CCCB Veus

Ara fa cent anys van inaugurar-se les primeres biblioteques públiques de Catalunya. Des d’aleshores han donat joc a lectors, autors, editors, nens de pares estressats, jubilats avorrits i polítics en campanya. Han donat joc a tothom. Per això la seva cap, la Carme Fenoll, ha dit que prou. Les biblioteques volen ser protagonistes. L’Institut d’Humanitats de Barcelona, el Servei de Biblioteques de la Generalitat i el CCCB han muntat La biblioteca. Imaginari i història d’una idea, un cicle de nou conferències que les converteix en l’estrella del debat. Com han canviat, en dos mil anys, les cases per llogar llibres? Quina relació hi tenia Proust? Què amagaven a Pèrgam? Savis i gent del ram en parlaran els propers dos mesos. Però de moment assaltem la Biblioteca pública de Nova York, la que queda a Bryant Park, esguardada per lleons, que Jordi Puntí ens glossa a la conferència inaugural del cicle.

Perquè resulta que Jordi Puntí, Jordí Puntí i Garriga, de quaranta-vuit anys, escriptor de Manlleu i universal, ha passat deu mesos al Ritz de les lletres. Deu mesos fent recerca en un despatx silenciós de la biblioteca pública de Nova York, envoltat de premis Pulitzer i de col·laboradors del The New Yorker. Deu mesos amb un estol de bibliotecaris per servir-lo exclusivament. Per buscar-li aquell refotut document que ens fa perdre temps. Per trobar-li unes dades que ni comptava que existien. I això ha pogut fer-ho amb una beca de la Fundació Cullman i un projecte que relliga bé els universos català i americà: la vida de Xavier Cugat. Però anem primer a la suite i després ja parlarem del seu projecte.

A la biblioteca, Puntí compartia un espai d’accés restringit amb quinze becats. Era un espai amb una sala central plena de taules i sofàs perquè els afortunats anessin comentant les seves recerques. Entre els becats hi havia quatre novel·listes i onze assagistes o biògrafs. Hi havia la Megan Marshall, que ara escriu una biografia de l’Elisabeth Bishop. Hi havia una estudiosa del canvi climàtic a la Viena del XIX. Un curiós dels bordells i de les cantonades de Nova York on s’hi venien i s’hi venen els homes. I també hi éreu tots vosaltres. Perquè Jordi Puntí, al seu despatx, va desplegar l’Alcover-Moll i l’obra completa de Josep Pla. I allà on hi ha un volum de l’Alcover o de Pla –per un miraculós alehop místic– hi som tots els lectors d’aquesta llengua.

El Jordi aterrà a la biblioteca de Nova York al millor moment, perquè feia sis anys que els americans discutien per un projecte de remodelació. La versió oficial és que Norman Foster volia convertir l’edifici central de la biblioteca en un espai més dinàmic. La versió dels savis i pixatinters és que s’hauria convertit en un part temàtic que sortia molt car. A més suposava eliminar les set plantes de magatzem de llibres: calia enviar-ne la meitat a una sala que queda a sota de Bryant Park i l’altra meitat a New Jersey. Des de Lydia Davis a Edmund Morris passant per Mario Vargas Llosa, tots els intel·lectuals es van esgarrifar. Allò era un centre de recerca. No podia convertir-se en un aplec d’aficionats amb interessos culturals. A part, un llibre triga dos dies per viatjar de New Jersey a Manhattan. Això no es podia tolerar. Com tampoc es podia tolerar que la gent s’endugués els llibres en préstec perquè per al préstec ja hi ha un altre edifici i l’ecosistema es podria alterar. Va haver-hi un debat públic. Manifestacions. Pressions per totes bandes. I al final el projecte de Foster es va retirar.

Què passaria si la Biblioteca de Catalunya decidís portar part del seu fons a Pont de Suert? Doncs res. Perquè la majoria de catalans que estudiem ho fem per esport. O sigui que no ho fem per diners i per tant ja no ens ve d’una tarda. I perquè la resta no ha estat mai a la Biblioteca de Catalunya si no és per veure-hi teatre o algun concert, que van molt bé per fer calés. El lloguer d’espais de biblioteques no és un invent de catalans garrrepes. Explica Puntí que, en aquests deu mesos, a la biblioteca de Nova York va veure-hi des de bodes indús a cursos d’esgrima. També parla de la cultura de les donacions, que és a l’ordre del dia. I parla d’una ànima, compto que pecadora i amb ganes de purgar, que al 2014 va donar cinc milions de dòlars de forma anònima.

I en aquest regne que aplega des de mapes climàtics de la Viena imperial fins a l’últim premi Carles Riba, què hi feia, Jordi Puntí? Estudiar la vida de Xavier Cugat, sobre qui està escrivint una novel·la. Aquí recordem un Xavier Cugat gagà, al restaurant Tritón, acompanyat de la Nina i pagant factures amb dibuixos. O el recordem muntant el xou amb la Mary Santpere. O passejant-se amb batí i un chihuahua pel Ritz. Però Xavier Cugat té una de les carreres més exitoses del Principat. És el català que millor ha acomplert el somni americà, el que més feina i calés ha fet a Nova York i Los Angeles.

Xavier Cugat era un home de vida esquiva, que avui es forra i demà s’arruina, que avui s’enamora i demà correm-hi tots. Duia una vida improbable de compositor, director d’orquestra, caricaturista, descobridor de veus i de dives. Una vida de fàbules, mitges veritats, fils que costen de lligar. Era un home de negocis estel·lars capaç de vendre falsos turrons d’Agramunt a Los Angeles. O de viure de la informació privilegiada que havia acumulat intrigant. Xavier Cugat era…¿què us diria? Un personatge de novel·la de Jordi Puntí, que fa anys que explora la identitat, això tan delicat, tan lligat a l’interior, que construïm de records públics i privats, de mons que s’han trencat i de mentides.

Jordi Puntí, aquell nen de Manlleu que s’apredregava amb els castellans, sempre fascinat pels mons marginals i pels personatges rocambolescos, novel·la ara la vida del rei del mambo. I ho fa després de passar uns mesos al Ritz de les lletres, amb un estol de bibliotecaris servint-lo i tot el material del món a un accés immediat. Sort que és mig místic i diu que la biblioteca és per a ell un espai mental. Quan has viscut al Ritz, no deu ser fàcil passar amb hotels de tres estrelles.