La història amagada d’Escarlata

gener 22nd, 2014 No Comments

Tercera entrega a propòsit d’Emergència! 2014. Avui és el torn del nou duo Escarlata, un experiment col·laboratiu que desbrolla la poc conformista tradició del pop amb vocació poètica. La mateixa en la qual abans van transitar Randy Newman, High Llamas, Robert Wyatt o Dennis Wilson.
Presenten Lo que me dijiste al oído se extendió por todo el mundo (Fohen, 13), una d’aquelles obres que caminen en els marges de la vel·leïtosa actualitat de la música alternativa. La seva projecció ha estat tan limitada, que amb prou feines ha transcendit els límits dels cercles de prescripció, en què s’ha lloat el calat i significat del projecte.

Escarlata són Remate i Israel Marco. Escarlata és el producte d’una trobada espontània i entusiasta. Escarlata conjuga el talent d’aquests dos músics de llarga trajectòria a l’escena nacional. El madrileny Remate, amb deu treballs publicats, té una personalitat vibrant que defuig de reüll totes les varietats de la cançó d’autor. A més, aquest 2014 estrenarà la seva faceta d’escriptor publicant Suelo estar, un llibre inspirat en un dels temes d’Una araña a punto de comerse a una mosca. Israel Marco, presència habitual d’Emergència!, ostenta un incommensurable i marcat talent artístic que reparteix entre tots els seus projectes: Cuchillo, Caballo i Viva. És un guitarrista fi i intuïtiu, un músic que cal seguir de prop quan puja a un escenari: en cada acord, en cada arpegi que fa, explica alguna cosa. Una història que, tot sovint, supera les expectatives de l’audiència.

Plegats, i gairebé podríem dir que sense pretendre-ho, han elaborat un discurs propi que ha cristal·litzat en el dibuix d’un món a mig camí entre el que és oníric i el que és reflexiu. Estrany però atraient. Concís i eloqüent. Instrumentalment complex i laboriós, ple de detalls nítids que anticipen el següent pas de la narració. Els seus temes ens expliquen històries mínimes sobre atmosferes cinematogràfiques i líriques. Es mouen tan lents com poden entestats a acostar-nos les seves fílies i fòbies; els ressorts no explícits d’una música tan imaginativa com sofisticada.

Entre els diferents projectes en què tots dos esteu involucrats, com va néixer aquesta col·laboració i per què?

L’origen, sobretot, va ser Carlos Toronado, que ens «va presentar». Com que em coneixia molt bé des de fa una dècada i com que acabàvem d’enregistrar Cuchillo, va intuir que ens complementaríem bé, perquè érem i som molt diferents, però tenim una idea de la música ètica i estètica semblant. No pas en la forma que pot adquirir la música necessàriament, però sí en la manera d’abordar-la. És una qüestió d’actitud i ofici, crec. I va pensar que els nostres forts eclosionarien, el que ell veia com els meus textos i les meves harmonies i la seva visió panoràmica i el seu detallisme. En resum, va ser així la trobada.

Què hi ha a Escarlata que ha aconseguit sincronitzar-vos d’una manera tan natural? Com heu arribat a una sintonia com aquesta?

Tant de bo que tinguis raó, jo em sento molt bé respecte al que hem fet. Ens hem posat molt al servei d’un tercer element, no de la suma de Remate i Cuchillo. Molt al caire de la «inspiració», «naturalesa morta» de les cançons, d’un moment inesperat que ens fes saltar-nos el guió. Per això vam anar i vam treballar a l’estudi sense metes clares, només amb la idea clara de buscar una cosa molt estimulant.

Quins trets defineixen Escarlata? Veus fràgils i atmosferes poètiques?

No és res que penséssim a priori, llevat un llum Escarlata. Aquest tipus de llum lynchià però no necessàriament tan fetitxista, sinó intentar dur aquest llum a altres paisatges. Jo diria que sí que és molt oníric, i febril, però febre del fenc i aquestes coses. Una mica teatral, però en cinema. No ho sé, espero que no sigui TAN intel·lectual, perquè tot plegat va sortir molt instintiu.

Destacaria la capacitat per colar humor i reflexió entre aquest punt oníric que transita al llarg del disc. De què parlen aquestes cançons? Hi ha referències a l’esport, a la malaltia, a l’amor, etc. L’univers temàtic és molt eclèctic.

Jo crec que les cançons parlen de coses que semblen rares, però ni passen de manera rara ni són tan poc habituals ni tenen res de rar-circenses o una cosa així, sinó que diuen que la vida és rara i si aïllem aquests moments rars és per riure’ns de tot, d’aquests moments i dels no-rars. Tot és una convenció. Tot és un paper que interpretem. Però tothom. El mecànic, el ciclista i jo.

Hi persisteix un aire cinematogràfic. El cinema ha estat una influència a Escarlata?

Si. Realitzadors com David Lynch o Alexander Payne, etc.

Escarlata Fiesta

Abans que músics, els dos membres del duo són melòmans. Remate va seleccionar cinc temes de cinc grups que formen l’ADN musical del duo. «Un còctel de tot això és molt ESCARLATA», diu:

Robert Wyatt Sea song

The Glove (Steven Severin & Robert Smith) Punish Me With Kisses

John Cale & Brian Eno Spinning Away

Carpenters Superstar

The Beach Boys & Annette Funicello The Monkey’s Uncle

@JaimeCasasB

El duo Escarlata presentarà Lo que me dijiste al oído se extendió por todo el mundo a l’escenari Auditori dins de l’E!2014.

Evgeny Morozov contra el ciberoptimisme

gener 21st, 2014 No Comments

Evgeny Morozov al CCCB

Evgeny Morozov és un dels pensadors més crítics en el debat actual sobre el paper d’Internet en el canvi d’època en què estem immersos. Sembla força evident i ningú no discuteix la gran significació dels canvis tecnològics en els nostres temps. El debat sobre qui guanya i qui perd va adquirint una gran rellevància quan les noves tecnologies modifiquen maneres de fer que s’havien consolidat, com formes de produir i de treballar, de fer política i de governar les societats, influint en el seu balanç sobre costos i beneficis. Tot i la seva joventut (va néixer l’any 1984), Evgeny Morozov s’ha guanyat un lloc molt destacat en aquest debat internacional, gràcies que ha aconseguit posar de manifest amb sòlids arguments que Internet amenaça el funcionament de la democràcia.

En poc temps, Morozov ha publicat dos llibres (El desengaño de Internet. Los mitos de la libertad en la red, Destino, 2012; To Save Everything Click Here. Technology, solutionism and the urge to fix problems that don’t exist, Allen Lane, 2013), i una bona quantitat d’articles en els diaris i les revistes més prestigiosos. Morozov ha posat sobre la taula, per tal de desemmascarar-les, el que per a ell són les falses promeses que Internet (i les empreses que se n’aprofiten) ha aconseguit fer-nos creure: la capacitat per resoldre problemes i per afavorir la nostra autonomia i la nostra capacitat de produir, pensar i decidir. Ha estat un dels autors més incisius contra l’ingenu ciberoptimisme, que assegurava que els grans problemes de la llibertat i la democràcia serien resolts pel canvi tecnològic. Si en el seu primer llibre parlava dels problemes dels nous instruments tecnològics per poder assolir les finalitats que prometien, en el segon se centra més en els objectius, i afirma que Internet converteix en privat i individual el que hauria de ser públic i col•lectiu, i que vol prometre una solució a tot el que ens amoïna, quan molts cops això forma part de la nostra manera de ser i de fer col•lectivament i individual.

Més enllà que es pugui estar més o menys d’acord amb el que manifesta i expressa Morozov, és indubtable que ha aconseguit guanyar-se un lloc a l’espai que polititza i problematitza el creixent impacte d’Internet en les nostres vides i en les relacions de poder. Quin millor inici del cicle “Ciutat oberta” que aquest? Si és, precisament, en temes com les smart cities o amb la generalització dels smartphones que es dóna per descomptat la millora en la transparència, l’augment de la capacitat de la ciutadania per decidir i per controlar els afers públics i la millora dels problemes urbans. El debat està assegurat.

Evgeny Morozov serà al CCCB el proper dilluns 27 de gener per inaugurar el cicle “Ciutat oberta” amb la conferència ‘Democràcia, tecnologia i ciutat‘. Podreu seguir la conferència per streaming o a través del hashtag #ciutatoberta.

Debat de Barcelona: Ciutat oberta

gener 21st, 2014 No Comments

Torna el Debat de Barcelona, amb el qual inaugurem el nostre programa de conferències de l’any. Amb «Ciutat oberta» reprenem un dels cicles amb més tradició al CCCB, que cada any proposa reflexionar sobre algun aspecte clau de la vida contemporània amb una mirada multidisciplinària. Amb els debats dels darrers anys hem volgut posar l’accent en la crisi i la incertesa del futur, les virtuts cíviques, la vida en comú, amb pensadors com Tzvetan Todorov, Nancy Fraser, Zygmunt Bauman, Marina Garcés, Salvador Cardús, Avishai Margalit, Saskia Sassen, Eva Illouz, Orhan Pamuk, Anna Cabré i Antonio Tabucchi.

Richard Sennett CCCB © Miquel Taverna, 2009
Sennett impartirà una de les conferències del debat “Ciutat Oberta”

Per què ara «Ciutat oberta»? El CCCB s’ha volgut afegir a la commemoració del tricentenari del setge de Barcelona oposant, a la ciutat tancada i envoltada per l’enemic, la ciutat oberta, aquella on els ciutadans no viuen sota l’ombra d’una amenaça que posa en perill les seves llibertats.

Des dels seus orígens, la ciutat ha anat associada a la democràcia pel potencial de llibertat, igualtat i pluralisme que conté. A la ciutat oberta, el que és diferent, ambivalent o discrepant no queda fora dels seus límits, sinó que forma part de la vida urbana, és la condició mateixa de la seva existència. I és que les ciutats són espais contradictoris per naturalesa: volem que siguin una llar, un espai d’acollida, de trobada i d’intercanvi, però aquesta obertura porta inevitablement a la incertesa, el conflicte i l’ambigüitat. A la ciutat oberta hi ha convivència però també fricció, novetat però també risc; és aquella on hi ha una tensió constant entre voluntat de control i llibertat, on es posen de manifest les contradiccions de la ciutat contemporània. Per això la ciutat oberta és sobretot una eina per pensar: una aspiració, una condició utòpica, un horitzó ideal. Fa possible somiar la ciutat com a espai d’emancipació i imaginar altres maneres de viure junts, i alhora evidencia les lògiques d’exclusió, les estratègies de supervivència i les dissonàncies inevitables que es desprenen de la vida en comú.

Al llarg de nou setmanes ens preguntarem què fa possible una ciutat oberta avui i què la posa en perill. Parlarem, entre altres temes, dels riscos i les potencialitats de les noves tecnologies, de la diversitat cultural i lingüística, de les fronteres entre espai públic i espai íntim i dels límits reals i imaginaris de la ciutat.

«Ciutat oberta»és el títol del Debat de Barcelona d’aquest 2014, que portarà al CCCB pensadors, teòrics i escriptors del 27 de gener al 24 de març. Hi participaran Evgeny Morozov, Josep Maria Benet i Jornet, Marta Segarra, Manuel Forcano, Bruce Bégout, Rafael Chirbes, Erri de Luca, Richard Sennett i Kamila Shamsie. Les conferències es podran seguir per streaming i a través del hashtag #ciutatoberta.

L’emergent urgència de Cuello

gener 16th, 2014 No Comments

Segon episodi d’una sèrie de vuit perfils que expliquen els ressorts artístics d’Emergència 2014. Cuello, la banda de José Guerrero, de València, emergeix com una de les propostes més energètiques de totes les que han format l’oferta d’aquest festival des dels seus inicis. Clars, senzills, directes, en diuen; sense complicacions. De rampant contingut melòdic i energia desbordada.

Han debutat amb un magnífic àlbum, Mi Brazo Que te Sobre (BCore), en el qual despleguen un sentit líric que suggereix amb audàcia les idees que et passen pel cap quan gaudeixes de la força d’un rotund directe de rock. Aquest és un projecte més dels molts que conformen la realitat de l’escena alternativa de València, un viver de creativitat i noves idees. José Guerrero explica qui són i què fan Cuello.

© Josu Kiro

Entre la contundent abstracció de Betunizer i l’essència rítmica de Jupiter Lions, com neix Cuello i per què? Sembla un projecte més desimbolt i espontani que els altres grups en què milites, fa l’efecte…

Feia temps que pensava a muntar alguna cosa on el que manessin fossin les melodies, per damunt de la innovació, l’experimentació o coses com aquestes. Una cosa, com dius, més desimbolta i espontània, si més no de base. Fins i tot es podria dir que una cosa més propera al pop, però que s’hi notés guitarra i energia. Un dia em vaig posar a escriure cançons i vaig muntar la banda amb gent que vaig considerar l’adequada, gent que, com jo, també venia d’àmbits en un principi aliens al pop, i intentar fer-ho a la nostra manera. Més que no pas voler explicar res amb Cuello, el que volia era el plaer de tocar aquest tipus de cançons, de la mateixa manera que ho faig amb altres bandes o projectes en què estic involucrat.

Aquest caràcter tan cru i grandiloqüent de Cuello, és premeditat?

És premeditat que les cançons tinguin energia, i que sigui sempre energia positiva. Diguem que han de tenir aquella energia per formar part del repertori. Però, més que grandiloqüent, ha de ser «grandipotent».

S’hi observa un ventall d’influències molt gran: rock americà de tipus Hüsker Du o Guides By Voices, el hardcore dels noranta, fins i tot un so amb connexions més comercials. En definitiva, tota la música alternativa que desprèn energia. En concret, quines són aquestes influències?

Passats els trenta anys i sent apassionats de la música, és difícil parlar d’influències concretes, el ventall s’obre. La veritat és que una nit puc estar hipnotitzat escoltant els Desintegration Loops de William Basinski i l’endemà al matí posar-me el primer de Weezer i gaudir-ne també d’allò més. Sempre he escoltat i gaudit de música melòdica per més que em vingués de gust escoltar coses més extremes o diferents en altres moments. Així que es podria dir que les influències més directes de Cuello serien bandes amb esperit positiu i amb molta guitarra, i amb melodies vocals en primera línia. Evidentment sóc molt fan de Guided By Voices, per exemple, no totes les seves cançons són grans temes, però la majoria m’emocionen molt. Adoro Robert Pollard!!  Dins de l’àmbit melodies, també hi ha Pixies, Beach Boys, Superchunk, Built To Spill, Ramones, etcètera, etcètera…

Escolta el primer disc de Cuello: «Mi Brazo Que te Sobre».

Melodia i energia, aquests són els trets principals de Cuello?

Totalment. Són dues de les coses que m’importen a l’hora de compondre una cançó de Cuello, on els riffs de guitarra són importants, però no són res si no estan completats amb una bona melodia vocal. I, tot i que m’interessa aquest aire espontani i desimbolt, maldo per no conformar-me amb el primer que em ve al cap només perquè entri bé amb un riff concret.

En els darrers deu anys, a València han sorgit alguns dels projectes més interessants i arriscats del rock nacional Le Jonathan Reilly, Estrategia Lo Capto, Negro, Betunizer–. Podem afirmar que existeix una escena valenciana?

Doncs la veritat és que, en els últims anys, hi ha hagut molt de moviment. Suposo que té a veure amb què la gent ara té més accés a molta més música i aquí al nostre país en el fons hi ha molta creativitat i molt de morro, amb la qual cosa és normal que hi hagi risc i ganes de fer coses. Cadascú té les seves influències i no es tracta de renegar-ne, però ja es veu que hi ha una personalitat pròpia en moltes de les bandes d’aquí i això és molt bo. Crec realment que en el futur de tot el que està passant, se’n parlarà molt. No tenim res a envejar a molt del que ve de fora.

Sorprenen els títols dels temes, les lletres i el fraseig que utilitzes quan cantes. Hi ha alguna cosa diferent i excitant, de fina intel·ligència en aquestes lletres. Sembla que totes les cançons del disc tinguin ànima de hit

Aquest seria l’objectiu: intentar que totes les cançons siguin hits! Però aquesta mena de hits que ens agraden als qui no comprem mai un Greatest Hits de cap banda.

Parla’ns de cada una de les cançons. Ens pots comentar les idees que s’amaguen en cada tema?

La veritat és que m’estimo més no donar gaires explicacions sobre de què tracta cada cançó en concret. M’interessa més que cadascú tregui les seves pròpies conclusions, ja que personalment m’agrada molt el que és suggeridor, les diferents interpretacions d’una mateixa frase i jugar amb el que és absurd i el que és senzill, que, realment, és el més important. Sí que et puc dir que, en el cas de Cuello, en general parlo de coses molt primàries, ja siguin ganes de viure o de llançar-me a la piscina, o també lluites internes i crítiques cap a coses que em semblen una pèrdua de temps i que de vegades ens fan menys feliços quan el que cal fer és simplement això, intentar ser feliç. Però ja et dic que explicar tot això és innecessari, l’important és que la gent ho escolti i ho interpreti com vulgui. Al final, en el fons, no anirà tan mal encaminat.

YouTube Preview Image

@JaimeCasasB

 Cuello estarà tocant a l’escenari Hall dins la sisena edició d’E!

Bandcamp

Jo i els altres. Identitat, conflicte i representació

gener 13th, 2014 No Comments

Avui, les cultures es defineixen per les seves fronteres, que marquen i diferencien allò que està dins del que roman a fora. Com a mínim això és el que succeeix sota la nostra òptica occidental, filtrada a través d’un desenvolupament històric concret. La modernitat, mitjançant estratègies polítiques com el liberalisme, el nacionalisme o el colonialisme, va representar la culminació d’aquest pensament que ha esdevingut estructural a l’hora de definir les societats. Ara bé, és possible reformular aquesta visió i imaginar una alternativa política integradora, no fonamentada en la tensió entre la identitat pròpia i la diferència de l’altre? I en aquest cas, fins on ens caldria retrocedir per refer la nostra història? Caldria reformular només la modernitat o seria necessari anar més enllà?

Alternatives n’hi ha hagut, d’entre les que destaquen les propostes polítiques comunitàries i les seves derivacions internacionalistes, per una banda, i l’exploració històrica de la voluntat d’autoexili, per l’altra. Tant una com l’altra, en dos extrems oposats, proposaven formes concretes de reformular la relació amb l’altre. El temps ha mostrat, però, el fracàs de les dues propostes: de la primera, pel fet de deixar enrere la llibertat individual; i de la segona, pel fet d’impossibilitar la identitat col·lectiva. Es torna evident, així, la dificultat d’anar més enllà de la dualitat implícita entre el subjecte i la seva alteritat.

La globalització tal com se’ns presenta avui, lligada a les seves repercussions comunitàries, sembla que es torni a proposar com una sortida viable. Però ràpidament ens adonem de que en un món altament connectat necessitem desenvolupar-nos i crear les nostres identitats en acords comunitaris que reformulen totes les nostres categories polítiques. En un moment mediatitzat –i ara, amb l’explosió de les noves tecnologies, més que mai–, aquests acords s’han anat forjant com a simulacres: simulacres que possibiliten als individus un altre tipus de desenvolupament identitari, simulacres que disposen un terreny aliè en el què s’hi teixeixen les relacions intersubjectives.

Conèixer i analitzar diverses representacions de la tensió de l’individu amb l’altre, representacions que s’han donat històricament a través de la mitologia i la religió, de l’art i la literatura, fins arribar al cinema com la formulació més polititzada d’aquesta tensió, ens pot ajudar a comprendre en què consisteix exactament. I ens pot ajudar a comprendre també, el que potser és encara més important, perquè la tenim tan interioritzada i perquè ens és tan difícil imaginar propostes que vagin més enllà o que, fins i tot, puguin aniquilar-la.

“Jo i els altres. Arquetips per representar el món” és un seminari impartit pels filòsofs Enric Puig Punyet i Gisela Llovet i organitzat per l’Institut d’Humanitats de Barcelona. Tindrà lloc cada dimecres a les 19:00h entre el 22 de gener i el 5 de març. La matrícula està oberta.

«...1020...2829303132...405060...»