Barcelona, ciutat magnètica?

setembre 23rd, 2014 No Comments

Els imants generen un camp magnètic al seu voltant que tant poden atraure com repel·lir, i el mateix passa amb les ciutats. Fa més d’un segle Georg Simmel escrivia: “A la ciutat l’economia monetària i la dominació de l’intel·lecte tenen una relació molt propera” (The Metropolis and Mental Life, 1903). La vida a les ciutats no ha canviat tant al llarg del segle, tot sovint la vida cultural es supedita a aquesta economia monetària, ja sigui sota la forma de l’especulació del sòl, ja sigui sota la forma del turisme (especulació econòmico-cultural). Seguim amb l’estela de Simmel i la seva visió de la ciutat com una lluita, no ja de l’home contra la naturalesa, sinó dels homes entre ells. Alguns cineastes de la mateixa època van articular una mirada lírica i utòpica de la “ciutat moderna” amb tota la seva fauna i flora, amb tota la seva força productiva: és el cas de Vertov, Vigo, Ivens, Ruttman, Moholy-Nagy, entre d’altres, imatges de les ciutats com un cos orgànic que comprenia tant la seva estructura física com el seu corpus social. Són els vídeos que hem inclòs a la careta de la sessió.

“L’home de la càmera” (1929). Dziga Vertov

El temps passa sobre les ciutats, però el bullici no s’atura, les prioritats canvien, però l’artifici roman en diferents àmbits d’acció. Ja no cal crear un “barri gòtic” fictici, com a la Barcelona de principis del segle XX, ni fer cap “Exposició Universal”, com la del 1888 que tan bé descriu Mendoza a La Ciudad de los Prodigios o la del 1929; ja no calen unes Olimpíades com les del 92. Però la transformació de la ciutat en benefici de la internacionalització de la seva imatge (“ciutat-marca”) segueix en peu, d’aquí que molts barris s’hagin aixecat contra les polítiques municipals que vetllen per seguir recreant la “imatge-marca” de la ciutat, essent el Barri de la Barceloneta i el Raval-Poble Sec (amb el “Pla Paral·lel”) els focus actuals més actius. La ciutat no és un “concepte”, sinó un sistema de relacions complexos que ha de tenir en compte l’urbanisme i la demografia, la sociologia i l’ecologia, l’economia i la cultura (de fet, tot és cultura). La ciutat és un espai que, per naturalesa, fomenta la pluralitat i la diversitat, també cultural. La ciutat és per recórrer-la, com el flâneur de Benjamin, per reforçar el que deia Michel de Certau, que “la història comença a ras de sòl, amb els passos”. La ciutat és per viure-la, per habitar-la, la ciutat és dels seus ciutadans.

Joan Maragall (de la família “Maragall”) va fer una Oda nova a Barcelona el 1911 on ja presenta l’ambivalència de la ciutat; d’una banda és una ciutat “amb molta planta”, “riallera”, “arrauxada i traçuda”, “la gran encisera”, però també diu que és “covarda, cruel i grollera”. La metròpolis barcelonina no és només la “ciutat podrida” que cantaven els de la Banda Trapera del Rio i que l’escriptor Javier Pérez Andújar recupera al seu llibre Paseos con mi madre, sinó que també és un espai d’oportunitats, d’ intercanvis i de producció político-cultural. Molts músics recorden la Barcelona pre-olímpica com un lloc efervescent on la música inundava els carrers, els clubs, les assedegades boques de les gents. Música diversa, música no estanca en gèneres, estils o grups, música que l’únic que volia era ser música, sortir volant i tornar a caure per mineralitzar algun tipus de ritual social; una experiència també estètica, d’avantguarda, però, alhora, una festa per a compartir amb els veïns (també de fílies), en els llocs, dins la mateixa ciutat i no en recintes o precintes preparats per l’ocasió. Molts músics recorden haver tingut les seves primeres “febres” musicals assistint a concerts en els locals de les ciutats, encantats d’haver compartit nits i passions musicals amb gent tan diferent que, avui en dia, en un món tan especialitzat i sectaritzat, només es podrien trobar a les xarxes socials o a les festes de la ciutat, per dir alguna cosa.

En aquesta quarta sessió del #BCNmp7 del 2014 intentarem acostar-nos a tots això des de la música a partir de figures com Za!, Munir Hossn, Llibert Fortuny, Pablo Schvarzman i David Soler. És el tema, són els músics, que han volgut portar sobre l’escenari els programadors, Aurelio Santos (WTF Jam Sessions) i la Mireia i en Víctor de Sones. Aquests músics viuen a Barcelona, però són d’orígens molt diversos: Munir Hossn és de Brasil, viu a París i va començar a aprendre música a l’església on la seva mare portava el cor, tocant tots els instruments per suplir les baixes; Pablo Schvarzmann va venir a finals dels anys 80 de Buenos Aires per poder entrar a una coneguda escola de música i, atret per la vida autèntica i bohèmia que oferia la ciutat, va començar amb el jazz per acabar als braços de l’electrònica i l’experimentació; Llibert Fortuny és de Las Palmas, però la seva família de seguida es va establir a Catalunya, és metòdic i asalvatjat, i ha convertit el seu saxo en una orquestra sencera; David Soler és home de guitarres, de pedal steel, de les terres tel·lúriques del Montseny, i viu per tocar sense restriccions; Edu Pou i Pau Rodríguez són Za!, els únics barcelonins, que van entrar a la música gràcies als locals d’assaig i al circuït underground de sales de concert (si és que es podien dir així), i el seu estil és la falta d’estil, o la suma de tots els estils, però així i tot són reconeixibles a quilòmetres de distància per la força, energia i folla alegria del seu directe.

Tots ells han estat reunits en aquesta sessió per explorar, de nou, el diàleg amb músics d’estils ben diferents a partir de la improvisació, per tal de donar protagonisme a la contundència de l’actuació única en un directe en bones condicions (cosa que de vegades es perd en contextos massius) i irrepetible. A més a més, Barcelona, amb les seves contradiccions, ha servit per establir un fil conductor a la sessió que es dividirà en tres blocs i que anirà acompanyada per tres breus càpsules documentals sobre els temes amb les intervencions dels mateixos músics: “L’arribada a Barcelona i l’arribada a la música”, “Cara A i cara B de Barcelona” i, finalment, “Els estils i la improvisació”.

Sessió #BCNmp7: Barcelona, ciutat magnètica
Dia i hora: 2 d’octubre del 2014 de 21 a 24h
Lloc: Teatre del CCCB
Amb la participació de: Za!, Llibert Fortuny, Munir Hossn, David Soler, Pablo Schvarzman i d’altres sorpreses
Programen: Sones i Aurelio Santos
Preu: 7 € / Reduït: 5 €
Entrada gratuïta per als Amics del CCCB, menors de 16 anys i aturats.

Llums i ombres dels drones

setembre 22nd, 2014 1 Comment

Un drone, fins fa poc, era un brunzit o un abellot. Però no és actualment una paraula d’ús comú gràcies als sorolls o al món animal. La paraula drone és més coneguda avui com a sinònim «d’avió sense pilot». No és, però, un invent del segle XXI. Fa anys en dèiem «avions teledirigits». Però el progrés sí que ha dut almenys tres novetats que han fet que necessitéssim una paraula nova: l’autonomia de vol, la distància amb qui controla els comandaments i l’ús militar.

La capacitat letal és l’origen de la fama dels drones en l’última dècada, però també tenen usos civils i comercials. Dues empreses gegants, Amazon i Google, es barallen avui per veure qui serà capaç de fer que aquests aparells transportin paquets d’un magatzem a casa en un parell de minuts. Però moltes empreses més imaginen altres serveis per als drones: conrear un prat, fer tasques de salvament, revisar canonades als terrats d’edificis o obtenir més bones imatges de cases en venda. Els seus usos comercials es dispararan a partir del 2018, amb una nova legislació als Estats Units. Els drones no només són avions amb un pilot remot; alguns d’aquests usos nous seran –si tot va bé– amb avions autopilotats, capaços de reaccionar mitjançant un software.

Però la trista fama dels drones i el motiu del debat Drones. El setge a distància és la impressionant habilitat per matar que han demostrat. Fins ara només tres països han matat amb drones: els Estats Units, el Regne Unit i Israel. L’ús militar dels drones no és tan sols disparar míssils. La vigilància i el reconeixement són usos estratègics més comuns. La majoria dels països que tenen drones –més de 50– són d’aquest tipus més inofensiu. La violència futura dels drones no serà només en forma de bombes. La Xina –i altres països també, segur– treballa en avions que puguin dur a terme guerra electrònica: bloquejar el sistema GPS, confondre programes de localització d’objectius…

Però els drones letals han estat més evidents i, a més, han actuat en espais aeris amb llibertat de moviments, sense amenaces de defenses antiaèries o avions de combat: el Pakistan, l’Afganistan, Somàlia, el Iemen, Gaza. Els drones nord-americans han constituït una de les dues grans eines en la campanya antiterrorista del president Obama des del 2008 –l’altra són les forces especials. Està per veure la seva eficàcia en una guerra real, on l’enemic tingui armes antiaèries. Potser es treballarà amb drones més petits, indetectables: n’hi ha de 15 centímetres. També hi haurà aviat drones que podran viure a l’aire, amb una autonomia solar de fins a tres anys. És un món per descobrir.

L’activitat constant dels drones nord-americans en zones remotes ha fet que els presumptes membres d’Al Qaeda i de les seves filials no hagin pogut viure ni entrenar-se tranquils. Obama n’ha reduït l’ús en els últims dos anys, però el preu que s’ha pagat amb víctimes civils és enorme. La ràbia que ha sentit la població afectada per veure’s sempre sota amenaça fa dubtar de l’èxit del mètode.

Els drones poden funcionar amb intel·ligència humana: algú avisa que un objectiu està o estarà en tal lloc i s’ataca. Però l’objectiu pot estar amb la seva família o en una festa. Què fer aleshores? Dependrà de la importància de l’objectiu per a la força atacant. Els drones també han actuat mitjançant uns atacs dits «de signatura»: la intel·ligència nord-americana estableix un patró que defineix activitats terroristes; per exemple, una caravana de cotxes o un camp d’entrenament. Si un drone de reconeixement grava una activitat que segueix aquests criteris, es pot atacar. Les conseqüències han estat de vegades terribles.

El general de l’aire retirat Michael Hayden –cap de l’NSA durant les setmanes dramàtiques posteriors a l’11-S– ha dit en referència als atacs contra l’estat islàmic a l’Iraq que «la confiança en el poder aeri té tots els atractius del sexe esporàdic: sembla oferir tota la gratificació, però sense cap compromís». A Hayden li sembla que una estratègia com aquesta és dubtosa i insuficient. Ara imaginem una estratègia on el poder aeri està en mans d’avions sense pilot. Quina mena de sexe seria? Fa anys que el president Obama el practica.

Jordi Pérez Colomé és periodista expert en política internacional i autor del blog Obamaworld. Participa a la xerrada Drones. El setge a distància, que tindrà lloc el proper 2 d’octubre en el marc del projecte Sota setge.

#habitació1418 #h1418 #CCCB #Macba #roomers #creativitat #jovescreatius #Barcelona #quésomos #adóndevamos #dedóndevenimos #etc

setembre 22nd, 2014 No Comments
YouTube Preview Image

Arribats en aquest punt i després de tot aquest temps, crec que la millor definició per a aquest projecte seria afirmar que «Habitació1418 és un espai (en totes les accepcions del terme) en el qual passen coses». Tan simple i tan ambigu com això.

Ja han passat vuit mesos des del primer dissabte que, amb un secretisme intencionat, ens vam començar a reunir al «campament base» d’Habitació1418 (Plaça dels Àngels).

Aquesta experiència, que es presentava gairebé com un laboratori, ha anat mutant, s’ha anat transformant i s’ha anat retroalimentant de les idees que llançaven els roomers, d’una banda, i d’una altra banda de les intencions que anaven arribant des de la vida i el programa del CCCB i el Macba. He de reconèixer que d’aquí, d’aquest joc recíproc, d’aquest constant each other va sorgir, d’una manera molt encertada, el que ara mateix és el modus operandi d’Habitació1418.

La retroalimentació i aquesta actitud que potenciem, tant en tallers com en trobades amb diferents «personatges», acaben generant material al qual donem sortida real. Un exemple recent és el taller de La cançó de l’estiu amb el performer Anamor, en el qual vam fer un track i un clip amb intencions de convertir-se en summer hit. Aquesta peça de vídeo, fruit de moltes hores de feina –diguem-ho tot–, finalment també ha servit de promoció del mateix projecte via Youtube.

YouTube Preview Image

El funcionament fins al mes de juny ha sigut el d’un «laboratori» en el qual s’anaven temptejant en streaming temàtiques i inquietuds per poder, d’alguna manera, abastar diferents problemàtiques teens, sempre d’acord amb el que s’esdevenia al CCCB i el Macba i sense girar-s’hi d’esquena. Un altre exemple clar d’aquesta dinàmica va ser el taller de Cutout stop motion que vam fer amb l’equip Atelier a partir d’una visita a l’exposició «Metamorfosis».

L’Habitació s’obre de nou a la tardor

A partir d’aquest setembre i com a nova aposta, hem decidit crear temàtiques mensuals. Això permet aprofundir i no treballar com qui va de tapes, és a dir, seguim apostant per l’experiència dins del camp de les arts, les tecnologies i «allò altre», però amb propostes més extenses.

L’octubre, per exemple, és el mes del cinema. En aquest període treballarem en col•laboració amb L’Alternativa. La idea és gravar, escriure i participar en tots els passos que es pressuposen en el fet cinema. Des de l’elaboració del guió, gravació, postproducció i sonorització fins a la cartelleria. Evidentment, aquesta proposta, que requereix una immersió i una dedicació plenes, veurà la llum en format curt al mes de novembre, dins de la programació del festival. Seguim, doncs, com comentava, retroalimentant i oferint una sortida, una experiència i uns processos de producció reals.

Continuant amb aquesta «manera de fer», el novembre serà el mes de la foto amb l’equip de Word Press Photo. En aquest cas entrarem en la dinàmica real d’un certamen fotogràfic i podrem coquetejar amb el món del fotoperiodisme i el fotoreportatge.

L’habitació no és un espai, o almenys no és només un espai físic, sinó que de vegades s’expandeix i es reinventa en diferents projectes o activitats paral•leles que els nois també han anat proposant. D’aquesta manera va sorgir #habitació080, una activitat en complicitat amb la 080 Barcelona Fashion Week. Durant els dies de la mostra de moda dos dels nostres roomers es van convertir en blogaires i van visitar les instal•lacions del certamen, i van tuitejar i instagramar tot el que hi passava.

Poc abans ja havíem començat el «gif, gif, hurra», un tumblr en el qual, a tall d’arxiu, es van penjant gif animats sense una temàtica concreta. En aquest tumblr anem pujant a la xarxa els gifs amb el nom de l’autor, com una manera més de donar a conèixer aquest tipus de treballs. La raó era molt bàsica: molts dels roomers ja treballaven amb l’univers gif animat i hi entenien.

No vull fer una enumeració d’activitats i convertir aquestes línies en una cosa plana, i per això proposem un petit rànquing de les que (per als roomers) han sigut les activitats que més han marcat aquests vuit mesos d’Habitació1418.

Som a l’aire. Càpsula de ràdio producte d’un taller fet amb Julieta Dentone, artista, comissària i experta en ràdio.

Taller Stop Motion amb Atelier

En definitiva, us convido a seguir-nos a les xarxes i sobretot a visitar, qualsevol dissabte a la tarda de 17 h a 21 h, el nostre racó a la Plaça dels Àngels.

Per acabar i com era d’esperar, un altre vídeo. Us deixo amb un clip que ens proposa una data perquè ens tornem a veure.

YouTube Preview Image

+Info:

www.facebook.com/habitacio1418

www.habitacio1418.org

twitter.com/habitacio1418

contacte:

[email protected]

Què ens planteja avui la ciutat contemporània?

setembre 17th, 2014 No Comments

De què ha de viure la ciutat?

Com afavorir la convivència de cultures en un territori d’arribada?

Com assolir un habitatge digne per a tothom?

Com han d’obrir-se les ciutats al mar?

Com convertir en sutura integradora el riu que pot provocar una barrera marginal entre dues zones?

Com resoldre l’encontre de la ciutat amb la natura?

El pensament i la reflexió al voltant de la ciutat contemporània, les seves transformacions i els seus reptes, han vertebrat la programació del CCCB des dels seus inicis a partir de cursos, conferències, exposicions i el Premi Europeu de l’Espai Públic.

Aquesta mirada a la ciutat ha permès desenvolupar també un programa permanent al voltant del tema, els Itineraris, els quals recorren zones de la ciutat per aprendre a mirar-la i descobrir la seva complexitat de forma directa i vivencial, a partir de les qüestions que, en el moment present, la ciutat contemporània ens planteja. I ho fem també tenint present els darrers 150 anys en els quals es configura la ciutat moderna i es creen las bases de la ciutat actual.

Des de 1994 fins l’actualitat, hem acompanyat més de 100.000 persones en aquesta descoberta reflexiva. Aquesta evolució al llarg de 20 anys de programa d’itineraris ha portat a dissenyar diverses rutes de les quals cada any prioritzem en l’oferta aquelles que ens semblen plantejar els temes més candents.

Itineraris per a tots els públics

Pel que fa al públic general, en el curs 2014-2015 oferim com a novetat la reflexió que ens brinda el barri de la Barceloneta interrogant-nos sobre com s’ha d’obrir una ciutat contemporània cap al mar; i anem fins al Llobregat per descobrir com es troba la ciutat amb la natura. Segueixen sent candents els recorreguts pel Raval per qüestionar-nos com afavorir la barreja de cultures en un territori d’arribada; pel Poblenou, per analitzar com aconseguir que la ciutat segueixi sent un lloc on guanyar-se la vida; i pel Carmel i Nou Barris per mostrar que la necessitat d’un sostre és més imperiosa que qualsevol norma urbanística. No ens oblidem tampoc dels reptes en l’àmbit de les infraestructures ferroviàries que podem visitar a la Sagrera, Sant Andreu i Sant Martí; o de l’escala Metropolitana de Barcelona amb el riu Besòs comunicant la Barcelona central amb els municipis de la riba esquerra.

Algunes d’aquestes zones les hem explorat també amb grups de persones amb diversitat funcional, i la informació sobre aquestes visites es pot trobar en aquest enllaç.

En relació al públic escolar, el contingut que desenvolupem té molts lligams curriculars amb aspectes directament lligats a la geografia, la història, els temes mediambientals, les ciències socials i l’urbanisme sobretot de 3er, 4rt d’ESO i els Batxillerats. Alguns d’ells són:

  • La dimensió social de la ciutat, els barris i la gent.
  • La història de les transformacions urbanes, les seves causes i conseqüències.
  • El creixement urbà i els reptes mediambientals, logístics i econòmics.
  • El paper de les ciutats en el món contemporani, models urbans i conflictes socials.
  • L’evolució de Barcelona en els darrers 150 anys.

Com ho fem?

És necessari comprendre la història per arribar a entendre el present, per això, tots els itineraris s’inicien amb una petita introducció històrica que després veurem reflectida en els espais que transitem. Cada espai de la ciutat ens descobrirà les transformacions urbanístiques i socials que ha viscut. Veiem en directe el present i veiem què havia estat aquell espai recolzats de material visual de suport com mapes, gràfiques, fotografies d’època. És necessari també treballar amb els participants amb un glossari de termes que conformen aquesta història del barri i de l’espai públic de la ciutat, tals com: mobilitat, PERI, esponjament, gentrificació, ciutat dispersa, ciutat compacta, sostenibilitat, entre d’altres. I un mapa que els acompanyarà en el recorregut que estan fent presencialment.

Una altra eina essencial és l’educador que acompanya aquesta observació i en moltes ocasions la interacció amb els veïns del barri que s’hi senten implicats. El programa d’itineraris té un equip d’educadors que, en la mesura del possible, estan vinculats personalment al barri o la zona que expliquen. Això marca una diferència abismal en el procés d’aprenentatge oral on la persona que acompanya aquesta observació té vivències directes sobre el que explica. En aquest acompanyament, anem dotant de valors i pensaments a cada participant per poder assolir millors competències sobre el seu entorn. En el cas dels itineraris en bicicleta, comptem amb l’equip de Bici Cultura BCN, especialistes en arquitectura i urbanisme que han creat aquestes rutes per a impulsar l’ús de la bicicleta a la ciutat.

Finalment, cal tenir en compte que estem proposant una experiència cultural corporal: caminem, pedalem, percebem a través del cos i dels sentits, hem d’estar forçosament oberts a un altre aprenentatge, no només intel·lectual, no només visual i auditiu, la informació entra per uns altres canals i es transforma dins nostre d’una manera més física, més pròpia.

Volem educar perquè no hi hagi discursos únics sinó diversitat de visions. Amb aquestes eines volem contribuir a formar persones actives en el panorama cultural del seu entorn, capaces d’actuar, de crear, de contribuir, de generar valor.

El setge, avui

setembre 16th, 2014 No Comments

Amb «Sota setge» iniciem el curs amb un cicle de debats sobre els setges contemporanis, en una reflexió que vol ser un crit de denúncia dels conflictes militars irresolts, oblidats o fins i tot ocults a l’opinió pública.

A Brief History of Collapses (2011-12) © Mariam Ghani

«Sota setge» comprèn una instal·lació de dues obres audiovisuals dels artistes Mariam Ghani i Omer Fast i un seguit de converses entorn d’aquest concepte. La instal·lació es va inaugurar el 16 de setembre amb la sessió «Treballar sota setge», un diàleg entre la comissària Chus Martínez i l’artista d’origen afganès Mariam Ghani sobre la possibilitat de l’acte creatiu en un estat de setge.

El cicle també abordarà un dels casos actuals més paradigmàtics de setge a la conferència «Gaza. El setge permanent». Ahron Bregman, exsoldat de l’exèrcit israelià i professor al King’s College de Londres, ve a presentar el seu darrer llibre, La ocupación (Crítica, 2014), i a denunciar la política del seu país a la franja de Gaza, a partir de la seva pròpia experiència a l’exèrcit i de l’estudi de documents classificats dels serveis israelians, entre altres fonts privilegiades.

Del setge en la seva accepció clàssica passarem a esbossar un element clau de la guerra contemporània al debat «Drones. El setge a distància». Amb els drones, la tecnologia trenca definitivament amb la proximitat física i moral entre l’atacant i la víctima, convertint l’acte de matar en una tasca a distància, asèptica i sense esforç, i amb menys costos. Què implica l’ús dels drones, a escala política, militar i ètica? Assistirem a l’estrena del documental Drone (2014), dirigit per la cineasta noruega Tonje Hessen Schei, que reuneix testimonis tant de víctimes dels atacs com de pilots de drones. L’acompanya Chris Woods, periodista britànic expert en drones, en un debat que serà dirigit pel periodista Jordi Pérez Colomé.

Finalment, a la sessió «Síria. El setge informatiu», moderada per la periodista Lali Sandiumenge, analitzem un altre aspecte fonamental del setge contemporani: el poder de la informació i la importància dels mitjans digitals per difondre-la. La investigadora i activista siriana Leila Nachawati ha fet un seguiment de les diverses iniciatives de ciutadans del seu país d’origen que han trobat en la xarxa una potent arma contra el règim (Syria Untold). Així mateix, el periodista Marc Marginedas, corresponsal de guerra d’El Periódico, aprofundeix en el gir del conflicte a Síria a partir de l’entrada en escena del grup d’origen iraquià Estat Islàmic i la seva estratègia de persecució de periodistes internacionals.

«Sota setge» és el contrapunt de la reflexió amb què vam començar el 2014 amb «Ciutat Oberta» i l’aportació del CCCB a la commemoració del Tricentenari del setge de Barcelona. Dos cicles de debat que reivindiquen, des de punts de partida oposats, la llibertat com a valor essencial de la vida humana, així com responsabilitat de tots en la tasca de preservar-la.

«...10...1819202122...304050...»