Emergència! Festival

Bajo el nombre de Analogic Té se esconde Sergio Silva (programador musical y producción en eventos musicales), director de Emergència!. Él es quien está escribiendo en VEUS CCCB sobre las novedades del festival y sobre los grupos que participan. http://www.myspace.com/analogicte

Al febrer, torna el festival Emergència! Cartell #Emergència14

December 11th, 2013 No Comments

Després d’uns mesos de molta feina, per fi podem anunciar el cartell de la sisena i nova edició del festival Emergència! que tindrà lloc el proper 15 de febrer al CCCB. 

Per tercer any consecutiu, tornem a comptar amb les fantàstiques il·lustracions del dibuixant Miguel Brieva pel cartell del festival.

A partir del mes de gener, continuarem amb l’especial que dediquem als artistes que conformen el cartell. Jaime Casas, reputat periodista de l’escena musical, ens anirà presentant en forma d’entrevistes breus els nous talents de l’E!2014.

Segueix les novetats del festival en la pàgina de Facebook de l’Emergència!, al compte de Twitter @CCCBmusica o amb l’etiqueta #Emergència14

Tashaki Miyaki a l’Emergència!2013

February 15th, 2013 1 Comment

I amb el duo californià Tashaki Miyaki arribem al final d’aquest especial que Jaime Casas ha estat fent al llarg d’aquestes setmanes per al Bloc Veus.

Tashaki Miyaki «A punt d’explotar»

En edicions anteriors d’Emergència! la quota forània la van ocupar outsiders del pop com Jeremy Jay o Dent May. O Lichens, que va deixar de pedra l’audiència de l’auditori amb els seus experiments amb els sons guturals i la guitarra. Aquesta vegada, és el torn d’un duo de so eteri i nom exòtic. Lucy i Rocky son Tashaki Miyaki, i no són japonesos, sinó de Califòrnia.

Van formar el grup el 2001, han obert per a Florence&The Machine, es diuen així per una «confusió» de beguts, explica la Lucy: «una nit, amb unes copes de més, estàvem parlant de Takashi Mike, el director de Zatoichi», diu, «i estava intentant pronunciar el seu nom, i vaig dir Tashaki Miyaki. Vam pensar que era un bon nom per al grup». Segurament aquesta és la pregunta més recurrent que els fan en cada entrevista: «una d’elles, sí», confessa. Amb un nom com aquest, podrien figurar al mateix núvol de tags que Kan Mikami o Sachilo Kanenobu, i encara crearien més confusió. Perquè Tashaki Miyaki sona a Mazzy Star, a Cranes, a una mena de versió «femenina de The Jesus & Mary Jane», com els va definir The Guardian. «Hi ha coses pitjors a les quals ser comparades», pensa la Lucy. Sens dubte, qualsevol comparació seria pitjor que la de la banda dels germans Reid. Potser només n’hi hauria una de més rang: The Velvet Underground. «Lou Reed és una figura de primer ordre per a mi», continua la Lucy, «vaig sentir el seu disc de petita i em va semblar el millor que havia escoltat en tota la meva vida. Quan ets un nen no saps calibrar bé la importància dels grups, però, des del minut zero, em va semblar una cosa enorme». Només cal escoltar temes com «Best friend» o «Tonight» per adonar-se de la gran influència de la Velvet sobre aquest duo: guitarres crues però melòdiques, ritmes progressius de baixa fidelitat. Una certa angoixa existencial.

Amb només un 7” publicat a Rough Trade, en el qual s’incloïa una versió d’Everly Brothers, Tashaki Miyaki van començar a sonar a les tertúlies de l’indie anglosaxó, sempre capriciós i mutant. Als seus sets també inclouen, atenció!, versions de Sam Cooke o Buddy Holly, perquè, de fet, tenen més de retro que de moderns. A aquests sí que no els poden penjar l’etiqueta de hipster: «crec que som més analògics. No som gaire bons amb la tecnologia. No serem el grup de moda». Tan de moda com ho poden haver estat Best Coast, amb qui comparteixen afinitats diguem-ne estètiques. Més enllà de les típiques comparacions que tot grup arrossega, han compost una sèrie de bones cançons que resisteixen la comparació. Temes com «Somethin’ is Better Than Nothin’», que s’ha convertit en la seva carta de presentació i un dels temes més contundents del dream-pop recent. A Emergència! sonarà «segur». Esperem que també sonin els covers de Flamingos –«I Orly have eyes for you»– o The Replacements –«Unsatisfied»–, perquè tenen un arsenal de versions que Déu n’hi do.

Jaime Casas (@JaimeCasasB)

Tashaki Miyaki actuaran a les 22 hores a l’escenari Hall.

Horaris d’actuacions de l’Emergència!2013

February 14th, 2013 No Comments

Villarroel – 18:30 h escenari Hall
Diego Hdez – 19:25 h escenari Auditori
VIVA – 20:15 h escenari Hall
Ocellot – 21:10 h escenari Auditori
Tashaki Miyaki – 22:00 h escenari Hall
Tiger Menja Zebra – 23:00 h escenari Auditori
Pájaro – 00:00 h escenari Hall

Podeu comprar les entrades a 7 euros pel Telentrada o en les Taquilles del CCCB.

O adquirir el carnet d’AMICS MUSICALS en les taquilles que per 20 euros us donarà accès a tots els concerts de l’Emergència! + cicle BCNmp7 (5 concerts), a més de descomptes en altres activitats musicals de l’any.

Si dissabte vens al CCCB abans de les 18.30 h et convidem a una cervesa gentilesa de San Miguel, i podràs participar en el sorteig de 10 carnets Amics CCCB Musicals.

Ocellot a l’Emergència!2013

February 14th, 2013 No Comments

Amb l’entrevista que avui ens ocupa estem arribant pràcticament al final d’aquest especial que Jaime Casas ha fet al llarg d’aquestes setmanes.

Ocellot són els protagonistes d’avui!

Ocellot «Música dispersa»

Marc Fernández i Elaine Phelan són Ocellot. Un duo que ha aparegut en el panorama local pels canals menys evidents; l’avantguarda, la psiquedèlia, el (suposat) ruralisme. Trets característics de la deriva experimental del pop del segle XXI, el mateix que semblen haver abanderat Animal Collective. Aquesta és la referència bàsica d’un projecte tan lúdic com iconoclasta. La primera influència que ve al cap quan sonen els primers compassos d’«Escola de Colors» o «Qui serem demà», dos dels quatre temes que conformen la seva primera i única referència fins ara: un excitant EP publicat per Discos la Gàbia, que sí, té molt de la primera època del recurrent grup de Brooklyn –la més acústica i alliberada–, però hi ha més. D’entrada, el lloc on viuen en Marc i l’Elaine: la Vall d’Aran. «Sempre estem fent música i depèn d’on som surt d’una manera o una altra –explica en Marc–. Me n’he adonat fa poc, i crec que es nota a la música que estàvem més tranquils a la muntanya. Crec que influeix molt l’entorn en el qual vius».

Foto: Lluís Huedo

L’entorn i les circumstàncies són els detonants creatius d’aquest grup, que es va posar en marxa amb la mudança d’en Marc i l’Elaine a la muntanya. «Ens en vam anar a viure a una caseta a Les –recorda en Marc–. Allà vaig muntar una habitació amb ampli, pedals, teclats…, i ens vam posar a tocar cada dia». A més, també «caminàvem molt per la muntanya, cosa que hi ajudava molt. Al cap d’uns mesos ja sortia un so, i el vaig gravar en un pedal de loops. Més tard vam baixar a Barcelona i vam gravar l’EP amb els col·legues de l’Atlántida», un estudi de gravació.

A les (poques) cançons que han publicat –només quatre temes en un acurat vinil publicat l’any passat–, cal sumar-hi una suite improvisada recollida en un casset, del qual només van fabricar 21 còpies. «Companys de Mar» és un mixtape que tira cap als tons ambientals, que recull l’univers artístic d’Ocellot. Un món amb vèrtexs en el rock galàctic català i en l’avantguarda folk americana –allò que es va anomenar New Weird America–. Un món en què Música Dispersa –el màgic grup de Sisa abans de Sisa– mai no deixa de sonar; en el qual Ocellot es dedica a construir des de zero melodies –les harmonies vénen de fàbrica segons com es miri–, amb les quals aconsegueixen distingir-se d’aquest reguitzell d’influències. «Sempre faig moltes voltes a la part melòdica. M’agrada sentir-me una mica identificat en les melodies», explica en Marc. Evidentment, la improvisació té un paper important en aquest procés d’assimilar influències –estètiques, sonores, circumstancials, espacials…–: «Les cançons sorgeixen de la improvisació gairebé sempre. I en directe és més aviat una elecció. En funció del directe improvisem més o menys. Sempre hi ha un forat per a la improvisació». A Emergència!, vénen amb dos músics de suport i les projeccions de Lluís Huedo, que és el responsable del magnífic vídeo d’«Escola de Colors». Un estrany «conte» visual en el qual en Marc i l’Elaine apareixen nus però envernissats per una capa de color, que serveix al realitzador per construir un joc cromàtic i captivador. «Tant les imatges com la música sortiran del directe», diu. «Tenim moltes ganes de tocar a Emergència!, i hi presentarem algunes cançons noves».

Jaime Casas (@JaimeCasasB)

Ocellot tocaran a l’escenari Auditori aquest dissabte dins d’una nova edició d’E!

YouTube Preview Image

VIVA a l’Emergència!2013

February 12th, 2013 No Comments

Recta final en una setmana en la qual anirem publicant les tres últimes entrevistes que Jaime Casas ha fet per a aquest especial E!2013.

Avui és el torn dela formació VIVA.

Viva «Trobades improvisades»

El primer treball de Viva, «Tiempo para la cosecha», publicat l’estiu passat a Foehn Records, és un dels discos nacionals més atípics dels últims mesos. És pura improvisació, però fa l’efecte que tot hi està perfectament planejat. És un d’aquells escassos moments d’inspiració que no busca la transcendència mediàtica. Simplement, passa: «vam fer un disc d’improvisació amb un resultat sorprenentment compacte –recorda Israel Marco, un dels dos caps pensants del projecte–. Sembla que els temes estaven escrits ja i que tots els músics feia temps que els tocàvem junts. Però el que és sorprenent és que no és així. Mai abans no ens havíem reunit i en cap moment no vam parlar d’on volíem anar durantla gravació. Simplementvam deixar que tot fluís i que la química manés sobre tota la resta».

VIVA significa la culminació creativa d’una trobada entre dos músics inquiets que, per força, havien de creuar els seus camins en algun moment de les seves carreres. Víctor Herrero, que acompanya la seva dona, la nord-americana Josephine Foster, en tots els seus discos en què proposen una multitud de punts de vista sobre una mateixa idea: el folk. I Israel Marco, líder dels potents Cuchillo i responsable de «Caballo», un projecte personal amb el qual cerca punts de fuga entre l’ambient i l’experimentació amb les sis cordes de la guitarra. «En Víctor em va trucar un dia i em va proposar d’ajuntar-nos a l’estudi de Carlos Toronado (La zona temporalmente autónoma) amb un trio de percussió africana i veure què en sortia –explica Marco–. Va resultar ser una gravació apassionant, on set persones vam estar totalment connectades d’una manera molt inconscient. Mai no havíem tocat junts i va sorgirla guspira. L’ambient que es va crear a l’estudi va ser increïble, ho vam passar molt bé i la cosa va ser molt fàcil».

VIVA és un projecte en moviment, de dinamisme incansable, que busca nous punts de vista sobre diferents influències musicals o estètiques. «Ara VIVA som un grup itinerant, liderat per en Víctor i jo (Israel), que es basarà sempre en trobades amb diferents músics per acostar-nos a qualsevol tipus de música que ens sembli interessant d’explorar. La formació del primer àlbum, basat en la percussió del mestre Gamal Seya, ha estat només per a aquest disc i en el pròxim serà diferent». El resultat d’aquesta trobada és un disc evocador en el qual la percussió africana exerceix un paper important però en què també destaca un sentit estètic que fon pop i folk en una mateixa idea instrumental. «Però al final hi ha influències molt diverses, des de la música tradicional sud-americana, la música ètnica fins a coses més properes al krautrock… en definitiva: música lliure i viva», explica l’Israel. En Víctor recalca l’important paper que té la improvisació quan s’ajunten en un escenari: «La construcció de cançons la basem a través dela improvisació. Desenvolupant cossos harmònics i melòdics que acompanyin els ritmes africans, que sí que són el fonament. Crec que el que s’expressa com a resultat de l’experiència són ganes de conya, en el seu sentit més ampli i poètic». «En ser fruit de trobades és la mare del projecte», insisteix l’Israel.

Després de «Tiempo para la cosecha», els plans passen per continuar experimentant i explorant nous punts en comú amb altres tradicions. Continuarà sent un grup d’improvisació, però amb nous elements que els duran cap a altres camins menys evidents. La pròxima trobada preveuen que serà a Eivissa. «Portarem el mínim de l’estudi de Carlos Toronado a casa de la seva germana allà a l’illa. Aquesta vegada, a més del nucli format per en Víctor i jo a les guitarres juntament amb el seu germà José Luis al baix, comptarem amb Santiago Latorre al saxo i Alex Neilson a la bateria (membre de Trembling Bells). El que es farà allà encara està a l’aire i no ho sabrem fins que ens ajuntem, però tots estem molt il·lusionats».

Jaime Casas (@JaimeCasasB)

VIVA tocarà a l’escenari Hall aquest proper dissabte 16 de febrer.

Som-hi! Una cita obligada!!

Facebook Emergència

#Emergencia13 en Twitter

12345...»