Lapsus i Barcelona, l’intens impacte de la música electrònica

abril 14th, 2014 2 Comments

El públic de Barcelona es resisteix a ficar-se als racons de la música electrònica de qualitat. Els grans festivals són un miratge passatger –tres dies a l’any o poc més–; l’auge d’alguns clubs consolidats, l’excepció. Tanmateix, els últims set mesos la ciutat ha viscut una revifalla significativa de l’oferta electrònica: festivals nous de trinca –Mira Festival, Cau d’Orella–, cicles temàtics –Dnit– i promotors outsiders –molts, i gairebé tots aplegats el 2014 sota les sigles BCN Mp7 del CCCB.

Zak Brashill. Foto: Judit Contreras

Lapsus Festival agafa el relleu a Sónar en la programació musical d’aquesta casa: aposta per l’electrònica de risc, l’abstracció digital i l’estètica sintetitzada. Aquestes coordenades ideològiques són les mateixes que van ser l’aposta de Sónar quan el 1994 va agafar l’espai del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i va proclamar una màxima que li va donar la raó: «Connecta’t a la música del futur», deia el lema de la primera edició del festival. Ens descobria així un món d’infinita creativitat als marges de la cultura de clubs i la música d’avantguarda contemporània.

La Ciutat Comtal va descobrir la música electrònica amb etiqueta Sónar en un espai públic que ha apostat per aquest tipus de música des del minut zero de la seva existència. El CCCB ha sigut clau en la història recent de la música electrònica a Barcelona i Catalunya. Als successius responsables del centre no els ha tremolat mai el pols a l’hora d’apostar per l’electrònica. Ara tampoc: la inclusió del Lapsus Festival en la programació del vintè aniversari del centre corrobora la importància que la música electrònica ha tingut sempre al CCCB.

Lapsus és un festival ideològic i transversal: música d’arrel sintetitzada i programació sense caps de cartell –la sensació que tots els músics de la graella tenen la mateixa importància és un factor que el distingeix d’altres festivals–. Un esdeveniment de gènere en el qual la qualitat preval per sobre del que és previsible. Una cita per descobrir els talents amagats en els corrents minoritaris (o majoritaris) de la música d’avantguarda electrònica. Fins i tot els més avesats descobrim noves propostes que fins a aquest moment desconeixíem. S’agraeix.

Una jornada amb primícia mundial

En la primera jornada estaven programats 1991 i Fennesz, que presentava en primícia mundial el seu nou disc, Bécs, que significa la seva tornada a Mego, la plataforma editorial de l’insubornable Peter Rehberg –Pita–. El suec Axel Backman, que s’amaga rere l’àlies de 1991, va demostrar que la dicotomia entre la seva activitat editorial i els seus directes és més accentuada del que l’audiència estava disposada a acceptar. Els organitzadors del festival eren els únics que estaven avisats de les enormes diferències entre els treballs publicats als segells Opal Tapes i Astro: Dynamics i la música que sona en directe. 1991 no va perdre qualitat, però sí pegada. Backman descompon en directe els passatges rítmics fins a fer-los (gairebé) desaparèixer: accentua la veta atmosfèrica i, sense por, es converteix en un projecte d’ambient, que en aquesta ocasió va difuminar al màxim les melodies. L’intent d’oferir una cosa diferent va provocar la indiferència d’alguns assistents i l’estranyesa de la resta. El va acompanyar amb els visuals Miki Arregui, Videocratz, un dels triomfadors absoluts d’aquesta primera edició de Lapsus. El talent d’aquest videoartista no té límits: posseeix una envejable personalitat estètica i va presentar en totes les seves intervencions un reguitzell d’idees tan dinàmiques com profundes. No és fàcil oblidar les peces de Videocratz.

Fennesz. Foto: Judit Contreras

Els xous de l’austríac Christian Fennesz, tot idiosincràsia, acostumen a provocar tota mena de reaccions. D’ençà que el 2001 va publicar Endless summer, s’ha convertit en un dels músics més reconeguts de l’abstracció digital amb marxamo estètic. Tot i que els seus discos són autèntiques obres d’orfebreria digital, plens de bones idees i sensacions indescriptibles, els seus directes no aconsegueixen traduir el cúmul de sensacions que s’amunteguen quan s’escolten a soles. No n’esperava res que encara no hagués vist, però a Lapsus s’hi va lluir. Va treure geni i personalitat. Bécs recupera algunes de les idees d’abstracció melòdica de la seva obra inspirada en el disc del mateix nom de The Beach Boys, i d’altres de les que va proposar en el celebrat Black Sea (2008), més ambiental i borrós. Recompon els millors moments de la seva discografia a base de paisatges èpics, evocadors i molt reconeixibles. És emocional fins allà on l’hi permet la seva personalitat. Sense cap mena de dubte, a Lapsus va arribar molt lluny: el toc de guitarra característic i cru de Fennesz va ser tan explosiu que per primer cop a la vida, va assegurar l’austríac en acabar el concert, havia trencat una corda de la guitarra dalt d’un escenari. No sé si és capaç d’arribar a més, perquè no he tingut mai l’ocasió de comprovar-ho, però el que és clar és que al teatre del CCCB s’hi va posar a prova.

Molt més que música

Lapsus no va ser només música. L’art visual i sonor també hi va tenir el seu espai. La instal·lació PHI, que va presentar Playmid a la Sala Raval, l’espai annex del teatre, rivetejava l’oferta del festival. Durant quinze minuts intensos, PHI presenta un seguit d’idees més acostades al sound sculpture que no a la música amb intencionalitat transgressora. El joc de llums i sons geomètrics recorden l’obra de l’artista danès Olafur Eliasson, que acostuma a jugar amb la percepció de l’audiència per proposar unes reflexions senzilles sobre la relació amb l’espai. La instal·lació de Playmid juga amb l’atmosfera, l’espai, la llum i la cultura rave. En els interludis entre concerts, una altra mostra de talent digital: Playmodes va presentar diverses peces audiovisuals de cinc minuts en les quals els jocs de llums acompanyen petites suites digitals que voregen constantment el paisatgisme sonor. Interessant, si més no.

Dissabte, després d’un set a manera de warm-up dels Lapsus Dj’s –és a dir: Wooky, Bruna i Lesser, poca broma–, va obrir Olde Gods acompanyat, de nou, pel geni de Videocratz i la seva escena d’època sincrònica. El nou projecte de Guillamino i JMMI és addictiu: melodies amb ànima pop sobre rítmica house i atmosferes estètiques. El primer concert que oferia aquest projecte potser va ser un dels millors del festival. Shape Worship va optar per la versió desenvolupada del seu techno atmosfèric, que també admet matisos de house angulós. No vaig ser capaç de percebre la precisió IDM que se li atribueix, però sí que es va poder comprovar la profunda empremta que ha deixat Actress a l’escena electrònica britànica.

«Hem arriscat tots molt», comentava la inquieta Alba G. Corral, videoartista que va acompanyar Shape Worship amb uns ostentosos visuals geomètrics. I no s’equivocava: tots els participants a Lapsus van donar el millor que tenien en tot moment. De vegades, la sensació de desconcert assaltava l’audiència: els músics i artistes visuals es van arriscar tant que hi havia el perill que no els entenguessin. Potser massa avançats per a aquesta època de desatenció i urgència, d’obres de digestió fàcil i comentari inflamat. Les paraules de l’Alba expliquen molt bé la naturalesa d’aquesta cita, que s’hauria de concretar en una periodicitat anual obligada.

I va arribar el torn dels escocesos Dalhous, reflex del que al seu dia van ser uns altres escocesos: Boards of Canada. Publiquen a Blackest Ever Black, casa mare de les derivacions pop del hauntology britànic i marca amb denominació d’origen d’ambient-techno novíssim: Raime, Vatican Shadow i, des d’ara mateix, també Dalhous. Si Raime atreu l’atenció dels mitjans amb uns xous sempre a mig gas i més aviat avorrits, el que fa Dalhous hauria de figurar més amunt en qualsevol escala de valor mediàtica. Van presentar credencials i una nova referència: «Visibility is a trap» –no tingueu por: descarregueu-vos-la pirata, que per això hi és; l’escena us ho agrairà…–. Els records, la nostàlgia d’una vida que no han viscut mai, les sensacions imaginades…, aquest és el terreny en què es mou Dalhous. Caçadors d’imatges i sons al vol, que converteixen en un paisatge ambient amb tendències als jocs rítmics. Va ser un xou impactant, concís i extremadament ben plantejat. Tots els assistents estàvem contrariats perquè no érem capaços de dilucidar què o qui eren els protagonistes dels visuals que van acompanyar la música del duo.

Jensen Sportag. Foto: Judit Contreras

Els va arribar el torn als Jensen Sportag, favorits dels tres caps pensants de Lapsus. Van suavitzar la interessant tendència a conceptualitzar l’r’n’b, tot i que no en van prescindir, i van apostar per traçar línies 4×4 de groove accentuat i ànima house. Dels passatges més atmosfèrics –la constant en tots els concerts del festival, val a dir– van passar a la complexitat del sampleig de referències i instruments. Un altre cop, Videocratz va estar magistral amb uns visuals impactants i dinàmics que mostraven recorreguts pels carrers d’urbs atapeïdes. A les imatges d’aquest artista visual hi ha la promesa de l’ímpetu global.

El premi al xou avorrit i pretensiós se’l va emportar Etch. M’és igual el reconeixement que Zak Brashill hagi rebut de la premsa internacional, de vegades pueril, frívola i estúpidament tendenciosa. La seva desconcertant actuació a Lapsus va ser una lliçó de com no s’han de fer les coses davant d’un públic atent. La pitjor part va ser per a Óscar Sol, un altre videoartista de talent i provocatiu, que va haver de torejar el tedi de la música d’Etch. Aquest paio, que va obviar el fet que tenia audiència al davant, es dedica a recuperar el llenguatge de la cultura jungle britànica dels 90. Fins aquí, res a dir. Però si s’opta per la versió rave d’extraradi del drum’n’bass i el jungle, la cosa no pot sortir bé. Gens ni mica d’originalitat, monòton i insuls. Per acabar-ho d’adobar, no movia ni un múscul dalt de l’escenari. Sí que és cert que va culminar aquella mena de performance del no-res amb una bona conceptualització de tot el que havia proposat durant els primers compassos. En alguns moments semblava que hagués d’arribar al punt que havia promès, però ja era massa tard. El drum’n’bass de garrafa, a casa i amb gasosa, xaval.

En contrast rotund, Kelpe, també acompanyat amb els visuals d’Óscar Sol. No és difícil imaginar per què aquest projecte ha rebut elogis encesos de techno-masters com ara Laurent Garnier i Richie Hawtin, i també d’altres mestres del sampleig i el groove com Hudson Mohawke i Daedelus. El xou de Kelpe va ser vibrant i intel·ligent; plantejat com un relat amb voluntat narrativa. Kel McKeown es fa acompanyar per un bateria en directe, cosa que comporta la cruesa que el pobre Etch va buscar i no va saber trobar. Va desplegar un arsenal de recursos melòdics i rítmics que reten un homenatge indissimulat a l’època daurada de Ninja Tune, comentava Carles Novellas, de l’imprescindible programa de ràdio Paralelo 3, que va viure de prop l’explosió del segell londinenc d’abstract beats treballant a les seves oficines durant el decisiu canvi de dècada entre els 90 i els 2000.

Novellas tenia raó, sens dubte, però Kelpe no fa servir el sampleig com a sant i senya del seu so, com la major part de la nòmina de Ninja Tune. Encara que sí que utilitza les melodies abstractes jazzístiques sota el paraigua estètico-sintètic en què es camuflava Four Tet fins que va apostar pel desenvolupament rítmic a discreció. Va ser un concert notable que reclama més protagonisme a les graelles dels festivals estàndard.

Sau Poler. Foto: Judit Contreras

«L‘experiència a Lapsus va ser molt bona, al concert m’ho vaig passar molt bé; hi va haver química i em penso que la gent en va gaudir. Va ser un punt de trobada també amb altres artistes i gent que encara no coneixia en persona. Un deu!!» Així es va expressar, a través del mail, Sau Poler, un jove productor de Badalona que arribarà molt amunt. Per parts: la música de Pau sona a «Four Tet, Floating Points, Bonobo, Burial o Jamie XX», assegura, però també a Actress, Panda Bear, Carl Craig i John Talabot. A Lapsus va demostrar per què és algú a qui cal seguir de prop: és curiós comprovar que sempre sap triar la millor opció rítmica. No falla. Intueix el camí més curt per connectar referències i sensacions. De vegades es decanta pel 4×4 progressiu, el de l’Actress menys abstracte; d’altres, tria la via del house profund i emocional. La seva actuació va ser una de les millors del festival, si no la millor.

La festa, perquè després de les dotze de la nit Lapsus era una festa, es va acabar amb Kanding Ray. No entendré mai per què els productors de Raster Noton gaudeixen de certs privilegis. El seu discurs complex, espès, cru i rotund no sempre fa honor al seu prestigi. El que és clar és que a Barcelona sempre hi troben un públic atent. Potser per les sovintejades visites de Carsten Nicolai a la ciutat, o perquè la seva potent rítmica deixa la mateixa petjada que el Detroit techno als noranta. Qui ho sap. El set de Kanding Ray, sense arribar a la potència promesa –tot és poc al costat d’SND o Plastikman–, sí que va aconseguir aixecar l’audiència durant els últims moments del festival. Sense arribar a ser addictiu, sí que va assolir la complexitat i la profunditat promeses. Va començar emulant el Monolake més insuls per després arribar a fregar aquella emocionalitat que no es pot explicar però sí entendre a base de sensacions bàsiques.

L’any que ve, Lapsus promet més. Molt més.

L’escena Industrial / New Wave a Barcelona en perspectiva

abril 8th, 2014 No Comments

La transició espanyola significà un canvi molt important en l’estructura política i social de l’estat. Entre altres coses, s’establí un nou sistema democràtic, fet que comportà una obertura sense complexos cap a una nova manera d’entendre i fer la cultura. Una jove generació d’artistes afrontaven un repte fins aleshores impossible d’imaginar: trencar amb els antics ‘clixés’, desmuntar les velles tradicions associades a un règim opressor i descobrir les infinites possibilitats que aquest nou context social els oferia.

Paral·lelament, a finals dels anys 70 i principis dels 80, es va produir, dins les esferes més ‘underground’ del món musical, una explosió de creativitat que amb la perspectiva dels anys em sembla evident. Un dels factors determinants va ser, molt probablement, la introducció del sintetitzador al mercat ‘global’: una nova generació d’instruments electrònics es comercialitzava en botigues especialitzades, i a preus assequibles per al gran públic. Això va significar, entre moltes altres coses, que ja no era necessari ajuntar-se amb altres músics per crear una banda, ni anar a un gran estudi de gravació per fer una maqueta, ni saber tocar la guitarra per fer una cançó, o dependre exclusivament d’un segell discogràfic per a fer un disc. L’electrònica era a l’abast de tothom, el punk s’estava esgotant i quelcom semblant a una ‘nova música’ apareixia del no-res, o això semblava.

Nous artistes, nous sons… tot i que a Barcelona hi arribaven amb compta-gotes, ensenyaven una nova manera de fer, d’entendre i, sobretot, d’escoltar la música totalment innovadora; grups com ara Ultravox, Joy Division, Kraftwerk, Tuxedomoon, Human League i tants d’altres, incorporaven entre al seu instrumental aparells com ara sintetitzadors, caixes de ritmes i d’altres aparells electrònics d’estètica futurista que van captivar molts joves desencantats i avorrits d’escoltar sempre la mateixa música… I el seu discurs, pròxim al moviment punk tot i que més introspectiu o intel·lectual, encaixava a la perfecció amb la realitat quotidiana d’aquesta generació. Érem en plena guerra freda, i les promeses d’un món millor es descobrien aleshores com a fal·làcies d’una societat industrial en decadència; en conseqüència, el desencís era un sentiment molt estès sobretot entre les generacions més joves. En resum, s’obrí una finestra amb infinites possibilitats: multitud de sons diferents, estranys i desconeguts eren a l’abast de joves inquiets amb ganes de trencar amb el passat. I no necessitaven ser bons músics, tenir un estudi de gravació, disposar de molts diners o tenir uns mínims coneixements musicals; ara podien fer-ho.

Un BCNmp7 per a descobrir l’escena new wave i industrial

L’objecte d’aquesta sessió és conèixer o entendre una mica millor com va assimilar aquest nou paradigma l’escena musical de Barcelona : a través de tres músics pioners de la nostra ciutat volem saber què o qui els va inspirar per a trencar amb les convencions ‘musicals’ del moment i com s’ho van fer; la seva relació i/o connexió amb altres grups i segells discogràfics, com organitzaven els concerts, com publicitaven la seva música, de quina manera el públic va assimilar aquesta ‘nova música’, la percepció dels mitjans de comunicació i el públic en general respecte a aquests ‘nous sons’, quins problemes o dificultats hagueren d’afrontar per a tirar endavant el seu projecte i, en definitiva, com la introducció d’aquests nous instruments electrònics els van portar a fer quelcom que aleshores molt poca gent feia a Barcelona, i la poca que ho feia, era sovint ignorada.

Aquests tres artistes seran:

Macromassa

Víctor Nubla: una de les figures més rellevants de la música experimental del nostre país. Artista multidisciplinari de ment inquieta, és músic, teòric, assagista, activista de l’experimentació. Escriptor, ideòleg, programador, editor, agitador cultural i creador, juntament amb Jun Crek, d’un dels grups referents de la música Industrial: Macromassa. La seva trajectòria és una part fonamental de l’escena d’avantguarda de Barcelona dels últims trenta anys.

Gat: músic i fundador de bandes de referència i pioneres a Barcelona com ara Ultratruita i posteriorment New Buildings, més emmarcades en el moviment New Wave. És també fundador del segell discogràfic G3G des de finals de la dècada dels 80; un projecte sorgit inicialment per cobrir el buit existent en l’àmbit artístic i compromès totalment amb l’escena musical, alhora que s’allunya dels cànons més comercials de l’època. Pascal Comelade, Jakob Draminsky, Oriol Perucho, Macromassa, Raeo (Mark Cunningham), Pau Riba, Juan Crek… són només alguns dels noms que entre molts altres figuren en el seu ampli catàleg.

J.J. Ibañez: fundador del grup badaloní Kremlyn a principis dels anys 80 i artista també molt actiu en l’escena electrònica de Barcelona a principis dels anys 90. Kremlyn fou una formació que es pot considerar Tecno-Pop que, tot i que no aconseguí gravar cap disc, va ser molt activa entre 1982 i 1986. Avui en dia podem considerar a Kremlyn una de les poques bandes musicals catalanes que s’emmarquen dins l’estil Tecno Pop de Barcelona, particularment, amb un so molt genuí i interessant. L’any passat Domestica Records va editar un dels seus primers concerts en directe, amb molt bona acceptació també entre el públic més jove, i es preveu que s’editi un disc de llarga durada amb les cançons d’estudi l’any pròxim.

Tot seguit podrem disfrutar, per primera vegada a Barcelona, de les actuacions de dos representants i hereus d’aquesta ‘nova’ escena:

Ultratruita

Tvnnel: una veu greu i profunda, lletres àcides i nostàlgiques diluïdes en la fredor dels seus ritmes i sons programats. TVNNEL neix el 2013 com a projecte en solitari de l’artista Tono Inglés (Polígono Hindú Astral, Roman Skirts). Tres sintetitzadors i un seqüenciador a mà ens submergeixen en un túnel subterrani, on conflueixen el ball i la melancolia. Intentant allunyar-se de les propostes “revivals”, TVNNEL busca nous camins entre l’electro, el synth pop i l’industrial. Fredor maquinal i calor humà combinats en una interessant i personal proposta, amb un plantejament musical i amb una posada en escena que aposta clarament per la reducció, el minimalisme i l’autoproducció.

Phillipe Laurent (França): artista plàstic, músic i dissenyador en actiu des de principis dels anys 80, ja compta amb una discografia i producció audiovisual molt extensa i es una de les personalitats amb més renom internacional dins l’escena Minimal-Synth. Ja sigui treballant amb codis gràfics o codis digitals, arts plàstiques o música, l’enfocament i l’objectiu de Laurent és sempre la investigació sobre la percepció dels signes i dels símbols en les persones. Com a artista multimèdia, Laurent sempre ha estat un innovador que ha incorporat noves tecnologies per compondre obres gràfiques o musicals. Als anys 90 la seva obra aconseguí una gran difusió amb un seguit de concerts a França i Alemanya mitjançant el disseny de peces complexes que barrejaven diverses tècniques avançades. Les seves pintures o l’efecte il·lusori de tipografies sobre un fons monocrom plantegen una pregunta vers la relació entre els signes i els significats. Philippe Laurent desenvolupa ideogrames abstractes, amb l’objectiu de no repetir la mateixa figura dues vegades, com si l’escriptura d’un continent perdut o d’un llenguatge original fos un codi que ha precedit totes les altres llengües i que ara s’ha perdut. Aquest joc de l’ambigüitat planteja una pregunta fonamental sobre l’estat ontològic del llenguatge escrit a les nostres societats occidentals. Philippe Laurent ha desenvolupat un ampli estudi personal de les formes dels primers símbols i lletres que condueixen a la ‘sublimitat’ d’un alfabet esotèric.

Per a més informació: https://www.facebook.com/events/1376191062655896/?fref=ts

#MuseumWeek, un aprenentatge i un divertiment

abril 2nd, 2014 No Comments

Hem de reconèixer que quan ens van proposar formar part de #MuseumWeek no les teníem totes. Implicava molta feina prèvia i, sobretot, un manteniment de les xarxes que anava més enllà de la nostra feina habitual. Però vam decidir afegir-nos a la iniciativa perquè vam pensar que ho devíem als nostres seguidors: durant una setmana, ens posàvem al seu servei per respondre als seus dubtes, compartir les seves experiències, fer-los regals i interactuar d’una manera més personal amb ells.

Una setmana abans, vam començar a recollir la informació. Ens vam reunir amb diversos departaments: el de comunicació, responsable de la campanya #AnimalsCreatius (creada per promocionar els 20 anys del CCCB), que va ser el tema de la tercera jornada; el d’exposicions, que guardava tots els secrets de l’exposició «Metamorfosis», i el Centre de Documentació i Debat, on ho saben tot del CCCB. Vam recórrer tots els racons, del laboratori de revelat de les pel·lícules Xcèntric al terrat, des d’on vam fer un dels tuits. Vam revisar els arxius de fotografies antigues i vam fer un seguiment dia a dia de l’exposició sobre Starewitch, Švankmajer i els germans Quay per documentar el procés… Tal i com vam explicar en un post anterior, els dos primers dies de #MuseumWeek els vam dedicar a l’#ExpoMetamorfosis, mentre que els tres restants van estar dedicats al centre, als 20 anys, a les curiositats i a la història.

En els següents enllaços trobareu el resum en format Storify de cadascun dels dies d’aquest experiment. Hem intentar recollir un ampli ventall d’opinions i comentaris i reflectir així el que han estat aquests cinc dies d’intens intercanvi social. I és que per a nosaltres, l’experiència #MuseumWeek ha estat també molt enriquidora. Ens ha obligat a treballar en xarxa entre diferents departaments per tal d’elaborar els continguts. I ens ha permès descobrir fets oblidats del centre, com els seus orígens, i desenvolupar la nostra creativitat a l’hora de plantejar la tercera jornada, dedicada, precisament, als #AnimalsCreatius.

Però, per damunt de tot, #MuseumWeek ha estat un diàleg amb els nostres seguidors. Els seus comentaris i preguntes ens han permès copsar el seu interès per les nostres activitats i la seva curiositat pel mateix centre. Entre el dilluns 24 i el divendres 28 de març, més de 90 persones s’han afegit al nostre grup de seguidors a Twitter: el soroll que hem fet a la xarxa ens ha servit, també, per aconseguir nous amics. No era el nostre objectiu, esclar, però és agradable veure que, dia a dia, la nostra feina atrau a més persones.

Storify #MuseumWeek Day 1: #Adayinthelife

Storify #MuseumWeek Day 2: #TestYourKnowledge

Storify #MuseumWeek Day 3: #MuseumMemories

Storify #MuseumWeek Day 4: #BehindTheArt

Storify #MuseumWeek Day 5: #Sabiesque

I a vosaltres, què us ha semblat l’experiència #MuseumWeek?

Lucia Calvo i Eva Rexach hem estat darrera de la iniciativa #MuseumSelfie

Lapsus festival: la culminació d’un projecte

abril 2nd, 2014 2 Comments

Els propers 4 i 5 d’abril, el projecte Lapsus es converteix en un festival de música electrònica i arts avançades creat a partir de les tres àrees d’activitat complementàries i interrelacionades de forma indissoluble: Lapsus RàdioLapsus Records i Lapsus Festival. Aquestes tres branques indispensables giren entorn a la seva freqüència d’aparició, generant un constant flux de contingut durant tot l’any.

Lapsus Ràdio és un programa de ràdio setmanal que s’emet cada divendres a les 22h des d’iCat (Catalunya Ràdio) amb un to distès i amb una estructura molt dinàmica. Lapsus Ràdio selecciona les novetats musicals electròniques nacionals i internacionals més arriscades i excitants del moment, així com també fa un extens repàs dels esdeveniments culturals més rellevants en matèria electrònica i audiovisual que esdevinguin al nostre territori. El programa també compta amb les actuacions en directe dels artistes més reputats de l’escena electrònica contemporània.

Lapsus Records és el segell discogràfic del projecte Lapsus que actualment s’ha consolidat com un dels segells de referència en matèria electrònica al nostre país, editant els seus llançaments trimestralment. Tot i que les referències publicades estan disponibles a les principals plataformes de distribució digital, Lapsus té una especial cura amb les edicions físiques dels seus llançaments: dissenys excel·lents i els millors materials en el procés de fabricació garanteixen l’equilibri perfecte entre l’objecte i el propi contingut del disc, fet especialment apreciat pels actuals i potencials seguidors del segell. La periodicitat dels llançaments és trimestral.

Lapsus Festival, la culminació anual del projecte, es desenvoluparà a l’edifici del Teatre del CCCB aprofitant-ne els espais que el composen: la Sala Teatre, on es desenvoluparan els concerts i els shows audiovisuals de caràcter més performàtic, acondicionada per a l’ocasió amb un espectacular muntatge escenogràfic. La Sala Raval, nucli de la proposta expositiva, on la immersió de l’espectador serà l’eix fonamental de l’activitat. Finalment, l’espai del vestíbul i la resta de l’edifici seran objecte d’intervenció per part d’artistes visuals i propostes d’arquitectura efímera, tot impregnant l’edifici del caràcter Lapsus i donant així continuitat a les dues propostes principals.

Dos són els factors clarament distintius del Lapsus Festival: per una banda la seva personal i arriscada programació, i per l’altra la cuidada imatge gràfica.

Un line-up internacional

El line-up el conformen artistes nacionals i internacionals, noms amb un unànime reconeixement mundial al costat de creadors que conformen l’autèntic underground de l’escena. El suec 1991 i l’austríac Fennesz seran els encarregats de donar el tret de sortida el divendres dia 4, una jornada inaugural de tall experimental, i en format auditori, on l’aforament serà molt limitat. Dissabte 5 serà el torn del gran gruix del cartell, artistes vinguts d’arreu del món convertiran l’edifici del teatre en un espai que explorarà el gran ventall estilístic del Lapsus Festival: els britànics Kelpe, Dalhous, Etch i Shape Worship; el francès Kangding Ray amb el seu espectacular nou set audiovisual, els americans Jensen Sportag, i els sorprenents valors locals Olde Gods, Sau Poler, Playmodes, Òscar Sol, Videocratz i MID. Tota la informació del festival, entrades anticipades i horaris estan disponibles a www.lapsusfestival.cat, on també trobareu el Lapsus Diaries, el fotodocumental dirigit per Albert Miralles que reflecteix totes les activitats del projecte.

Pel que fa al disseny, Josep Basora s’ha encarregat de la part gràfica del festival, una imatge fortament vinculada al logotip original del projecte Lapsus i al to despreocupat del programa de ràdio. El treball amb colors sòlids i amables contrasta amb el punt d’humor al voltant del concepte “Lapsus”, conjunció que sens dubte genera un impacte visual per sobre de moltes altres propostes.

El Lapsus festival forma part de les activitats programades amb motiu dels 20 anys del CCCB.

* Lapsus és una plataforma artística en actiu des de 2004 dirigida per Albert Salinas, Carles Guajardo i Albert Miralles, destacats membres de l’escena musical electrònica, vinculats als segells discogràfics més rellevants del país i organitzadors d’esdeveniments musicals des de 2004.

Ruth de Diego: “Abans s’intentava veure quina part del cervell feia cada funció, i ara sabem que treballa en xarxes”

març 26th, 2014 No Comments

Els Debats ICREA-CCCB sobre «El cervell» s’acaben aquest dimarts 1 d’abril amb la conferència «Lliçons de les lesions cerebrals», que pronunciarà la investigadora de la UB Ruth de Diego. Hi hem parlat perquè ens avanci el motiu pel qual l’estudi dels patrons i els dèficits que provoquen aquestes lesions són útils en la recerca en neurociències.

La investigadora ICREA Ruth de Diego

Estàs especialitzada en psicolingüística i neurociència cognitiva. Explica’ns què investiguen aquestes dues disciplines.
Primer em va interessar la psicolingüística, és a dir, saber com arribem a comprendre el llenguatge i, mentre feia la tesi, em van atraure els aspectes neurobiològics del llenguatge, i en concret com les lesions cerebrals poden afectar la nostra capacitat per entendre i produir la parla. Quan entrem en contacte amb una llengua nova, el nostre cervell comença a treballar i a extreure regularitats d’aquest llenguatge, encara que no entenguem absolutament res. Si arribem al Japó, per exemple, i comencem a sentir aquella llengua estranya, el cervell començarà a extreure’n informació estadística de tota mena, quins sons són més freqüents, quins acostumen a anar seguits, etcètera. Estudiar el llenguatge és interessant perquè és el que més ens caracteritza com a humans, perquè la parla determina les nostres relacions socials. En aquest sentit, una lesió cerebral que t’afecti la capacitat de parlar et limita completament la qualitat de vida.

En quin estat es troba la investigació del cervell?
Els últims deu anys hi ha hagut una segona explosió de la recerca i la informació que tenim, en aquest cas amb molts estudis sobre l’estructura i la connectivitat del cervell. Abans, més clàssicament, s’estudiava el cervell de manera molt localitzacionista, i s’intentava veure quina part del cervell feia tal funció, però vam veure que no podem parlar de zones aïllades del cervell fent funcions concretes, sinó de xarxes, de diferents parts del cervell que funcionen de manera sincrònica i treballen juntes i coordinades per fer una funció. A més, ara sabem que el cervell és molt més plàstic del que pensàvem abans, i quan pateix una lesió el cervell té una capacitat increïble per reorganitzar-se i refer les connexions.

Per què és útil l’estudi dels pacients amb lesions cerebrals?
Perquè, per comparació, ens permet conèixer moltes coses del cervell i de les seves funcions. Imagina una persona que té un tumor cerebral que ha trigat un any a desenvolupar-se. En aquell cervell el funcionament ja no és exactament idèntic al d’una persona que no ha tingut una lesió per aquesta plasticitat que dèiem ara: el cervell d’un pacient s’ha anat reestructurant per poder adaptar-se a la patologia.

Nosaltres utilitzem l’estimulació magnètica trascranial, amb un aparell que s’apropa a la part externa del cap i el que fa és que, a través d’un camp magnètic molt fort, altera el funcionament de les neurones d’aquesta regió on l’apropes, inhibint-ne o estimulant-ne el funcionament. Aquesta estimulació provoca una lesió, de manera virtual, que només dura un temps, des d’uns segons fins a un quart d’hora, i durant aquell temps l’individu sa es comporta com si hagués patit una lesió en aquella part del cervell. La comparació d’una lesió simulada en una persona sana, que manté l’estructura del cervell sense alteracions, amb una persona amb una lesió cerebral prolongada, i que per tant hi té alteracions, ens permet conèixer moltes coses, tant de l’estructura i les funcions cerebrals com de les malalties en concret.

Ressonància magnètica d’un pacient de Huntington

Quines lesions cerebrals heu estudiat?
Una de les malalties que hem estudiat és la de Huntington, una malaltia genètica força rara, amb una incidència baixa en la població. En els primers estadis, la malaltia de Huntington afecta bastant específicament una estructura subcortical concreta, una estructura central del cervell que té moltes connexions amb diferents parts del còrtex, i que, per tant, té moltes funcions associades. També estudiem l’afàsia, la malaltia que afecta la comprensió del llenguatge a causa d’una lesió cerebral. Els pacients d’afàsia poden veure la imatge d’una pera i dir «plàtan», per exemple.

Quina utilitat té estudiar aquestes malalties?
Estudiar el perquè d’aquest comportament té molts usos, com la rehabilitació de pacients. Imagina que hi ha dues zones del cervell connectades per dues vies. Per la plasticitat que dèiem, si tens una lesió que afecta una d’aquestes vies, llavors l’altra, la preservada, intentarà recuperar al màxim la seva funció. Si sabem que una via està obstruïda però l’altra xarxa neuronal funciona, podem utilitzar i potenciar aquesta via, i dissenyar-li una rehabilitació concreta utilitzant aquesta via. Te’n poso un exemple: tenim un estudi que mostra que hi ha dues zones del processament del llenguatge principals, una que seria més motriu, de producció i parla, i una altra de percepció i comprensió del llenguatge, més auditiva. Aquestes dues àrees estan connectades per un feix de connexions, i sembla ser que aquesta connexió, aquesta capacitat de transformar el que estic escoltant en una seqüència motora, és molt important de cara a aprendre noves paraules. O sigui, repetint noves paraules, escoltant-les, sentint-les i pronunciant-les pel nostre compte, aquest bucle ens permet aprendre. Si tinc aquest feix de connexions trencat, si no puc repetir per tal d’assimilar les paraules, podem fer que el pacient aprengui paraules recorrent a una altra connexió que hi ha, de tipus més semàntic. Si s’utilitza aquest altre camí, no podrem repetir per assimilar la paraula, però podrem accedir a la paraula donant-li un significat, connectant les dues parts del cervell, la motriu i l’auditiva, a través de les estructures del significat. I entrenant el pacient d’aquesta manera tinc més possibilitats que la persona entengui la paraula que per la via obstruïda de la repetició.

Això seria similar als mnemotècnics o els acrònims que s’utilitzaven en estudiar, per assimilar conceptes a partir d’idees o frases que no hi tenien res a veure?
Sí, seria semblant a això. A més, tot això té usos específics en el tractament d’aquestes malalties, perquè conèixer les alteracions en l’estructura i les funcions del cervell en pacients que pateixen Huntington, per exemple, ens permet entendre i detectar diferències individuals entre els pacients d’aquesta malaltia. En el cas d’un assaig clínic, podem separar els pacients segons les connexions que té afectades cadascun d’ells, i agrupant-los se’ls podrà fer un tractament molt més específic i efectiu que no pas si ajuntem pacients amb graus de lesió cerebral diversos.

«...10...2223242526...304050...»