Posts Tagged ‘Bcnmp7’

BCNmp7: Què ens espera aquest 2014?

febrer 26th, 2014 3 Comments

Nous programadors

El cicle musical #BCNmp7, a més de «concebre la música com a art i experimentació, un trampolí per gaudir de noves experiències musicals i una aventura comunitària que pretén vincular la música a l’entorn social», es presenta com «un espai on es posen en harmonia i en contradicció els valors i les formes d’una època». Amb aquesta vocació, el 2014 hem volgut implicar deu professionals que programen activitats musicals a Barcelona, amb recursos o sense, plogui o hi hagi futbol, amb patrocinadors o sense, sobris o ebris, sense esperar l’ocasió, provocant-la. Deu programadors (col·lectius culturals o programadors individuals) amb una concepció pròpia de la música i del que implica ser programador musical, una mirada humana i treballada, lluny de l’humanitarisme, el mercantilisme o les tendències.

Objectiu: cinc sessions, dos programadors per sessió en diàleg per tal d’establir un tema i un programa que desenvolupi i justifiqui aquest tema. Més que buscar friccions innecessàries (un format que està molt a l’alça, el de les «batalles» entre músics, programadors, conferenciants), el que es pretén és provocar un diàleg fructífer que permeti una mirada més ampliada de cada sessió. Les sessions estaran protagonitzades pels col·lectius/programadors següents: Sidewalks Bookings / Cuatro Cocos / Domestica Reccords / Boston Pizza Records / Gent Normal / La Fonoteca / Sones / Aurelio Santos / Nativa-Indigestió / Internet 2.

Sessió 1 / 6 de març / Una música incontrolable

Programada per Sidewalk Bookings i Los Cuatro Cocos

Aquesta sessió es fixa en aquells col·lectius que fan del DIY (do it yourself –fes-t’ho tu mateix–) el seu modus vivendi, fora del circuit de la ciutat, fora de les «tendències» o els estils que molts grups acaben clonant de les revistes musicals. Per aconseguir-ho, es farà un debat amb els seus protagonistes, però això només serà el preàmbul per donar pas al nucli de la sessió, tres actuacions que buscaran la complicitat/col·laboració mútua: Pharmakon (electrònica industrial –Nova York–), Una bèstia incontrolable (hardcore, punk –Barcelona–) i Coàgul (industrial, ocultisme –Barcelona–). Una experiència musical basada en l’energia del directe i fora de tot control. O com deia Alberto Alegre fent referència a The Ex, aproximadament: «qui no arrisca en la vida, tampoc no arrisca en la música». Sidewalk Bookings és una promotora de concerts amb seu a Barcelona que també fa d’agència a tota la Península. Actius des de finals del 2010, treballen amb un ampli espectre musical i han organitzat concerts de grups com Tyvek, Gala Drop, Ocellot, Barn Owl, Umberto, Sun Araw, Sightings, Steve Gunn o Lucrecia Dalt. Los 4 Cocosés un col·lectiu de Barcelona dedicat a muntar concerts sense finalitat de lucre en què tots els diners recaptats va a parar als grups. Entre altres grups, han treballat amb Mujeres, Extraperlo, Sean Nicholas Savage, Las Ruinas, Sisu, Tarántula o els Surfing Sirles.

Pharmakon

Sessió 2 / 16 d’abril / L’assimilació de la New Wave

Programada per Domestica Records i Boston Pizza Records

Una aproximació als inicis de l’escena electrònica més desconeguda i avantguardista sorgida a principis dels anys vuitanta a Barcelona, amb testimonis d’artistes que van formar part d’un moment irrepetible en la història de la música com Víctor Nubla (Macromassa), J.J. Ibañez (Kremlyn), Gat (New Buildings, G3G Records) i les actuacions de Philipe Laurent (Minimal Wave) i Tvnnel (Roman Skirts/Polígono Hindú Astral). Boston Pizza Records és un segell independent de Barcelona que va començar a finals del 2010. Domestica Records és també un segell independent barceloní el catàleg del qual gira al voltant de diferents gèneres musicals com són la new wave, l’industrial, el krautock, l’electro, l’experimental, el post punk i el synth pop, entre d’altres.

Coàgul

Sessió 3 / 15 de maig / Me mata pero me gusta: Zeidun (una genealogia musical)

Programada per Gent Normal i La Fonoteca

La majoria de grups de música comencen tocant perquè sí, per pura amistat, la música és gairebé una excusa per a la reunió social, tot i que també el mitjà a través del qual molts adolescents van començar a expressar la seva relació (entusiasta, tot i que sovint conflictiva) amb el món. Zeidun va ser un d’aquests grups, però és alguna cosa més, és la llavor de moltes bandes (Les Aus, Els Surfing Sirles, Joan Colomo, Esperit!…) que actualment són referents en el nostre circuit musical català, tot i que algunes d’elles ja s’hagin dissolt. Sense ànims de fer una sessió nostàlgica, aquesta sessió vol ser una festa, un homenatge, una celebració, un dia per gaudir del «pare» i dels «fills». La sessió contindrà càpsules audiovisuals documentals fetes per a l’ocasió per Gent Normal, les actuacions de Zeidun i el seu llegat, i algunes sorpreses. Els programadors, cauts i amants del suspens, ens conviden a guardar silenci sobre l’alineació final dels músics, ja tancada, inequívocament emocionant. Jordi Puntí, d’El Periódico, va dir de Gent Normal: «A Viva Veu o Gent Normal són altres col·lectius que es prenen molt seriosament això d’estar a l’última i informar, i a més amb un disseny modern, clar i divertit. El seu exemple dinàmic, un punt subversiu i sense refusar el que és recòndit, contrasta amb la lentitud que sol transmetre la Cultura (així en majúscules)». La Fonoteca és un col·lectiu obert establert entre Madrid i Barcelona dedicat a la música espanyola amb l’objectiu, des del 2008, que van començar, de construir una plataforma per al suport i la promoció de la música del país, dins i fora de les seves fronteres. Va començar com a arxiu, però actualment fan booking i managementde grups, a més de programar concerts.

Una bèstia incontrolable

Sessió 4 / 2 d’octubre / Com més lluny: més a prop

Programada per Sones i Aurelio Santos (What The Fuck Jam Sessions).

La sessió posarà èmfasi en la força del moment, la improvisació, les trobades inesperades i les sorpreses musicals a partir d’una actuació única que portarà sobre l’escenari músics que fins ara vivien, sense saber-ho, amagats els uns dels altres. El públic es concebrà com un instrument més. De moment no podem oferir més informació: The Rest is Silence.

Sones és un segell discogràfic, promotora de concerts, agència de management i proveïdor de continguts en l’àmbit cultural. A més a més, tenen projectes en l’àmbit de l’educació (Minimúsica) i la literatura (Libros de ruido). Alguns dels artistes amb els quals han treballat: Anímic, Christina Rosenvinge, Dean Wareham, Doble Pletina, Klaus & Kinski, Le Pian, Los Carradine, Maria Rodés, Mick Harvey, Nacho Vegas, Miqui Puig, Pony Bravo, Za! o The New Raemon, entre d’altres. Aurelio Santos és des del 2001 darrere de les What the Fuck jam sessions del Jamboree, un pilar de la hibridació musical, on grans saxofonistes, pianistes o trompetistes de jazz compartien escenari amb músics de hip hop o spoken word o, fins i tot, l’electrònica.

Sessió 5 / 27 de novembre / Polítiques musicals

Programada per Jordi Oliveras (Indigestió-Nativa), Carlitos Carbonell (Internet 2), amb la col·laboració de Marc Balfagon (Fundación Robo).

Sota el títol «Polítiques musicals» la sessió vol treballar polièdricament el binomi política-música. La política no sols passa pel titular o la frase de torn, tot és polític, el que fem i com ho fem. Els convidats són músics implicats políticament, no sols pel que fan amb la seva música, sinó també pel que fan amb la seva vida. Un d’ells és Dick El Demasiado, músic i locutor de ràdio compromès i amb una llarga trajectòria professional, que vindrà a fer la seva performance de cúmbia digital. El segon convidat, molt proper en l’estil, però allunyat en les formes de Dick El Demasiado, està pendent d’una última confirmació. La sessió s’estructurarà com si es tractés d’un programa de ràdio en diferit amb actuacions en directe.

Finalment, hi ha dos elements més a destacar: el primer és la reflexió sobre el binomi «política-música» que es filtrarà en la gravació radiofònica a partir d’una trobada prèvia amb testimonis i experts sobre el tema; el segon és la interacció dels artistes amb el territori i la implicació de la institució amb aquest territori. Aquí és on entra la Fundació Robo. Des d’ara fins al novembre, programadors, músics i col·laboradors aniran desenvolupant tots aquests elements que es comunicaran, amb els noms definitius, a la tardor.

Nativa és una publicació musical bimestral editada per Indigestió, dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Aborden la «música de proximitat», enfront la cultura mediàtica global, la indústria musical, sense limitacions de gènere musical. Indigestió es va crear el 1995 i és una organització professional sense finalitat de lucre que pretén promoure la cultura musical des d’una perspectiva ciutadana. Com diuen a la seva pàgina web: «el nostre eix principal no és la promoció dels artistes o del negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes». Indigestió també van ser responsables del cicle Hipersons i, actualment, d’un fòrum cultural anual.

Carlitos Carbonell és la persona que hi ha al darrere d’Internet 2, un grup d’avantguarda musical, amb una posada en escena que està a mig camí entre el Walt Disney més experimental i el DIY més arty. Carlitos Carbonell té un univers propi molt peculiar, s’hi troben la comèdia romàntica i el nerd. Va ser l’encarregat de la música del programa de ràdio El Diferencial (RTVE) i, com a programador, és responsable d’haver portat rareses com NSHR (Portland, noise), La Veuve Moustache (Tokyo, cabaret) o Mishe Moishe Moishele (París, electro).

La Fundació Robo és un projecte col·lectiu sorgit arran del 15M. Els membres fundadors en són Karlos Osinaga (Lisabô, Bidehuts), Joseba Irazoki (Atom Rhumba), Roberto Herreros (La Dinamo), però a poc a poc s’hi han anat incorporat més i més grups. Nacho Vegas, Fasenuova, Mursego, Diploide, Albert Pla, Fernando Alfaro, Refree o Sílvia Pérez Cruz en són alguns.

Si voleu estar-ne informats puntualment, seguiu-nos a: @CCCBmusica #BCNmp7

Posted in Sin categoría el febrer 26th, 2014

Tags:

BCNmp7: L’edició 2013

febrer 19th, 2014 No Comments

El BCNmp7. Músiques en procés és un cicle musical estable que neix l’any 2006 com un projecte del CCCB amb la voluntat de subratllar l’especificitat musical de Barcelona, sense oblidar els intensos vasos comunicants entre ciutats, regions i tendències globals. Sobre el projecte es pot recuperar el post que vam fer anunciant la programació del 2013.

L’any passat, hi va haver dues grans novetats dins el cicle: en primer lloc, vam engegar un twitter de les activitats musicals del CCCB (@CCCBmusica) i, en segon lloc, es va obrir la proposta a nous programadors per a l’ocasió, deixant a A Viva Veu, Àlex Gómez-Font i Lluís Nacenta l’articulació dels continguts de les sessions, programadors que treballen en àmbits musicals molt diferents per a públics no homogenis.

Les cinc sessions van girar al voltant de cinc temes: Prescriptors (A Viva Veu), Música analògica (A Viva Veu), El rock progressiu dels setanta a la Península (Àlex Gómez-Font), Cultura de Clubs (A Viva Veu) i Minimacció (Lluís Nacenta).

La sessió de Prescriptors (A Viva Veu) va abordar un tema molt vigent: com s’orienten els productors i consumidors musicals a través de l’allau d’informació musical que pobla la xarxa? La pregunta es va il·lustrar amb un debat protagonitzat per Isaac Marcet (Playground), Andy Votel i Brian Shimkovitz i moderat per Carles Novelles (Scanner FM, Red Bull Music Academy, Radio 3) i es van poder veure els directes d’Andy Votel i Brian Shimkovitz (era la primera vegada que venia a Barcelona), dos importants «prescriptors» musicals a escala internacional.

Andy Votel © Miquel Taverna

La sessió de Música Analògica (A Viva Veu) va voler posar de relleu aquells músics que, en lloc d’aprofitar les facilitats que ens brinden les eines de producció musical digital, segueixen sent fidels als mètodes de producció analògica, parant més atenció a com es genera el so, la música, que no pas en el sol fet de generar-la. El públic va poder assistir a les actuacions de Zombie Zombie, un grup francès de synth-pop seqüenciat amb sintetitzadors i que, en les seves actuacions en directe, fan ús d’aparells i instruments musicals vintage; Akron, amant de les bandes sonores de pel·lícules oblidades i la library music, que s’estrenava a l’escenari, i, finalment, Diego Garcia, un enginyer informàtic que es construeix els seus propis aparells electrònics i que, amb una posada en escena retrofuturista (per les màquines, no pel personatge), va interpretar la seva música progressiva, electrònica, primitiva, arrelada en els anys setanta.

Akron © Miquel Taverna

Precisament va ser la tercera sessió on el rock progressiu dels setanta a la Península es va desplegar. La sessió la va programar Àlex Gómez-Font, la persona que s’ha dedicat més a estudiar aquest període i context musical i que va aconseguir, per a l’ocasió, reunir la mítica banda Máquina! (una part d’ella), que va fer un repertori clàssic de l’època acompanyada per la banda Asimètric. El públic, amb una mitjana d’edat superior a l’habitual, no podia quedar-se quiet a les cadires escoltant els hits de la seva època. La sessió també va recuperar un altre dels protagonistes de l’època, el multifacètic Toti Soler, que va interpretar La guitarra catalana, el concert que recull algunes de les seves obres que més prestigi li han donat per la renovació musical que van suposar. Per tancar la premissa d’Àlex Gómez-Font («hi ha vida més enllà de la Nova Cançó»), el mateix programador va establir un debat amb el periodista Karles Torra, per endinsar-nos en el context social i musical de l’època.

La quarta sessió, programada per A Viva Veu, va posar sobre la taula l’innegable revival que es viu de la Cultura de Clubs, no només arran del llibre dedicat a Sideral o el documental dedicat al Nitsa; l’auge de la «cultura musical de festivals» ha fet evident la necessitat de recuperar alguns contextos de recepció musical en què l’experiència pugui defugir la massa, el repertori il·limitat d’artistes i la interferència permanent. Aquests espais són els clàssics clubs, origen de la música electrònica, alguns dels quals van crear un autèntic «escenari» musical a Barcelona. Per recordar-ho, els programadors van demanar a gent vinculada amb la música que ho havia viscut en primera persona (com Javier Blánquez, Albert Guijarro, Miqui Puig, Frankie Pizá, entre d’altres) d’escriure un text, que va ser recollit en un fanzine que es va repartir, gratuïtament, durant la sessió. Les actuacions musicals van anar a càrrec de Headbirds (Barcelona) i l’esperat Dean Blunt, músic de Nova York, personatge enigmàtic, misantrop explícit i, actualment, el focus d’atenció de molts aficionats a aquest tipus de música. Blunt va estrenar formació per al concert.

Dean Blunt © Miquel Taverna

Finalment, va tancar el cicle una sessió titulada «MinimAcció», programada per Lluís Nacenta. Aquesta sessió, com l’anterior, establia un pont entre un passat immediat, en aquest cas la música minimalista anglosaxona de Steve Reich, amb la de Roger Goula (compositor establert a Londres), tot passat pel filtre dels músics d’Experimental Funktion (Vera Martínez Mehner i Jonathan Brown del Quartet Casals, juntament amb la violoncel·lista Erica Wise i Elena Rey). El quartet, després d’un debat introductori que va ajudar la gent a comprendre millor aquest corrent musical, va interpretar Different Trains de Steve Reich i Asteroseismology, la peça que Roger Goula va composar per a l’ocasió en una première mundial com a resposta a l’obra de Reich. El públic, també renovat, va poder gaudir de l’impactant directe d’uns intèrprets immillorables.

Experimental Funktion © Miquel Taverna

Posted in Sin categoría el febrer 19th, 2014

Tags:

Minimacció, l’última sessió del BCNmp7

novembre 25th, 2013 1 Comment

Lluís Nacenta, programador de l’última sessió del BCNmp7 que porta per títol MINIMACCIÓ, ens introdueix a la música minimalista i a les peces de Steve Reich i de Roger Goula que tocaran Experimental Funktion. La sessió, que tindrà lloc el dijous 5 de desembre a les 21 hores al Teatre CCCB, estarà encapçalada per una introducció de la mà del programador, dels músics i del compositor Roger Goula. Aprofitem per recordar-vos que el dilluns 2 de desembre sortejarem via Twitter 5×2 entrades. Més informació a @CCCBmusica.

Hi ha músics i crítics (els més conservadors generalment) que consideren la música que anomenem minimalista una música pobra i esquemàtica. Més que intentar refutar aquesta afirmació —cosa que té un interès molt relatiu—, el que em sembla que val la pena és procurar comprendre-la bé, descobrir a quina idea de la música respon.

És cert que les dues peces que presentem en aquesta sessió, Asteroseismology de Roger Goula i Different Trains de Steve Reich, poden ser qualificades d’esquemàtiques en cert sentit. Les dues parteixen de motius melòdics i rítmics fàcilment reconeixibles i articulen el discurs musical sobre la base de la repetició d’aquests motius. Quan el material ja ha donat prou de si, es pren un altre motiu i es procedeix de la mateixa manera —per descomptat estic simplificant les coses, però aquesta és la primera impressió que les dues peces produeixen a l’oïda. Aquesta mena de construcció per repetició no s’aplica només a l’articulació del discurs al llarg del temps. A Different Trains, per exemple, la formació instrumental fonamental, el quartet de corda, també es troba repetida. Per aconseguir una sonoritat més plena que la d’un sol quartet, el que fa Steve Reich no és ampliar la partitura perquè la toqui una orquestra de cambra, sinó que fa sonar quatre quartets de corda a la vegada (tres de gravats prèviament, i que sonen pel sistema d’altaveus durant l’execució de la peça, el tercer tocant efectivament damunt l’escenari).

Però que una peça tingui una estructura esquemàtica, o una instrumentació esquemàtica, no vol dir que sigui pobra. Creure que aquestes peces són pobres suposa tenir una idea formalista de la música, pensar que la música es redueix a la seva estructura, a la forma en què està organitzada. O pot suposar també tenir una idea essencialista de la música (aquesta era la posició de Schopenhauer): creure que la música només diu veritats inefables, que no es poden traduir en cap altre sistema de signes. En última instància, les dues postures són equivalents: tant se val creure que la música no diu res com que diu les veritats més profundes, en tots dos casos la convertim en una cosa isolada, que es justifica i s’explica per si mateixa.

Per contra, si no pensem que la música és una cosa isolada, si l’escoltem amb relació a allò que passa al seu entorn, i ens fixem en el que fa i en el que ens diu en aquest entorn, haurem d’admetre que hi ha altres coses, més enllà de la seva estructura interna, que poden fer-la rica i complexa. Steve Reich qualifica Different Trains de documentary music (música documental). El terme és interessantíssim: diu que la peça és narrativa (res d’extraordinari fins aquí), però, encara més, situa allò que la música explica no en el terreny de la ficció, sinó de la realitat. El valor de document de la peça procedeix, argumenta Reich, del fet que la història no s’explica posant música a un text, sinó inserint a la música, mitjançant enregistraments, les veus dels protagonistes de la història, i calcant els jocs melòdics de la peça (els motius esquemàtics dels quals parlava abans) sobre les entonacions d’aquestes veus.

Potser no es tracta tant de la presència real de les veus —per descomptat l’enregistrament d’una veu no n’és la presència mateixa—, com del seu valor de testimoni, del seu caràcter documental. Així com una pel·lícula documental ha d’estar ben construïda en termes cinematogràfics, aquesta peça ha d’estar ben escrita en termes musicals, tan ben escrita com qualsevol peça de ficció musical (si se’m permet l’expressió). Passa, però, que ja no en podem mesurar el grau de complexitat només per la riquesa de l’estructura interna. Ara la peça té relació directa amb elements que no són musicals, i el seu sentit, allò que fa i diu amb relació a l’entorn on sona, deixa de ser inefable, com era quan es trobava tancada sobre si mateixa, per convertir-se en problemàtic, quelcom que es dóna en la fricció entre coses heterogènies o, en paraules de Diedrich Diederichsen, «en la confrontació entre signes i no signes». Si inefable vol dir tancat i inaccessible, problemàtic significa obert i disponible.

Aquesta és una música que es toca amb les coses, d’aquí la seva forta capacitat d’evocació.

  • Different Trains, de Steve Reich

«Differents Trains (1988), de Steve Reich, és una peça cabdal del minimalisme nord-americà. Escrita per a quartet de corda i electrònica, es basa en el record d’infantesa dels viatges reiterats que va haver de fer, entre el 1939 i el 1942, de costa a costa dels Estats Units. Els seus pares estaven separats, la mare vivia a Los Angeles i el pare a Nova York (aquesta és la causa per la qual va haver de fer tants cops aquest viatge) i Reich es recorda pensant, durant aquells trajectes fascinants realitzats en els anys de la Segona Guerra Mundial, que, en la seva condició de jueu, si en lloc de ser als Estats Units es trobés a Europa, probablement viatjaria en uns altres trens, camí d’un camp de concentració. D’aquí la idea de different trains. La peça es basa en enregistraments de fragments de veus, dels tutors que l’acompanyaven en els viatges, d’operaris dels trens, i també de supervivents dels camps de concentració nazis. De l’entonació natural d’aquestes veus parlant sorgeixen, per imitació, totes les melodies de la peça.»

  • Asteroseismology, de Roger Goula

«Inspirada en els sons que arriben a la Terra provinents de l’espai, Asteroseismology, per a quartet de corda i electrònica, desenvolupa fins a les darreres conseqüències els recursos expressius del minimalisme musical, fent-se ressò de la tradició iniciada per músics com Steve Reich o Michael Nyman. La peça revela clarament l’àmplia experiència del compositor en l’escriptura de música per a cinema: una música amb una forta capacitat evocadora, i d’establir tonalitats emotives sobre la base dels colors harmònics i instrumentals. Asteroseismology ha estat un encàrrec d’Experimental Funktion i es presenta al CCCB en estrena mundial.»

  • Experimental Funktion

«Fundat el 2011 a Barcelona, Experimental Funktion és un grup instrumental de formació variable, orientat a la interpretació de la música contemporània, amb un interès especial en la recerca de noves formes d’organització instrumental i compositiva. El seu repertori se centra particularment en la tradició de la música experimental nord-americana, en l’obra de compositors com John Cage i, molt especialment, Morton Feldman. Els membres estables del grup són la violinista Vera Martínez Mehner, el viola Jonathan Brown (ambdós membres del prestigiós Quartet Casals) i la violoncel·lista Erica Wise. Tots ells tenen la particularitat de combinar la més alta solvència i prestigi en la interpretació del repertori clàssic amb la intrepidesa intel·lectual i estètica de voler explorar nous camins musicals.»

Experimental Funktion © Linda Valdés 2012 sota llicència CC BY-NC-SA

Posted in Sin categoría el novembre 25th, 2013

Tags: , , , , ,

Cultura de club: La dinàmica inalterable de “sortir de nit” del nostre país és sortir a evadir-se

octubre 2nd, 2013 7 Comments

Aquest és un dels articles que formaran part del fanzine sobre cultura de clubs que s’està preparant per a la propera sessió del BCNmp7 (divendres 11 d’octubre al Teatre del CCCB). Músics, discjòqueis, periodistes musicals… escriuen sobre el fenomen. Existeix o va existir la cultura de club? 

En aquest cas, l’article és de Txarly Brown, a qui reconeixereu per ser un paio amb poc cabell i unes ulleres molt grans. A banda d’això, per a mi és una de les persones que dins l’underground de Barcelona, i probablement de l’Estat, em mereixen un gran respecte.

Arnau Sabaté, programador BCNmp7 Cultura de Clubs

Actuació de Txarly Brown a BCNmp7 Neocalorrisme
© Albert Uriach, CCCB 2012

Doncs sincerament jo sempre vaig creure que això de la “cultura de club” va ser una manera bonica de convèncer-nos, una minoria, que aquí la gent sentia interès per la música i els corrents artístics que es generaven als clubs. Quan parlo d’una minoria em refereixo als melòmans, discjòqueis, periodistes i gent interessada en la música que consumeix, compra i llegeix o indaga habitualment sobre música. Crec recordar que algú va voler definir com cultura de club el que passava als clubs moderns a principis dels 90. És a dir, que la gent hi anava a descobrir coses i, per tant, aprenia quelcom. Això era cultura de club? Els que anàvem a veure discjòqueis per saber què s’estava coent, suposo. Els que al·lucinàvem amb els test pressing del nou disc de tal o amb la raresa que descobríem en la visita de tal altre. Generalment eren els discjòqueis estrangers que visitaven el nostre país el que despertava més interès quan això no era una moda ni un corrent. Em refereixo al període 1990-2000, quan començava l’enfonsament de la indústria discogràfica local de la mà del compact disc, invent obsolet el dia del seu naixement, que va propiciar la transformació de la música en sèries xifrades d’uns i zeros. I que actualment, gràcies a la teranyina teixida pels grups de telecomunicacions, ha acabat essent l’abonament del seu benefici il·lícit. Aquell temps mort en què el CD va donar pas a internet i els seus portals de descàrrega el recordo com una època en què s’aprenia als clubs, escoltant música que difícilment podies sentir en cap altre lloc i un percentatge (baix) de la gent que hi anava ho feia pel mateix motiu. Fins i tot hi va haver un moment ridícul en què els discjòqueis tapaven el label dels discos que posaven perquè no sapiguessis què era el que sonava. El canvi i declivi va arribar el dia en què alguns hi portaven les novetats encara no editades en CD. Ja no era el mateix. I ja quan van començar a aparèixer els ordinadors a les sales de ball, no cal dir res més!

Hi va haver un moment en què gairebé tots els clubs de la ciutat pugnaven per portar reputats discjòqueis i tenir en plantilla als melòmans locals. Hi va haver un temps en què en aquesta ciutat es podia descobrir el que passava al món a través de les ofertes de clubbing. Quan les tendències internacionals s’importaven a una velocitat vertiginosa. Quan vam voler ser els més moderns del planeta i el públic en general pugnava per ser-ne testimoni. Anys més tard la massificació festivalera, internet i la política cultural van segar l’escenari. Per què anar a un club si ho tens tot a internet? Per què pagar per veure a un discjòquei si al Sonar hi són tots junts en format non-stop? Per què pagar per copes mal servides, per no poder fumar, per partir controls de tot tipus i relacionar-se? Acabem amb això. Tot té avantatges i inconvenients.

A la porta del club Monumental, d’esquerra a dreta: Alberto Guiljarro, Albert Salmerón, Ana Maria Martínez i Txarly Brown. Font: www.kikoamat.com

Per exemplificar-ho. L’any 1993 durant una visita de Gilles Peterson a Barcelona, vaig descobrir una melodia tremenda a la introducció del “Light My Fire” de Young Holt Unlimited (inclosa a l’LP “Just a Melody” Brunswick 1969). Jo coneixia aquesta porció perquè sonava al tema de  De La Soul “A Roller Skating Jam Called Saturdays” del seu primer disc del 1989. Un detall que no em podia treure del cap i que en aquells moments era impossible descobrir. No existia la web com la coneixem avui, ni discogs, ni whosampled, ni punyetes. L’única manera de descobrir aquestes coses era anar a la cabina i veure el disc, anotar mentalment el que havies vist i llançar-te a la caça per les botigues de discs que coneixies… Resultat, òbviament aquell disc mai s’havia editat ni distribuït al nostre país. L’única manera de tornar a escoltar-lo en realitat era esperar a la següent visita. I així amb centenars de cançons. Pensaments inconnexos. Se m’acut també una altra forma d’exemplificar el declivi. Recordo una sessió de Dj Spinna a Berlín ¿2001?, en un club molón a què em va portar una runner del col·lectiu Jazzanova. La sessió em va impressionar: soul i funk estrany i conegut, barrejat amb talent, còpies dobles de tots els discs, tècnica d’scratcher i selecció exquisida i populista. Anys després vaig tornar a veure’l al Powder Room (Sala Apolo). El mateix però amb Mac; res a veure. El discjòquei va passar de ser un espectacle visual a un operari de la Nasa.

Realment la cultura que funcionava als clubs i durant el temps que hi vaig passar era la del tràfic d’estupefaents. En la majoria dels locals on vaig treballar venia droga fins i tot la senyora de la neteja; no és broma. Amb els anys vaig descobrir que l’èxit d’una sala era directament proporcional a la facilitat per adquirir-hi droga. En aquell moment em vaig adonar que tot em semblava una merda. I així segueix sent. La dinàmica inalterable de “sortir de nit” o “cultura de club” del nostre país és sortir a evadir-se. El primer objectiu és posar-se al revés, la resta de prioritats són: aparellar-se, fer-se el simpàtic, parlar amb amics i finalment escoltar música. I la nostra societat s’ha convertit en intolerant i immediata per culpa d’internet. La gent va als clubs a escoltar el que ells volen. Exigeixen la música que els agrada i, a més, exigeixen que te la descarreguis o que punxis un mp3 porc d’Spotify. Cultura de club? Mala educació de la cultura del “pelotazo” i “catetismo” Gandía Shore a dolls. La incultura al nostre país es fomenta de base. Per tant, difícilment mai podrem presumir de cultura de club. Sempre hem estat uns pagerols. Si t’agrada la música ets un snob o un freak. Si compres música ets un “pijo” snob i freak. Si tens un BMW i un Rolex i et descarregues música d’“Emuller” ets un triomfador. Doncs a la merda, jo no sóc d’aquest planeta. Un altre cas per analitzar és el que comença de camell i acaba de dj-camell per ser guai, però que no té cap interès per la música, això és clar. La música no és un bé tangible.

Sempre quedarà aquell (que jo considero) 10% de persones que sense presumir els agrada la música i en gaudeixen en la seva faceta “expressió corporal”. Un fenomen fascinant que succeeix en la majoria d’humans. Vaig deixar de ballar quan vaig deixar de drogar-me; per tant, aquest tema encara no el puc comentar amb propietat. D’altra banda, sempre he pensat que la climatologia i la influència del poder mediàtic nacional sobre el gust de la gent (que ens va convertir, tot un país, en anglòfils en només 10 anys, 1980-1990) fan que l’interès per la cultura musical actualment sigui una qüestió gairebé anecdòtica a Espanya. El percentatge de gent que consumeix o escolta música és baix; entre ells, el percentatge del que en compra és menor i, entre aquests pocs, el percentatge del que hi sent interès és ínfim. Això ha provocat que quedin pràcticament només 3 botigues de vinil dignes a la nostra ciutat, que les produccions dels músics locals gairebé no tinguin sortida ni siguin conegudes fora de les nostres fronteres, i que evidentment la gent que acut als clubs s’hagi desculturitzat fins a l’extrem de confondre el dj amb el cambrer i exigir la música que vol escoltar amb el pretext que la pot aconseguir instantàniament a internet. Estem malament, estarem pitjor; però m’és igual, segueixo escoltant música de tot tipus i gaudint-ne. I l’anàlisi a posteriori o futurologia crec que de poc serveix.

Posted in Sin categoría el octubre 2nd, 2013

Tags: , ,

Cultura de club: El més preocupant és que la paradeta continua en mans de tots aquells que van començar alguna cosa als 90

setembre 30th, 2013 No Comments

Aquest és un dels articles que formaran part del fanzine sobre cultura de clubs que s’està preparant per la propera sessió BCNmp7 al CCCB (divendres 11 d’octubre al Teatre). Músics, DJ’s, periodistes musicals… escriuen sobre el fenomen. Existeix o va existir la cultura de club? Propera entrega: Txarly Brown.

Quan vaig començar a aficionar-me a la música electrònica el que s’entenia llavors per cultura de club significava alguna cosa, o almenys això em van fer creure. Per la meva particularitat geogràfica freqüentava Florida 135, a Fraga, una de les tres sales responsables, al meu parer, que aquesta gran pilota que és la música de club avancés cap a algun lloc a Catalunya i rodalies. Espanya s’estava desvetllant de la seva anterior cultura de club, la ruta del bakalao, per abraçar els corrents de música electrònica que feliçment ja imperaven en la majoria de països del nostre entorn. Va ser precisament en un viatge a França quan Juan Arnau, propietari del club d’Osca, va decidir donar un gir a la seva programació. No obstant això, al rememorar aquesta transició, tot el que em ve al cap és un camí una mica espinós. En la primera sessió de l’italià Francesco Farfa a Espanya, si no recordo malament durant la tardor de 1994, vaig escoltar xiulets. Molta de la gent congregada aquella nit va abandonar la sala en la primera mitja hora per acabar fent niu al pàrquing. La visita de Laurent Garnier el 1995 també va produir sensacions oposades. El públic no estava encara massa preparat. Fins que aquesta essència purament rutera no va desaparèixer no comencem a utilitzar amb determinació el terme cultura de club. Personalment sempre he pensat que l’estricta puresa de la frase en qüestió queda emmarcada en l’Anglaterra de finals dels 60:  Blackpool Mecca, Twisted Wheel o Wigan Casino i l’explosió vital del northern soul van ser el començament de l’autèntica cultura de club. L’estètica cerimoniosa del públic, el culte al ball com a forma de vida i l’estatus artístic, elevat a categoria de Déu, del selector de discos. Parlem d’això, no?

David G. Balasch. Font: http://numerocero.es/

Durant la segona meitat de la dècada dels 90 vam beure de tota l’electrònica que entrava sense pietat. Etiquetes com downtempo, drum & bass, IDM, deephouse, 2-step o breakbeat es van colar a la velocitat d’un meteorit. Sota el paraigua de la novetat, l’avantguarda i el suposadament modern, ens vam arribar a empassar coses bones, regulars, dolentes i fins i tot infumables. No en la teoria però sí en la pràctica, els filtres van ser gairebé inexistents. Agafàvem el Dance De Lux i llegíem totes i cadascuna de les ressenyes a la recerca d’aquell disc que ens canviaria la vida. Tot era nou, tot mereixia ser escoltat, pàgines, xerrades acalorades a la botiga i minutatge en festivals. Monegros va gaudir fins i tot durant alguns anys d’un escenari de drum and bass. Inaudit.

Tot i això, crec que aquest terme és un axioma generacional generat per una simple equació espai-temps . M’explico. 20 anys porto girant entorn de la música de ball. Després de les meves primeres experiències de club vaig viatjar a Londres, on vaig començar a punxar en clubs de funk. Desproveït del context techno, el meu ventall musical es va ampliar . Un any després em vaig traslladar a València, i tres després a Madrid, on vaig residir vuit anys. Durant tot aquest temps he organitzat festes, he punxat, he freqüentat i treballat per a clubs i, sobretot, he col·laborat colze a colze amb gent vinculada a l’escena nocturna. M’atreveixo a dir que ningú en el seu sa judici ha seguit utilitzant aquesta expressió més enllà dels anys 2002-2003. Fins i tot puc afirmar que quan algú l’ha esmentat ha estat per fer un acudit o titllar de pretensiós a qui l’ha deixat anar . Durant aquesta explosió desmesurada d’etiquetes feia l’efecte que la cosa no tenia fi. Escoltàvem DJ Krush i parlàvem de hip-hop abstracte. Si Kruder & Dorfmeister feien una remescla bona, tot el downtempo ens semblava excitant. Si Garnier barrejava techno, house i drum & bass en una sessió de tres hores això era l’èxtasi. Se li deia eclecticisme. Hi va haver un temps en què hi havia nits de drill & bass a Nitsa, en elles podies veure a 1200 persones ballant com si no hi hagués demà a un ritme endimoniat: no veig cap comparació en l’actual estat de la nació. No sona tot això una mica a ciència-ficció ara? El públic d’aleshores ja té trenta o quaranta anys,  s’ha casat, ha comprat una casa i ha tingut fills o simplement està en altres històries. Alguns estaran a l’atur també. Els que vénen des de baix pugen amb el pinyó canviat. La música electrònica ha seguit transformant-se, agafant derives interessants , decebedores o irrellevants, com abans. S’ha fracturat, com també s’han partit en mil trossos el rock i el pop. Amb la desintegració de la indústria musical se n’han anat en orris gairebé tots els filtres, i, encara que no seré jo qui defensi els taurons, no tot són associacions bones quan parlem d’una caiguda tan gegantina. Ja no llegim les mateixes revistes perquè moltes han estat engolides per la (s) crisi, així que molts d’aquests inputs vénen ara de publicacions internacionals . Han desaparegut la majoria de botigues de vinil , motors importants pels DJ i punts de trobada d’apassionats compradors . A grans trets , el muntatge és en mans de tots aquests que van començar una mica en els 90, i això és probablement el més preocupant de tot.

Posted in Sin categoría el setembre 30th, 2013

Tags: , ,

12345...»