Entrevista: Jonas Mekas, l’home cinema

novembre 2nd, 2011 No Comments

Jonas Mekas, una de les figures clau del cinema experimental, visita el CCCB per conèixer en persona un amic virtual, un amic que ha conegut a través d’Internet: José Luis Guerín. Els dos cineastes s’han intercanviat cartes filmades en els darrers mesos, petites peces de vídeo sobre la quotidianitat. Les seves correspondències, així com les d’altres cinc parelles de creadors contemporanis, es poden veure al CCCB en l’exposició “Totes les cartes. Correspondències fílmiques”.

Parlem amb Mekas sobre com veu el món a través de les seves càmeres i sobre com entén el cinema i l’art de captar imatges en moviment. Ens explica que ell només pot filmar el que té davant: Nova York, Brooklyn, el seu fill, els seus amics. Parla del moviment Occupy Wall Street i de les protestes ciutadanes a Nova York en les quals ha participat activament.

Reflexiona sobre el cinema, un art, que segons ell, és ben viu i a tot arreu gràcies a les noves tecnologies. Ens sorprèn la senzillesa i la poca ortodòxia de les seves paraules.

Aquesta entrevista és un avanç d’una conversa més llarga que es podrà veure en diferents canals del CCCB: al programa de TV “Soy Cámara”, que li dedicarà un capítol especial, a l’Arxiu Xcèntric, on podrem veure una introducció del cineasta de totes les seves obres adquirides pel CCCB o a la plataforma virtual Pantalla Global, on Mekas reflexionarà sobre la fi del cinema i el futur de les pantalles.

Entrevista de Lucia Calvo i Gloria Vilches. Càmera i il·luminació de José Antonio Soria i Juan Carlos Rodríguez

Crònica del viatge dels Amics del CCCB a Trieste

novembre 2nd, 2011 8 Comments

Liliana Antoniucci treballa al Departament d’Exposicions del CCCB i va coordinar l’exposició del CCCB “La Trieste de Magris”. Amb motiu de la mostra, el Centre va organitzar un viatge amb el col·lectiu d’Amics del CCCB per conèixer més a fons la ciutat de l’escriptor Claudio Magris. Liliana Antoniucci va viatjar amb els Amics i, en aquest article, relata les vivències viscudes a Trieste.


-Jo? Jo sóc austríaca. -No! Tu ets italiana!

Vint-i-cinc Amics del CCCB visiten la ciutat de Trieste durant tres dies escassos sense gaire respir entre visites programades al minut. Som al punt d’inflexió entre dos mesos d’una tardor tan càlida i assolellada com feia temps que no es veia. Som a Trieste, encuriosits per una ciutat que vam entreveure a través d’una exposició temàtica: La Trieste de Magris.

Grups d’AMICS del CCCB amb Italo Svevo, Trieste 2011

Cap de nosaltres coneix aquesta ciutat que, d’entrada, se’ns presenta alterada per una regata amb vocació de postal, la Barcolana que, a més d’inundar el mar de veles, també tapa (peccato, triestini!) amb tendes i cotxes de descàrrega la tan especial obertura de la Piazza Unità cap al mar. Ho comentarem després, a la Libreria Antiquaria, amb Laura Levi, dona de l’escriptor istrià Fulvio Tomizza, amb Mario Cerne, amo de la llibreria i fill de Carletto, el soci / dependent / afillat d’Umberto Saba, i amb el sempre present Stelio Vinci. Em consta doncs que aquests triestins no són pas indiferents a aquest error, diríem greu, de l’organització esportiva.

El viatge comença, curiosament per a mi, a l’oficina de l’SGAE de la ciutat. El mestre Zannerini, que en assabentar-se de la visita dels Amics a Trieste va proposar d’immediat oferir-los un concert coral, sap com fer, amb la seva simpatia, d’aquesta pinzellada burocràtica un moment amè. Veig com, igual que a Barcelona, la lloable iniciativa engegada al segle XIX sovint voreja el ridícul amb les regulacions actuals.

Em sumo al grup d’Amics al turó de San Giusto. Entusiasma escoltar Giovanna, la guia assignada per l’agència organitzadora. Ens fa capbussar en les mil històries de la ciutat que, inevitablement, ens filtra en les mil històries familiars dels triestins. I així, des del turó, se’m desplega la primera visió de la ciutat: les instal·lacions portuàries que s’estenen amb un protagonisme absolut a la façana marítima.

Prop de Barcola, Trieste 2011

Moltes vegades les geografies ens vinculen amb històries pròpies, petits moments que per alguna raó van quedar arrelats en la cinta llarga dels records. Unes vegades de forma casual, d’altres de manera directa, com si quedés un flaix ancorat deliberadament en la memòria a l’espera de resposta.

Així, abocada a aquesta Trieste i al seu port, des del turó de San Giusto, no vaig poder evitar de recordar dues escenes singulars. La naviliera Cosulich. Una companya de coral universitària que, amb uns grans ulls blaus, m’explicava, a casa seva, al costat d’una sèrie de pòsters de grans vaixells, que el seu cognom, Cosulich, era italià. Vaja!  Llavors em resultava estrany incorporar al meu registre de clans italians una fonètica tan poc italiana.

La segona escena es remunta encara més enrere. Devia tenir set o vuit anys i em costava entendre com un mapa geogràfic –que dibuixava resseguint amb cura els límits entre províncies– podia substantivar i representar una realitat. Potser un dels primers exercicis d’abstracció en set anys? L’escena va tenir lloc en una visita als cuidadors d’una casa que tenia una història especial per a la meva mare. Havia nascut en aquell solar i el pomer plantat pel seu pare encara donava nom a la mansió construïda després en el lloc. Ens rebia una senyora rodona, de grans proporcions, que quan reia deixava veure –per a mi, novetat– una dent d’or. Llavors es va produir la pregunta que va glaçar l’atmosfera distesa d’un berenar amb pastís. “Cresci, d’on és vostè?”, va preguntar la meva mare. “Jo?, jo sóc austríaca”. Amb una llambregada el seu marit, oposat fins i tot en fesomia, magre i llarg, va dir: “No! Tu ets italiana!”

Així doncs, em trobava a la fi a Trieste, escoltant unes quantes històries versemblants que tancaven el cercle del record ancorat i revifat, per descomptat, al llarg de la preparació de l’exposició.

Canal Grande, Trieste 2011

Després de passejos i explicacions, enlluernada per l‘església greco-ortodoxa i el Canal Grande, ens vam trobar, finalment, al Caffè San Marco amb gairebé tots els triestins implicats en l’exposició. Stelio Vinci va explicar en el seu millor castellà històries de propietaris, decoracions i vicissituds del Caffè al llarg del segle xx. Però també va ser l’ocasió de trobar molta gent que havia col·laborat intensament amb la producció de l’exposició: Mario Cerne, de la Libreria Antiquaria; Franco Filippi, prestador del retrat d’en Magris; Massimiliano Schiozzi de Comunicarte, proveïdor de tantes reproduccions de Saba i Pincherle; Maddalena Longo i Rossella Pacor, les molt eficients i cordials assistents del professor Magris. De cop i volta, en un hora de cafè, una multitud de gent amb qui havia  contactat al llarg dels mesos de preparació de l’exposició van tenir cara i veu. Per acabar-ho d’arrodonir el mateix Claudio Magris, acompanyat de la seva dona i del seu gosset, amb tota la gentilesa del món va trobar el moment per acostar-se i compartir una estona amb nosaltres.

Xerrada de Stelio Vinci, Caffè San Marco, Trieste 2011

Claudio Magris, Caffè San Marco, Trieste 2011

Potser massa condensació per a una hora de cafè. Al centre, Trieste vibrava amb músiques i una tremenda quantitat de joves al carrer. Era divendres nit i, a jutjar per tot aquell jovent, costaria de creure que Trieste pogués arribar a reduir en el futur el seu creixement demogràfic.

Dissabte es va presentar amb sol però sense borina, un vent suau que el dia abans ens havia regalat un tast de la famosíssima bora. Maddalena Longo ens va acompanyar en la visita a la Risiera de San Sabba. Potser aquest grup d’Amics catalans era una bona excusa per visitar tant la Risiera com el Kleine Berlin. Ambdós indrets tenen una sobrecàrrega de significat per bona part dels triestins. Anar a trobar alguna imatge, alguna paraula, trepitjar l’espai, potser ajuda a passar a arxiu o, com a mínim, alleugerar, aquests records que queden oberts i que potser pesen massa.

Tot seguit vam pujar a Opicina, com havia de ser, amb el tramvia. Grata sorpresa: tots els caps de tramvia porten un senzill dispositiu extern per col·locar un parell de bicicletes. Gran invent!

Tram d’Opicina, Trieste 2011

No van arribar els ànims per cantar, ni tan sols taral·lejar El tram d’Opicina però, en arribar al Carst, un grup de quinze cantaires amb el seu director, el mestre Zannerini, amb l’acordió a la mà, ho van fer tot per trobar-se amb nosaltres i donar-nos una benvinguda improvisada, espontània i engrescadora. Vam assaborir un guisat esplèndid, la jota eslovena, i tot cantant i ballant es van fer les tres: hora de visitar la Grotta Gigante.  A més de bella, era francament gran. Infinits esglaons de baixada i, pitjor encara, de pujada, van fer perdre l’alè a més d’un. La manca d’oxigen potser va provocar que em quedés ancorada al mig del Carst? Aquella tarda em vaig trobar separada, per força, del grup d’Amics. Una amabilíssima parella ligur que visitava Trieste trenta anys després del viatge de noces em va acostar a la ciutat. Maddalena Longo,  apareguda providencialment al Canal Grande, em va portar, tot rient per l’aventura, a retrobar els Amics a la Libreria Antiquaria.

Cantada al Restaurante Krizman, Monrupino, Carst triestí 2011

Mario Cerne, tal com estava convingut, ens esperava. Desbordant de simpatia i amb un llenguatge clar i comprensible que descartava traducció, amb el seu to entre decebut i crític, va tenir una animada conversa amb els Amics. Històries de llibreters, històries de llibres, històries de Saba, del seu pare Carletto …

Diumenge, com de costum per nosaltres, feia un sol estiuenc. Els triestins eren de ple a Barcola per prendre el sol i banyar-se en unes aigües increïbles. Ja sabíem que ens esperava el concert coral preparat gentilment pel mestre Zannerini i el matí va començar, doncs, al Castello Miramare, vora el mar. Va sorprendre trobar uns interiors fin de siècle tan singularment ben conservats, fantàstica mostra d’inquietuds il·lustrades i exotismes, neoromanticismes, orientalismes i, per enlluernar encara els col·leccionistes d’art déco,  les dependències, dels anys trenta, del duc d’Aosta. Tot això, condensat en una estranya escala de castell amb proporcions de xalet.

Lions Singers, concert al Castello Miramare, Trieste 2011

El grup coral, els Lions Singers, desplegava una cinquantena de veus a la sala del tron, magnífica i assolellada. L’hora que vam passar escoltant i compartint el repertori preparat va ser absolutament exquisida i, a més, divertida. Dos moments em quedaran en el record: el de profunda empatia i emoció amb la cançó triestina Marinaresca i l’apoteosi  escènica de L’Italiano a tres veus. L’entusiasme i gaudi dels cantaires era més que contagiós. No estranyaria que més d’un tingués al cap apuntar-se a una coral havent tornat a Barcelona. Es fa difícil agrair amb la dimensió que correspon l’esforç  d’un grup de persones que duplicava en número als Amics visitants. Gràcies mestre i, de nou, gràcies a tothom!

Amb les últimes energies encara havíem de passejar pels jardins del Castell, i albirar el Castello de Duino des de la sendera de Rilke… L’últim dinar, prop del mar, de camí a l’aeroport, a base de peix fresc a la graella, va ser l’oportunitat d’apropar-se una mica més a alguns Amics, els seus relats, saviesa i anècdotes.

Capvespre, Trieste 2011

Trieste ens va regalar l’última postal, un cop dalt de l’avió: el color especial i meravellós del cel del seu tramonto. Albada i capvespre, un tema que Giorgio Pressburger, comissari de l’exposició, no va dubtar a incloure com a singular capítol de La (nostra) Trieste de Magris. Per motius d’agenda –classes impartides a Los Angeles!– va mancar en la nostra visita la seva veu tan erudita de vida. Per suposat  hagués afegit més d’un color al prisma triestí. Malgrat això, tots els triestins que ens van sortir a l’encontre, tots aquells als quals els faltava temps per organitzar i oferir-nos totes les trobades possibles, ens van donar, sens dubte, amb totes les seves singularitats, un bon i molt representatiu tros d’aquella Trieste, de Magris, que anàvem a conèixer.

Fotografies de Liliana Antoniucci

LA TEVA VEU: Brangulí, els àngels i els dimonis

octubre 24th, 2011 No Comments

LA TEVA VEU és un espai de participació del CCCB on pots dir la teva i opinar sobre les nostres activitats. Jaume Rius ens envia aquesta història de la ciutat de Gelida i el fotoperiodista Josep Brangulí.

Brangulí, els àngels i els dimonis

El fotoperiodista Josep Brangulí va retratar la benedicció de la primera pedra de la Capella del Santíssim de l’Església Parroquial de Gelida.

Foto: Josep Brangulí Font: Hemeroteca diari ABC

La foto va sortir publicada el diumenge 30.04.1916 a Blanco y Negro (Madrid) i la podeu consultar a l‘hemeroteca virtual del diari ABC.

En aquest mateix escenari, el 15 de juliol de 2011, es va presentar la colla infantil dels diables de Gelida.

Foto: Jaume Rius

A la capella de Gelida està decorada amb una pintura mural d’ Enric Llimona i Raymat.

Podeu veure l’obra de Brangulí, a Barcelona al CCCB, fins al pròxim 6 de novembre.

ELS ESCRIPTORS PANKAJ MISHRA I BARBARA EHRENREICH REFLEXIONEN SOBRE EL MÓN POSTERIOR A L’11-S

octubre 18th, 2011 No Comments

Després de l’11-S, ens vam fer les preguntes adequades per entendre què havia passat?

Els esdeveniments posteriors als atemptats van confirmar que les tesis del xoc de civilitzacions tenien forts adeptes entre l’administració nord-americana i que la “croada” per combatre el terrorisme islamista seria la línia ideològica (i militar) que els Estats Units i els seus aliats pensaven seguir. Des d’aleshores, els debats sobre l’Islam i el seu caràcter suposadament fonamentalista s’han estès, així com també les veus que han denunciat aquesta lectura reduccionista i han intentat fer valdre la pluralitat de realitats del món musulmà. Entre aquestes últimes, la de l’escriptor d’origen indi Pankaj Mishra ha estat una de les més fermes i constants. Gràcies a la seva posició de persona a cavall d’Orient i Occident i des de la seva tribuna al diari britànic The Guardian, Pankaj Mishra ha aportat informació, arguments i molta intel·ligència per fer front a la delicada xarxa d’aquest debat que ens ha enredat en una retòrica pro-Islam / anti-Islam davant de la qual la majoria no teníem ni coneixement ni arguments més enllà del sentit comú.

Pankaj Mishra

Mishra ha denunciat l’esquema simplista en el qual s’han deixat caure molts intel·lectuals en els darrers anys, un fracàs tan important com el militar o l’econòmic, i que es concreta, com ell afirma, en la incapacitat del pensament occidental per “entendre el seu perpetu ‘altre’ ” i per “captar l’absoluta varietat, la quantitat de variables i la desconcertant interconnexió del món globalitzat”. És, doncs, el fracàs intel·lectual per entendre el món post-11S la pitjor derrota d’aquests anys?

Des de l’altra banda de l’Atlàntic, la periodista nord-americana Barbara Ehrenreich ha dedicat aquesta dècada a destapar, des d’una altra perspectiva, les fal·làcies de la retòrica post-11S investigant la realitat econòmica i social de la classe treballadora nord-americana. Una realitat que ha explotat arrel de la crisi econòmica, però que ja arrossega des de fa dècades els seus trets principals. Ehrenreich, poc abans dels atemptats a les Torres Bessones, ja s’havia posat en la pell de la classe més desposseïda de la primera potència mundial, treballant durant mesos com a cambrera, dona de neteja, venedora del Wal-Mart i tota una sèrie de feines de les pitjors pagades.

Barbara Ehrenreich

En el seu llibre Por cuatro duros (RBA, 2003), fruit d’aquesta experiència, posava sobre la taula les condicions inhumanes en què vivien milions de persones a mercè de contractes precaris i salaris totalment insuficients. Però el llenguatge incisiu d’Ehrenreich ha tocat també les classes més adinerades i la profunda desigualtat social del país de les oportunitats (This Land is Their Land, Metropolitan Books 2008). En el seu darrer llibre (Sonríe o muere. La trampa del pensamiento positivo, Turner 2011), Ehrenreich abandona les xifres econòmiques i entra en el terreny de la ideologia per denunciar com tot aquest precari sistema social se sosté ajudat per la força del “pensament positiu”. I és que als Estats Units (i per extensió, tants altres països sota la seva influència social i cultural) la màxima de “Si vols, pots” s’ha anat transformant en una dictadura subtil en què l’individu es converteix en responsable últim de la seva situació (personal, laboral, de salut, etc.). L’èxit final del “pensament positiu” és aconseguir que milions de persones intentin mostrar-se felices, optimistes i sobretot individualment responsables de la seva situació, en un context de fallida brutal del sistema social i econòmic.

Mishra i Ehrenreich, des de les seves respectives aproximacions, ens mostren el món que queda darrera de la retòrica bèl·lica i reduccionista que ha dominat el discurs posterior a l’11-S. La seva obra posa en evidència que potser les preguntes que ens vam fer després dels atemptats no van ser les adequades. Pankaj Mishra afirmava en un dels seus articles que la majoria de musulmans europeus estan més preocupats per l’atur, la discriminació i la desigualtat que en aixecar un nou califat. I segurament aquesta preocupació no afecta només als musulmans, com Barbara Ehrenreich fa anys que ens mostra amb el seu treball.

Pankaj Mishra i Barbara Ehrenreich participen al debat “11-S: El món deu anys després”, amb una conferència que tindrà lloc el 26 d’octubre i el 2 de novembre, respectivament.

PANTALLA GLOBAL: Crea, publica i exposa la teva visió

octubre 14th, 2011 No Comments

«Tot i que la pantalla ja té més d’un segle de història, durant el segle xx no ha fet més que guanyar importància, prestigi i poder, passant del cinema a la televisió i ara de la televisió al web» Gilles Lipovetsky, co-comissari de l’exposició Pantalla Global.

A la feina, al metro, a casa, a la consulta del metge, a l’aeroport, al centre comercial, al carrer… Vivim envoltats de pantalles, imatges i càmeres que enregistren la nostra activitat. El llenguatge audiovisual s’ha convertit en una de les nostres principals formes de comunicació. L’exposició del CCCB Pantalla Global és una reflexió sobre com veiem i comprenem el món a través de les pantalles.  Els comissaris de l’exposició, Gilles Lipovetsky i Jean Serroy, entenen que per crear aquesta exposició és indispensable comptar amb la visió dels usuaris de les pantalles: tothom que estigui interessat pot participar-hi enviant un vídeo de creació pròpia on reflexioni sobre el poder de la pantalla.

Com participar-hi?

Pantalla Global és una exposició que des d’1 d’octubre de 2011 ja existeix a la xarxa a través de la plataforma virtual pantallaglobal.cccb.org des d’on es vehicula la participació en el projecte i s’explica el work in progress de la mostra.

Si t’interessa formar part del projecte Pantalla Global

1. CREA UN VÍDEO de menys de 2 minuts que reflexioni sobre alguna de les set pantalles/temes proposats pels comissaris:

  • PANTALLA HISTÒRIA: No hi ha present possible sense llençar una mirada al passat?
  • PANTALLA POLÍTICA: T’has preguntat mai sobre les relacions que hi ha entre les pantalles mediàtiques i l’exercici de la política?
  • PANTALLA ESPORT: Quina visió de l’esport estem creant a través de les múltiples pantalles?
  • PANTALLA PUBLICITAT: Ets un fan de la publicitat, les marques, la moda, les tendències o tot plegat t’irrita i et rebel·la?
  • PANTALLA EXCÉS: T’agraden la velocitat, l’excés, viure sense límits i ho vols expressar?
  • PANTALLA VIGILÀNCIA: T’espanta el Gran Germà o, al contrari, t’agrada espiar, observar, espiar, vigilar?
  • PANTALLA JOC: Quina mena de plaer trobes a les velles i noves pantalles?

2. PUBLICA EL VÍDEO a la plataforma virtual de Pantalla Global.

3. EXPOSA AL CCCBTots els vídeos publicats a plataforma virtual de Pantalla Global s’exposaran en la mostra presencial “Pantalla Global” el gener de 2012 al CCCB.

Si t’interessa col·laborar directament amb el projecte, pots contactar personalment amb l’equip de Pantalla Global.