Posts Tagged ‘Bcnmp7’

Sessió 04 #BCNmp7 Cultura de Clubs

setembre 25th, 2013 1 Comment

Divendres 11 d’octubre tindrà lloc, al Teatre del CCCB, la darrera de les tres sessions que A Viva Veu ha programat per al BCNmp7 d’enguany. Aquesta penúltima sessió del cicle s’estructurarà al voltant d’un concepte tan ampli com la Cultura de Clubs.

D’entrada, la paraula “club” ve acompanyada de connotacions negatives per l’elitisme que pot suposar la pertinença a un d’aquests col·lectius. Tanmateix, si repassem el significat etimològic del mot, ens adonem que un “club” és una societat de persones per al foment d’un fi literari, polític, merament recreatiu, etc. i, especialment, esportiu. El DIEC no cita la música entre les disciplines que giren entorn a aquestes agrupacions, segurament perquè el significat d’aquesta paraula es va redactar molt abans de la dècada dels noranta, una època en què es va popularitzar el terme “cultura de club” en resposta a un augment del nombre de discoteques que posaven música electrònica no comercial.

Abans, però, ja hi havia clubs que punxaven música. De fet, els clubs van ser imprescindibles en la Gran Bretanya dels seixanta, durant la popularització del northern soul. Més tard, als Estats Units, la llista també és llarga: CBGB, Studio 54, etc. Els clubs són un element imprescindible en la música popular, fins i tot en gèneres tan allunyats geogràficament en els seus inicis com el jazz o el flamenc.

Dean Blunt

Posar un club a l’epicentre d’una escena no és cap tonteria, i en aquesta sessió intentarem fer-ho, precisament, per rendir-los homenatge. Partint de la base que reduir una música a les quatre parets d’un club no és una qüestió elitista sinó de respecte històric i musical, entenem que al voltant d’aquestes institucions hi cap tothom que experimenti una certa afinitat i sensibilitat per una música i, per què no, per una forma de viure, vestir, pensar, actuar, ballar, crear i interrelacionar-se amb els altres.

Per poder comprendre el significat d’aquest fenomen hem demanat a periodistes, programadors, discjòqueis, músics, propietaris de segells discogràfics i persones que freqüenten aquests entorns que ens escriguin i divaguin sobre la “cultura de club”.

Headbirds

Tots aquests textos d’autors provinents de diferents àmbits musicals com Txarly Brown, Alberto Guijarro, David Puente, Carles Novellas, David G Balasch, El Acumulador, Frankie Pizá, Javier Blanquez, John Talabot, Jordi Serrano (Domestica Records), Sergi Alejandre (Boston Pizza Records), Raul Valero, Miqui Puig, entre d’altres, els recollirem en un fanzine que entregarem a tots els assistents a la sessió del proper 11 d’octubre. En els propers dies avançarem en exclusiva al blog VEUS CCCB alguns dels textos del fanzine.

Pel que fa a la línia artística de la sessió, Cultura de Clubs comptarà amb la presència de l’ex-Hype Williams Dean Blunt, qui presentarà per primer cop a Barcelona The Redeemer”, una obra de gospel fosc i intens molt ben acollida per part de la premsa especialitzada d’àmbit nacional i internacional. L’acompanyarà el talent de l’electrònica local de Headbirds, que uneix conceptes clau com el UK Garage, el synth-pop i el house d’antany.


BCNmp7: LA DARRERA SESSIÓ

La darrera sessió del cicle #BCNmp7 l’ha programada Lluís Nacenta (coordinador del Màster en Art Sonor de la UB) i tindrà lloc el dijous 5 de desembre al Teatre del CCCB. Sota el títol MÍNIM-ACCIÓ, la sessió estarà dedicada al minimalisme anglosaxó amb obres de Steve Reich i Roger Goula interpretades per Roger Goula i per Experimental Funktion. Aquesta agrupació, formada per Vera Martínez Mehner (violí), Elena Rey (violí), Jonathan Brown (viola), Erica Wise (violoncel) i Hugo Romano (electrònica), se situa a mig camí entre l’excel·lència en la interpretació de música clàssica (Vera Martinez Mehner i Jonathan Brown són violí i viola del Quartet Casals) i les tècniques més avançades d’experimentació musical. En breu penjarem a la pàgina web la informació del programa complet.

BCNmp7. El rock progressiu dels setanta a la Península

juny 17th, 2013 No Comments

Àlex Gómez-Font, programador de la sessió del BCNmp7 El rock progressiu dels 70 a la Península, explica com va néixer el seu interès per aquest fenomen musical.

Vivim en un país en el qual es valoren poc les aportacions culturals fetes pels de casa. En canvi, les aportacions foranes sempre són molt ben rebudes, idealitzades i reverenciades fins a extrems que a vegades poden semblar fins i tot ridículs. Si hi afegim que, en molts casos, els que s’han preocupat d’escriure la nostra història han mirat cap a una altra banda o bé han preferit obviar certs esdeveniments culturals, ens adonem que ens trobem davant d’un problema greu, gairebé catastròfic, que ens condemna a la mediocritat més absoluta. No obstant això, hi ha qui té la sort d’haver tingut uns pares o avis que van formar part dels esdeveniments i van poder viure aquelles històries. D’altres no les coneixeríem si la casualitat i la curiositat no ens portessin a descobrir els fets. Però anem a pams, deixeu-me que us expliqui com vaig arribar a trobar l’escena del rock progressiu de finals dels anys seixanta i primers setanta del segle passat. No deixa de ser curiós i fins a cert punt surrealista que fos a través de Salvador Dalí i Paco de Lucía.

A l’adolescència, els referents musicals de casa nostra que coneixia eren els que m’havien tocat viure a mi, com el fenomen del rock català, o per la música que hi havia a casa, on s’escoltava la Nova Cançó amb especial debilitat per Joan Manuel Serrat. També conjunts i solistes mítics de l’època yé-yé com el Dúo Dinámico o Els Sirex. Etapes que han estat àmpliament documentades i reivindicades. Tanmateix, en plena adolescència, quan vaig sentir el cuquet del rock i les guitarres elèctriques, em vaig trobar amb la necessitat de buscar i detectar noves expressions musicals i així vaig topar amb l’escena de finals dels seixanta i primers setanta, que d’alguna manera va posar els fonaments del que seria la història de la música popular fins al dia d’avui. Estava meravellat davant el sorgiment del moviment hippy, l’estiu de l’amor, The Beatles, el pas a la distorsió absoluta i el power trio de Jimmy Hendrix Experience, Cream, la força de bandes com The Doors, Canned Head, Grateful Dead i així un llarg etcètera. Festivals com el de Woodstock, l’illa de Wight… És evident que aquestes formacions, aquestes propostes i aquests moviments socials van tenir ressò arreu del món i a casa nostra no podia ser menys, encara que, pel que semblava, aquí no havien deixat un rastre a primer cop d’ull. Potser aquest buit es deu al fet que aquells anys es van viure sota la dictadura i que, en molts casos, quan arribà la democràcia es va fer net amb tot l’anterior i una nova generació va enterrar els predecessors. Jo seguia sense acabar d’entendre com era possible que res d’això hagués tingut ressò o continuïtat aquí, fins que arriba un dia que la casualitat i la curiositat per Salvador Dalí em van portar a descobrir una foto del gran geni empordanès a la discoteca Maddox de Platja d’Aro, envoltat del grup Màquina!, una formació de la qual Dalí deia que eren del millor que teníem a escala internacional. A més, Dalí es mostrava meravellat davant la portada del disc que havien editat, Why? (1970), dissenyada per Jordi Batiste. Immediatament vaig anar a comprar-me el disc en qüestió i en escoltar-lo la sorpresa va ser majúscula. Va revelar-se el que per a mi és un dels millors temes instrumentals per a guitarra elèctrica, escrit i executat per Josep Maria París, que, lluny de velocitats de vertigen, construeix una peça en un temps estrany per al rock, mig melancòlic, que va desdibuixant una guitarra que plora i emociona de manera inquietant.

La formació Màquina! el 1972. D’esquerra a dreta: Emili Baleriola, Ramon Mora, Teddy Ruster, Juan Mena, Salvador Font, Peter Rohr, Enric Herrera i Carles Benavent.

Durant un temps estic «flipat» pel disc Why?, però no busco ni aprofundeixo més, fins que la debilitat pel flamenc i més concretament per Paco de Lucía em tornen a portar a Màquina!, ja que el seu baixista habitual, Carles Benavent, artífex d’un llenguatge nou en el baix elèctric en el flamenc, també havia format part de Màquina!, concretament la segona Màquina!, quan el grup va incorporar metalls, ja sense Jordi Batiste i amb Enric Herrera com a mestre de cerimònies. En aquella Màquina! també hi recalaren de manera regular Salvador Font, Emili Baleriola i Peter Rohr. En aquest segon camí que em porta a Màquina! m’adono que em trobo davant d’alguna història potent. Estirant encara més el fil descobriria una escena que va tenir un fort impacte a la Península i que d’alguna manera ens va acostar a la modernitat de la música que es feia a fora de les nostres fronteres. Una escena que va dignificar i posar la base d’una nova manera de fer música a casa nostra. A partir d’aquest punt, descobriria el primer Toti Soler elèctric en format trio amb temes com «Vindrà la llum» o l’impressionant primer Dioptria de Pau Riba gravat amb el suport dels mítics Om, del mateix Toti Soler i Jordi Sabatés. També Tapiman, Jarka, els genials Pan & Regaliz, Mi Generación, els inclassificables Música Dispersa… Festivals mítics com el Festival Internacional de Música Progressiva, celebrat a Granollers l’any 1971. Fou el primer gran esdeveniment a l’aire lliure d’aquestes característiques a la Península que la premsa de l’època escandalitzada va anomenar «Wight a la española». O el Primer Festival Permanente de Música Progresiva celebrat al Salón Iris, organitzat per Oriol Regàs. Era una època en la qual Barcelona era la porta a la modernitat i a Europa.

En tota aquesta escena, no podem oblidar el treball de productors heroics com Àngel Fàbregues, que ajudaven a posar llum on només hi havia ombra. En aquest sentit, la feina duta a terme per segells com Diabolo-Als 4 Vents o Edigsa resulta d’un valor incalculable.

La sessió El rock progressiu dels 70 a la Península, que se celebrarà el 28 de juny a les 21h al Teatre del CCCB, inclourà un debat entre Karles Torra i Àlex Gómez-Font i les actuacions de: Get to Màquina! (recuperació del repertori de Màquina!) amb alguns dels seus membres (Emili Baleriola, Jordi Batiste) i amb la col·laboració d’Asimètric, i de Toti Soler amb Arnau Figueres tocant Guitarra Catalana.

Preu entrada: 7 € / Reduït: 5 €
Entrada gratuïta per als Amics del CCCB, menors de 16 anys i aturats
Venda d’entrades anticipades: Taquilles CCCB i Telentrada

+info: El rock progressiu dels 70 a la Península

Twitter: #BCNmp7 i @CCCBmusica

Esdeveniment Facebook 

#BCNmp7: He crescut en els vuitanta

abril 2nd, 2013 No Comments

He crescut en els vuitanta. La meva generació és una mena de baula entre l’immigrant digital i els nous natius. Per això, m’agrada pensar que hem tingut una vista privilegiada. Possiblement siguem de les últimes generacions que ha viscut de manera quotidiana la situació de fer unes fotos i haver d’esperar una setmana per poder veure-les. El fet de barallar-se amb els botons d’un televisor per poder veure decentment algun programa, o rebre una classe de ciències naturals a base de diapositives. En el meu cas, jugava i programava en un Amstrad Cpc i alhora aprenia a tocar l’orgue amb un Farfisa Capitol. En certa manera ens ha condicionat a molts, per enyorança o tossuderia, a aferrar-nos al domini antic i cada vegada més borrós de la tecnologia analògica… En l’era de l’Smartphone es continuen fent servir polaroids. La gent revela rodets, filma amb pel·lícula…; en el meu cas utilitzo teclats i orgues, i és veritat que un portàtil o un mòbil poden fer tot això i més. Es diu que una persona intenta emular conductes del passat per fer més familiar el present, se l’anomena nostàlgica, o tot plegat i molt més. En tot cas, sempre m’ha agradat l’explicació concisa i bàsica del meu exprofessor de sistemes: «l’espectre analògic és infinit, el senyal digital és binari». És una bona basa per acollir-se a un tercer propòsit, el fem servir perquè és millor.

Farfisa Capitol

Els noranta prometien. Jo jugava amb trackers, provava els meus primers sintes software, i en el canvi de mil·lenni es va consolidar l’era DSP que vam viure i viurem molts anys. També es van popularitzar els plugins, el VST va ser i és un format molt bo per entendre el hardware analògic i emular-lo. Vaig provar de desenvolupar-ne alguns com a passatemps entre el 2002 i el 2003 («Trubia labs»). I escapant de l’escàs control que dóna un ratolí, em vaig comprar sintetitzadors hardware. El 2003, una mica per accident, curiositat i insatisfacció, en vaig canviar un per un Korg ms20; va ser el meu primer sintetitzador analògic.

Des de llavors l’alternativa analògica era el mercadeig. La indústria tampoc no hi va ajudar, ja que alguns fabricants es van abocar al format de manera tímida i cara (cosa que ha fet un gir de 180º en els últims anys). També el debat analògic/digital ha estat i serà present durant anys. En la cultura de l’àudio i de la música electrònica continua molt viu, durant molt de temps l’opció va ser gairebé criminalitzada, en els fòrums més concorreguts, associada a l’usuari acabalat, nostàlgic, col·leccionista, esnob i de vegades poc versat. La veritat, no és senzill argumentar que una cosa sona millor amb paraules com «calidesa», «color», «grassor» i altres paràmetres abstractes que serien impossibles de mesurar amb cap instrument; no falta raó. Per sort, la tendència de llançaments en els últims anys intueix que una mica de veritat hi havia. És curiós, però com més progressa la tècnica d’emulació i més es perfeccionen els algoritmes i els DSP per emular la física del procés analògic, més interès hi ha per tornar al terreny real. Fa deu anys, quan comprava aquell ms20 no hauria cregut que avui, a l’abril del 2013, el Korg l’estigués reeditant.

DSP

Ara mateix tenim un o uns quants sintetitzadors en el telèfon, en el web , o com a plugins de qualsevol DAW, i és una cosa bonica i sana. Necessària tenint en compte les possibilitats que dóna el domini digital, o com n’és, de difícil o impossible, arribar a fer certs tipus de síntesi (auditiva, espectral, distorsió de fase, etc.) o instruments en equips analògics. La convivència de formats és necessària i sembla el més assenyat.

El DSP i els seus derivats han vingut per quedar-s’hi, durant molt de temps crèiem que també per imposar-se. Per sort, avui d’això últim, no n’estem tan segurs.

DIEGO GARCÍA tocarà juntament amb Zombie Zombie i Akron en la segona sessió de #BCNmp7 el divendres 5 d’abril a les 21.00h al Teatre del CCCB.

+info: “Música Analògica” 

Twitter: @CCCBmusica

 Esdeveniment Facebook 

Sessió 02 #BCNmp7 Música analògica

març 22nd, 2013 1 Comment

Actuacions musicals

S’acosta la segona data del #BCNmp7 (Músiques en Procés) d’enguany, programada per al proper divendres 5 d’abril. De nou, A Viva Veu estem al darrere de la programació i conceptualització dela sessió. La música analògica serà la temàtica que estructurarà la sessió més primaveral d’aquest cicle de músiques en procés que, a diferència de la sessió anterior, prioritzarà les actuacions musicals, la força del directe i la potència celebratòria de les actuacions musicals.

Diego García

L’encarregat d’obrir la vetllada serà l’artista asturià Diego García, un nostàlgic de l’electrònica primària centreeuropea. Les seves referències les trobem en compositors com José Vicente Asuar o Jean-Jacques Perrey. Diego García aporta, a més a més, una visió molt particular a la seva música, li afegeix detalls que fan que el resultat adquireixi una autèntica denominació d’origen. Un bon amic de Diego García és el responsable d’Akron, del qual no revelarem aquí la identitat perquè prefereix mantenir-se en l’anonimat. Tanmateix, per Internet circulen alguns articles que en donen algunes pistes. Akron debutarà en directe sobre l’escenari del Teatre del CCCB: sí, debutarà, s’estrenarà en l’art del directe (que no de l’enregistrament musical). Musicalment és el més exòtic dels tres conjunts que actuaran divendres. Els seus referents són la seva carta de presentació: Moondog, Joe Meek i Delia Derbyshire. Els francesos Zombie Zombie pujaran el to a l’ambient i ens introduiran de ple en la foscor dela nit. Emulant John Carpeter, dirigeixen la mirada a la pista de ball sense perdre de vista, però, la seva obsessió per Sun Ra.

Akron

Música analògica?

Programant aquesta sessió, volem convidar el públic a reflexionar sobre la composició musical contemporània. Formem part de la primera generació de persones que hem crescut en contacte amb canvis tecnològics constants i ens hi hem adaptat, per força, tot i que no a la força. Dela mateixa manera que en la darrera sessió analitzàvem el paper del prescriptor dins l’era d’Internet, en aquesta segona sessió analitzem com els canvis en la societat fomentats pels avenços tecnològics incideixen sobre la creació artística, en aquest cas musical. Amb aquesta sessió pretenem fer reflexionar els oients, els fans i els músics. Reivindicarem una forma de fer música: l’actitud i la militància en la composició musical fent ús de mètodes tradicionals. Aquesta última dècada, la globalització tecnològica i Internet han fet proliferar la figura del bedroom producer, un perfil del qual es parla en molts blogs d’Internet i que representa el paradigma de la nova creació musical underground. Paral·lelament, i com a resposta a la proliferació d’aquests productors que emulen el so de sintetitzadors vintage amb plug-ins en programes de producció musical, nostàlgics com Diego García, Akron o Zombie Zombie ens demostren que hi ha una alternativa artesana per construir ritmes seqüenciats i melodies robòtiques.

Els francesos Zombie Zombie

Durant els propers dies us presentarem les bandes locals. A través d’un article, Diego García ens explicarà la seva relació amb els sintetitzadors que ell mateix construeix i en què treballa, i un vídeo ens introduirà dins l’estudi d’Akron. La cita següent serà divendres a partir de les nou del vespre al teatre del CCCB. Com sempre, la barra i la pista estaran al vostre servei!

+ info al twitter @CCCBmusica i a Facebook 

Horari i preus: 7 euros (5 euros reduïda – Entrada gratuïta amb el Carnet d’Amics Musicals)

Venda d’entrades anticipades al Telentrada

Posts relacionats:

He crescut en els vuitanta – Article de Diego García

L’enigmàtic món d’Akron – Entrevista al productor musical

Prescriptors musicals

març 4th, 2013 No Comments

Andy Votel – © Theophoto

Tothom té prescriptors. Fins i tot els mateixos prescriptors. Així ho parlàvem l’altre dia amb Carles Novellas, el periodista que dirigirà la taula rodona que reunirà Andy Votel, Brian Shimkovitz i Isaac Marcet. Tots tres tenen en comú una cosa, que han aconseguit fer de la seva opinió un gènere amb molt de valor. Asseure’ls a tots tres en una mateixa taula pot ser interessant pel contrapunt que pot suposar cadascuna de les seves intervencions. En el cas de l’Andy i d’en Brian, hi trobem el paper del prescriptor en el seu màxim exponent. Tots dos són apassionats de la música i han aconseguit fer del seu hobby una forma de vida. Han passat hores remenant discos polsosos en botigues i no-botigues d’arreu del món. Brian Shimkovitz té moltes històries per explicar arran dels seus viatges per Àfrica: interessat en un primer moment per l’escena hip hop de Ghana i posteriorment recopilant música de cassets africans que digitalitza i comparteix al seu blog Awesome Tapes From Africa. En el seu cas, el paper de prescriptor és claríssim. Després de l’èxit del seu blog, Brian ha estat punxant als millors festivals musicals de tot el món, i des de fa uns mesos ha posat en marxa un segell discogràfic sota el qual reedita algunes de les referències amb més èxit del seu blog. Andy Votel també té molta experiència en el sector discogràfic. Interessat especialment per la música psicodèlica d’arreu del món, ha editat molts discos en nombrosos segells, el més destacat dels quals és Finders Keepers. El seu paper com a prescriptor es veu traduït en com fa de filtre de música per fer-nos arribar les referències més selectes. La seva tasca musical evangelitzadora, a més, queda traduïda en les seves carismàtiques sessions de dj, on, segons Miqui Otero, s’hi ha d’anar amb paper i bolígraf.

Playground

L’era de l’Internet social ha afavorit l’homogeneïtzació de l’opinió. Qualsevol persona amb criteri pot esdevenir un prescriptor des del seu blog o el seu programa de ràdio. En aquest cas, Isaac Marcet, director de l’influent web musical i de tendències PlayGround, aportarà una visió d’empresari que oferirà un contrapunt al romanticisme d’Andy Votel i Brian Shimkovitz. En representació del seu equip, ens podrà explica com, en un període de crisi del periodisme, un web com PlayGround ha aconseguit posicionar-se d’una manera tan clara a la xarxa. La tasca prescriptora d’aquest web és evident, ja que exerceix de filtre dels milers de continguts que es generen constantment i que Internet posa en moviment. Discutirem sobre el paper del prescriptor, com s’ho fa per escollir els continguts, i de la influència en l’opinió pública. També parlarem dels seus prescriptors i de com creuen que els condiciona aquesta pròpia condició prescriptora.

Debat, però també concerts

Creiem que és de justícia dedicar una sessió d’aquestes característiques, sobretot tenint en compte l’època que estem vivint, de canvis constants i sobreinformació. D’aquesta sessió, n’esperem extreure conclusions i sobretot l’opinió d’aquells que s’hi dediquen professionalment. L’estructura de la sessió estarà molt amenitzada i serà dinàmica del principi al final. Els primers quaranta minuts es dedicaran a compartir opinions amb els convidats. A continuació, Andy Votel i Awesome Tapes From Africa faran dues sessions musicals d’uns 45 minuts cadascú. La pista estarà oberta, també la barra. No us oblideu del paper i del bolígraf.

+info: http://www.cccb.org/ca/musica_i_art_escenic-bcnmp7_prescriptors-42959 i @CCCBmusica

«...23456