Transgressions jazzístiques

novembre 30th, 2009 Comments Closed

Crònica de la jam session WHAT THE FUCK JAMBOREE

YouTube Preview Image

El leitmotiv d’una jam session és la improvisació. I la improvisació no té límits ni formals ni estètics. El dia de la Mercè, amb el caliu habitual de dijous a la nit a la Jazz Cava del CCCB, l’esperit What The Fuck, com s’anomenen les jams sessions del Jamboree, posseïa l’espai i tots els qui érem allà per oferir-nos una lliçó inèdita de transgressió. Com s’esdevé cada dilluns en un dels clubs més emblemàtics de la ciutat, el Jamboree de la plaça Reial, el pare de les WTF, Aurelio Santos, iniciava la sessió a la seva manera. Aurelio és una de les persones de la ciutat que encapçala el moviment de defensa de la música en directe. Algú que creu en la música i els músics. Un activista musical que converteix qualsevol sessió en un veritable diàleg entre tots els que hi participen.

Després d’alertar-nos de la possibilitat “única” de veure una exposició sobre el jazz com la que tenim en aquests moments a Barcelona, i anunciar algunes de les sorpreses que alguns consideraven gairebé amenaces sonores, Aurelio va donar pas a “un dels elements que li va canviar la vida”, el saxofonista Llibert Fortuny, “un dels músics més originals, que més estudia i que més estima”. Amb una forta ovació, Llibert Fortuny entrava a l’escenari acompanyat de dos músics de pes: DJ Foster al contrabaix i Ramón Ángel Rey a la bateria.

Un trio que va encetar la sessió amb uns quants estàndards per anar entrant en calor i que van servir perquè el públic conegués la fantàstica capacitat comunicativa de Llibert Fortuny. “Una jam és com si ara cantem el Sol solet… a veure: tots junts!” “Sol solet, vine’m a veure, vine’m a veure….” Tot el públic cantava, “és el vocabulari amb què els músics ens entenem, aquí, a Tòquio o a Nova York… Partim d’una base comuna i després cadascú fa els solos”. Aurelio, amb el micro entre les mans, movent-se entre el públic, exercia el poder del qual disposà tota la nit: “dinamitzar o dinamitar” la sessió, entrant en diàleg amb el públic i els músics. Deixava anar una mena de roncs que semblaven venir del més enllà i als quals la gent responia rient. La didàctica estava molt bé però ja tocava continuar amb la música!

L’ortodòxia dels primers temes semblava que ens havia fet entrar tranquil·lament en un territori que de cop es va fer inestable. “De jazz ya hablaremos después”, advertia Aurelio al principi. De jams, n’hi ha de molts tipus, algunes més obertes estilísticament i altres de més tancades, però els personatges que aquell dia eren a la cava i que rondaven normalment les revolucionàries jams del WTF ens van donar pistes de per on podia anar la sessió…

Cada músic té un gest. El guitarrista oficial de les WTF, Raúl del Moral, imitava Llibert des d’un costat de l’escenari. Un balanceig constant que es tornà insistència, reiteració d’unes notes que ens portaven cap a algun lloc. De sobte ens vam sentir enmig d’un ritme funk. El jazz també és barreja, oi? Al principi ens havíem fos amb el blues “Wheather changes”, després depenia de qui continués la jam!

El protocol es va trencar totalment. Voro Garcia, un trompetista valencià que fa dues setmanes que resideix a la ciutat, i Raynald Colom, un dels primers músics que el 2001 va encetar les WTF del Jamboree, van envair l’escenari. Abans, però, Aurelio ens va fer entonar l’Aniversari feliç. “Ho diu el Facebook. En Ray fa anys!” I després de tan flamant participació del públic, Pascual Morente va prendre la banqueta del piano i Paco Perera el baix elèctric. Una altra ronda de la jam estava servida.

“Jo vaig veure Dizzy Gillespie a Barcelona”, vaig sentir que deia un senyor a alguns músics que baixaven de l’escenari, “i us felicito, m’agrada molt el que feu! Endavant!!!” Mentrestant, la veu d’Aurelio no parava de reclamar grans aplaudiments per presentar nous pesos pesants: Enrique Oliver al saxo, i un krooner: Miguel Zamora. En un petit moment d’intimitat, els retrobats van decidir quin tema interpretar. Van començar amb “How deep is the Ocean?”, que Fortuny va traduir ―com ha fet amb tots els temes― a la seva manera: “Una vez que fui a…” Si la música és interpretable, per què no ho haurien de ser les paraules?

Feia estona que el batec incipient de l’electrònica sobrevolava la sessió i, finalment, Pablo Schavarzman, manipulant el so amb el seu KAOSS PAD, juntament amb l’hipnòtic BEATBOX d’Aurelio Santos (com s’anomena aquesta manera de fer percussió amb la veu) ja no van deixar l’escenari fins al final. Acompanyant la deriva: Martin Laportilla al baix elèctric, Franco al piano i Fortuny de nou al saxo, filtrat per pedals. Podria ser dance, hip hop, funk… En el darrer assalt els límits van deixar d’existir. La jam havia fet el seu triple salt mortal, havia deixat pas a l’experimentació de cada músic i a la confecció col·lectiva del patchwork final davant del públic que també en formava part. Simonel Bié, cantant de Moçambic, va saltar ―literalment― a l’escenari i ens va fer tornar per moments des del més nou fins als orígens. Música ètnica, electrònica, rap, reggae… Aquell blues del principi quedava ben a prop! La gent no volia marxar mentre cada vegada apareixien més sons nous i ritmes més ballables. La Jazz Cava va demostrar que estava feta a prova de bombes!!! I el públic ho reclamava!

Eva Vila, coordinadora de les CCCB Jam Sessions

Comments are closed.