte de Twitter @CCCBmusica.

12345...»