Villarroel a l’Emergència!2013

gener 17th, 2013 No Comments

Des d’avui i fins al proper 14 de febrer, Jaime Casas, conegut periodista de l’escena musical, ens anirà presentant cada una de les bandes que participen en aquesta cinquena i nova edició del festival Emergència! a tall de petites entrevistes.
Comencem amb el grup de Barcelona, Villarroel


El groove dels carrers menys interessants

El que és nou. El talent. Les ganes…, la sorpresa. Una vegada més, Emergència! aposta per aquells projectes que estan fent les primeres passes. Que tenen alguna cosa a dir; es volen donar a conèixer i presentar credencials en un escenari de qualitat, el del CCCB. El centre, com des de fa anys i malgrat les circumstàncies, continua apostant amb valentia per la música de base i les propostes del pop més arriscades. A diferència dels grans esdeveniments que se succeeixen en l’oferta musical local, aquí no hi ha ànim comercial. Ben al contrari: la política d’Emergència! i el cicle BCN Mp7 han ajudat a confeccionar un teixit de creació i debat únics, i aquesta era la idea. En el seu moment ‒cap al 2006‒ va significar una aposta de risc; avui és una realitat.
Seguint un estricte criteri de qualitat, l’incansable i entusiasta Sergio Silva, ideòleg i programador d’Emergència!, ha tornat a confeccionar un cartell d’altura. Com sempre, els grups novells conformen l’alineació del festival que se celebrarà el proper 16 de febrer.
Artistes amb poc recorregut a punt de fer un pas ferm cap endavant i consolidar el seu discurs. Alguns s’han estrenat en el món editorial; d’altres aposten per la via de les plataformes digitals. Com els sorprenents Villarroel, anomenats així «en honor al carrer menys interessant de Barcelona», apunta Elsa de Alfonso, alma mater del trio que completen Max Casamor (baix) i Helga Juárez (bateria).
Villarroel és el grup preferit dels teus grups preferits. El secret de domini públic de l’escena local de Barcelona. Les cançons de Villarroel sorprenen i agraden als qui creuen que ja no els pot sorprendre res d’aquí. «La meva germana és la que té talent. L’escolto tocar tancada a la seva habitació i m’espanto de veure com n’és, de bona», explicava sotto voce un habitual de l’escena comtal com és Adrián de Alfonso. Villarroel són una mena d’anomalia entre l’oferta de grups locals: «m’era impossible trobar equivalents, ni tan sols semblants, i no sé si és bo o dolent…», comenta l’Elsa. Els semblants s’han de buscar a fora: «La veritat és que m’identifico molt ràpid amb gairebé totes les coses que escolto, com ara aquests dies amb la lírica i les dissonàncies d’Epic Soundtracks, o l’actitud i els cops bojos de guitarra dels Meat Puppets. També últimament estic addicta i ens han inspirat moltíssim els canadencs Sean Nicholas Savage i Mac Demarco; us recomano que en seguiu la pista».
Villarroel són «un grup d’amics» que va aprendre a tocar als locals de la Politècnica. «Improvisant durant hores i fent el burro amb tota mena de cançons que ens agradaven vam aprendre a comunicar-nos i a veure els topants del pop». Així va sorgir No Band in Berlín, fins que la bateria, Marta Millet, «se’n va anar a veure món i vam quedar per tocar amb una de les nostres fans –fins i tot tenien fans!–, Helga, i vam formar Villarroel».
Les seves cançons són fosques, melodramàtiques, amb aquell punt d’ingènua excitació que sorgeix del que és amateur. «M’agradaria que no se’ns identifiqués amb alguna cosa fosca sense més ni més ‒apunta l’Elsa‒, sinó que es percebés un cert halo d’esperança o positivisme; remoure una mica el personal mola, però també encomanar les ganes de llançar-se, de ser qui vols ser, malgrat tot».
L’Elsa reflexiona sobre emocions poc previsibles i les encaixa en atmosferes de colors tènues i, tot i això, surt airosa en la tasca de confeccionar un decàleg de cançons purament pop. «La meva intenció amb tot això té diversos vessants, fins i tot el de la no-intenció», explica. D’una banda, «intento fer lletres que parlin de coses que no he trobat en altres lletres, de vegades reflexionant sobre emocions i lògiques molt pròpies dels temps que corren». D’altra banda, «hi ha una certa reflexió també en la música. Aquesta evoca una atmosfera clàssica però sempre acaba trencant patrons i llançant intervals musicals insòlits. La veritat, jo suposo que qualsevol grup amb un mínim de discurs creatiu intenta fer alguna cosa semblant a això, cadascú a la seva manera. Jo, personalment, adoro la imperfecció i l’error, i acostumen a convertir-se en motius de les nostres cançons (aquí és on entra la no-intenció)».
Després de la seva actuació a Emergència! 2013, planegen «pensar un disc». La idea és «forjar un groove Villarroel, a més de fixar-nos en certes harmonies. Amb una mica de sort, després de l’estiu sortirà alguna cosa; aquesta vegada sí, en llarg». Abans, els podrem veure en directe en el festival: «És la primera vegada que toquem en un museu i això m’obsessiona força, a veure què passa».

Jaime Casas @JaimeCasasB


Villarroel tocaran a l’escenari Hall dins de la cinquena edició d’E! el proper 16 de febrer.

Bandcamp: http://villarroel.bandcamp.com/

Facebook Emergència!: http://www.facebook.com/emergenciabcn 

Lydia Cacho i les formes de l’esclavitud contemporània

gener 17th, 2013 3 Comments

Lydia Cacho

Després de l’èxit de la inauguració del cicle “En comú” amb el sociòleg alemany Ulrich Beck, tornem el proper dilluns 21 de gener amb una conferència excepcional: ens visitarà la periodista mexicana Lydia Cacho, coneguda arreu del món per la seva denúncia de les xarxes de pederàstia, el tràfic de persones i l’esclavitud sexual de dones, nenes i nens. La seva tasca ha estat reconeguda amb nombrosos premis internacionals, però ha suposat també un risc cert per la seva vida: ha rebut amenaces de mort i ha estat empresonada i torturada a Mèxic.

Dos llibres seus expliquen aquesta història terrible: Los demonios del Edén (Debate) és la denúncia que Cacho va fer l’any 2005 d’una xarxa de pederàstia que implicava a polítics i empresaris mexicans en actiu. La publicació d’aquest llibre va ser una estratègia per posar fi a la passivitat de les autoritats i per deixar al descobert la maquinària del poder que protegia al pederasta Succar Kuri, un conegut empresari amb molta influència. La difusió que va rebre el llibre va fer que finalment es celebrés el judici.

Memorias de una infamia (Debate), escrit dos anys després, narra el malson que Cacho va haver de patir com a conseqüència d’aquella denúncia: va ser acusada, detinguda il•legalment, maltractada física i psicològicament, i empresonada durant trenta hores pels mateixos poders públics que l’haurien hagut de defensar. Lluny d’acovardir-se, Cacho ha continuat les seves investigacions sobre el tràfic de persones i l’esclavitud sexual de dones, nenes i nens a tot el món. Part d’aquesta feina es pot llegir a Esclavas del poder. Un viaje al corazón de la trata sexual de mujeres y niñas en el mundo (Debate, 2010), en el qual Cacho denuncia que les xarxes que roben i esclavitzen dones, nenes i nens experimenten avui una explosió sense precedents, beneficiant-se d’una cultura que promou la cosificació humana i d’una economia de mercat deshumanitzadora. Tal com denuncia Cacho, acceptar la prostitució com un mal menor suposa ignorar també l’explotació, els maltractaments i el gran poder del crim organitzat a tot el món.

En el marc del cicle “En comú”, Lydia Cacho oferirà una conferència sobre els drets humans en la qual recordarà que no podem viure d’esquenes al fet que al bell mig de la nostra societat existeix, dit en paraules de Boaventura de Sousa Santos, “un espai que és un no-territori en termes jurídics i polítics, un espai impensable pel primat de la llei, dels drets humans i de la democràcia”, i que es construeix a partir de l’esclavitud i l’explotació dels altres. Som responsables de l’existència d’aquest espai quan ignorem el vincle que existeix entre el tràfic de persones, la violació dels drets humans més elementals i la prostitució; quan jutgem amb benevolència els consumidors de l’indústria sexual; quan ens beneficiem dels guanys de la molt rendible indústria prostitucional i ignorem que la prostitució no és només un problema de salut o d’ordre públic que tan sols afecta a víctimes i màfies, sinó un problema de tots: un problema en comú.

YouTube Preview Image

«La justícia social hauria de ser un repte comú a Europa» Ulrich Beck, sociòleg

gener 16th, 2013 No Comments

Ulrich Beck (Polònia, 1944) és catedràtic emèrit de Sociologia de la Universitat Ludwig Maximilian de Munic i catedràtic de Sociologia a la London School of Economics. Considerat un dels sociòlegs més destacats en l’estudi dels efectes de la modernització i la globalització, va ser l’impulsor dels conceptes “societat del risc”, “segona modernitat” o “modernització reflexiva”, idees que va desenvolupar en els llibres La sociedad del riesgo (1998), ¿Qué es la globalización? (1998) o La democracia y sus enemigos (2000).

Coincidint amb la publicació del seu darrer assaig, Una Europa alemana (2012), Beck va inaugurar el passat dilluns 14 de gener el cicle de debats En Comú i l’hem entrevistat. En aquesta conversa l’autor fa una interpretació alternativa de la crisi que travessa Europa. Beck defensa la necessitat de construir entre tots una Europa que posi per davant de tot l’individu i els seus drets socials. No té sentit, diu, que cada país busqui la seva sortida de la crisi particular perquè els problemes que tenim són d’abast global, cal cooperar i buscar solucions comunes.

Recomanacions Xcèntriques per assaborir el cinema-collage

gener 8th, 2013 No Comments

Del 10 al 13 de gener de 2013, Xcèntric presenta el cicle COLLAGE EXQUISIT. Quatre dies de cinema i tisores. Es tracta d’una programació al voltant del concepte del collage en la seva vessant cinematogràfica. Hi haurà actuacions en directe i projeccions de moltes pel·lícules d’autors locals i internacionals, la majoria de les quals seran gratuïtes.  Com que sabem que serà complicat que pugueu venir a totes les activitats del cicle, volem destacar algunes de les propostes més interessants perquè escolliu a quina us ve més de gust assistir-hi.

Si voleu que els vostres germans, cosins, nebots o fills petits disfrutin de la programació Xcèntric, dissabte 12 de gener és el seu dia. Al hall del CCCB, a partir de les 17h, projectem curts de Michel Ocelot amb siluetes retallades i el gran clàssic de l’animació infantil Tale of Tales, de Yuri Norstein, seguits de peces dels primers temps de la història del cinema (Méliès, Segundo de Chomón, etc) i les divertidíssimes i irreverents animacions de Terry Gilliam per a Monty Python’s Flying Circus. La programació és gratuïta i podeu consultar totes les obres que projectarem aquí.

Ja per a adults, i amb entrada gratuïta (i bar!), dissabte a les 21h al hall CCCB hi haurà una actuació en directe de No-Domain: “Delirios automáticos sin Instagram”. No-Domain és el projecte audiovisual del dissenyador i artista gràfic Joaquín Urbina. Al xou d’Xcèntric, combinarà el processament analògic i digital d’imatges i sons en paper, vídeo, VHS, cinta, pel·lícula super8, textures, gra, paper, errors, màscares, caos i abstracció audiovisual experimental. La música anirà a càrrec de Ralp, el projecte musical de Raül Peix, entusiasta de l’electrònica experimental, la tecnologia, l’animació i la construcció i modificació d’equips electrònics de manera DIY.

Pel que fa a les projeccions, una de les que més us pot agradar és Les margarides, un clàssic del Nou Cinema Txec dels 60, i els programes de curts de collage animat de divendres i dissabte a les 20h a l’auditori, que inclouen peces contemporànies i clàssics del gènere.

Amb motiu del cicle “Collage Exquisit” el col·lectiu Venusplutón! ha programat aquesta playlist de videoclips de collage, un programa d’una hora que es projectarà en loop a la pantalla dels news del hall a partir de divendres.

Ah, i si voleu saber millor què es això del cinema-collage, podeu consultar a partir d’avui el Menú Collages Exquisitos de l’Arxiu Xcèntric que hem preparat ad hoc.

Programa Collage Exquisit

En comú

gener 2nd, 2013 No Comments

No és una idea nova, ja el dret romà diferenciava entre allò privat, allò públic i allò comú per anomenar les coses que són de tots sense ésser de ningú: l’aigua, l’aire o la llum del sol, però també, tradicionalment, per exemple, les terres que pertanyen a una comunitat determinada i que tota la comunitat ha de gestionar en conjunt. En els darrers anys, aquesta idea del comú o el procomú ha tornat amb força, i als béns comuns tradicionals se n’hi han anat afegint d’altres com ara el medi ambient, el codi genètic, el coneixement, les idees o la llengua. Però en el context de la crisi, la idea del comú ha guanyat encara més força, sentit i legitimitat. S’ha fet palès, per si no ens n’havíem adonat, que determinats interessos particulars poden fer trontollar el benestar col·lectiu i que els poders públics, presoners de raons que sovint no arribem a entendre, semblen incapaços de defensar les conquestes socials i la riquesa de tothom. Més encara en un món globalitzat, que imposa considerar que hi ha béns que ho són de tota la humanitat.

Al CCCB hem volgut començar la temporada de debats amb optimisme, amb un cicle de nou conferències que tractarà sobre el que tenim “En comú”. A partir del 14 de gener i fins l’11 de març, reflexionarem sobre les idees polítiques, els drets, la comunicació, la ciutat, el saber, el medi ambient o l’educació des de la perspectiva d’allò que compartim i que és la nostra responsabilitat desenvolupar i protegir. Per impulsar aquesta reflexió, comptarem amb sociòlegs, periodistes, filòsofs, artistes, poetes i arquitectes de la talla d’Ulrich Beck, Lydia Cacho, Peter Burke, Ramón Andrés, Xavier Antich, Michela Marzano, Perejaume, Josep Ramoneda i Zygmunt Bauman. Pots consultar el programa complet fent clic aquí, i en els propers dies us anirem avançant el contingut de les conferències a través d’aquest bloc.