Des del passat 23 de novembre, el CCCB acull l’exposició World Press Photo 11, que aplega les 170 fotografies guanyadores d’aquest premi internacional de fotoperiodisme reconegut per la seva qualitat i pel debat de fons que genera. El lema de l’exposició, “Veure per creure”, ja denota la clara intenció de posar en contacte el públic amb una visió de la realitat directa i sense filtres.
Aquesta intenció de crear consciència forma part de les missions de Photographic Social Vision, l’entitat organitzadora de l’exposició a Barcelona que aquest any celebra el seu desè aniversari com a fundació. Al mateix temps, els fotògrafs premiats i representats a la mostra també tenen un triple objectiu comú: denunciar, donar veu i informar. Denuncien allò que veuen a través dels seus objectius i que sovint no forma part dels continguts dels mitjans de comunicació; donen veu a persones, situacions i comunitats que no són visibles fora de les seves fronteres; i informen de manera clara i transparent, a través d’imatges descriptives o explicatives.
Un home de la tribu dels Dinka davant de casa seva a Akkach, Sudan del Sud. 3er Premi Fotografies Individuals, retrat. Autor: Guillem Valle.
Sota el paraigua d’aquest objectiu comú i darrere de cadascuna de les fotografies, s’amaguen maneres ben diferents de veure el món. Al llarg del recorregut de l’exposició ens interpel·la la mirada profunda d’un home dinka al Sudan del Sud, que fixa l’esguard a l’objectiu de Guillem Valle, el fotògraf català guanyador del tercer premi Retrats de WPP 11. El seu nom ens recorda la situació conflictiva i arriscada que sovint viuen els fotoperiodistes: recentment Valle va ser detingut i agredit per les forces de seguretat egípcies quan cobria per a The Wall Street Journal els enfrontaments entre la població i la policia a El Caire. Pocs mesos abans, el guanyador de World Press Photo 2007, Tim Hetherington, va morir mentre cobria la guerra civil de Líbia.
Les imatges sorprenents i extraordinàries que recull l’exposició a vegades impliquen situacions de risc. És el preu que paga el fotògraf per trobar el moment increïble, l’instant necessari per captar un fet irrepetible. Poc després de la finalització de l’exposició Brangulí. Barcelona 1909-1945, encara recordem el que sabem de la preparació que Josep Brangulí necessitava a l’hora de fer les fotografies: la instal·lació del trípode, l’ajuda del seu assistent, la posada en escena del que tenia al davant. El fotoperiodista viu en unes condicions ben diferents i, al mateix moment, està perdent els suports tradicionals que li donaven visibilitat. La premsa generalista ja no explica la realitat a través de les seves mirades, però això no significa que el fotoperiodisme desaparegui. Internet, les xarxes socials i els fotògrafs units en col·lectius són la nova gran plataforma de difusió d’aquestes visions honestes de la realitat. Però no és l’única: els museus i centres d’art també acullen aquestes obres, com és el cas de World Press Photo 11, que les fa visibles, però sobretot les posa en valor i les encara amb la nostra mirada.
“Veure per creure”, per exemple, la història tràgica de la noia afganesa Bibi Aisha, capturada per Jodi Bieber. O veure per creure els enfrontaments contra el govern de Tailàndia, les conseqüències devastadores del terratrèmol d’Haití, les inundacions a Pakistan o els refugiats de Somàlia. En aquesta exposició conviuen molts moments amargs, però la seva juxtaposició ens dóna una nova visió del món i ens fa més rics d’opinió, de sentit crític i de sensibilitat.
Veure galeria de tots els guanyadors de World Press Photo 2011
