Prescriptors musicals

març 4th, 2013 No Comments

Andy Votel – © Theophoto

Tothom té prescriptors. Fins i tot els mateixos prescriptors. Així ho parlàvem l’altre dia amb Carles Novellas, el periodista que dirigirà la taula rodona que reunirà Andy Votel, Brian Shimkovitz i Isaac Marcet. Tots tres tenen en comú una cosa, que han aconseguit fer de la seva opinió un gènere amb molt de valor. Asseure’ls a tots tres en una mateixa taula pot ser interessant pel contrapunt que pot suposar cadascuna de les seves intervencions. En el cas de l’Andy i d’en Brian, hi trobem el paper del prescriptor en el seu màxim exponent. Tots dos són apassionats de la música i han aconseguit fer del seu hobby una forma de vida. Han passat hores remenant discos polsosos en botigues i no-botigues d’arreu del món. Brian Shimkovitz té moltes històries per explicar arran dels seus viatges per Àfrica: interessat en un primer moment per l’escena hip hop de Ghana i posteriorment recopilant música de cassets africans que digitalitza i comparteix al seu blog Awesome Tapes From Africa. En el seu cas, el paper de prescriptor és claríssim. Després de l’èxit del seu blog, Brian ha estat punxant als millors festivals musicals de tot el món, i des de fa uns mesos ha posat en marxa un segell discogràfic sota el qual reedita algunes de les referències amb més èxit del seu blog. Andy Votel també té molta experiència en el sector discogràfic. Interessat especialment per la música psicodèlica d’arreu del món, ha editat molts discos en nombrosos segells, el més destacat dels quals és Finders Keepers. El seu paper com a prescriptor es veu traduït en com fa de filtre de música per fer-nos arribar les referències més selectes. La seva tasca musical evangelitzadora, a més, queda traduïda en les seves carismàtiques sessions de dj, on, segons Miqui Otero, s’hi ha d’anar amb paper i bolígraf.

Playground

L’era de l’Internet social ha afavorit l’homogeneïtzació de l’opinió. Qualsevol persona amb criteri pot esdevenir un prescriptor des del seu blog o el seu programa de ràdio. En aquest cas, Isaac Marcet, director de l’influent web musical i de tendències PlayGround, aportarà una visió d’empresari que oferirà un contrapunt al romanticisme d’Andy Votel i Brian Shimkovitz. En representació del seu equip, ens podrà explica com, en un període de crisi del periodisme, un web com PlayGround ha aconseguit posicionar-se d’una manera tan clara a la xarxa. La tasca prescriptora d’aquest web és evident, ja que exerceix de filtre dels milers de continguts que es generen constantment i que Internet posa en moviment. Discutirem sobre el paper del prescriptor, com s’ho fa per escollir els continguts, i de la influència en l’opinió pública. També parlarem dels seus prescriptors i de com creuen que els condiciona aquesta pròpia condició prescriptora.

Debat, però també concerts

Creiem que és de justícia dedicar una sessió d’aquestes característiques, sobretot tenint en compte l’època que estem vivint, de canvis constants i sobreinformació. D’aquesta sessió, n’esperem extreure conclusions i sobretot l’opinió d’aquells que s’hi dediquen professionalment. L’estructura de la sessió estarà molt amenitzada i serà dinàmica del principi al final. Els primers quaranta minuts es dedicaran a compartir opinions amb els convidats. A continuació, Andy Votel i Awesome Tapes From Africa faran dues sessions musicals d’uns 45 minuts cadascú. La pista estarà oberta, també la barra. No us oblideu del paper i del bolígraf.

+info: http://www.cccb.org/ca/musica_i_art_escenic-bcnmp7_prescriptors-42959 i @CCCBmusica

L’agrarietat, segons Perejaume

març 1st, 2013 No Comments

¿Com fer-nos món? ¿Com fer-nos més món? / ¿Com inserir-nos, com infantar-nos de bell nou / en el món per fer majestat de cada imatge, / per ser únicament món, prodigiosament món, / indiscriminadament món? / ¿I on és, religions al marge, la força que fa adorar?

(Perejaume, Pagèsiques, p. 63)

Quina distància separa els nostres gestos de les coses que ens envolten? Participem activament en la seva creació o només les consumim? I quins lligams tenim amb el món que habitem? Per molts de nosaltres, ha quedat gairebé oblidat el temps en què el cop, el frec, el traç, la incisió eren les formes essencials de relació amb l’entorn, una materialitat que s’havia de dominar sovint, amb esforç i insistència, amb el propi cos. Així, per exemple, els peus i les mans han deixat de servir, definitivament, per mesurar les distàncies. I, tal com recordava Perejaume al programa de TV3 Amb filosofia, la majoria de nosaltres vivim en ciutats de les quals no sabríem (no podríem) sortir caminant.

Drecera al bosc, 1905. MNAC

En el nostre paper d’espectadors, consumidors, viatgers de superfície, tenim sovint una relació epidèrmica amb el món. Això no vol dir, però, que sigui una relació innòcua o que no tingui conseqüències: tot i que el vincle entre les nostres accions i els seus resultats es desdibuixa, la nostra responsabilitat es manté intacta. Però aquest “vincle feble” amb els objectes, la terra, la feina o el propi cos ens fa sentir potser visitants més que habitants del món que compartim i amb el que establim relacions que no sempre contribueixen activament a recrear i repensar les nostres condicions d’existència per millorar-les.

Tal com diu Perejaume a la introducció de Pagèsiques, “la potència de sembrar i conrear no és pas de natura exclusivament vegetal”. Potser es pot traslladar la metàfora del conreu, amb tot el que implica fer germinar (el respecte pel ritme inalterable d’alguns processos, la preparació i l’espera, la cura), als nous espais que habitem lluny de la natura i de la terra. Sense estar impregnada de la nostàlgia per un passat rural idealitzat, l’agrarietat podria convertir-se en una al·legoria de la cura dels llocs que habitem “en comú”. En paraules de Perejaume:

“L’agrarietat. Entesa, aquesta agrarietat, com a cultiu de qualsevol mena de cosa. De l’espai primer que res, qualsevol espai, en la mesura que no hem de pensar únicament a trobar un bon lloc sinó a contribuir que ho sigui”.

Per saber més d’allò que Perejaume entén per “Agrarietat”, pots apropar-te al CCCB per escoltar-lo el proper dimecres, 6 de març, en el marc del cicle “En comú”. El presentarà el seu amic Jacint Torrents, antropòleg expert en el món rural. Imperdible.

Crònica audiovisual de l’Emergència! 2013

febrer 28th, 2013 No Comments

Prenguem una mostra del que sorgeix de nou en la música independent, ràpid!
Veure cossos emergir: abans no existien i després serà massa tard”.

Seguint la declaració d’intencions que el defineix, el festival Emergència! va celebrar el passat 16 de febrer la seva cinquena edició, amb la qual va esdevenir, un cop més, l’escenari per al descobriment de nous sons i noms del panorama local, nacional i internacional.

Si en les setmanes prèvies al festival us presentàvem les entrevistes que va realitzar el periodista musical Jaime Casas per a aquest blog (Villarroel, Tiger Menja Zebra, Pájaro, Diego Hdez, VIVA, Ocellot i Tashaki Miyaki), aquests dies anirem compartint la crònica audiovisual del que va ser l’edició 2013 a través del Facebook d’Emergència! i del Twitter CCCB Música.

La productora audiovisual Centset, dedicada al món de la comunicació i la cultura, ha col·laborat per tercer any amb l’Emergència! i ha fet una intensa cobertura del festival. La productora catalana ha tingut plena llibertat creativa per orientar el seu treball, fet que l’ha portada a investigar diferents formats audiovisuals cada vegada, sempre amb un mateix objectiu: documentar el festival, difondre’l i donar a conèixer les bandes que hi participen.

En aquesta edició, Centset ha realitzat la crònica audiovisual de l’Emergència! com a videoblog, un format que la productora ja va experimentar de manera molt positiva a les edicions 2009 i 2010 del festival Sónar. Compost per 11 càpsules breus, fàcils de veure en qualsevol lloc i moment, el videoblog de l’Emergència! 2013 presenta un recull de situacions que, ordenades cronològicament, ens van explicant i desvetllant com va ser el festival. Així, podem descobrir com els grups van arribar al CCCB, veure’ls també en el moment de les proves de so i de l’actuació al festival, i conèixer igualment l’ambient del públic.

En l’edició 2012, Centset va fragmentar el projecte en múltiples peces, que va realitzar segons el caràcter de cada formació, i també va elaborar una peça-resum de llarga durada amb entrevistes als grups i a l’organització del festival. En l’edició 2011, la productora va concebre el projecte com una peça única de format documental amb què va voler explicar el funcionament d’una jornada de festival des d’un punt de vista proper. Tots els vídeos de l’Emergència! els podeu veure al canal del festival a Vimeo.

Darrere de Centset hi ha un equip encapçalat per Oriol Gallart i Jordi Cabestany, que també ha produït material audiovisual en festivals de música com el Sónar i el Primavera Sound. Trobareu més treballs de la productora al seu web o a la seva pàgina de Vimeo.

El festival en imatges

En paral·lel a la cobertura audiovisual que ha fet Centset, també us presentem el reportatge fotogràfic de l’Emergència! 2013. En aquesta ocasió, la fotògrafa ha estat Consuelo Bautista i podeu veure les imatges del festival al Flickr del CCCB.

La llibertat segons Josep Ramoneda

febrer 28th, 2013 No Comments

Segurament, la combinació de llibertat i comunitat és una de les equacions més difícils de resoldre. Qualsevol que hagi assistit a la reunió d’una comunitat de veïns, o hagi passat una estona de joc en un parc infantil, haurà comprovat que l’aprenentatge dels límits que s’imposen a la pròpia llibertat dura tota la vida, i és, sens dubte, una píndola ben dura d’empassar. No en va, la discussió sobre on comença la nostra llibertat i acaba la dels altres ha estat objecte de llargues i intricades controvèrsies filosòfiques. Les decisions de la comunitat, quan han d’estar per sobre de les decisions individuals? Són compatibles la igualtat i la llibertat? Som plenament responsables dels nostres actes? Quin tipus de comunitat pot permetre alhora l’exercici de la llibertat i la co-responsabilitat en el manteniment i la creació dels espais i els béns comuns? Pot arribar a ser emancipadora la interdependència?

Auf freier Höhe, Carl Spitzweb

Mentre que el neoliberalisme ha fet de la llibertat econòmica la clau de volta de la seva proposta de societat, el socialisme i altres formulacions de l’esquerra han renunciat sovint a la llibertat individual en nom d’un projecte social basat en la igualtat. Pel filòsof Josep Ramoneda, aquest ha estat “el pecat original de l’esquerra”: tenir por de la llibertat pensant que comporta, inevitablement, una major desigualtat social. En el seu darrer llibre, La izquierda necesaria, Ramoneda reflexiona precisament sobre el conflicte entre llibertat i igualtat, i reivindica que l’esquerra ha de recuperar l’ideal de la llibertat. Per això, ha de ser capaç de “descolonitzar” la idea de llibertat dels termes econòmics en els quals es planteja en les nostres societats de mercat, i de treballar per tal que cadascú pugui disposar de les condicions per pensar i decidir per si mateix. El benestar, recorda Ramoneda, no és només una qüestió de rendes, sinó sobretot l’ampliació de les possibilitats de realització i reconeixement de cadascú de nosaltres.

Per intentar donar algunes respostes als problemes que es plantegen avui per l’exercici de la llibertat, Josep Ramoneda visitarà el CCCB el proper dilluns 4 de març, a les 19:30 h. Aquest és un petit tast dels arguments que plantejarà durant la seva conferència:

“Montesquieu deia que la raó i la llibertat són dues rareses que fan a l’home diferent de la resta de l’Univers, i Voltaire, que ser lliure és “voler caminar i no tenir gota”. Fins a quin punt som autors de les nostres pròpies vides? Té sentit parlar de lliure albir? Hi ha una llibertat substancial més enllà de la resistència a l’abús de poder? Hi pot haver reconeixement de l’altre sense llibertat? És la llibertat condició necessària perquè l’home sigui tractat com un fi en si mateix i mai com un mitjà?”

Ramoneda parlarà en el marc del cicle “En comú”, en el qual ja han participat Ulrich Beck, Lydia CachoPeter Burke, Ramón Andrés, Xavier Antich, Joan Margarit, Joan Nogué, i Marina Garcés. Entre tots, han anat perfilant alguns dels trets de la vida “en comú” a la qual estem inevitable i feliçment abocats. Pot sentir les seves conferències i les petites entrevistes que els hem anat fent a tots ells aquí.

Cal·lígula també tenia autoestima. Josep M. Ruiz Simon a Breus CCCB

febrer 28th, 2013 No Comments

Quan i com es va convertir en una virtut l’autoestima? A quins interessos ideològics respon aquesta suposada virtut, recentment encunyada? Trobareu la resposta a aquestes preguntes a L’ètica de l’autoestima i el nou esperit del capitalisme, l’última publicació apareguda a la col·lecció Breus, basada en la conferència (veure vídeo aquí) pronunciada per Josep Maria Ruiz Simon en el marc del cicle Virtuts ara farà un any.

Estem acostumats a pensar les virtuts com a valors abstractes, universals i eterns, que acompanyen i acompanyaran sempre l’ésser humà com un mirall ètic i espiritual. Qui gosa posar en dubte ideals tan arrelats en la nostra civilització com la saviesa, la justícia, el coratge, l’honestedat, la paciència, la dignitat, la fortalesa o la moderació, tots ells presents en el cicle Virtuts? Certament, l’autoestima no forma part d’aquest elenc venerable de qualitats morals encaminades a una vida bona, bella i justa. Com explica Ruiz Simon, l’actual consideració de l’autoestima com una virtut té origen en el pensament utilitarista d’autors com Benjamin Franklin, un dels pares fundadors dels Estats Units, que van descuidar la idea aristotèlica segons la qual “les virtuts eren hàbits en si mateixos honorables”… independentment de la felicitat que poguessin donar als seus possessors. El caràcter desinteressat que era l’essència de la virtut va passar a segon terme a favor d’un nou tipus de “comptabilitat moral”: en Franklin, la virtut és allò que porta a la felicitat entesa com a èxit (per exemple, la prosperitat econòmica o el cel).

L’associació creixent entre virtut, felicitat i èxit personal es va constituir en una “ètica precapitalista” indestriable del desenvolupament d’un capitalisme que s’ha anat buidant de contingut ètic mentre consagra l’eficàcia, el lideratge, la flexibilitat, la competitivitat i l’adaptabilitat. Aquests nous valors amb tuf empresarial, subsumits en el valor suprem de l’autoestima, s’han escampat en les darreres dècades a l’empara del programa neoliberal i de derivats seus com el pensament positiu i la indústria de l’autoajuda, que s’han instal·lat a les prestatgeries dels supermercats, als canals de televisió, a la política (el Tea Party n’és un clar exponent) i fins i tot a l’acadèmia. Sobretot als Estats Units, aquestes instàncies han emprat un discurs ideològic segons el qual només virtuts com l’autoestima garanteixen el progrés de l’individu a través de la “selecció natural de l’economia”, que condemna a l’extinció a tots aquells que contradiuen les seves exigències. És significatiu que aquesta selecció natural sui generis inculqui la importància de l’autoestima als individus mentre els força a humiliar-se i sacrificar-se si volen sobreviure enmig de fenòmens com la precarització, la desregulació, l’exclusió social o la cèlebre “privatització dels guanys i socialització de les pèrdues”. L’argument és el següent: la manca d’autoestima és l’arrel del problema; la culpa no és de l’Estat, ni de l’economia, ni de l’empresa, ni de les institucions, sinó de l’individu, que s’ha quedat curt en el seu afany de superació i d’optimisme. Així doncs, l’ètica de l’autoestima carrega sobre l’individu una responsabilitat excessiva sobre el seu benestar al mateix temps que allibera de responsabilitat social els actors econòmics i polítics. Recordem a tall d’exemple la divisa de Ronald Reagan: “In this present crisis, government is not the solution to our problems; government is the problem”.

Paradoxalment, lluny de fomentar l’amor propi l’autoestima esdevé un parany, exigint la renúncia a la dignitat i a drets socials bàsics, que és el que sovint impliquen eufemismes de l’argot empresarial com els ja esmentats: eficàcia, lideratge, flexibilitat, competitivitat i l’adaptabilitat. Tot això de l’autoestima sembla fantàstic des del punt de vista dels depredadors privilegiats de l’espècie que han aconseguit imposar la seva llei en el procés de selecció natural de l’economia neoliberal i contemplen el panorama des de l’asèpsia dels seus despatxos. Cal·lígula i Jack l’Esbudellador també tenien autoestima, observa Ruiz Simon. Segurament també en tenien, afegim nosaltres, Bernard Madoff i altres “triomfadors” de les altes finances actuals. Però la resta de nosaltres “faríem bé de buscar-nos unes altres virtuts”.

Lucas Villavecchia