Helena Nogué

Helena Nogué és llicenciada en Comunicació Audiovisual per la UPF i postgrau en Gestió Cultural. Professionalment ha combinat la realització audiovisual amb la gestió i comunicació cultural. En aquests moments treballa al Servei de Premsa del CCCB.

El valor del millor fotoperiodisme

desembre 7th, 2011 No Comments

Des del passat 23 de novembre, el CCCB acull l’exposició World Press Photo 11, que aplega les 170 fotografies guanyadores d’aquest premi internacional de fotoperiodisme reconegut per la seva qualitat i pel debat de fons que genera. El lema de l’exposició, “Veure per creure”, ja denota la clara intenció de posar en contacte el públic amb una visió de la realitat directa i sense filtres.

Aquesta intenció de crear consciència forma part de les missions de Photographic Social Vision, l’entitat organitzadora de l’exposició a Barcelona que aquest any celebra el seu desè aniversari com a fundació. Al mateix temps, els fotògrafs premiats i representats a la mostra també tenen un triple objectiu comú: denunciar, donar veu i informar. Denuncien allò que veuen a través dels seus objectius i que sovint no forma part dels continguts  dels mitjans de comunicació; donen veu a persones, situacions i comunitats que no són visibles fora de les seves fronteres; i informen de manera clara i transparent, a través d’imatges descriptives o explicatives.

Un home de la tribu dels Dinka davant de casa seva a Akkach, Sudan del Sud. 3er Premi Fotografies Individuals, retrat. Autor: Guillem Valle.

Sota el paraigua d’aquest objectiu comú i darrere de cadascuna de les fotografies, s’amaguen maneres ben diferents de veure el món. Al llarg del recorregut de l’exposició ens interpel·la la mirada profunda d’un home dinka al Sudan del Sud, que fixa l’esguard a l’objectiu de Guillem Valle, el fotògraf català guanyador del tercer premi Retrats de WPP 11. El seu nom ens recorda la situació conflictiva i arriscada que sovint viuen els fotoperiodistes: recentment Valle va ser detingut i agredit per les forces de seguretat egípcies quan cobria per a The Wall Street Journal els enfrontaments entre la població i la policia a El Caire. Pocs mesos abans, el guanyador de World Press Photo 2007, Tim Hetherington, va morir mentre cobria la guerra civil de Líbia.

Les imatges sorprenents i extraordinàries que recull l’exposició a vegades impliquen situacions de risc. És el preu que paga el fotògraf per trobar el moment increïble, l’instant necessari per captar un fet irrepetible. Poc després de la finalització de l’exposició Brangulí. Barcelona 1909-1945, encara recordem el que sabem de la preparació que Josep Brangulí necessitava a l’hora de fer les fotografies: la instal·lació del trípode, l’ajuda del seu assistent, la posada en escena del que tenia al davant. El fotoperiodista viu en unes condicions ben diferents i, al mateix moment, està perdent els suports tradicionals que li donaven visibilitat. La premsa generalista ja no explica la realitat a través de les seves mirades, però això no significa que el fotoperiodisme desaparegui. Internet, les xarxes socials i els fotògrafs units en col·lectius són la nova gran plataforma de difusió d’aquestes visions honestes de la realitat. Però no és l’única: els museus i centres d’art també acullen aquestes obres, com és el cas de World Press Photo 11, que les fa visibles, però sobretot les posa en valor i les encara amb la nostra mirada.

“Veure per creure”, per exemple, la història tràgica de la noia afganesa Bibi Aisha, capturada per Jodi Bieber. O veure per creure els enfrontaments contra el govern de Tailàndia, les conseqüències devastadores del terratrèmol d’Haití, les inundacions a Pakistan o els refugiats de Somàlia. En aquesta exposició conviuen molts moments amargs, però la seva juxtaposició ens dóna una nova visió del món i ens fa més rics d’opinió, de sentit crític i de sensibilitat.

Veure galeria de tots els guanyadors de World Press Photo 2011

Brangulí i el patrimoni fotogràfic

setembre 6th, 2011 2 Comments

Durant aquests darrers mesos el patrimoni fotogràfic ha estat un tema de debat i de converses en l’àmbit cultural. Segurament per la recuperació d’alguns arxius privats, pel fet que la seva gestió és un tema pendent a les institucions públiques i també perquè han coincidit en poc temps diverses exposicions de fotògrafs que han demostrat l’interès que genera el llegat fotogràfic i la necessitat de fer-lo públic. Quasi simultàniament es pot veure «Brangulí. Barcelona 1909-1945», al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona; «Jacques Léonard. Barcelona gitana», a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona; «Francesc Català-Roca», a l’Obra Social Catalunya Caixa; «Eugène Atget i la fotografia documental», a la Fundació Mapfre, i «Joan Colom. Àlbum», a la Fundació Colectania.

En aquest context d’interès per la memòria visual i coincidint amb aquesta exposició al CCCB «Brangulí. Barcelona 1909-1945», podem valorar el format expositiu com una via de difusió del patrimoni fotogràfic que pot donar molt bons resultats. La intenció principal i comuna d’aquestes exposicions és la d’explicar la fotografia a través de la fotografia. En totes elles el contingut és important i diferent, però és igual o més important l’expressivitat fotogràfica com a eina de creació.

Aquesta exposició al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona ha estat comissariada pels fotògrafs Valentín Vallhonrat i Rafael Levenfeld. D’entrada, l’estructura de la mostra ja evidencia l’ambició d’apropar el llegat fotogràfic de Brangulí al públic tal com ell mateix el va concebre: l’exposició manté l’estructura temàtica del seu arxiu i reflecteix la diversitat i el tractament en sèrie ideat per l’autor. La sèrie fotogràfica era la forma de treballar de Brangulí; per això, les fotografies relacionades formalment i temàticament transmeten el seu significat, tal com el fotògraf les va plantejar, ordenar i guardar.

Nens de les Escoles Municipals de Barcelona. Platja de Castelldefels, 1934 – © Fons Brangulí (fotògrafs)/ ANC


Gràcies a aquesta exposició, coproduïda pel CCCB i la Fundación Telefónica, les fotografies de Brangulí han sortit de l’Arxiu Nacional de Catalunya i s’han mostrat anant més enllà de la il·lustració històrica per aconseguir crear un lligam a tres bandes entre l’autor, allò fotografiat i l’espectador. Mentre que l’ANC i els seus conservadors han fet una important tasca arxivística i patrimonial, el projecte expositiu ha encaminat aquest llegat cap a la reflexió i el diàleg amb el públic. El valor de l’exposició és, doncs, el contacte de les fotografies de Brangulí amb el públic; es tracta de permetre que aquest públic tingui una visió més àmplia de la nostra realitat: de la història del nostre país i també de la creació fotogràfica que ha estat capaç d’interpretar-la. És un fet, doncs, que el gran valor patrimonial d’aquestes imatges existeix realment quan hi ha una mirada que les percep.

En el cas concret d’aquesta exposició, el contacte entre els observadors i les fotografies ha generat trobades inesperades i emocionants: diverses persones s’han reconegut a elles mateixes fotografiades per Brangulí, o bé han reconegut un familiar proper o han identificat un espai que els era quotidià. Però, més enllà d’aquestes trobades vivencials, el visitant entén com fotografiava Brangulí: al llarg de la mostra, percebem els plans oberts que intenten encabir tota una escena sencera; entenem la modernitat de l’època gràcies al retrat de l’arquitectura i les transformacions urbanes; tenim una visió de l’home del moment a través dels combats de boxa; percebem la potència de les grans infraestructures que es retraten sempre amb una figura humana diminuta. Tot i que gran part de l’obra de Brangulí eren encàrrecs comercials, la seva fotografia ens arriba com una autèntica eina de creació artística, amb una nova definició del punt de vista.

Taller de fotogravat de l’empresa Unión de Fotograbadores, S.A. Barcelona, c.1916 - © Fons Brangulí (fotògrafs)/ ANC

L’exposició és una demostració que el patrimoni fotogràfic és un element viu i, sobretot, útil per a la comprensió de la nostra cronologia històrica i de la nostra creació fotogràfica. Unes imatges creades entre el 1909 i el 1945 no ens fan mirar enrere, sinó que ens ajuden a ampliar la perspectiva sobre el llegat artístic del nostre país.

YouTube Preview Image

Reportatge audiovisual de l’exposició “Brangulí. Barcelona 1909-1945″

1