Amb motiu de l’exposició «Pis(o) Pilot(o). Barcelona-Medellín», que es presenta simultàniament al CCCB i al Museo de Antioquia de Medellín, des del CCCB vam organitzar un viatge per anar a conèixer la ciutat de Medellín i les seves transformacions urbanístiques i socials amb els AMICS CCCB.
Acabats d’arribar de Medellín, m’assec i rumio sobre el viatge, les reunions, les coneixences, les olors, la humitat, el paisatge, la llum, els colors… i reflexiono sobre el poder de la comunitat, de la gent i dels líders de les comunes de barris com San Jaime, San Cristóbal, Moravia, Santo Domingo… També penso en el gran impuls que han representat els múltiples projectes liderats des de les Alcaldies de Medellín, amb el suport de la societat civil i del món empresarial, al llarg de l’última dècada.
Uns i altres són conscients de la força de la comunitat i de la importància de la l’educació, de la cultura, de l’art, del joc…, de la necessitat d’analitzar i de parlar del dolor del passat per projectar un futur millor, de la necessitat de crear xarxa, d’apoderar la comunitat per sortir de la pobresa i de la violència. D’aquesta violència que es va convertir, com deia Lukas Jaramillo, politòleg, en un sistema de vida, un negoci per a les guerrilles, els paramilitars.
L’Alcaldia de Medellín va començar el 2004, durant el període en què Sergio Fajardo fou l’alcalde, a posar el focus en la transformació urbana, social, cultural i educativa com a element de cohesió social, recuperant l’espai públic per a la ciutadania com a espai de trobada i convivència i invertint en infraestructures que donessin resposta a les múltiples necessitats amb una finalitat clara: educar la ciutadania per construir un futur millor.De música de fons m’acompanya KNO de l’escola de hip hop Kolacho, Pasos que no son en vano, del barri San Javier, Comuna 13, estracte 1 i 2, cases de maó vist amb sostres de zinc, poca cosa més. Pasos que no son en vano, mai més ben dit per la seva capacitat de donar sortida i esperança als joves de San Javier, que se situa en una de les comunes més perilloses de la ciutat, on la guerrilla es va sentir lliure de ple dret durant els anys més durs per a Medellín.
Durant la nostra estada vam tenir el privilegi de visitar la ciutat acompanyats de Jorge Melguizo, secretari de Cultura ciutadana i secretari de Desenvolupament social durant els anys en què l’Ajuntament de Medellín va impulsar les grans transformacions de la ciutat. I de reunir-nos, entre d’altres, amb Alejandro Echeverri, d’Urbam (Instituto de Urbanismo y Medio Ambiente de la Universidad EAFIT) i que fou qui va impulsar des de l’Alcaldia de Medellín, entre el 2004 i el 2007, el concepte (i la pràctica) de l’urbanisme social.
Durant set dies hem recorregut Medellín amb l’incansable Jorge Melguizo, apassionat, sensible, comunicador nat i gran coneixedor de la seva ciutat i de la seva gent. Visitar Medellín amb ell ha estat un luxe, una experiència inoblidable. L’incansable Jorge parla amb tothom interpel·lant grans, joves i nens per saber de quin extracte socioeconòmic són: 1, 2… (en una escala d’1 a 6, la 1 és la més pobra i la 6 és la classe alta), o quant paguen d’impostos, quins serveis els dóna l’Alcaldia, què en pensen, quins són els seus anhels, quines són les seves vivències amb la guerrilla, amb els paramilitars… I a poc a poc, sense adonar-nos-en, hem anat coneixent històries de pobresa, de violència, però també, i sobretot, històries de lluita, de superació i d’esperança.
No oblidaré el dinar amb Manuel Mahecha, president de la Junta de Acción Comunal, en el restaurant La Mesa, al barri de Santo Domingo, un dels barris més castigats per la violència, ni el dinar amb Jorge Blandón, de la Corporación Cultural Nuestra Gente, del barri de Santa Cruz. Ambdós busquen qualificar i millorar les condicions de vida de la seva comunitat creant espais per fer de la vida, com diu el mateix Jorge, «un acte d’esperança». Tots dos reivindiquen el carrer com a espai per socialitzar i compartir les experiències de vida aprenent a partir del joc i la cultura, formant subjectes crítics capaços de transformar la societat en un espai més equitatiu. Ocupar l’espai, fins fa poc en mans de les guerrilles, on donar veu als joves, pares i grans perquè puguin expressar, somiar, reviure i recuperar l’espai públic i ocupar-lo per «fer, sentir, pensar i compartir».
Arquitectes, urbanistes, polítics, líders comunals, educadors, empresaris…, tots reivindiquen l’educació, la cultura i l’espai públic com a espais de cohesió social. Els parcs biblioteca, les guarderies, les escoles, els museus i els centres culturals i, fins i tot, el mateix metro i el metrocable responen a un programa de futur on l’edifici, el projecte, es converteixen en pura anècdota. El propòsit és «construir ciutadania abans que ciutat», com ens va dir Carlos A. Pinto Santa, president de Grupo Urbano Medellín, i enfortir els barris més pobres per fer més curtes les diferències socials i intentar, també, que la gent recuperi la confiança perduda en la cosa pública després de tants i tants anys de corrupció política i de violència.
El nostre agraïment a Jorge Melguizo, per ser un magnífic cicerone, a Pablo Choneto per la seva eficiència i al Gustavo per la seva disponibilitat i amabilitat en nom dels Amics del CCCB, del CCCB i de l’agència de viatges Artchitectours.