Recordant Alejandro Quintillá

abril 3rd, 2013 No Comments

Hem dedicat in memoriam la recent inaugurada exposició “Arxiu Bolaño. 1977-2003” a un company i col·laborador nostre i un lector apassionat d’aquest escriptor, que ens va deixar el passat mes de febrer de forma sobtada.

Nascut a Osca i llicenciat en Arquitectura per la UPC, Alejandro Quintillá va treballar al Servei d’Exposicions del CCCB gairebé cinc anys. Va començar l’any 2001 duent a terme tasques de documentació per a l’exposició Rèquiem per l’escala. Al cap de pocs mesos ja va fer de coordinador amb Fes. Ciutat interior (març del 2002) i, a continuació, va coordinar la mostra Fantasies de l’harem, que obrí portes al febrer del 2003. Després de la notícia. Documentals postmèdia fou el següent projecte al qual es va dedicar (juliol del 2003) i, més tard, va coordinar Occident vist des d’Orient, que s’inaugurà a finals de maig del 2005.

La seva capacitat de treball, el seu talent i el seu sentit de la responsabilitat el convertiren en una persona indispensable dintre del Servei d’Exposicions. Malgrat els problemes, la falta de temps i l’estrès sovint inevitable de la nostra feina, quan ell era el coordinador d’una exposició, sabíem que el projecte estava en molt bones mans. Sempre feia créixer els projectes i, amb una gran habilitat (ens ho recordava l’altre dia Carles Guerra, mentre rememoràvem la preparació de Després de la notícia. Documentals postmèdia), facilitava el treball en equip de tots els implicats, infonent, a més, alegria en el procés.

Després d’aquell període al Servei d’Exposicions, es dedicà plenament a fer d’arquitecte en un despatx que compartia amb la seva dona, Bracha Berkovitch, i amb Elisabet Cristià. A tots tres, el CCCB els encarregà el disseny de les exposicions Bamako ’05. Un altre món (octubre del 2006) i That’s not entertainment! El cinema respon al cinema (desembre del 2006).

Un temps més tard, la tardor del 2008, l’Alejandro va acceptar la proposta de la Direcció del CCCB d’encarregar-se de la coordinació de l’Any Cerdà i, gràcies a això, vam tenir la sort de comptar de nou amb la seva companyia i amb el seu treball fins a finals de desembre del 2010.

En acabar l’encàrrec de l’Any Cerdà, la crisi li negà pràcticament l’activitat en el camp de l’arquitectura, però va aprofitar ràpidament aquesta situació adversa per explorar altres camins que també trobava interessants. Va entrar de ple en el món del disseny de webs i d’aplicacions per a iPad, i tenia pràcticament enllestit un projecte d’App per facilitar la realització d’esbossos i croquis.

Però, per sobre de tot i gairebé d’amagat, l’Alejandro tenia una gran passió: escriure. Escrivia de nit, llargament i de forma constant. Escrivia perquè no podia no fer-ho. I, d’aquest viatge cap endins, ha deixat centenars de textos i poemes.

Intel·ligentíssim, amb una sensibilitat extraordinària i agut observador, tant de la realitat més propera −també de la pròpia i íntima− com la de més enllà, la del món on vivia. Dotat d’un fantàstic sentit de l’humor, divertit, generós, valent i honest. Et trobarem molt a faltar, estimat Alejandro.

L’enigmàtic món d’Akron

abril 3rd, 2013 No Comments

Quan vam escollir «A Voyage Of Exploration» d’Akron com a millor disc nacional del 2012 ho vam fer perquè sabíem que en altres llistes el debut d’aquest misteriós productor musical barceloní havia passat força desapercebut. Ara tot just se’n comença a parlar, però únicament en cercles especialitzats; en bona part, gràcies a la difusió que n’ha fet Vampisoul. Tot i que, musicalment, la proposta d’Exotica, Lounge i Library Music que ofereix Akron es reserva a oients especialitzats, el producte final és accessible a tots els públics i molt agradable per a l’escolta. La posada en escena no és especialment senzilla, sobretot tenint en compte que ens trobem davant d’un disc compost per una única persona motivada per la investigació musical i l’interès en l’experimentació amb noves tècniques d’enregistrament. El material que ara apareix al primer treball d’Akron ve d’esbossos de fragments musicals en què el responsable d’aquest projecte treballava a l’estudi de casa seva en companyia dels instruments dels quals disposava, la fascinació per tècniques analògiques vintage i la influència de compositors pioners en peces de música instrumental i electrònica primitiva. Així doncs, la dificultat de traslladar aquest projecte al directe fa que Akron sigui molt complicat de materialitzar, però la proposta del BCNmp7 va ser el tret de sortida a la motivació perquè el compositor d’Akron es decidís a estrenar per primera vegada aquest projecte.

Esperem que aquest petit document audiovisual serveixi per presentar l’enigmàtic Akron abans del seu debut sobre els escenaris, el proper 5 d’abril al Teatre del CCCB.

«Akron és el súmmum. Es tracta de Pau Loewe, de Born Losers, fent experiments en exòtica i pop galàctic dels seixanta que remeten a Les Baxter, Martin Denny, Joe Meek; provetes efervescents i marcians de cartró. Té un sol àlbum que podeu escoltar aquí: Akron.bandcamp.com»

Kiko Amat, en un article publicat al Cultura/s el 27 de març de 2013

Akron serà un dels tres grups (juntament amb Diego Garcia i Zombie Zombie) que actuaran a la segona sessió de #BCNmp7 que porta per títol MÚSICA ANALÒGICA (5 d’abril a les 21h). Més informació al nostre Twitter: @CCCBmusica

#BCNmp7: He crescut en els vuitanta

abril 2nd, 2013 No Comments

He crescut en els vuitanta. La meva generació és una mena de baula entre l’immigrant digital i els nous natius. Per això, m’agrada pensar que hem tingut una vista privilegiada. Possiblement siguem de les últimes generacions que ha viscut de manera quotidiana la situació de fer unes fotos i haver d’esperar una setmana per poder veure-les. El fet de barallar-se amb els botons d’un televisor per poder veure decentment algun programa, o rebre una classe de ciències naturals a base de diapositives. En el meu cas, jugava i programava en un Amstrad Cpc i alhora aprenia a tocar l’orgue amb un Farfisa Capitol. En certa manera ens ha condicionat a molts, per enyorança o tossuderia, a aferrar-nos al domini antic i cada vegada més borrós de la tecnologia analògica… En l’era de l’Smartphone es continuen fent servir polaroids. La gent revela rodets, filma amb pel·lícula…; en el meu cas utilitzo teclats i orgues, i és veritat que un portàtil o un mòbil poden fer tot això i més. Es diu que una persona intenta emular conductes del passat per fer més familiar el present, se l’anomena nostàlgica, o tot plegat i molt més. En tot cas, sempre m’ha agradat l’explicació concisa i bàsica del meu exprofessor de sistemes: «l’espectre analògic és infinit, el senyal digital és binari». És una bona basa per acollir-se a un tercer propòsit, el fem servir perquè és millor.

Farfisa Capitol

Els noranta prometien. Jo jugava amb trackers, provava els meus primers sintes software, i en el canvi de mil·lenni es va consolidar l’era DSP que vam viure i viurem molts anys. També es van popularitzar els plugins, el VST va ser i és un format molt bo per entendre el hardware analògic i emular-lo. Vaig provar de desenvolupar-ne alguns com a passatemps entre el 2002 i el 2003 («Trubia labs»). I escapant de l’escàs control que dóna un ratolí, em vaig comprar sintetitzadors hardware. El 2003, una mica per accident, curiositat i insatisfacció, en vaig canviar un per un Korg ms20; va ser el meu primer sintetitzador analògic.

Des de llavors l’alternativa analògica era el mercadeig. La indústria tampoc no hi va ajudar, ja que alguns fabricants es van abocar al format de manera tímida i cara (cosa que ha fet un gir de 180º en els últims anys). També el debat analògic/digital ha estat i serà present durant anys. En la cultura de l’àudio i de la música electrònica continua molt viu, durant molt de temps l’opció va ser gairebé criminalitzada, en els fòrums més concorreguts, associada a l’usuari acabalat, nostàlgic, col·leccionista, esnob i de vegades poc versat. La veritat, no és senzill argumentar que una cosa sona millor amb paraules com «calidesa», «color», «grassor» i altres paràmetres abstractes que serien impossibles de mesurar amb cap instrument; no falta raó. Per sort, la tendència de llançaments en els últims anys intueix que una mica de veritat hi havia. És curiós, però com més progressa la tècnica d’emulació i més es perfeccionen els algoritmes i els DSP per emular la física del procés analògic, més interès hi ha per tornar al terreny real. Fa deu anys, quan comprava aquell ms20 no hauria cregut que avui, a l’abril del 2013, el Korg l’estigués reeditant.

DSP

Ara mateix tenim un o uns quants sintetitzadors en el telèfon, en el web , o com a plugins de qualsevol DAW, i és una cosa bonica i sana. Necessària tenint en compte les possibilitats que dóna el domini digital, o com n’és, de difícil o impossible, arribar a fer certs tipus de síntesi (auditiva, espectral, distorsió de fase, etc.) o instruments en equips analògics. La convivència de formats és necessària i sembla el més assenyat.

El DSP i els seus derivats han vingut per quedar-s’hi, durant molt de temps crèiem que també per imposar-se. Per sort, avui d’això últim, no n’estem tan segurs.

DIEGO GARCÍA tocarà juntament amb Zombie Zombie i Akron en la segona sessió de #BCNmp7 el divendres 5 d’abril a les 21.00h al Teatre del CCCB.

+info: “Música Analògica” 

Twitter: @CCCBmusica

 Esdeveniment Facebook 

Sessió 02 #BCNmp7 Música analògica

març 22nd, 2013 1 Comment

Actuacions musicals

S’acosta la segona data del #BCNmp7 (Músiques en Procés) d’enguany, programada per al proper divendres 5 d’abril. De nou, A Viva Veu estem al darrere de la programació i conceptualització dela sessió. La música analògica serà la temàtica que estructurarà la sessió més primaveral d’aquest cicle de músiques en procés que, a diferència de la sessió anterior, prioritzarà les actuacions musicals, la força del directe i la potència celebratòria de les actuacions musicals.

Diego García

L’encarregat d’obrir la vetllada serà l’artista asturià Diego García, un nostàlgic de l’electrònica primària centreeuropea. Les seves referències les trobem en compositors com José Vicente Asuar o Jean-Jacques Perrey. Diego García aporta, a més a més, una visió molt particular a la seva música, li afegeix detalls que fan que el resultat adquireixi una autèntica denominació d’origen. Un bon amic de Diego García és el responsable d’Akron, del qual no revelarem aquí la identitat perquè prefereix mantenir-se en l’anonimat. Tanmateix, per Internet circulen alguns articles que en donen algunes pistes. Akron debutarà en directe sobre l’escenari del Teatre del CCCB: sí, debutarà, s’estrenarà en l’art del directe (que no de l’enregistrament musical). Musicalment és el més exòtic dels tres conjunts que actuaran divendres. Els seus referents són la seva carta de presentació: Moondog, Joe Meek i Delia Derbyshire. Els francesos Zombie Zombie pujaran el to a l’ambient i ens introduiran de ple en la foscor dela nit. Emulant John Carpeter, dirigeixen la mirada a la pista de ball sense perdre de vista, però, la seva obsessió per Sun Ra.

Akron

Música analògica?

Programant aquesta sessió, volem convidar el públic a reflexionar sobre la composició musical contemporània. Formem part de la primera generació de persones que hem crescut en contacte amb canvis tecnològics constants i ens hi hem adaptat, per força, tot i que no a la força. Dela mateixa manera que en la darrera sessió analitzàvem el paper del prescriptor dins l’era d’Internet, en aquesta segona sessió analitzem com els canvis en la societat fomentats pels avenços tecnològics incideixen sobre la creació artística, en aquest cas musical. Amb aquesta sessió pretenem fer reflexionar els oients, els fans i els músics. Reivindicarem una forma de fer música: l’actitud i la militància en la composició musical fent ús de mètodes tradicionals. Aquesta última dècada, la globalització tecnològica i Internet han fet proliferar la figura del bedroom producer, un perfil del qual es parla en molts blogs d’Internet i que representa el paradigma de la nova creació musical underground. Paral·lelament, i com a resposta a la proliferació d’aquests productors que emulen el so de sintetitzadors vintage amb plug-ins en programes de producció musical, nostàlgics com Diego García, Akron o Zombie Zombie ens demostren que hi ha una alternativa artesana per construir ritmes seqüenciats i melodies robòtiques.

Els francesos Zombie Zombie

Durant els propers dies us presentarem les bandes locals. A través d’un article, Diego García ens explicarà la seva relació amb els sintetitzadors que ell mateix construeix i en què treballa, i un vídeo ens introduirà dins l’estudi d’Akron. La cita següent serà divendres a partir de les nou del vespre al teatre del CCCB. Com sempre, la barra i la pista estaran al vostre servei!

+ info al twitter @CCCBmusica i a Facebook 

Horari i preus: 7 euros (5 euros reduïda – Entrada gratuïta amb el Carnet d’Amics Musicals)

Venda d’entrades anticipades al Telentrada

Posts relacionats:

He crescut en els vuitanta – Article de Diego García

L’enigmàtic món d’Akron – Entrevista al productor musical

Zygmunt Bauman: «Cal inventar noves formes d’educar, més enllà de les institucions establertes»

març 19th, 2013 2 Comments

El sociòleg i Premi Príncep d’Astúries Zygmunt Bauman va clausurar el debat “En comú” amb una concorreguda conferència sobre com ha canviat el model d’aprenentatge i educatiu. El CCCB es va quedar petit per rebre el pensador polonès: 700 persones el van seguir des del hall i l’auditori i més de 1000 van veure la conferència per Internet. Amb 88 anys, podem dir que Bauman té fans (de totes les edats!) i que les seves paraules creuen fronteres. Un dels tuits de CCCB amb una de les cites de Bauman (“En una societat addicta a la informació, l’habilitat clau és protegir-se del 99,99% de la informació, que és irrellevant”) va ser retuitejat 169 cops en poques hores.

“Esteu condemnats… a viure una època molt interessant”. Amb aquestes paraules, adreçades a les generacions més joves, Bauman va tancar la seva intervenció al CCCB. El sociòleg va insistir que els joves s’incorporen a un món adult on imperen la precarietat i la inseguretat, amb poques oportunitats per acumular l’experiència necessària per afrontar el futur.

L’educació

Segons Bauman, s’ha perdut el vincle que existia entre mestres i aprenents. Vivim un moment on l’aprenentatge és continu i constant i l’acumulació de coneixement ja no té sentit. Bauman argumenta que cap cervell humà és capaç de retenir el coneixement disponible i que és molt difícil saber distingir la informació útil de la completament irrellevant.

Quin ha de ser el paper de les institucions educatives en un context així? Bauman respon que escoles i universitats s’han de reinventar i crear noves formes d’ensenyament.

En aquesta entrevista, podeu escoltar algunes de les reflexions de Bauman sobre l’educació i la precarietat juvenil.

També podeu veure la conferència completa de Zygmunt Bauman al CCCB.

Totes les conferències i entrevistes del cicle de debats “En comú” ja estan disponibles al web del CCCB i al canal de Vimeo “CCCB DEBATS”.