BCNmp7: Galeria de versions extremes

octubre 7th, 2015 No Comments

Potser us haureu trobat alguna vegada en la situació d’arribar tard a un versió musical. Volem dir arribar-hi tard com qui arriba tard a una festa, i s’hi troba els grupets de conversa ja formats, les ampolles mig buides i l’aire resclosit, i hi sent bromes que no acaba d’entendre, i somriu, estúpidament, per si de cas. Es tracta de la situació en què descobreixes que un tema que t’agrada i que creies original no ho és pas, que és en realitat una versió d’un tema més antic. Un amic que hi entén més que tu te’n parla un dia, de passada, i també aquest cop calles i somrius, per si de cas, mentre penses com es transformarà a partir d’ara aquest tema, com l’equilibri entre el que és essencial i el que és decoratiu canviarà irremeiablement quan en sentis la versió original. Aquest moment de perplexitat davant la música, aquest estat de desorientació, de descuit, de manca d’informació o de criteri és el que volem propiciar a la Galeria de versions extremes. Intentarem descriure aquest estat fent tres preguntes, plantejades des de la posició dels programadors, dels músics i del públic. Són aquestes:

Què hem escrit? Durant les setmanes prèvies al concert, hem escrit cinc partitures, versions dels cinc temes que comprèn el programa (que per ara no direm quins són). Solem pensar que la partitura d’un tema registra el que n’és essencial, el que fa que el que sona sigui realment aquell tema, i que les desviacions de la partitura, que els músics cometen necessàriament a l’hora de tocar-la (els irregularitats humanes de tempo, d’intensitat i d’afinació) són un complement personal i expressiu. Però les partitures que hem escrit no funcionen ben bé així. A la manera de les partitures indeterminades de Morton Feldman, hem escrit unes sèrie d’instruccions que, si bé indiquen als músics el que han de tocar, ho fan d’una manera tan oberta, genèrica i, de vegades, misteriosa, que a la música que en resulti la part de desviació personal no serà menys important que la part fixada a la partitura. En elles la frontera entre el tema i la versió és difusa. Fins i tot potser la versió pren més rellevància, i acaba erosionant el cor mateix del tema versionat. El que hem escrit són doncs partitures? Diuen el tema que sentirem? O són indicacions, suggeriments, excuses, perquè els músics inventin, mentre toquen, un tema nou? Però una partitura que no és una partitura d’un tema, és encara una partitura? O potser hauriem de dir-ne d’una altra manera?

Què estem tocant? Les peticions musicals són terriblement desconsiderades. Play it again, Sam, toca aquell tema, aquell, i no cap altre, el que tu i jo sabem, aquell tema únic, que té un sentit únic a la meva vida. I el músic toca el tema que demanes, però tu gairebé no l’estàs escoltant, perquè no vols sentir res nou, sinó la imatge musical exacte que tens a la memòria. Vols tornar a sentir aquell tema, again, vols reviure una experiència del passat. A la Galeria de versions extremes, però, la major part dels músics, durant la major part del concert, no sabran quin tema estan tocant. Potser el descobriran en algun moment, potser no; en tot cas, podran tocar en el límit últim de la versió musical, el de la ignorància del tema versionat, lliures, per moments, de les peticions musicals que els programadors els fem.

Què estem sentint? Gaudir de la música no sempre ha de voler dir tancar els ulls i deixar-se anar. De vegades els melòmans, els que estimem la música, també volem entendre què està passant. Entendre, com en el verb francès, entendre, que pot traduir-se més o menys pel nostre sentir (en l’accepció de sentir amb les orelles). La Galeria de versions extremes és un concert en codi estrictament obert: els oient podran veure projectada la mateixa partitura que els músics tenen davant. Així, podran intentar entendre, mentre escolten la versió d’un tema, com està organitzada, com està codificada, com funciona. Podran intentar treure’n l’entrallat, fins i tot potser endevinar de quin tema es tracta. Però entendre la música requereix que ens entri pels ulls? O potser per les orelles? O pels ulls i les orelles alternativament? O pels ulls i les orelles a la vegada? O per la pell?

Laia Torrents, Roger Aixut i Lluís Nacenta i són els programadors d’aquesta sessió de BCNmp7.

BCNmp7. Galeria de versions extremes tindrà lloc el 15 d’octubre a partir de les 21h.

Què significa ser humans avui?

octubre 5th, 2015 1 Comment

Què significa ser humà avui? Des de la concepció fins a la mort (i més enllà), eines i tecnologies faciliten i configuren la vida de les persones. Hi ha molts avenços que, en funció de les creences, poden ser absolutament esgarrifosos o extremadament emocionants, però els canvis més importants es donen de manera subtil, en el dia a dia. Des del moment que sona el despertador (que molt probablement és el mòbil), passen a ser part integrant de la vida quotidiana diverses tecnologies ambientals, socials i personalitzades, moltes d’elles inimaginables fa deu o vint anys. Després consultem el correu electrònic i les xarxes socials. La revolució tecnològica s’incrusta en la nostra experiència viscuda i reclama reflexió. Però no hi ha temps. Una altra petició d’amistat. Un altre toc, m’agrada, comentari, recordatori. Activitat multitasca, telecomunicació, actualitzacions i publicacions, navegació, trols, mems, succedanis alimentaris, adaptació, evolució, revolució.

Ser humans l’any 2015 és radicalment diferent de ser-ho el 1915, el 1815 o el segle xv. Recordeu com es percebia el temps quan no estava puntejat per missatges de text entrants, bústies de correu curulles i decisions constants sobre la conveniència d’actualitzar l’ordinador o les aplicacions? Podeu imaginar com es percebrà el temps en el futur, quan se’ns reclami insistentment actualitzar el maquinari i el programari, però no a l’ordinador sinó al propi cos? Quan la vida s’hagi allargat radicalment, tindrem tot el temps del món o únicament noves expectatives sobre la manera de passar el temps? L’exposició +HUMANS: El futur de la nostra espècie planteja possibles trajectòries futures de la humanitat, tenint en compte les implicacions de tecnologies històriques i emergents. Com redefineixen la cultura humana les noves tecnologies, i quins interrogants ètics susciten? Quins són els futurs que esperem i anhelem? Com serà ser humans d’aquí a cent anys?

Per crear el marc d’aquesta exploració s’han ideat quatre temes generals: Capacitats augmentades, Encontre amb els altres, Transformant l’entorn i La vida als límits. Cada tema es representa per mitjà d’obres d’art, artefactes històrics, vídeos, investigacions científiques i productes comercials, amb la intenció de mostrar les perspectives complexes, tèrboles i de vegades contradictòries que evoca.

Yves Gellie. Versió humana

El signe «més» de +Humans implica una direcció positiva per al futur de la nostra espècie. Quina és aquesta direcció, però? La majoria dels avenços del segle xx es mesuren per la seva velocitat i eficàcia (més ràpid, més bo, més fort), però l’efecte secundari és més grossos, més tristos i més esgotats. Potser el lema del progrés hauria de ser «tou, lent i senzill», o «més feliç i més saludable». Cal replantejar la definició de les nostres necessitats. Per què lluitem? Quin és el nostre ideal?

Moltes de les peces que trobem aquí presenten la tecnologia com quelcom que pot millorar o facilitar la vida, però moltes altres descriuen usos imprevistos de les tecnologies o repartiments futurs desiguals. Una contranarrativa poderosa segons la qual un futur de +humans seria un futur sense humans. Les enormes possibilitats i la ràpida progressió de les tecnologies militars, juntament amb la inestabilitat política i l’exhauriment dels recursos, ens obliguen a considerar un futur on la humanitat acaba destruïda per les seves pròpies invencions. Així doncs, en quins futurs potencials hem de centrar-nos?

+Humans no és una celebració cega de la tecnologia, però presenta un seguit de possibilitats reals i imaginades que tenen les tecnologies emergents com a element introductori i central. Més que proposar una trajectòria específica, aquest recull d’idees és una invitació a imaginar, considerar, articular i escollir el que desitgem per al futur de l’espècie humana.

Cathrine Kramer és la comissària executiva de +Humans.

Què t’agradaria saber sobre la relació dels joves amb Internet i la privacitat?

setembre 18th, 2015 No Comments

Els adolescents d’avui dia poden ser molt diferents entre si, però el que és segur és que gairebé tots estan connectats a la xarxa, tant com a mers espectadors com exposant-s’hi ells mateixos. Però, saben realment a què s’exposen? Coneixen la diferència entre esfera íntima i esfera pública? Comprenen com funciona Internet i les tecnologies que en deriven? I si la resposta és que no, o no del tot, és quan hem de preguntar-nos: algú els n’està ensenyant? Com cal ensenyar-los?

Si et preocupa la relació que els joves del segle XXI tenen amb Internet, i la seva capacitat per controlar la informació que publiquen sobre si mateixos, t’oferim una oportunitat per resoldre els teus dubtes. El proper 26 de setembre presentarem al CCCB una versió actualitzada de la Maleta pedagògica d’Univers Internet, un recurs educatiu gratuït creat pel CCCBLab i CCCBEducació que té com a objectiu traslladar a les aules una reflexió crítica i creativa sobre la transformació i l’impacte que ha suposat Internet en les nostres vides.

Al llarg de la jornada, adreçada als docents que estiguin interessats a fer aquesta activitat amb els seus alumnes, es posaran en pràctica les unitats didàctiques de la Maleta pedagògica que analitzen l’impacte d’Internet en tres nivells: personal, urbà i planetari. Finalment, s’obrirà una xerrada i un torn de preguntes sobre la identitat digital i la privacitat dels adolescents a la xarxa. La investigadora Liliana Arroyo Moliner, especialitzada en l’àmbit de la vigilància, la privacitat, la resiliència i l’impacte social de la tecnologia, resoldrà les preguntes que plantegin els participants i les que pots enviar-nos a través del hashtag #universinternet.

Tot allò que vulguis saber sobre Joves, Internet i privacitat: els reptes de la identitat en l’era digital, o sobre el que vulguis saber-ne més, pregunta-ho a través de Twitter amb el hashtag #universinternet o al Facebook del CCCB LAB.

El projecte de la Maleta pedagògica d’Univers Internet és una proposta davant la necessitat de disposar d’eines que ens permetin incloure en l’educació els canvis que viu la nostra societat. Volem posar de manifest la importància d’un procés d’adaptació de l’escola i dels entorns educatius per tal d’educar persones capaces de comprendre un món cada vegada més tecnològic i en transformació constant.

“Medianenas y milhombres”: una llista musical sobre la masculinitat

setembre 15th, 2015 No Comments

L’escriptor i assagista Eloy Fernández Porta impartirà un seminari sobre noves masculinitats al CCCB entre el 7 i el 21 d’octubre. El curs, organitzado per l’Institut d’Humanitats de Barcelona, partirà d’una lectura crítica i una posada al dia del clàssic de Pierre Bourdieu La dominación masculina. Amb motiu d’aquest seminari, el mateix Eloy Fernández Porta ha elaborat una llista musical i el post que reproduïm a continuació.

Extrems. Contrastos. La hipervirilitat i l’infraviril. L’abdominal de gimnàs i l’error d’incorporació de gènere. Entre aquests pols es construeix la masculinitat. Medianenas y Milhombres és una llista de reproducció en què la unitat bàsica no és la cançó sinó el contrast que es produeix en juxtaposar dos materials sonors que expressen visions antagòniques o contradictòries d’allò masculí. Concebuda com a material complementari per al seminari La dominació masculina, ha estat construïda com una gran banda sonora de la pel.lícula de l’Home… però no sabem del cert si aquesta pel.li és èpica o grotesca, i sembla com si la B.S.O. l’haguessin fet dos músics que es porten la contrària amb cada cançó que posen.

La llista comença, com tots els concerts de Metallica, amb la simfonia creada per Ennio Morricone per a El bueno, el feo y el malo: el so per excel·lència de l’spaghetti western, una representació italiana del mascle que imita un model ideal nord-americà. Però la cançó següent no és un himne heavy, sinó el tema La condition masculine, del cantant camerunès Francis Bebey, qui fa servir amb ironia l’imaginari eurocèntric i colonial sobre la negritud per explicar una faula sobre un “poblat primitiu” que es veu transformat per l’eclosió del feminisme de la igualtat. De bon principi, doncs, la masculinitat és gestualitat, similor i polaritats.

Els contrastos de Medianenas y Milhombres mostren diversos aspectes d’aquesta dinàmica. Alguns són previsibles, com ara contraposar la sintonia de Magnum i el “Let’s Talk About Gender, Baby” de The Knife. Però n’hi ha de més sorprenents. Algunes de les més notòries apologies del Mascle Alfa que conté aquesta llista estan cantades per dones com The Sangri-las, The Crystals o MCLyte, i això fa pensar que la xicota, la mare i la germana gran juguen papers decisius en la construcció de la masculinitat “marmòria”. En canvi, gèneres musicals com el hardcore punk, que originàriament van ser codis estètics i socials hipermasculins, obren espais de masculinitat dissident en produir algunes de les crítiques más emfàtiques a la violació (Fugazi) i al fal·locentrisme de les escenes alternatives (Negu Gorriak), i també el primer blues de la disfòria de gènere en les identitats trans (Against Me!). I de vegades ni tan sols no cal esperar a la cançó següent, perquè la tensió entre diferents codis estructura el propi text, com passa al monòleg memorable on Steve Byrne mira d’esbrinar quina mena d’home és tot confrontant el hip hop i el country.

Riffs i balades, discursos judicials i bèl·lics, samples de films, poemes, stand-up comedy i altres materials diversos es combinen, en contínua interferència, en aquesta playlist, per tal que vostè pugui construir el seu gènere tot cantant, deconstruir-lo xiulant, recomposar-lo corejant i reunir les peces sobreres de la seva identitat sexual, amb l’esperança que lliguin… o, si més no, que ho sembli.

https://open.spotify.com/user/1133039527/playlist/0furA0aSADIR0fznKi8nSS

El curs, de tres sessions d’una hora i mitja cadascuna, s’emmarca en el programa “Flexo: lectures compartides”, un seguit de seminaris en els quals pensadors i assagistes de diferents àmbits proposen la lectura de textos al voltant de la idea de “Revolució”. Lluny de plantejar un cànon o una lectura ortodoxa, els seminaris pretenen reivindicar la importància de la lectura atenta i compartida. Altres lectures del programa són:

Mercè Ibarz, El eco de los pasos, de Joan Garcia Oliver

Fina Birulés, Sobre la revolución, de Hannah Arendt

Marta Segarra, La risa de la Medusa, d’Hélène Cixous

David Casassas, Justicia agraria, de Thomas Paine

Antonio Fontdevila, El origen de las especies, de Charles Darwin.

Viatge a Medellín, «un proyecto de largo aliento» (Carlos A. Pinto Santa)

setembre 9th, 2015 No Comments

Amb motiu de l’exposició «Pis(o) Pilot(o). Barcelona-Medellín», que es presenta simultàniament al CCCB i al Museo de Antioquia de Medellín, des del CCCB vam organitzar un viatge per anar a conèixer la ciutat de Medellín i les seves transformacions urbanístiques i socials amb els AMICS CCCB.

Acabats d’arribar de Medellín, m’assec i rumio sobre el viatge, les reunions, les coneixences, les olors, la humitat, el paisatge, la llum, els colors… i reflexiono sobre el poder de la comunitat, de la gent i dels líders de les comunes de barris com San Jaime, San Cristóbal, Moravia, Santo Domingo… També penso en el gran impuls que han representat els múltiples projectes liderats des de les Alcaldies de Medellín, amb el suport de la societat civil i del món empresarial, al llarg de l’última dècada.

Uns i altres són conscients de la força de la comunitat i de la importància de la l’educació, de la cultura, de l’art, del joc…, de la necessitat d’analitzar i de parlar del dolor del passat per projectar un futur millor, de la necessitat de crear xarxa, d’apoderar la comunitat per sortir de la pobresa i de la violència. D’aquesta violència que es va convertir, com deia Lukas Jaramillo, politòleg, en un sistema de vida, un negoci per a les guerrilles, els paramilitars.

Foto: Héctor Restrepo

L’Alcaldia de Medellín va començar el 2004, durant el període en què Sergio Fajardo fou l’alcalde, a posar el focus en la transformació urbana, social, cultural i educativa com a element de cohesió social, recuperant l’espai públic per a la ciutadania com a espai de trobada i convivència i invertint en infraestructures que donessin resposta a les múltiples necessitats amb una finalitat clara: educar la ciutadania per construir un futur millor.De música de fons m’acompanya KNO de l’escola de hip hop Kolacho, Pasos que no son en vano, del barri San Javier, Comuna 13, estracte 1 i 2, cases de maó vist amb sostres de zinc, poca cosa més. Pasos que no son en vano, mai més ben dit per la seva capacitat de donar sortida i esperança als joves de San Javier, que se situa en una de les comunes més perilloses de la ciutat, on la guerrilla es va sentir lliure de ple dret durant els anys més durs per a Medellín.

Durant la nostra estada vam tenir el privilegi de visitar la ciutat acompanyats de Jorge Melguizo, secretari de Cultura ciutadana i secretari de Desenvolupament social durant els anys en què l’Ajuntament de Medellín va impulsar les grans transformacions de la ciutat. I de reunir-nos, entre d’altres, amb Alejandro Echeverri, d’Urbam (Instituto de Urbanismo y Medio Ambiente de la Universidad EAFIT) i que fou qui va impulsar des de l’Alcaldia de Medellín, entre el 2004 i el 2007, el concepte (i la pràctica) de l’urbanisme social.

Durant set dies hem recorregut Medellín amb l’incansable Jorge Melguizo, apassionat, sensible, comunicador nat i gran coneixedor de la seva ciutat i de la seva gent. Visitar Medellín amb ell ha estat un luxe, una experiència inoblidable. L’incansable Jorge parla amb tothom interpel·lant grans, joves i nens per saber de quin extracte socioeconòmic són: 1, 2… (en una escala d’1 a 6, la 1 és la més pobra i la 6 és la classe alta), o quant paguen d’impostos, quins serveis els dóna l’Alcaldia, què en pensen, quins són els seus anhels, quines són les seves vivències amb la guerrilla, amb els paramilitars… I a poc a poc, sense adonar-nos-en, hem anat coneixent històries de pobresa, de violència, però també, i sobretot, històries de lluita, de superació i d’esperança.

Foto: Héctor Restrepo

No oblidaré el dinar amb Manuel Mahecha, president de la Junta de Acción Comunal, en el restaurant La Mesa, al barri de Santo Domingo, un dels barris més castigats per la violència, ni el dinar amb Jorge Blandón, de la Corporación Cultural Nuestra Gente, del barri de Santa Cruz. Ambdós busquen qualificar i millorar les condicions de vida de la seva comunitat creant espais per fer de la vida, com diu el mateix Jorge, «un acte d’esperança». Tots dos reivindiquen el carrer com a espai per socialitzar i compartir les experiències de vida aprenent a partir del joc i la cultura, formant subjectes crítics capaços de transformar la societat en un espai més equitatiu. Ocupar l’espai, fins fa poc en mans de les guerrilles, on donar veu als joves, pares i grans perquè puguin expressar, somiar, reviure i recuperar l’espai públic i ocupar-lo per «fer, sentir, pensar i compartir».

Foto: Héctor Restrepo

Arquitectes, urbanistes, polítics, líders comunals, educadors, empresaris…, tots reivindiquen l’educació, la cultura i l’espai públic com a espais de cohesió social. Els parcs biblioteca, les guarderies, les escoles, els museus i els centres culturals i, fins i tot, el mateix metro i el metrocable responen a un programa de futur on l’edifici, el projecte, es converteixen en pura anècdota. El propòsit és «construir ciutadania abans que ciutat», com ens va dir Carlos A. Pinto Santa, president de Grupo Urbano Medellín, i enfortir els barris més pobres per fer més curtes les diferències socials i intentar, també, que la gent recuperi la confiança perduda en la cosa pública després de tants i tants anys de corrupció política i de violència.

Micele i Carlos A. Pinto Santa. Fotografies: Héctor Restrepo

El nostre agraïment a Jorge Melguizo, per ser un magnífic cicerone, a Pablo Choneto per la seva eficiència i al Gustavo per la seva disponibilitat i amabilitat en nom dels Amics del CCCB, del CCCB i de l’agència de viatges Artchitectours.

«...89101112...203040...»