Posts Tagged ‘memoria històrica’

Paul Preston: entorn l’holocaust espanyol

abril 16th, 2012 2 Comments

El proper dijous 19 d’abril, Paul Preston (Liverpool, Regne Unit, 1946) visitarà el CCCB. En una conversa amb la periodista Montse Armengou, l’historiador anglès compartirà amb nosaltres les seves reflexions sobre allò que no ha dubtat en anomenar “l’holocaust espanyol”.

Amb obres clau com La guerra civil española (Debate, 2006) o la biografia Franco: caudillo de España (Grijalbo, 1994), Paul Preston és reconegut com un dels majors experts mundials en la Guerra Civil espanyola i el franquisme. Ara fa un any, Preston va tornar a la primera línia de l’escena historiogràfica internacional amb la publicació del seu estudi L’Holocaust espanyol. Odi i extermini durant la Guerra Civil i després (Base, 2011; edició en castellà a Debate, 2011). Aquesta obra ha estat unànimement reconeguda com un dels retrats més acurats de l’espiral de violència política que va assolar la societat espanyola des de l’alçament militar de 1936 fins els anys de postguerra. Mitjançant una anàlisi meticulosa de fonts directes i indirectes, i recuperant el treball de molts historiadors locals que han documentat sistemàticament les conseqüències humanes de la Guerra Civil, Preston ofereix un esgarrifós testimoni de les massacres comeses per l’exèrcit colpista al llarg del seu avanç, els excessos en la rereguarda republicana i la repressió imposada pel règim franquista després de la fi de la guerra.

Tot i que Preston identifica testimonis d’assassinats, violacions i detencions sense garanties jurídiques tant a les zones sota control dels colpistes com als territoris controlats pel govern republicà, el seu estudi conclou que aquests episodis van ser significativament desiguals a ambdós bàndols. En termes estrictament quantitatius, Preston apunta que la repressió dels rebels fou tres cops superior a la registrada a la zona republicana. Des d’un punt de vista qualitatiu, però, l’historiador anglès destaca un fet ressenyable: a diferència de la repressió sistemàtica mampresa pel bàndol rebel per imposar un programa d’extermini de la dissidència i creació d’un clima de terror, la violència del bàndol contrari va tenir lloc malgrat les autoritats republicanes i no gràcies a elles. De fet, Preston documenta els esforços dels successius governs republicans per restablir l’ordre públic i la repressió incontrolada al seus territoris la qual, en desembre de 1936, ja estava extingida en termes generals.

Un any després, la solidesa del treball de Preston no ha perdut la seva actualitat. Esdeveniments recents continuen suscitant preguntes en torn aquests foscos episodis del segle xx espanyol. Pensi’s en els dubtes sobre la continuïtat d’un projecte estatal de recuperació de la memòria històrica i reparació de les víctimes de la Guerra Civil, la publicació i finançament públic del diccionari biogràfic de la Reial Acadèmia d’Història que mitiga la violència sistemàtica de l’alçament i el règim franquista o, particularment,  en l’encausament recent del jutge Baltasar Garzón –l’argument central del qual per investigar els crims del franquisme coincideix, de fet, amb una de les tesis centrals de l’obra de Preston: que els militars colpistes seguiren un pla deliberat de detencions, tortures, desaparicions forçoses i assassinats basat en motius polítics i ideològics que es va mantenir durant el règim franquista de postguerra. Qüestions actuals i complexes que, sens dubte, troben en la reflexió històrica i rigorosa de Paul Preston un sòlid referent per prendre’n posició.

Antonio Tabucchi in memoriam

març 26th, 2012 1 Comment

– ¿Què és el que hi fem, dins d’aquests cossos! –va dir el senyor que es disposava a estendre’s en el llit al costat del meu.

(…)

– Potser hi viatgem dins –vaig dir jo

Devia haver passat una mica de temps des de la seua primera frase, m’havia perdut en consideracions llunyanes: algun minut de son, potser. Estava molt cansat.

Ell digué:

– Com ha dit?

– Em referia als cossos –vaig dir–. Potser són com les maletes, ens transportem a nosaltres mateixos.

Antonio Tabucchi: Nocturn a l’Índia (Bromera, 1992, trad. Joan Francesc Mira)

L’escriptor Antonio Tabucchi va morir ahir a Lisboa als 68 anys d’edat. Des del CCCB hem volgut recordar el seu pas per Barcelona ara fa dos anys.

El 15 de març de 2010, el literat italià va clausurar el cicle Pensar el futur amb una conferència titulada “El futur de l’atzar”. Al seu discurs, Tabucchi va defensar apassionadament la importància de mantenir viu el passat com un mitjà irrenunciable per construir el futur. Aquesta és, sens dubte, una lliçó escaient per mantenir viu el seu llegat.

Tabucchi va partir d’una cita de Carlo Levi: Il futuro ha un cuore antico [‘El futur té un cor antic’]. I és que, a ulls de Tabucchi, cap futur pot ésser imaginat sense tenir en compte les lliçons del passat. La seva mateixa producció literària seria testimoni d’aquesta idea: el pas temps i la construcció del relat històric han estat elements centrals a la seva narrativa, en obres com ara Sostiene Pereira (Anagrama, 1997) o El temps envelleix de pressa (Ed. 62, 2010).

Tabucchi va alertar del perill de deslligar-se del passat i viure en un “present absolut”. La seva reivindicació del passat no va ser un simple joc retòric sinó que va trobar diversos vincles amb la realitat política més immediata. En concret, Tabucchi es va mostrar molt crític amb el model actual d’Europa, exclusivament centrat en qüestions econòmiques i cada cop més allunyat dels ideals fundadors del projecte comunitari:

La meva pregunta és: el futur que aquesta gent [la classe política europea actual] ens promet, o que concep (dir imagina em sembla excessiu), conté algun passat que li pugui donar un sentit? Allò que és, si no es conjuga amb allò que va ser, no permet cap previsió d’allò que serà. I allò que va ser, o sigui el nostre passat, contínuament es manté despietadament fora del present absolut en el qual em sembla que viuen els qui avui, a Europa, pretenen fer futur.

Dialogant amb el públic assistent, Tabucchi va explorar altres símptomes que, als seu parer, il·lustraven una creixent pèrdua de contacte amb les lliçons de la Història. Va citar, al respecte, diverses realitats sota les quals batria un renaixement de les idees feixistes a Europa –des del poder del partit neofeixista de Vadim Tudor en Romania fins el repunt dels pogroms antisemites a Hongria o Polònia o les polítiques xenòfobes del govern italià del moment sota la influència de la Lliga Nord.

En la seva proposta d’un futur necessàriament lligat a la comprensió del passat, Tabucchi reivindicà el valor de la literatura ja que “un escriptor sobretot imagina, suposa, preveu”. Al respecte va evocar un revelador diàleg entre l’arquitecte Oscar Niemeyer i el poeta Drummond de Andrade. Segons va relatar Tabucchi, Niemeyer comentà a de Andrade que havia rebut l’encàrrec de dissenyar Brasília, una ciutat de nova planta. Abans que la capital fos construïda, de Andrade imaginà en el seu poema Edificio Esplendor els efectes devastadors que una ciutat construïda segons paràmetres estrictament racionals podria tindre sobre la vida dels seus ciutadans. El poeta parlà de la impersonalitat del ciment i del desencant i la tristesa d’una vida totalment reglada. A ulls de Tabucchi, la realitat contemporània de Brasília seria una il·lustració de la imaginació del poeta: la capital brasilera –la ciutat del país amb la taxa més elevada de suïcidi i afectada per greus problemes de comunicació entre els seus barris estancs— seria l’exemple tangible de que “el futur envelleix molt de pressa, sobretot si no té un passat i es construeix ex-novo”.

Pots consultar el vídeo de la conferència d’Antonio Tabucchi al nostre web. El text de la seva ponència ha estat publicat a la Col·lecció Breus en una edició especial amb motiu de la inauguració del Teatre CCCB.  Per altra banda, l’exposició Les Lisboes de Pessoa organitzada pel CCCB el 1997 va suggerir diverses referències sobre la íntima relació de Tabucchi amb l’obra de Fernando Pessoa, a qui va traduir i estudiar en profunditat. Pots consultar tota la documentació de l’exposició a l’Arxiu CCCB.

Gervasio Sánchez: “La desaparició forçosa és la pitjor tragèdia d’una guerra”

abril 20th, 2011 2 Comments

Visitem l’exposició “Desapareguts” amb el fotoperiodista Gervasio Sánchez, autor de les fotografies que s’exposen al CCCB, La Casa Encendida y el MUSAC de Lleó. Des què va acabar d’estudiar periodisme, Gervasio Sánchez es va interessar pels milers de casos de desaparició forçosa que s’han produït en països com Xile, Argentina, Perú, Colòmbia, El Salvador, Guatemala, Iraq, Cambodja, Bòsnia-Herzegovina i Espanya. Els resultat d’anys de recerca és la mostra documental “Desapareguts” que s’ha pogut veure simultàniament en tres centres d’art i museus d’Espanya.

Gervasio Sánchez  ens introdueix en alguns dels àmbits de la mostra, un itinerari cronològic per la vida d’un desaparegut: des què és detingut i/o torturat al centre de detenció fins que el seu cos és inhumat per la família.

Una exposició dura i difícil de pair en la qual Gervasio Sánchez visibilitza un drama humà marcat pel silenci i l’oblit governamental. Podeu visitar “Desapareguts” al CCCB fins l’1 de maig. Els dijous de 20 a 22h i els diumenges a partir de les 15h l’entrada és gratuïta.


Entrevista realitzada per Pau Rubio i Lucia Calvo

1