Emergència! Festival

Bajo el nombre de Analogic Té se esconde Sergio Silva (programador musical y producción en eventos musicales), director de Emergència!. Él es quien está escribiendo en VEUS CCCB sobre las novedades del festival y sobre los grupos que participan. http://www.myspace.com/analogicte

LAS BUENAS NOCHES A L’EMERGÈNCIA!2012

febrer 7th, 2012 1 Comment

L’aposta andalusa d’aquest any per a l’Emergència! és a càrrec de la banda sevillana Las Buenas Noches.

No es difícil reconèixer-ne alguns dels membres, ja que en aquesta formació trobem el videoartista Daniel Cuberta i el dibuixant de còmics i autor del cartell d’aquesta edició 2012, Miguel Brieva.

Com ja és habitual, Jaime Casas hi va estar xerrant per a aquest bloc.

Las Buenas Noches «De viatges, enigmes i amics»

Són de Sevilla (i de Madrid), però, en realitat, d’enlloc. Perquè d’enlloc i de tot arreu prové el folklore que reivindiquen. Són un grup de folk, sí, però no apel·len a cap tradició concreta. Sembla com si se n’haguessin tret una de la màniga. S’han inventat un hàbit que passa pel folk fronterer –entre dues aigües, en un no-lloc imaginat–, el blues castís, la copla d’altres bandes, aires de l’Est –Klezmer, que també podria ser (o ho serà, vés a saber…) Rembetika–, o la cançó d’autor en format de grup (d’amics).

Las Buenas Noches són un grup, d’això, d’amics, que des del 2006 s’ho passen bé fent música i esquivant les convencions de la indústria. Han publicat dos treballs sota llicència Creative Commons («Aventuras domésticas», el 2008, i «Un mal día lo tiene cualquiera», l’any passat). Defensen la manera més propera, directa i sincera de donar-se a conèixer: produeixen i distribueixen la seva música amb el sentit més obert. Sense promocions ni etiquetes comercials. «Bé, és el més directe, el més fàcil –justifiquen–; no dependre de ningú, fer-ho tal com ens agrada a nosaltres. D’altra banda, amb la indústria musical tocada de mort (a causa del seu model obsolet), aquest és l’únic camí possible. També és una aposta per començar a fer les coses d’una altra manera, per la cultura lliure i comuna, per unes estructures mentals en les quals el benefici sigui una cosa secundària davant del compartir i fer les coses el millor possible». Senzillament, fan música. Sense més compromís que el de la creativitat.

El grup va començar així i així continua: «No teníem cap idea preconcebuda a l’hora d’ajuntar-nos –asseguren. Simplement érem cinc persones que havíem flirtejat més o menys amb la música i ens venia de gust fer alguna cosa en grup». El perquè van derivar el seu discurs cap a aquest terreny enmig d’una tradició deslligada: «L’estil no s’acostuma a triar, senzillament va apareixent fruit de l’intercanvi de gustos i de les habilitats (fins i tot de les limitacions)», confessen. «Agafes un gobelet, mous els daus al seu interior i fas una tirada. Què surt? Ah, el misteri…»

Un dubte que intenten aclarir d’aquesta manera:

«Això nostre és una amalgama sonora a mig camí entre el pop d’arrels folklòriques americanes (del nord i del sud), la música popular espanyola (amb devoció especial per Chico Sánchez Ferlosio), una certa poètica fosca, enigmàtica i viatgera, de seqüències inacabables de dos acords que recorden vivament el zumzeig persistent tot i que de vegades imperceptible que emeten alguns ascensors, i que també és freqüent a les consultes de dentistes. Si alguna cosa bona ha portat la globalització i la invasió cultural anglosaxona és precisament el fet d’obrir el pot de les essències. Si des de les províncies de l’imperi hem de renunciar en bona mesura a la nostra tradició cultural, o bé integrar-la en aquesta nova cultura globalitzada, també se’ns obre l’oportunitat d’integrar totes les altres tradicions en totes les altres províncies, tan riques o més que la que per raons polítiques i econòmiques s’ha imposat».

Es presenten a Emergència! amb l’ànim dels debutants, tot i que no ho siguin tant, perquè ja sonen a «grup compacte», i deixant a la interpretació de l’audiència local els perquès d’unes cançons que expliquen històries d’una proximitat estranya i infausta. Tot i que la interpretació la deixen «a gust de l’oient», perquè nosaltres, diuen, «ja en tenim prou amb fer-les».

De la seva incursió sobre les taules d’Emergència! només esperen «compartir l’escenari amb altres grups, gaudir tocant i que la gent passi una bona estona. Què més es pot demanar?». Què vostès, públic, no s’ho perdin. Queden avisats.

Jaime Casas (JaimeCasasB)

Las Buenas Noches tocaran a l’escenari Hall dins de la quarta edició d’E! que tindrà lloc d’aquí a pocs dies, el 18 d’aquest mes. I, com a avançament, un vídeo que van gravar a Portugal l’any 2009, d’una de les cançons contingudes en el seu segon treball «Un mal día lo tiene cualquiera».

Segueix el festival a Twitter #EMERGENCIA2012

MURSEGO A L’EMERGÈNCIA 2012

febrer 2nd, 2012 No Comments

Arribem a l’equador del cartell i avui toca el torn de Maite Arroitajauregi, també coneguda com a Mursego.

Jaime Casas hi ha parlat i li ha explicat tot això!

Mursego «Variacions sobre un instrument i 3.000 idees»

No hi ha dubte: el projecte en solitari de l’eibarresa Maite Arroitajauregi, Mursego, és un dels esdeveniments recents de la música d’avantguarda nacional. Funciona com un camp de proves de les noves i velles idees que graviten a l’òrbita del pop avançat. Tot s’hi val a l’hora de refer clixés i explorar aquell terreny en el qual «qualsevol cosa pot ser una font d’inspiració». Perquè el risc consisteix a traspassar el llindar del que és estrictament musical, «des d’una pel·lícula o un plat de cuina fins a la vida d’un sant…», apunta.

La Maite toca el violoncel, amb el qual duu a terme una interpretació lliure de les possibilitats de l’instrument. «Sóc violoncel·lista i em vaig comprar un loop, aquestes són les meves eines; m’encantaria tocar la bateria, la guitarra, el baix amb distorsió…, però no ho sé», confessa. Per imperatiu o potser moguda per la imaginació, desvincula el violoncel del context clàssic. El porta on vol: un espai de llibertat absoluta en el qual topen i s’entenen tots els seus «gustos». «Si vols que t’ho digui, és un reflex de la meva actitud davant de tot el que m’envolta, davant de la vida»; davant dels idiomes, tot i que «hi predomina l’èuscara, perquè és la meva llengua materna i amb la qual em sento més còmoda». Però també s’atreveix amb el rus o el portuguès (d’accents lliures); fins i tot tradueix les parts vocals en sons culturals puntuats amb el quejío flamenc o el cant àrab.

Abans de publicar dos àlbums i oferir innombrables directes, actuava amb Anari o Lisabö, dos projectes amb una incidència sense pal·liatius en la música d’autor basca. La Maite hi continua col·laborant, però Mursego, que va sorgir com «una cosa natural, gairebé com una necessitat», després que un «amic em demanés que fes alguna cosa sola per a un concert, per al qual vaig preparar uns temes amb loop station», avança al marge. A més de tocar el violoncel, la Maite canta, arregla, manipula pedals, teclats, platerets, el bombo, la pandereta, l’ukelele, l’autoharpa o el theremenin. Sempre a la cerca d’idees que s’enfronten amb una paleta estilística globalista: d’un tango finlandès a una balalaika romanesa o un rap bersolari.

Les influències són variades i il·lustren una visió salvatge i sense prejudicis del que ha de ser la creació musical: «En aquesta vida tot influeix», recorda. «He vist Matt Elliot un parell de vegades, d’aquí una mica els meus loops» ―que utilitza la mateixa tècnica de capes i loops que la francesa Colleen―, per després citar una inspirada sèrie d’ascendències que basculen entre el cinema, la música i la vida mateixa. «Déjame entrar, Nosferatu, P. Garrel, A. Kaurismaki, J. Houston, J. Painlevé, Victor Iriarte, Vila Matas, R. Walser, Hello Cuca, Grande Marlasca, ZA!, K raftwerk, P.J. Harvey, A. Yupanki, Ibon Rg, C. Gardel, M. Laboa, Sonic Youth, Nico, Lhasa, Cage, Alex Mendizabal, la ginebra, el mar, el Canal cocina i els nens…», confessa.

Del seu pas per Emergència, que servirà com de posada de llarg barcelonina, Mursego espera «tocar a gust i fer-ho més fort que Pegasvs», que ja van avisar que no es tallaran a l’hora d’apujar el volum

Jaime Casas (@JaimeCasasb)

Mursego estarà actuant a l’escenari Auditori dins de la quarta edició de l’Emergència! el proper 18 de febrer al CCCB.

Us deixem amb una petita mostra del que podreu veure!

YouTube Preview Image

Sigue el festival en Twitter #EMERGENCIA2012

PEGASVS A L’EMERGÈNCIA!2012

gener 26th, 2012 1 Comment

Aquesta setmana, Jaime Casas ha entrevistat un dels grups emergents més destacats de l’escena barcelonina, Pegasvs.

Pegasvs «Metronomic underground»

En Sergio i la Luciana són Pegasvs. Abans havien estat Amore. I alhora Thelemáticos. En Sergio va tocar a Anticonceptivas, la Luciana a Sibyl Vane. I si estirem el fil trobarem molts més projectes que són els mateixos que, com aquests, han donat forma a la comentada escena underground de Barcelona dels dos últims lustres.

Pegasvs és, sens dubte, un punt d’inflexió, una mirada enrere que resol dubtes sobre el present del pop amb intencions revisionistes. L’avançada «hypnagogica» –el pop americà que reprèn sons pretèrits que miraven al futur–, observen alguns: «Nosaltres no fem música pensant en etiquetes; de fet, fins ara no coneixíem l’existència d’aquest terme». Sigui com vulgui, la proposta de Pegasvs sí que es fixa, i molt, en els ritmes metronòmics, d’acceleració constant sense principi ni final, del rock alemany electrònic dels setanta i del proto-punk novaiorquès. «Sí que estem influïts per Silver Apples, a més de Krautrock, la música electrònica dels seixanta i setanta, i força coses actuals».

La Luciana i en Sergio han irromput sense fer soroll, però amb la ferma intenció de fer-ne («a finals de febrer Canadá publicarà el nostre primer disc –apunten–: un vinil de nou cançons amb disseny d’Elena Gallén»), amb temes penjats a la xarxa que perfilen idees brillants amb poca enganxada fins ara entre els grups locals. «Intentem comprimir una música en principi experimental i bruta dins d’un motlle pop», diuen.

La melodía del afilador, constant i gargotejada en un bucle melòdic, o la magnífica El final de la noche, un deliri psiquedèlic que recupera una altra vegada el so que va encunyar el duo alemany Neu amb Hallogallo, són dues proves irrefutables dels camins que pretenen recuperar. «Combinem ritmes de rock alemany dels setanta amb velles capses de ritme. El “motorik” és constant i sempre fa l’efecte d’avançar, per això ens agrada especialment», confessen.

Les ganes de donar forma a un discurs amb «trastos antics» els va dur a «provar una cosa diferent al que acostumàvem a fer». Per tant, «vam decidir canviar les guitarres pels magnetòfons i sintetitzadors, i així també canviar del tot el procés de creació».

Pegasvs, cara a cara, sense bateria ni guitarres, i amb trastos, vestiran de llarg la seva proposta inusual en un Emergència 2012 que sembla prendre el pols a totes les tendències que compten ara mateix. En Sergio i la Luciana, per la seva banda, esperen «sonar ben fort i que tant el públic com nosaltres ens ho passem bé». I no us oblideu de felicitar la interessada: «Celebrem l’aniversari de la Luciana», que coincideix amb la data del festival.

Jaime Casas (@JaimeCasasb)

Tanquem aquesta entrevista amb el videoclip “El final de la noche” realitzat per la productora Canada tot recordant-vos que Pegasvs estaran actuant a l’escenari Hall de l’ E!2012.

Segueix el festival a Twitter #EMERGENCIA2012

Oso Leone a l’Emergència!2012

gener 18th, 2012 No Comments

Quan falta un mes per a l’ E!2012 nosaltres continuem amb la sèrie d’entrevistes que Jaime Casas ha preparat perquè coneguem els artistes que conformen aquesta quarta edició.

Aquesta setmana és el torn dels mallorquins Oso Leone.

Oso Leone «Nou moviment acústic»

Emergència! és una trobada de noves realitats i idees del pop. I no hi podia haver un lloc més adient per vestir de llarg la proposta dels mallorquins Oso Leone, que van debutar a Foehn Records fa uns mesos amb un disc homònim.

Es tracta d’un projecte de folk amb vel·leïtats psiquedèliques i acabats preciosistes. Xavier Marín i Paco Colombás formen el nucli dur del grup; tots dos colen les seves guitarres entre els teclats i les programacions d’en Ruspell (Jaime Roselló), el qual també s’encarrega de la producció, un dels punts forts d’Oso Leone.

La seva música està farcida de referències d’altura, però sense aprofundir en cap d’elles: Fleet Foxes, Crosby, Tim Buckley, Pentangle, fins i tot la millor cara de Coldplay.

Són els debutants més madurs que mai han passat per Emergència. I goso dir que una de les millors bandes que han trepitjat les taules del festival. Les seves cançons, plenes d’emoció i desenvolupaments poc comuns, enganxen. Tot i que en directe són «una altra cosa: no són tan chill», apunten.

Com va començar el projecte i quines en van ser les intencions?
Vam començar en Xavi i en Paco amb unes cançons molt bàsiques a dues guitarres i veus. Oso Leone neix quan vam conèixer en Ruspell i vam decidir ficar-nos a l’estudi per enregistrar aquells temes des de la perspectiva d’en Ruspell a la producció, teclats i execució en altres aspectes. En acabar l’àlbum a l’estil «slow food» (vam trigar més o menys un any), volíem no sols defensar el que havia sortit de l’estudi en directe, sinó que també preteníem donar-li més contundència i impacte. Aquí és on s’uneixen l’Eusebio Alomar al baix i en Jonathan Mills a la bateria.


Es podria dir que aquest és un projecte folk però sense uns referents concrets. Fa l’efecte que representa l’evolució del folk des de fa temps fins avui mateix.

Vam compondre el primer treball d’una manera molt orgànica, sense pretensions, no hi havia cap idea clara de com volíem sonar, tot sorgia molt espontàniament. En cap moment no vam voler fer un disc «folk», però sembla ser inevitable que pel fet d’utilitzar instruments acústics ens ubiquin en aquest terreny. Entenem que a les entrevistes es posin referents per situar l’audiència en un punt de partida, però precisament en aquesta banda cadascun de nosaltres beu de gustos molt diferents i potser aquest punt sigui l’atractiu del resultat definitiu.

Els detalls semblen estar sempre al mateix nivell que les melodies, és així? Intentem, i cada cop més a l’hora de construir coses noves, compondre des d’un punt de vista conceptual. Això no vol pas dir que tot sorgeixi d’una idea molt concreta, és més aviat tenir al cap un concepte que ens guiï i doni unitat als nostres temes. Les lletres tenen significats plurals i ramificats. Segons la interpretació de l’oient, poden significar un món o fins i tot poden no significar res. La música és el nostre idioma; això respon la pregunta de per què en anglès. Quan hi ha melodia, aquesta melodia vol dir alguna cosa, fins i tot més que les paraules mateix. El silenci, i cada vegada més, té molta importància per a nosaltres, tot en la seva mesura justa i amb sentit.

La producció, un element molt important a la vostra música, recorda algunes produccions fetes a Mallorca als setanta. Hi influeix el fet de ser de Mallorca i de gravar-hi? Creieu que hi ha una producció mediterrània? No creiem que hi hagi una producció mediterrània. Escoltant el Good Morning de David Allen (gravat a Deià als setanta) o les guitarres de Joan Bibiloni a Joana Lluna podem entendre el que vols dir, però cada banda és un món. Per a nosaltres és evident que l’entorn és totalment partícip del procés de composició, tot plegat es veu reflectit d’alguna manera en el disc. Però a les composicions hi ha tant llum negra com llum blanca. Es va buscar un so net i va tenir prioritat el més és menys en molts moments.

En algun moment, recordeu Bert Jansch i John Renbourn –Pentangle– en la seva època junts, en la qual hi havia una sinergia especial entre ells que va canviar el folk anglès per sempre. Quin tipus d’entesa hi ha en vosaltres dos? Vam començar sent dos el 2009 en una formació acústica. La connexió des del principi va ser molt bona. En tot aquest temps ens hem enriquit molt a nivell musical, a nivell personal amb els nostres viatges i plegats hem construït, desconstruït i tornat a construir. Ara amb la banda tot ha evolucionat. Gairebé no hi ha rastre d’aquell duo, la direcció és una altra. Però és cert que l’entesa ara és més evident que mai. Amb una mirada o un gest ja entenem quins pardalets té l’altre al cap.

Què espereu del concert a Emergència! ? Abans que res cal dir que estem molt afalagats per haver estat seleccionats per a aquest festival. Tenim moltes ganes de pujar a l’escenari el dia 18 i treure l’artilleria pesada per a aquells 40’. Esperem un públic receptiu i amb ganes de conèixer noves bandes que intentem fer-nos un forat dins del panorama nacional. L’enclavament del CCCB ens sembla agradable i ens fa molt de respecte alhora. Esperem que agradi o si més no que no deixi indiferent a ningú.

Jaime Casas (@JaimeCasasB)

Us deixem amb un videoclip de com s’ho munten els Oso Leone en directe tot recordant-vos que estaran actuant a l’escenari Auditori de l’ E!2012

Segueix el festival en Twitter #EMERGENCIA2012

Gratis a l’Emergència!2012

gener 12th, 2012 No Comments

Ja hem tornat i entrem en el compte enrere d’aquesta quarta i nova edició d’Emergència! A partir d’aquesta setmana us anirem presentant cada un dels artistes que integren E!2012 de la mà del periodista i comissari cultural Jaime Casas. Al llarg de vuit posts, Casas ens donarà a conèixer una mica més de cada un d’ells a través d’una sèrie de minientrevistes que ha dut a terme per a l’ocasió. I, sense donar-hi més voltes, comencem amb la primera d’aquesta setmana!

Gratis o com ser punk «subaltern a temps parcial», per Jaime Casas

En plena explosió de l’Indie nacional, en la dècada dels noranta va sorgir un grup que tenia ben poc a veure amb la resta: Corn Flakes. Van ficar amb calçador la filosofia del hardcore i l’esperit del punk «sense complicacions» en una escena dominada pel noise pop i les extravagàncies conceptuals. Directes com un cop de puny a la cara, concisos y estireganyosos com els millors grups californians, de melodies apressades. Encomanadissos. Inigualables.

Gairebé dues dècades després de la seva irrupció, i amb tots els seus membres dedicats a «les feines de casa», fora de l’engranatge de la indústria i les cadències de localismes musicals, tornen sota l’epígraf Gratis «per tocar de tant en tant».

Abel González, de carisma incommensurable i idees més clares que «Mercozy» davant de la crisi de l’euro, veu d’aquells que van ser i ara al capdavant del nou projecte, raona els motius de tornar a ser uns «novençans» però «amb veterania» d’un grup que toca «com si res»:

«Arran de l’aniversari de BCore i del concert de reunió de Corn Flakes vam tornar a assajar una mica després de més d’una dècada sense tocar junts i gairebé per separat», recorda. «Ens van venir ganes de continuar exposats de tant en tant al volum habitual del local d’assaig; era una cosa que teníem oblidada i, encara que no sigui gaire bona per a la salut, enganxa». Però no tots els membres originals del grup es van poder sumar a Gratis: «Vads (baixista) no tenia temps ni per dedicar-s’hi eventualment, així que vam buscar un baixista i es va presentar Luis (Milkers): el tipus adequat».

Malgrat les comptades ocasions en què han tornat a pujar a un escenari, Gratis està ple d’influències anteriors. De The Descendents al hardcore melòdic. «Crec que no ens influeixen tant altres grups com algunes premisses que ens ofereix el nostre dia a dia», diu González: «tenim poc temps i les cançons han de sortir de manera immediata. Ens influeixen les bases del punk i el rock sense complicacions».

I és que conserven «una certa vocació melòdica (una mica minimitzada), una certa dosi de velocitat (també minimitzada) i el caos i el volum (maximitzats). El que segur que queda és que sota de tot plegat hi ha una cançó».

«Cançons curtes i concises», música trepidant i amateur, bruta i sovint mal tocada, però agosaradament inspirada. Punk teixit a les costures de la melodia pop.

Gratis, sense complexos i aliens a grans pretensions, avisen els navegants amb edat per ser nostàlgics: «volem ser un gran grup de punk subaltern a temps parcial. Si el nostre exemple té èxit, els de quaranta anys del futur, en comptes de quedar per jugar a esquaix, anar a prostíbuls o parlar de cotxes i carreteres, s’ajuntaran en locals d’assaig a petar-se els ossets que tenen dins de l’orella a base de cops de guitarra. En comptes de ficar cogombre als seus gintònics tornaran a beure cervesa a morro».

Les seves intencions obrint en directe el festival Emergència! en el CCCB no són aptes per a tots els públics. Quan baixin de l’escenari, aneu a veure’ls i us les explicaran de viva voce, al marge de l’atenció mediàtica.

Gratis obriran l’escenari Hall el 18 de febrer en una nova edició de #EMERGENCIA2012

Facebook del grup: https://www.facebook.com/pages/Gratis/226766140712448

YouTube Preview Image

«...34567...»