Posts Tagged ‘Lluís Duch’

Adolescència i transgressió

novembre 5th, 2013 No Comments

L’antropòleg Lluís Duch i el psiquiatre Luis Feduchi conversaran sobre l’adolescència i la transgressió el proper dijous, 14 de novembre, a les 19:30h a la #JornadaAdolescents.

Va ser Rousseau qui va descriure l’adolescència com un segon naixement, un emergir a la vida després d’haver-ho fet a l’existència. Però quina vida els oferim als nostres adolescents en aquest trànsit de la infància a l’adultesa? Una vida atractiva que valgui la pena ser viscuda? Una vida sense temps per parar-se a pensar? Governada per la hiperactivitat i el consumisme? Amenaçada pel risc de ser expulsat del mercat de treball o per no tenir els “papers” que concedeixin la condició de ciutadà? Una vida cada vegada més medicalitzada i judicialitzada, en la qual el vincle social s’esmorteeix gradualment a cop de “reformes”?

Els adolescents, amb la seva conducta transgressora i la seva recent estrenada capacitat de pensar èticament, interpel·len la societat. En el context dels múltiples i accelerats canvis que la família, l’escola i la societat en el seu conjunt estan experimentant, l’adolescent, que no entén de crisi més enllà de la pròpia, fàcilment posa en dificultats al món adult amb el seu comportament. Però, si es resisteix la pulsió autoritària, apareix l’oportunitat per a un diàleg que pot servir tant per augmentar la nostra comprensió sobre aquesta etapa evolutiva com per revisar les nostres actuals estructures socials.

D’aquí va sorgir la idea de convocar Lluís DuchLuis Feduchi a una conversa oberta. Un intercanvi de mirades entre l’anàlisi penetrant que Duch realitza de la nostra vida quotidiana des de l’antropologia simbòlica, i el profund coneixement de l’univers adolescent que Feduchi ofereix des de la psiquiatria i la psicoanàlisi. Aquesta trobada clausurarà  la jornada organitzada per celebrar el 20è aniversari que s’ha donat en l’assistència pública entre els sistemes de Justícia Juvenil i Salut Mental a través de l’Equip d’Atenció al Menor de la Fundació Sanitària Sant Pere Claver.

L’experiència de l’Equip d’Atenció al Menor es va iniciar a finals de 1993, fruit d’un acord entre els Departaments de Salut i Justícia de la Generalitat de Catalunya. Aquest equip ha estat col·laborant fins a la data amb els professionals de Justícia Juvenil en l’organització d’estratègies d’atenció interdisciplinària a menors denunciats al sistema de Justícia Juvenil, com a forma de respondre a problemàtiques complexes. La creació d’aquest Servei en el marc de la sanitat pública va ser un dels desenvolupaments que la reforma del sistema de Justícia Juvenil a Catalunya va propiciar a principis dels noranta. Catalunya va ser pionera en aquest tipus de reformes que la Convenció sobre els Drets de l’Infant (ONU, 1989) va impulsar en tots els Estats membres, creant-se així un cos de professionals altament especialitzats i que compten ja amb una dilatada experiència. Els serveis de Mediació, Assessorament per als jutges de Menors, programes per desenvolupar les mesures educatives a la comunitat, la creació de centres educatius, etcètera, van contribuir així a consolidar en aquest àmbit el canvi de paradigma que per al Dret Penal va suposar l’aparició de la Justícia Reparadora.

A la recerca del temps (i del llenguatge) perdut: Duch i Safranski a la col·lecció Breus

febrer 15th, 2013 No Comments

Avui tenim el plaer de presentar-vos dues de les darreres novetats de la col·lecció Breus CCCB, basades en les conferències del filòsof alemany Rüdiger Safranski i l’antropòleg i monjo de Montserrat Lluís Duch, pronunciades al CCCB el 19 de setembre i el 19 de desembre de 2011 respectivament i que podeu veure en vídeo aquí i aquí. Es tracta de dues reflexions de gran volada filosòfica, agermanades per la seva reacció de caire humanista contra el clima econòmic i tecnològic que preval en el món actual i que està mostrant el seu vessant deshumanitzador en la crisi econòmica i social que patim. Ambdós assajos coincideixen en el seu diagnòstic des de punts de vista diferents però complementaris: a Sobre el temps, Safranski analitza l’excessiva pressió que exerceix el temps socialitzat sobre el tempo vital dels individus; a La banalització de la paraula, Duch parla de la situació de “desemparaulament” que al seu parer caracteritza la nostra època. Ara bé, quina connexió hi ha entre el temps de Safranski i la paraula de Duch?

CCCB (c) Glòria Solsona, 2011

Temps i paraula són per ambdós autors categories existencials fortes que determinen profundament la nostra relació amb el món i, sobretot, la nostra construcció de la realitat. Així com el llenguatge no deixa mai de ser metàfora i re-presentació del món, el temps no és en la nostra percepció una experiència pura i directa, ja que “l’home no experimenta mai el temps primàriament, sinó que ho fa sempre en la seva forma socialitzada. I només a través d’aquesta darrera, i distanciant-se’n deliberadament, es refereix a aquell temps enigmàtic que vivim per dins”. Safranski situa en la invenció del rellotge (que va començar presidint els espais públics i ha acabat sent un objecte unipersonal i quotidià) l’origen de la constitució del temps com una “institució social” moderna. La disciplina, la regulació horària, la puntualitat, la productivitat són alguns dels valors que es van reificar a l’empara del nou règim temporal de l’era industrial i del progrés. El temps –o, més aviat, la seva gestió– es va convertir en una mercaderia que, subjecte a una explotació i una acceleració creixents, ha acabat al servei del capital i no pas dels humans. No en va, com observa Safranski, l’actual crisi financera és la darrera manifestació de la desavinença radical entre el ritme vertiginós dels mercats i el ritme de la política i de les persones. No és pas hora de construir una realitat més benèvola amb el ritme humà mitjançant una revolució del temps, tal i com proposa Safranski? Però com? Enfortint l’element contemplatiu, reconquerint la nostra sobirania i la nostra plenitud temporal, resistint a la pressió de l’entorn amb una desacceleració conscient del temps que marca el nostre ritme vital.

CCCB (c) Miquel Taverna, 2011

CCCB (c) Miquel Taverna, 2011

El discurs de Safranski i el “desemparaulament” tal i com el formula Lluís Duch són dues cares d’una mateixa moneda. Diu Duch: “En una societat amb un tempo sotmès a una gegantina sobreacceleració del tempo vital, la pèrdua de la capacitat crítica dels individus i dels grups humans resulta molt més negativa i desestructuradora que en les societats del passat”. Aquest desconcert genera una crisi de confiança en el llenguatge en tots els àmbits de l’expressió humana: la política, la pedagogia, la sanitat, la religió, l’economia, l’art… Si la desconfiança en el llenguatge és un dels primers símptomes de les crisis en la història, també és el primer element necessari en la lluita contra les crisis. Renunciar a la capacitat d’“emparaular el món”, de construir la nostra realitat a través dels mots, condueix a un buit expressiu certament perillós que sol desembocar en la perversió i la banalització de la paraula o en la imposició de la violència, l’antillenguatge per excel•lència.

Al parer de Duch, cal purificar el llenguatge de l’ús que se n’ha fet durant la postmodernitat i tornar als orígens, “recuperant una bella i vella idea que remunta a Plató, tornar a reactivar el poder guaridor de la paraula humana en tots els àmbits de la vida quotidiana d’individus i col•lectivitats”. Ara que es parla tant de l’ensorrament de l’Estat del benestar, potser caldria tenir més en compte, com fa Duch, que el llenguatge és un dels més fidels indicadors del benestar (no ja econòmic, sinó moral i espiritual) d’una societat. La publicació d’aquests dos llibres és sens dubte una bona ocasió per reivindicar un temps i un llenguatge essencials per a la vida de qualsevol persona, un temps i un llenguatge que pensadors com Safranski i Duch feliçment salvaguarden i comparteixen amb nosaltres.

Lucas Villavecchia

Els sons del CCCB, disponibles a Catradio.cat

febrer 13th, 2013 No Comments

L’Arxiu Sonor del web de Catalunya Ràdio vol convertir-se en una referència tant dins com fora del país. I en aquesta fita no hi faltaran alguns dels documents més valuosos que el CCCB ha generat al llarg de la seva història, ja que des d’aquest dimarts, 12 de febrer, s’estan incorporant a l’Arxiu de l’emissora en el marc d’un conveni signat per ambdues entitats.

En concret, els primers materials aportats pel CCCB provenen de l’exposició “El Paral·lel, Barcelona 1894-1939”, que el Centre acull fins al proper 24 de febrer; i també s’ha afegit la conferència pronunciada el 19 de desembre per l’antropòleg Lluís Duch.

En els propers mesos s’incorporaran altres documents, entre ells els que generin dos projectes que organitza el CCCB: l’exposició “Arxiu Bolaño, 1977-2003”, dedicada a l’escriptor xilè Roberto Bolaño, i la festa literària Kosmopolis 13.

El compromís adquirit per Catalunya Ràdio en l’esmentat acord consisteix a difondre, a través de les seves emissores i els seus portals d’internet, les activitats organitzades pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona perquè, en paraules del seu director, Marçal Sintes, “tot el que fa el CCCB pugui ser compartit al màxim per la ciutadania”.

1