Des del CCCB us desitgem unes bones festes amb aquestes dues nadales realitzades per l’equip d’audiovisuals.
Què serà… serà? ens canta Wax Taylor. L’únic que sabem és que el 2012 serà i per això us volem desitjar un bon any amb aquesta videopostal. La peça inclou fragments de Things to come, una pel·lícula de l’any 1936 dirigida per W.Cameron Menzies amb guió de H.G.Wells, que planteja els dubtes i les pors d’una metròpoli amenaçada.
Una versió més feliç de les festes és la que ens regalen una peculiars operadors de càmera desitjant-nos un bon Nadal des de diferents indrets del planeta (material de l’Arxiu Prelinger). El recorregut de postals nadalenques finalitza en un lloc ben conegut per tots nosaltres.
José Antonio Soria (CCCB, 2011) amb la col·laboració de Marc Desmonds. Imatges: “Round the World” (1950) de Warner Pathe News. Aquesta pel·lícula pertany als Prelinger Archives
Des del passat 23 de novembre, el CCCB acull l’exposició World Press Photo 11, que aplega les 170 fotografies guanyadores d’aquest premi internacional de fotoperiodisme reconegut per la seva qualitat i pel debat de fons que genera. El lema de l’exposició, “Veure per creure”, ja denota la clara intenció de posar en contacte el públic amb una visió de la realitat directa i sense filtres.
Aquesta intenció de crear consciència forma part de les missions de Photographic Social Vision, l’entitat organitzadora de l’exposició a Barcelona que aquest any celebra el seu desè aniversari com a fundació. Al mateix temps, els fotògrafs premiats i representats a la mostra també tenen un triple objectiu comú: denunciar, donar veu i informar. Denuncien allò que veuen a través dels seus objectius i que sovint no forma part dels continguts dels mitjans de comunicació; donen veu a persones, situacions i comunitats que no són visibles fora de les seves fronteres; i informen de manera clara i transparent, a través d’imatges descriptives o explicatives.
Un home de la tribu dels Dinka davant de casa seva a Akkach, Sudan del Sud. 3er Premi Fotografies Individuals, retrat. Autor: Guillem Valle.
Sota el paraigua d’aquest objectiu comú i darrere de cadascuna de les fotografies, s’amaguen maneres ben diferents de veure el món. Al llarg del recorregut de l’exposició ens interpel·la la mirada profunda d’un home dinka al Sudan del Sud, que fixa l’esguard a l’objectiu de Guillem Valle, el fotògraf català guanyador del tercer premi Retrats de WPP 11. El seu nom ens recorda la situació conflictiva i arriscada que sovint viuen els fotoperiodistes: recentment Valle va ser detingut i agredit per les forces de seguretat egípcies quan cobria per a The Wall Street Journal els enfrontaments entre la població i la policia a El Caire. Pocs mesos abans, el guanyador de World Press Photo 2007, Tim Hetherington, va morir mentre cobria la guerra civil de Líbia.
Les imatges sorprenents i extraordinàries que recull l’exposició a vegades impliquen situacions de risc. És el preu que paga el fotògraf per trobar el moment increïble, l’instant necessari per captar un fet irrepetible. Poc després de la finalització de l’exposició Brangulí. Barcelona 1909-1945, encara recordem el que sabem de la preparació que Josep Brangulí necessitava a l’hora de fer les fotografies: la instal·lació del trípode, l’ajuda del seu assistent, la posada en escena del que tenia al davant. El fotoperiodista viu en unes condicions ben diferents i, al mateix moment, està perdent els suports tradicionals que li donaven visibilitat. La premsa generalista ja no explica la realitat a través de les seves mirades, però això no significa que el fotoperiodisme desaparegui. Internet, les xarxes socials i els fotògrafs units en col·lectius són la nova gran plataforma de difusió d’aquestes visions honestes de la realitat. Però no és l’única: els museus i centres d’art també acullen aquestes obres, com és el cas de World Press Photo 11, que les fa visibles, però sobretot les posa en valor i les encara amb la nostra mirada.
“Veure per creure”, per exemple, la història tràgica de la noia afganesa Bibi Aisha, capturada per Jodi Bieber. O veure per creure els enfrontaments contra el govern de Tailàndia, les conseqüències devastadores del terratrèmol d’Haití, les inundacions a Pakistan o els refugiats de Somàlia. En aquesta exposició conviuen molts moments amargs, però la seva juxtaposició ens dóna una nova visió del món i ens fa més rics d’opinió, de sentit crític i de sensibilitat.
Els darrers anys hem vist com els debats entorn de la presencia de símbols religiosos en l’esfera pública es multiplicaven. D’una banda, l’increment de població immigrant que practica altres religions i les manifesta públicament ha posat sobre la taula la reflexió sobre els fonaments de les societats suposadament seculars, com la nostra. D’altra banda, aquests debats també han posat en evidència que el catolicisme, la religió tradicional majoritària en el nostre país, gaudeix d’unes prerrogatives que també són motiu d’enfrontament entre els qui creuen que haurien d’eliminar-se i els qui les justifiquen justament pel seu caràcter tradicional i cultural. Sigui com sigui, la situació és que a principis del segle XXI les religions, lluny de formar part d’un passat pre-modern, participen del nostre present d’una forma especialment controvertida. I, aleshores, ens hauríem de preguntar: les democràcies liberals occidentals estan tractant correctament el pluralisme religiós actual? Tenim els mecanismes institucionals necessaris per fer front als conflictes religiosos?
La professora Cristina Lafont, que des de fa anys exerceix de catedràtica de Filosofia a la Universitat Northwestern (Chicago), va iniciar el debat plantejant les diferències crucials que marquen aquestes qüestions als Estats Units i a Europa. Aquestes diferències serien, bàsicament, sociològiques i històriques. Intentant fer-ne una síntesi, es podria dir que als Estats Units la gran majoria de la població és creient, d’una religió o una altra, i que el fragment de població que es declara no creient és insignificant. En aquest sentit, la neutralitat de l’Estat s’entén, des de la versió nord-americana, com la garantia de que cap religió pesi més sobre les altres i que per tant es respecti el principi de llibertat religiosa per tots els ciutadans. En canvi, a Europa, el secularisme no és només la idea d’un Estat neutral, sinó que és un ingredient important de la cultura majoritària. És a dir, en el context europeu, el secularisme s’entén com una expressió d’una identitat col·lectiva que gaudeix d’una gran rellevància social. Però el que complica aquesta situació és que, tot i la importància del secularisme entre la població europea, els Estats europeus continuen privilegiant les seves religions històriques, que gaudeixen de considerables prerrogatives en la majoria de països (Espanya, Itàlia o el Regne Unit són uns bons exemples d’aquesta situació). Això, segons la professora Lafont, contradiu els principis de neutralitat dels Estats seculars que, de manera ideal, no haurien de donar preferència a cap religió i, a la vegada, haurien de garantir el lliure exercici de les diferents religions dels seus ciutadans. Aquesta situació específica dels Estats europeus fa que el debat sobre la presència de símbols religiosos en l’espai públic sigui confós: quan, per exemple, apareixen queixes contra l’ús de símbols islàmics com el hijab, es fa perquè posa en joc els principis del secularisme o perquè es tem que es perdin les prerrogatives del cristianisme?
Des d’aquest punt de vista, András Sajó, jutge del Tribunal Europeu de Drets Humans i catedràtic de Dret Constitucional, va plantejar que el que és problemàtic d’aquest debat és que s’està traslladant a una esfera jurídica quan, de fet, es tracta d’un problema d’arrel política i social. El dret, segons Sajó, no pot aportar massa en aquesta controvèrsia malgrat que cada vegada més casos es resolguin als tribunals. La noció d’allò públic i allò privat ha canviat substancialment les darreres dècades i la ingerència de l’Estat en matèries que abans es consideraven privades és cada dia més gran. Des de la teoria, per Sajó, és clar que no hauria d’haver-hi preferències per una determinada religió des d’un Estat secular. La pràctica, però, demostra que el pes de les religions tradicionals és molt fort i que la majoria de països són reticents a retirar-ne els privilegis. Com fer prevaldre aleshores la “raó pública”?
Cécile Laborde, catedràtica de Teoria Política, va cloure el debat plantejant dos reptes per als Estats europeus: d’una banda, repensar l’estructura de l’esfera pública i el pes que hi tenen les religions tradicionals, i de quina manera les demandes del secularisme s’hi podrien incorporar. En segon lloc, repensar quin ha de ser l’estatus de les religions en les societats actuals. Perquè si bé el discurs de la modernitat va voler fer de les religions quelcom destinat a desaparèixer amb el progrés, la realitat és que les religions continuen formant part de la nostra societat i són un ingredient important d’articulació de les comunitats. En conclusió, la clau seria trobar l’equilibri que ja havien proposat alguns dels primers pensadors del secularisme: “Protegir l’Estat de la religió. Protegir la religió de l’Estat”. El problema és que avui sembla que és difícil fer conciliar les dues premisses.
El passat dimarts 22 de novembre va morir la biòloga Lynn Margulis. Des del CCCB volem recordar la conferencia que va fer davant de més de 500 persones l’any 2006 sota el títol “Què és la vida?”. Professora de la Universitat de Massachussett a Amherst, Lynn Margulis va revolucionar el món de la biologia pels seus estudis sobre l’origen bacteriològic de la vida i, més específicament, per la seva teoria de la siombiogènesi, segons la qual en els orígens cel·lulars de la vida, la col·laboració i la simbiosi haurien estat més importants que la competició. Amb aquesta teoria, Margulis va posar en qüestió el predomini de la teoria neodarwinista en l’evolució dels primers éssers vius. En la seva conferència al CCCB, Margulis va exposar les seves teories de manera lúcida, senzilla i no exempta de sentit de l’humor. De les seves paraules ens quedem amb una definició: “La vida és matèria sensible al seu medi ambient”.
A l’Arxiu CCCB podeu consultar la seva conferència i tots els materials relacionats.
L’escriptor Pankaj Mishra parla de “fiasco intel·lectual” per referir-se al paper que han fet acadèmics, periodistes, escriptors etc. a l’hora d’explicar al món les conseqüències dels atemptats del 11-S de Nova York. “Fins i tot abans de l’11-S, ja semblava que l’únic model possible era la democràcia liberal”, comenta Mishra. L’assagista d’origen indi critica que només s’hagin seguit les tesis governamentals. “Hi ha altres 11-S”, declara en aquesta entrevista que va concedir al CCCB poc abans d’impartir la conferència «Memòria i esperança (i pèrdua)» el passat 26 d’ocubre en el marc del cicle “11-S. El món deu anys després”.
Entrevista de Lucía Calvo. Càmera: Juan Carlos Rodríguez. Edició: Lur Olaizola
