El neocalorrisme o la rumba inclassificable

abril 12th, 2012 No Comments

 

Nou«BCNmp7 Músiques en procés» dedicat a la rumba i l’underground


«De gran m’agradaria ser com Camarón però sense morir-me»

Kike Jaleíto (Jaleo Real) en el reportatge audiovisual Marcando Rumba

 

Tan complicat és fer classificacions dins del moviment musical del neocalorrisme com voler fer ressuscitar Camarón o el «del medio de Los Chichos». El terme neix d’un festival que se celebra per primer cop l’any 2006 al Centre Cívic Les Basses (Primer Certamen de Neocalorrisme de Barcelona). Hi van sonar fort les guitarres de la banda de Pantanito, Diego Paqué, Jaleo Real i Tony el Gitano. José Antonio Bejerano, líder de Pantanito, diu que es van inventar el nom per fugir d’altres etiquetes ―«mestissatge flamenc», «rumba pop»― que la crítica els intentava atribuir i que no els agradaven. Oblidem-nos, doncs, de les definicions i de les etiquetes i intentem simplement seguir el rastre de desenes de formacions musicals que des de la dècada dels noranta i, sobretot, a partir del 2000 (Jocs Olímpics superats!) fan rumba a Barcelona per moltes raons: per improvisar, per aprendre i fer festa, per cantar a la vida del barri o per reinventar la memòria de clàssics com Los Chichos, Las Grecas o Los Chunguitos. Cap d’ells no sona igual, però tots ells noten que els uneix una manera d’entendre la música i la vida. Almenys així es desprèn del reportatge Marcando Rumba, on tres figures neocalorres, José Pantanito de la banda Pantanito,  Dani el Txarnego de La Familia Rústica i Kike Jaleíto de Jaleo Real reflexionen sobre la seva forma de ser i tocar.

Un vídeo d’Irene Colell (fotografia), Belén Fernández (producció i redacció) i Juan de la Peña (edició)


 

El proper 20 d’abril, coincidint amb el desè aniversari de la creació de la banda de Pantanito, el CCCB dedica un «BCNmp7 – Músiques en procés» a aprofundir en el moviment del neocalorrisme.

El mateix José Pantanito i l’artista i recuperador dels sons rumbers Txarly Brown protagonitzaran un debat sobre el tema i després actuaran al Teatre CCCB.

Abans, es projectaran extractes de documental Underground: la ciudad del Arco Iris i els periodistes musicals Jordi Turtós i Luis Clementerecordaran la història de l’Smash a Barcelona i de l’enllaç des de l’underground entre el rock psiquedèlic i el flamenc, a la base del moviment neocalorro.

 

El 23 d’abril es donaran a conèixer les obres guanyadores del Premi Europeu de l’Espai Públic 2012

març 30th, 2012 1 Comment

Premi Europeu de l'Espai Públic Urbà al CCCB

El jurat de la 7a edició del Premi Europeu del l’Espai Públic Urbà està treballant en la selecció del millors projectes de rehabilitació d’espais públics realitzats en ciutats europees. El Premi, organitzat pel Centre de Cultura Contemporània des de fa dotze anys, pretén potenciar obres que redefineixen i creen nous espais públics a través d’una arquitectura amb vocació social.

En aquesta edició hi participen 335 projectes que estan essent valorats pel president del jurat, l’arquitecte Josep Llinàs i el secretari del Premi, David Bravo. Els  propers 19 i  20 d’abril, tindran lloc al CCCB les sessions de treball del jurat internacional per seleccionar les obres finalistes i guanyadores. Finalment, el 29 de juny se celebrarà l’acte de lliurament dels premis.

Els 335 projectes presentats a la 7a edició del Premi Europeu de l'Espai Públic Urbà

El Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà, de caràcter honorífic, té una clara voluntat de potenciar els espais públics urbans com a espais de cohesió social.

L’espai públic segons l’arquitecte Josep Llinàs

El president del jurat del Premi 2012 Josep Llinàs, autor, entre molts d’altres projectes, de la biblioteca de Lesseps (Barcelona), explica en aquesta entrevista quina és la seva visió de l’espai públic.

Publicspace.org, espai de recursos i documentació sobre l’espai públic a la Xarxa

A la pàgina web dels premis podreu consultar l’arxiu Europeu de l’Espai Públic Urbà, on trobareu un recull de les propostes presentades al certamen des del seu inici l’any 2000.

L’equip de Public Space publica regularment informacions destacades com ara exposicions, altres premis, publicacions, entrevistes 0 esdeveniments relacionats amb l’espai públic i el paisatge urbà.

En la secció “Espais compartits amb…” , diferents professionals de disciplines diverses que visiten el CCCB ens parlen del paper de l’espai públic a la cultura europea i ens descobreixen el seu espai públic preferit.

Com a novetat, aquest any s’ha obert un compte de Twitter @publicspaceCCCB per seguir totes les actualitzacions i notícies relacionades amb el Premi.

L’exposició Pantalla Global nominada als premis Best of the Web

març 28th, 2012 No Comments

El projecte Pantalla Global del CCCB opta als premis Best of the Web  en la categoria d’exposició, un premi que atorga cada any el congrés Museums and the Web , cita de referència internacional en el sector de la cultura i les noves tecnologies.

Plataforma virtual de Pantalla Global on els usuaris poden enviar vídeos per l’exposició

El certamen Best of the Web Awards premia pàgines web, projectes multimèdia, aplicacions mòbils, continguts interactius, etc., d’institucions culturals que destaquen per la seva creativitat, innovació o adaptació als nous públics. Un jurat internacional  valora aquests i altres criteris i selecciona els millors projectes de l’any en diferents categories.

Els guanyadors dels Best of the Web Awards es donaran a conèixer durant el congrés Museums and the Web, que aquest any se celebra entre l’11 i el 14 d’abril a San Diego (Califòrnia). A més de la decisió del jurat, els membres registrats a la plataforma web del congrés també poden votar els seus projectes preferits entre el 25 de març i el 7 d’abril.
Als Best of the Web 2012 s’han presentat més de 85 candidatures d’organitzacions culturals d’arreu del món. Pantalla Global hi participa en la categoria d’exposició amb dotze projectes més. La candidatura de Pantalla Global destaca per ser un projecte expositiu innovador, que s’articula a través d’una plataforma web des d’on es gesta l’exposició física. Pantalla Global és també un experiment de co-creació amb públics que ha aconseguit exposar en una mostra presencial més de dues-centes peces audiovisuals aportades pels usuaris. L’exposició, a més, disposa d’una versió virtual en format 3D  i d’una aplicació mòbil.

Entorn virtual de Pantalla Global

Exposició Pantalla Global – Els vídeos dels participants formen part de la mostra presencial

L’any 2010, el CCCB ja va ser guardonat als Best of the Web Awards en la categoria d’exposició amb el projecte en línia La ciutat dels horrors, que va rebre una menció honorífica del jurat.

Com fem una exposició?

març 27th, 2012 1 Comment

El passat mes de febrer, la xarxa de museus articketBCN i Biblioteques de Barcelona van organitzar el cicle «Els museus des de dins» per donar a conèixer la feina que es fa portes endins de les institucions culturals. Neus Moyano, cap de Registre i Conservació del CCCB, va participar en les jornades amb una conferència sobre la història i metodologia de treball dels projectes expositius del CCCB. Al bloc VEUS recuperem la intervenció de Neus Moyano a través de dos articles, una introducció a les línies expositives del CCCB que publiquem a continuació i un segon text que publicarem en breu i que resumeix un cas pràctic: algunes reflexions sobre els processos de creació de l’exposició «En guerra».

“Apartheid”. CCCB 2007

Línies expositives del CCCB des de 1994 fins l’actualitat

Quan vam començar l’any 1994 no hi havia una previsió escrita sobre com havíem de fer les exposicions. A diferència d’altres museus o institucions culturals, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona no disposava d’una col·lecció pròpia per exposar. L’equip tenia el convenciment que hi havia molts temes de la cultura urbana contemporània que es podien explicar amb un gènere coral i multidisciplinari, en aquesta mena d’obra d’art total que són les exposicions. Per construir una exposició, necessitem un guió, però no és una obra de teatre; necessitem imatges, però no es només una pantalla de televisió o de cinema; volem que ens donin a conèixer alguna cosa, però no és una escola i, al mateix temps, necessitem que ens emocioni. En definitiva, l’exposició és un gènere apassionant en el qual el visitant es veu immers en una sèrie d’estímuls emotius i de coneixement que s’han de poder administrar.

A la base, com a primera matèria, considerem que l’obra d’art i l’objecte expositiu són contenidors de signes, i en totes les èpoques històriques hem estat envoltats de signes que ens revelen coses sobre esdeveniments històrics o maneres de pensar que estan en el nostre inconscient col·lectiu. Hem d’aconseguir parlar d’imatges, i no de gèneres artístics, i, per tant, per a nosaltres és imatge un fotograma en el cinema, en televisió, en fotografia, una revista o una obra d’art.

Durant tots aquests anys, el CCCB ha desenvolupat sèries de projectes expositius que responen a línies temàtiques o conceptuals.

1. Conceptes contemporanis:

a. La utopia del món desconegut

«Cosmos: del Romanticisme a l’avantguarda» tractava de la idea del que és desconegut al llarg del temps. L’home sempre ha intentat conèixer més enllà, des del descobriment de l’oest americà o el pol nord i l’Antàrtida fins a la carrera cap a la Lluna als anys seixanta i més enllà; encara ens continua movent el mateix esperit que als romàntics. Aquesta tendència es reflectia tant en la pintura com en els objectes de la vida quotidiana i la indumentària al llarg de dos segles.

b. La ciutat real i la ciutat imaginada

«Canaletto: una Venècia imaginària» intentava demostrar que la visió que l’artista tenia de la ciutat era molt més simbòlica que no es pensava i era propaganda turística de la ciutat avant la lettre.

2. Exposicions d’arquitectura i urbanisme. Revisió d’alguns conceptes rellevants en la construcció de la ciutat dels segles xx i xxi

“Visions Urbanes. Europa 1870-1993. La ciutat de l’artista. La ciutat de l’arquitecte”. CCCB 1994

«Visions Urbanes. Europa 1870-1993. La ciutat de l’artista. La ciutat de l’arquitecte», el 1994; «La Temptació d’Amèrica: ciutat i arquitectura a Europa», «Barcelona contemporània», «Presents i Futurs. Arquitectura a les ciutats», el 1996, i «A favor de l’espai públic» són alguns exemples de la línia d’exposicions del CCCB dedicada a la ciutat. En alguns casos s’han repassat tendències històriques i sociològiques que han influït en la nostra manera de fer arquitectura i urbanisme. En altres casos es tracta de reivindicar la vida urbana i la qualitat de la vida comunitària amb la presentació de les realitzacions urbanístiques i arquitectòniques contemporànies més interessants.

3. Exposicions literàries: les ciutats i els escriptors

“El Dublin de James Joyce”. CCCB 1995

Han estat especialment cèlebres els temes relacionats amb la literatura com la sèrie d’exposicions sobre l’escriptor i la ciutat: «El Dublín de James Joyce» el 1995, «Lisboa de Pessoa», «Praga de Kafka», «La Trieste de Magris», «Calders, el mirall trencat», «Literatures de l’exili», que aprofundeixen en la comprensió d’un escriptor o escriptors a partir del seu entorn. Seguint aquesta línia, el 2013 dedicarem una exposició a Pasolini i Roma.

4. Mostres cinematogràfiques i sobre el món audiovisual. Els nous mitjans

“La ciutat que mai no existí. Arquitectures fantàstiques en l’art occidental”. CCCB 2003- 2004

Una altra sèrie d’exposicions ha tractat els nous mitjans productors també de mons imaginaris, que ens diferencien radicalment dels imaginaris del passat. Una de les més celebrades va ser «El segle del cinema», el 1995, i també «Món TV. La cultura de la televisió», el 1999, i «Temps de ràdio», el 1999. Actualment es pot visitar «Pantalla Global», comissariada per Gilles Lipovetsky, Jean Serroy i Andrés Hispano.

5. Arrels sociològiques del món contemporani

“Món TV. La cultura de la televisió”. CCCB 1999

Relacionades amb el món antic com a origen de la nostra civilització, es van organitzar «Les cases de l’ànima», el 1997, «La ciutat que mai no existí. Arquitectures fantàstiques en l’art occidental», el 2003, o «La fundació de la ciutat», el 2000, i «Salvatge Europeu», el 2004. Aquesta última, comissariada per l’antropòleg Roger Bartra, analitzava la imatge que ens fem de l’altre i com de vegades hem dipositat en l’estrany o l’estranger les nostres pors, inclosa la por al nostre propi origen en el món natural.

6. Revisió de les relacions del món occidental amb altres cultures

“Cuba la isla posible”. CCCB 1995

«Àfriques», «Bamako», «Apartheid», «Cuba la isla posible», «Occident vist des de l’orient» (com des del Pròxim Orient s’ha vist i viscut des de molt antic el món occidental) i el seu contrari «Fantasies de l’harem» (com a Occident s’ha vist i interpretat el món oriental d’una manera que omplia més la fantasia del que era en realitat).

7. Revisió crítica dels esdeveniments del segle xx

En mostres com «Art i Poder», sobre les dictadures del segle xx, «En guerra», de la qual parlarem més endavant, i «Tirania», sobre la construcció i decadència de la dictadura a Albània.

“Art i Poder”. CCCB 1996

Antonio Tabucchi in memoriam

març 26th, 2012 1 Comment

– ¿Què és el que hi fem, dins d’aquests cossos! –va dir el senyor que es disposava a estendre’s en el llit al costat del meu.

(…)

– Potser hi viatgem dins –vaig dir jo

Devia haver passat una mica de temps des de la seua primera frase, m’havia perdut en consideracions llunyanes: algun minut de son, potser. Estava molt cansat.

Ell digué:

– Com ha dit?

– Em referia als cossos –vaig dir–. Potser són com les maletes, ens transportem a nosaltres mateixos.

Antonio Tabucchi: Nocturn a l’Índia (Bromera, 1992, trad. Joan Francesc Mira)

L’escriptor Antonio Tabucchi va morir ahir a Lisboa als 68 anys d’edat. Des del CCCB hem volgut recordar el seu pas per Barcelona ara fa dos anys.

El 15 de març de 2010, el literat italià va clausurar el cicle Pensar el futur amb una conferència titulada “El futur de l’atzar”. Al seu discurs, Tabucchi va defensar apassionadament la importància de mantenir viu el passat com un mitjà irrenunciable per construir el futur. Aquesta és, sens dubte, una lliçó escaient per mantenir viu el seu llegat.

Tabucchi va partir d’una cita de Carlo Levi: Il futuro ha un cuore antico [‘El futur té un cor antic’]. I és que, a ulls de Tabucchi, cap futur pot ésser imaginat sense tenir en compte les lliçons del passat. La seva mateixa producció literària seria testimoni d’aquesta idea: el pas temps i la construcció del relat històric han estat elements centrals a la seva narrativa, en obres com ara Sostiene Pereira (Anagrama, 1997) o El temps envelleix de pressa (Ed. 62, 2010).

Tabucchi va alertar del perill de deslligar-se del passat i viure en un “present absolut”. La seva reivindicació del passat no va ser un simple joc retòric sinó que va trobar diversos vincles amb la realitat política més immediata. En concret, Tabucchi es va mostrar molt crític amb el model actual d’Europa, exclusivament centrat en qüestions econòmiques i cada cop més allunyat dels ideals fundadors del projecte comunitari:

La meva pregunta és: el futur que aquesta gent [la classe política europea actual] ens promet, o que concep (dir imagina em sembla excessiu), conté algun passat que li pugui donar un sentit? Allò que és, si no es conjuga amb allò que va ser, no permet cap previsió d’allò que serà. I allò que va ser, o sigui el nostre passat, contínuament es manté despietadament fora del present absolut en el qual em sembla que viuen els qui avui, a Europa, pretenen fer futur.

Dialogant amb el públic assistent, Tabucchi va explorar altres símptomes que, als seu parer, il·lustraven una creixent pèrdua de contacte amb les lliçons de la Història. Va citar, al respecte, diverses realitats sota les quals batria un renaixement de les idees feixistes a Europa –des del poder del partit neofeixista de Vadim Tudor en Romania fins el repunt dels pogroms antisemites a Hongria o Polònia o les polítiques xenòfobes del govern italià del moment sota la influència de la Lliga Nord.

En la seva proposta d’un futur necessàriament lligat a la comprensió del passat, Tabucchi reivindicà el valor de la literatura ja que “un escriptor sobretot imagina, suposa, preveu”. Al respecte va evocar un revelador diàleg entre l’arquitecte Oscar Niemeyer i el poeta Drummond de Andrade. Segons va relatar Tabucchi, Niemeyer comentà a de Andrade que havia rebut l’encàrrec de dissenyar Brasília, una ciutat de nova planta. Abans que la capital fos construïda, de Andrade imaginà en el seu poema Edificio Esplendor els efectes devastadors que una ciutat construïda segons paràmetres estrictament racionals podria tindre sobre la vida dels seus ciutadans. El poeta parlà de la impersonalitat del ciment i del desencant i la tristesa d’una vida totalment reglada. A ulls de Tabucchi, la realitat contemporània de Brasília seria una il·lustració de la imaginació del poeta: la capital brasilera –la ciutat del país amb la taxa més elevada de suïcidi i afectada per greus problemes de comunicació entre els seus barris estancs— seria l’exemple tangible de que “el futur envelleix molt de pressa, sobretot si no té un passat i es construeix ex-novo”.

Pots consultar el vídeo de la conferència d’Antonio Tabucchi al nostre web. El text de la seva ponència ha estat publicat a la Col·lecció Breus en una edició especial amb motiu de la inauguració del Teatre CCCB.  Per altra banda, l’exposició Les Lisboes de Pessoa organitzada pel CCCB el 1997 va suggerir diverses referències sobre la íntima relació de Tabucchi amb l’obra de Fernando Pessoa, a qui va traduir i estudiar en profunditat. Pots consultar tota la documentació de l’exposició a l’Arxiu CCCB.