Un festival de música propera

juliol 9th, 2014 No Comments

El proper dia 18 de juliol tindrà lloc al CCCB una nova edició de Pròxims, un festival que en tan sols quatre edicions s’ha convertit en un clàssic de l’estiu català gràcies a una programació que any rere any ha permès als seus assistents prendre el pols a l’escena musical independent a casa nostra.

Standstill

Standstill

Una repassada ràpida pels artistes que han protagonitzat el seu cartell és converteix en un autèntic qui es qui sense complexes de l’escena musical catalana:  Mishima, Manel, Antònia Font, Mujeres, Standstill, Anímic, El Petit de Cal Eril,  The New Raemon, La iaia, Litoral, Maika Makovski, Els Surfing Sirles, Joan Colomo, Estúpida Erikah, Manos de Topo, Mazoni, Standstill, Enric Montefusco, Dorian, Bremen, Nine  o The Free Fall Band entre molts d’altres, als que ara hem de sumar els protagonistes de l’edició d’enguany: Joan Dausà, Halldor Mar i i Pribiz, que tocaran juntament amb Mishima, Standstill i La iaia.

Però més enllà del cartell, la gran novetat d’enguany és, sens dubte, el trasllat de l’edició de Barcelona del Poble Espanyol, on s’havia celebrat en les anteriors, al CCCB. Aquest canvi, que ha estat possible gràcies a la col·laboració del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, permet acostar Pròxims al centre de la ciutat i realitzar el festival en un entorn mític per la música de Barcelona com és la Plaça Joan Coromines.

Un bon moment per a la música feta a casa

El cartell de Pròxims 2014 torna a demostrar el bon moment de la música feta aprop amb la presència de Mishima, que presentaran a Barcelona un dels discos més esperats de la temporada: L’ànsia que cura publicat el passat 25 de març i que ha rebut una acollida espectacular per part de crítica i premsa.  Precisament Mishima és una de les bandes que millor defineix l’esperit del Pròxims, i per això mateix, amb l’actuació d’aquest any, haurà actuat a tres de les quatre edicions del Festival, presentant tres discos absolutament cabdals en la seva trajectòria: Ordre i aventuraL’amor feliç i el ja mencionat L’ànsia que cura.

Juntament amb Mishima els altres cap de cartell d’aquesta edició de Pròxims seran els Standstill, que també havien passat per Pròxims –tant com a banda com amb Enric Montefusco en solitari- que després de dos anys centrats en el projecte Cènit, tornaran a presentar la versió més clàssica del seu directe, en una oportunitat única per redescobrir una de les bandes més importants de l’indie nacional.

Si quant parlem de Mishima i Standstill la paraula que ens ve a la ment és “clàssic”, els dos altres protagonistes de Pròxims Barcelona van pel camí de ser-ho. Els osonencs La iaia, que també actuaran a Pròxims Calonge el mes d’agost,  han deixat a tots bocabadats amb el seu segon disc On és la màgia? en el que, lluny de seguir la fórmula de l’èxit del seu primer treball, han decidit donar un gir copernicà a la seva música en un d’aquestes apostes en que fàcilment s’identifica a una gran banda.

La iaia

La iaia

La iaia ha sorprès tothom amb el seu nou disc, i Joan Dausà ha estat un dels protagonistes dels primers mesos del 2014: quan encara no ens havíem recuperat del seu debut, amb Jo mai mai torna a demostrar que és una de les figures del pop català amb el seu nou disc On seràs demà?.  Aquesta serà la primera participació del de Sant Feliu de Llobregat al Pròxims, però no sembla agosarat dir que no serà l’última.

Completaran el cartell Halldor Mar -la gran sorpresa de la temporada- amb Winds, on l’artista islandès, de la mà del segell Amantes Records, ha fet un disc en què versiona en anglès els grans himnes d’artistes com Joan Manuel Serrat, Jaume Sisa o Raimon; i Pribiz – els guanyadors del primer concurs Talents Pròxims.

Viatjant per Gandules ‘14

juliol 2nd, 2014 No Comments

De punta a punta, d’est a oest, solcant mars i oceans, trepitjant aeroports, fent i (des)fent maletes, parlant altres idiomes –bé, o intentant-ho, amb el toc andalús i divertit de ”Spaniards in London”, de Javier Moreno–. Sols, en companyia. A gust en la distància o terriblement nostàlgics. Estem viatjant molt en aquesta nova edició de Gandules’14-Gas Natural Fenosa, sense gastar ni un euro i sense tenir jet-lag. Ens desplacem per terra, mar i aire a partir d’imatges ja enregistrades i de les mirades particulars del directors dels 20 curtmetratges finalistes.

Fotograma del curt “Tu i Berlín” d’Anna Mitjà.

Primera parada: Berlín. Visitem la capital germànica dos cops, primer amb el “Gabriel”, d’Alice Cugusi, i assistim al monòleg interior d’un escriptor en crisi. Freda i tancada, no és tan fàcil adaptar-se a la ciutat, i molt menys quan hi ha enyorança, amor a distància, com el d’Anna Mitjà, directora de “Tu i Berlín”, un (altre) retrat colpidor de la ciutat i d’aquell amor que arriba tot just quan s’han de prendre itineraris diferents. Viatjar també és això: desviar-se, deixar històries incompletes. “Cada vegada que agafo un avió em vénen ganes d’agafar la càmera i deixar-me emportar per una nova història”. És Helena Bonastre, responsable d’”El viatge” que ens porta de Barcelona a Maastricht en poc més de 13 minuts. Objectiu: trobar feina. Com tants d’altres! D’ara i d’abans. Des de temps immemorials que hi ha gent dient-se “Adéus” (títol del curt d’Antón Varela i María José Pérez), fins aviat, fins no-sé-quan, abraçant-se amb un nus a la gola. “La idea neix de la percepció de veure com amics i familiars propers es veuen obligats a fer les maletes i marxar”. És Galícia, però podria ser Màlaga. Tot és com a “Lugares comunes”, el curt de Delia Márquez i Pablo Díaz, “un petit homenatge a tots els emigrants d’ahir i d’avui”. En aquest cas, inspirat en la història d’una infermera malaguenya que viu a Düsseldorf (Alemanya) des de fa dos anys. Un “adéu” com l’avi del protagonista de “Toledo, Ohio”, que se’n va anar a “fer les Amèriques” als anys quaranta i qui sap si va tornar, un exercici d’escombrar entre el passat per trobar els orígens, les arrels. Com la recerca del pare de la Diana Toucedo a Imágenes secretas per la Patagònia. “El coneixement del meu pare s’havia basat durant anys en mers ideals [...] Finalment vaig voler apropar-me a ell més del que mai havia pogut”. I sense abandonar Argentina, “Viceversa”, del mexicà Atzin Ortiz, narra un retorn a casa, “una representació ficcional de la meva pròpia partida”. Deixar Buenos Aires després de set anys amb el llarg etcètera que acompanya un comiat.

Fotograma d’ “Aller et Retour” de Nuria Monjo.

Cada cop anem més lleugers d’equipatge, ens hem convertit en nòmades postmoderns capaços “d’aprendre a tenir una nova família, altres costums i una altra llengua”, diu Núria Monjo, creadora d’ “Aller et retour”. Després del seu Erasmus a Tournai (Bèlgica) li va tocar acomiadar-se’n i emmagatzemar els records. Només aquells que hi cabien, esclar. Com a “Udlandet”, d’Aina Pociello, un altre Erasmus en imatges, en aquest cas, un any de vivències a Copenhaguen. Viatjar és obrir i tancar cicles, començar una aventura, aprendre un altre idioma o, fins i tot, canviar-te el nom com el polonès “Míjau” (Michael, a Alemanya, Miguel a Espanya), d’Olaia Sendón: “Jo no he escollit cap viatge, ni destí, l’únic que vaig escollir va ser una persona que ens portés d’un país a un altre sense moure’ns”. El Michael ha viscut a quatre països diferents durant la seva vida.

Uns aquí, uns allà. La Barcelona que coneixem també és plena d’històries. “Las tardes”, de la Teresa, protagonista equatoriana del curt d’Alba Molas, n’és un exemple quotidià: una dona que intenta tirar endavant fent de dona de la neteja i cuidant el fill d’una família. Els “Primers dies” del pakistanès Ahmad (un curtmetratge dels alumnes d’acollida de l’Institut Milà i Fontanals) és un reflex del que es viu quan acabes d’arribar a Barcelona. En veu pròpia, i basat en experiències reals. Un viatge en solitari que ens ensenya com és el descobriment d’una nova ciutat. I també el Pakistan és l’origen del protagonista d’“Ashgbar, diario ambulante”, de Violeta Blasco, un retrat documental sobre uns pakistanesos que venen souvenirs al Park Güell: “Volia parlar d’aquella cara oblidada de la ciutat de Barcelona, que sota un presumpte cosmopolitisme amaga una marginalitat evident”. I de marges, i canvis socials, parla “Encajados”, d’Albert Bougleux, retrats diversos d’alguns dels veïns del barri de la Ribera, a Montcada i Reixac, un barri obrer marcat per una heterogènia i conflictiva identitat migratòria. A banda d’això, la immigració africana pren un paper molt rellevant a “9 dies”, d’ Imma Gandia i David Castro, un retrat documental que estableix una comparativa entre el totalitarisme que descriu Hanna Arendt a “Els orígens del totalitarisme” i determinats comportaments socials, d’avui, envers la immigració dels països del sud. A partir de converses amb Josufa No, que van causar molt impacte als dos directors, el curt documental mostra la marginació més crua, incomprensible i difícil. El patiment de molts nouvinguts i el dia a dia d’una immigració que és lluny de ser afable.

I així s’acaba també el nostre el viatge, un viatge gegant. Quan algú diu “estic fora de casa” hi ha moltes coses, moltes històries, encara per explicar. Fi del trajecte. Recordeu que podreu veure els nou curts finalistes a partir del 5 d’agost a les sessions de Gandules’14-Gas Natural Fenosa. Cada pel·lícula programada anirà precedida d’un curt.

Accedir a una experiència cultural

juny 30th, 2014 No Comments

© Miquel Taverna, CCCB. 2014

Fa 20 anys i uns quants més, el conjunt arquitectònic que ocupa actualment el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) era la Casa Provincial de Caritat, antic establiment benèfic destinat a hospici, creat el 1802 i que va funcionar com a tal fins al 1957. De manera que, fa més de 20 anys, les parets que ara ens acullen eren escenari per a la formació en oficis diversos, que proporcionava a una població vulnerable capacitat per produir, per crear, per ser capaços de viure per si mateixos.

Des que el CCCB va obrir les seves portes amb una mirada contemporània i cultural cap a la ciutat, sent que és responsabilitat seva seguir oferint un espai on tothom pugui accedir a la formació a través d’una experiència cultural.

Formem part del programa socioeducatiu dels equipaments culturals adreçat al sector social Apropa Cultura, que ha estat recentment un dels premis Solidaris 2014 de la Fundació ONCE Catalunya. Concretament en la categoria d’administracions públiques, pel seu esforç de coordinació d’un programa d’aquestes característiques, que promou la inclusió de tots els ciutadans, la normalització, l’autonomia personal i l’accessibilitat. Dins d’aquest programa, el CCCB ofereix visites a les exposicions i itineraris urbans, així com visites a la Casa Provincial de Caritat.

Ens hem implicat en el projecte europeu Open All Areas amb els museus del grup articketBCN, Audiences Europe Network i sis entitats europees més, desenvolupat amb l’ajut de la Unió Europea. És un projecte d’intercanvi d’experiències en el qual cada participant organitzava una jornada en què es presentaven casos de cada ciutat. A Barcelona, la jornada va ser el novembre del 2013, amb la presentació d’onze experiències diferents de tots els àmbits de la cultura i amb la participació de 110 persones, 35 de les quals venien d’altres països europeus.

© Miquel Taverna, CCCB. 2014

Desenvolupem el Programa Alzheimer, especial per a malalts i familiars que volen compartir un moment de trobada amb la memòria. Davant les previsions que el 2050 uns 115 milions de persones patiran Alzheimer arreu del món, com hem de reaccionar les institucions culturals? Què podem aportar? El programa Soy Cámara, emès per La 2 el 2012, intentava plantejar aquesta qüestió. Per valorar-ne l’estat actual, el CCCB ofereix, el curs que ve, unes Jornades Museus i Alzheimer.

La consciència creixent de la diversitat funcional i la riquesa cognitiva de cada persona fa que molts dels grans i petits equipaments culturals treballin, mirin, escoltin i siguin sensibles també a aquesta població. Una de les iniciatives que ho mostren és el Blog de la comunitat de pràctica sobre museus i accessibilitat, que hem creat el CCCB, Museu Marítim, MACBA, Museu Nacional d’Art de Catalunya, Fundació Joan Miró, Museu Picasso de Barcelona, Fundació Tàpies, Museus de Sant Cugat i Oficina de Patrimoni de la Diputació de Barcelona; tots plegats hem format un grup de treball que es reuneix periòdicament per debatre la manera de ser actius davant d’aquest públic.

Seguirem oferint experiències que permetin accedir a la millor programació cultural.

Colm Tóibín homenatja George Orwell

juny 25th, 2014 No Comments

Colm Tóibín © Peter Bevan

George Orwell va arribar a Barcelona el dia de Sant Esteve de 1936. Tenia 33 anys. Venia a lluitar voluntàriament al costat de la República com un militant antifeixista. Es va trobar una ciutat revolucionada i revolucionària on, en les seves paraules, “la classe obrera havia agafat les regnes”. Va lluitar al front d’Aragó amb les milícies del POUM i una bala feixista li va travessar el coll. A Barcelona va poder ser testimoni directe dels infausts dies de Maig de 1937 on es va produir una guerra civil dins de la guerra civil. La pressió estalinista sobre la República va desencadenar els Fets de Maig i la ciutat va esdevenir escenari d’una cruenta batalla entre forces que, fins llavors, havien lluitat colze a colze contra l’enemic comú. Orwell va presenciar aquella nova setmana tràgica on els impulsos autoritaris d’uns i els impulsos llibertaris dels altres van causar una clivella incurable en l’estratègia per guanyar la guerra i mantenir l’esperit revolucionari. Amb el POUM declarat il•legal de manera vergonyant i amb el seu dirigent Andreu Nin torturat i assassinat per agents soviètics, Orwell va haver d’escapar de la persecució contra els seus companys d’armes i sortir d’amagat d’una ciutat on havia trobat –i va mantenir, malgrat tot- un esperit revolucionari i de fraternitat que va marcar per sempre la seva posició política i el sentit d’una trajectòria literària que va culminar amb “Mil nou-cents vuitanta-quatre”.

Colm Tóibín va arribar a Barcelona el 1975. Tenia 20 anys. Venia a una ciutat que tenia els ecos literaris d’ “Homenatge a Catalunya” en el seu cap. Es va trobar amb una ciutat que esperava l’imminent mort del dictador, una societat en ebullició, creativa i mobilitzada, però encara permanentment vigilada i reprimida per un règim especialment cruel, conscient que estava a les acaballes. Enmig d’una dictadura, el jove Tóibín, paradoxalment, hi troba una atmosfera de canvi i d’explosió de les anhelades llibertats. La Barcelona de finals del franquisme i l’inici de la transició –tan radicalment diferent a la societat catòlica i rural d’Irlanda- esdevé un espai iniciàtic per a Tóibín: una barreja d’il•lusió col•lectiva i de llibertats individuals que el jove irlandès abraça com a pròpies. A Barcelona, Tóibín aprèn a ser qui és i adopta Catalunya com a segona pàtria. La seva exitosa carrera literària és plena de rastres d’aquella decisiva experiència formativa.

Ara, amb motiu del Dia Orwell, Tóibín ens proposa una relectura d’”Homenatge a Catalunya” en un intent de posar en perspectiva la Barcelona de 1936, –la d’una revolució frustrada i una guerra perduda- i la de 1975 –la que inicia el canvi d’una dictadura a una democràcia capitalista. En aquest trànsit la ciutat jugarà un paper essencial i serà una de les claus de la configuració de l’univers literari d’Orwell i del mateix Tóibín.

La gelosia i la seva història

juny 17th, 2014 No Comments

Al·legoria de la gelosia. Luca Ferrari

Heu pensat mai que les passions tinguin història? Heu pensat mai que l’amor, l’odi, la malenconia, la gelosia, tot allò que pertany al més íntim, va més enllà de nosaltres mateixos?

Si revisem la història atentament sabrem distingir que el subjecte i les emocions han viatjat plegats i s’han transformat plegats. La matèria de la qual estem fets són, històricament, les emocions. I ens cal, urgentment, encabir-les al discurs del passat, per refer una mirada nova, una perspectiva intrigant i necessària, que dóna veritable volum i realitat al dibuix que ens fem de nosaltres mateixos.

Més enllà del caràcter psicològic i íntim, les emocions també són un fenomen cultural que exigeix un estudi de la seva representació en el temps i les condicions socials en què s’expressa. Aquesta és la premissa fonamental de Javier Moscoso, historiador i filòsof espanyol, que ha dedicat bona part de les seves investigacions a entendre les relacions entre l’art, la filosofia de la ciència i la història de la medicina. Com es pot escriure la història de les emocions a principi del segle XXI?

El proper dijous 19 de juny a les 19h, Javier Moscoso presentarà sota el títol Una història de la gelosia. La medicalització moderna de les passions quines eren les formes de comprendre i expressar la gelosia al llarg del segles XVIII i XIX, i quin tractament ha rebut la gelosia a l’entrada de la modernitat.

Professor d’Història i Filosofia de les Ciències a l’Instituto de Filosofía del Centro Superior de Investigaciones Científicas de Madrid (CSIC), Moscoso és l’investigador principal d’un grup que s’interroga, des d’una perspectiva multidisciplinar, sobre la història de les ciències de la vida al segle XVIII, la història dels signes i les singularitats  a l’Europa Moderna i la història del dolor a Occident entre els segles XV i XX. El seu darrer llibre, Historia cultural del dolor, publicat al 2011 en espanyol (Taurus) i al 2012 en anglès (Palgrave-Macmillan), ha estat altament elogiat per la crítica i, entre altres, ha estat escollit per El Mundo com un dels 10 millors llibres de no ficció publicats a Espanya al 2011. El filòsof intenta donar respostes a com s’ha articulat històricament l’experiència del sofriment humà, indagant en les modalitats retòriques i persuassives que han permès comprendre’l des d’un punt de vista cultural.

Junt a les monografies i nombroses publicacions a revistes científiques, ha comissariat diferents mostres i exposicions: sobre els monstres imaginaris a la Biblioteca Nacional de Madrid, sobre la història del dolor al Science Museum de Londres i sobre la història cultural de la pell humana, al Wellcome Collection Gallery, a Londres. “Soy un académico, un tipo que escribe artículos y libros. Si tienes suerte, los leen miles de personas, en todo caso el público es limitado”, accepta el filòsof, proposant-se arribar amb la seva investigació a un públic més ampli i compaginar la tasca acadèmica amb la transferència cultural.

Actualment, Moscoso prepara un nou llibre, tant en espanyol com en anglès, sobre les passions de la modernitat i la conferència que presentarà al CCCB forma part d’aquesta investigació.

«...10...2021222324...304050...»