L’imaginari de la societat democràtica lliberal s’ha construït sobre una noció, més o menys definida, de pacte i acord. Certament, ciments democràtics com la tolerància, la diversitat o la convivència semblen inexplicables sense apel·lar a una voluntat d’enteniment, de diàleg entre diferents. Amb tot, a cap observador atent de la realitat se li escaparà la imprecisió, la feblesa o la més absoluta desatenció que aquests principis coneixen en la seva concreció quotidiana: en un món creixentment marcat per l’exclusió, la desigualtat i la injustícia la idea d’un consens social aproblemàtic i harmònic podria semblar des d’una ingenuïtat benpensant fins un relat interessadament promogut per sostenir determinats privilegis. Des de punts de vista diversos, tres autors que han visitat el CCCB han reflexionat sobre la importància d’examinar amb cura la complexitat de les interaccions, els equilibris i els pactes que genera la convivència democràtica així com les amenaces que posen en entredit els drets socials fonamentals en el moment actual. La recent publicació de les seves ponències en la col·lecció Breus és una ocasió idònia per rellegir els arguments de Tzvetan Todorov, Avishai Margalit i Nancy Fraser.
CCCB (c) Miquel Taverna, 2012
Amb Elogi de la moderació Tzvetan Todorov es remunta al fonament teòric dels sistemes democràtics. En la seva ponència –la tercera publicada a la col·lecció Breus després de Sobre la tortura (2009) i Murs caiguts, murs erigits (2010)— Todorov recorda que l’essència de la democràcia es defineix per un delicat equilibri: la moderació recíproca entre els diferents poders i institucions que conformen l’Estat. El pacte democràtic, doncs, consistiria a un acord de base segons el qual cada poder limita a l’altre, allò que Montesquieu va expressar amb la màxima de que “un poder sense limitacions no pot ser legítim”. Amb tot, interpretant aquests principis en el context actual, Todorov analitza críticament com l’hegemonia del pensament ultraliberal altera aquest equilibri fonamental: com la crisi actual ha posat de relleu, la sobirania de les forces econòmiques s’imposa sistemàticament a la sobirania política i fins i tot a la pròpia deliberació democràtica, constituint un brou de cultiu per tota mena d’ideologies reduccionistes i antidemocràtiques. Segons Todorov, la reivindicació de la moderació fundacional de la democràcia seria un repte fonamental per aquest present marcat per la injustícia, la xenofòbia i el populisme.
© Miquel Taverna – 2011
Si en el seu text Todorov denuncia les desmesures que desequilibren els acords essencials de la democràcia, en Pacte Enverinat Avishai Margalit proposa una reflexió sobre els límits ètics que poden corrompre un pacte des del moment mateix de la seva formulació. El professor de Princeton suggereix la importància d’examinar meticulosament els interlocutors amb els quals estem disposats a transigir en un acord. Amb el record recent de les revoltes populars envers el règim de Mubarak a Egipte, Margalit subratlla la impossibilitat de tancar un pacte ètic amb règims sistemàticament inhumans i cruels. Convençut de que valors com la pau o la tolerància –tot i ser cabdals per construir una convivència democràtica— no estan intrínsecament justificats en qualsevol context, Margalit alerta del risc de signar “pactes enverinats” que, independentment de les seves bones intencions, puguin acabar traint drets fonamentals de tercers. En les seves pròpies paraules: “La pregunta que sempre ens hauríem de fer, tant en relació amb els altres com amb nosaltres mateixos, no és quines normes, quins valors i quines aspiracions tenim, sinó quina mena d’acords estem disposats a tolerar, quina mena de concessions fem”.
CCCB (c) Miquel Taverna, 2012
Per la seva banda, Nancy Fraser, amb el seu text Sobre la justícia: lliçons de Plató, Rawls i Ishiguro proposa una reflexió sobre una altra mena d’equilibri igualment delicat i fonamental: aquell que s’ha d’establir entre els drets de redistribució, reconeixement i representació per construir un règim social just. Aquesta concepció de la justícia com un equilibri complex ha estat l’eix central del treball en filosofia política de la pensadora nord-americana. Amb tot, en aquesta conferència celebrada en el marc del cicle Virtuts, Fraser es va aproximar a la seva pròpia teoria a través d’una suggerent drecera literària: mitjançant una interpretació de la novel·la No em deixis mai de Kazuo Ishiguro, l’autora proposava una incisiva anàlisi sobre les condicions i els fonaments que poden justificar una situació flagrant d’injustícia on els drets de redistribució, reconeixement i representació són violats sistemàticament. A partir de la reflexió sobre aquest relat extrem d’injustícia Fraser sosté una contundent argumentació sobre els imperatius ètics i polítics que haurien de guiar el nostre comportament ciutadà en defensa d’un ordre social més just. Al cap i a la fi, com la pròpia autora recorda en la seva ponència, “de la justícia, no se’n té mai una experiència directa. Per contra, la injustícia sí que l’experimentem, i és tan sols mitjançant aquesta experiència que ens formem una idea de la justícia”.
En un moment en què el projecte democràtic sembla esgotar-se sota la pressió dels interessos econòmics i els discursos xenòfobs i excloents, la revisió crítica dels nostres imaginaris polítics sembla un imperatiu ciutadà irrenunciable. Des d’òptiques diferents però complementàries els textos de Todorov, Margalit i Fraser ens proposen tres suggerents punts de partida per reflexionar sobre els reptes crucials de les democràcies contemporànies.
