“Medianenas y milhombres”: una llista musical sobre la masculinitat

setembre 15th, 2015 No Comments

L’escriptor i assagista Eloy Fernández Porta impartirà un seminari sobre noves masculinitats al CCCB entre el 7 i el 21 d’octubre. El curs, organitzado per l’Institut d’Humanitats de Barcelona, partirà d’una lectura crítica i una posada al dia del clàssic de Pierre Bourdieu La dominación masculina. Amb motiu d’aquest seminari, el mateix Eloy Fernández Porta ha elaborat una llista musical i el post que reproduïm a continuació.

Extrems. Contrastos. La hipervirilitat i l’infraviril. L’abdominal de gimnàs i l’error d’incorporació de gènere. Entre aquests pols es construeix la masculinitat. Medianenas y Milhombres és una llista de reproducció en què la unitat bàsica no és la cançó sinó el contrast que es produeix en juxtaposar dos materials sonors que expressen visions antagòniques o contradictòries d’allò masculí. Concebuda com a material complementari per al seminari La dominació masculina, ha estat construïda com una gran banda sonora de la pel.lícula de l’Home… però no sabem del cert si aquesta pel.li és èpica o grotesca, i sembla com si la B.S.O. l’haguessin fet dos músics que es porten la contrària amb cada cançó que posen.

La llista comença, com tots els concerts de Metallica, amb la simfonia creada per Ennio Morricone per a El bueno, el feo y el malo: el so per excel·lència de l’spaghetti western, una representació italiana del mascle que imita un model ideal nord-americà. Però la cançó següent no és un himne heavy, sinó el tema La condition masculine, del cantant camerunès Francis Bebey, qui fa servir amb ironia l’imaginari eurocèntric i colonial sobre la negritud per explicar una faula sobre un “poblat primitiu” que es veu transformat per l’eclosió del feminisme de la igualtat. De bon principi, doncs, la masculinitat és gestualitat, similor i polaritats.

Els contrastos de Medianenas y Milhombres mostren diversos aspectes d’aquesta dinàmica. Alguns són previsibles, com ara contraposar la sintonia de Magnum i el “Let’s Talk About Gender, Baby” de The Knife. Però n’hi ha de més sorprenents. Algunes de les més notòries apologies del Mascle Alfa que conté aquesta llista estan cantades per dones com The Sangri-las, The Crystals o MCLyte, i això fa pensar que la xicota, la mare i la germana gran juguen papers decisius en la construcció de la masculinitat “marmòria”. En canvi, gèneres musicals com el hardcore punk, que originàriament van ser codis estètics i socials hipermasculins, obren espais de masculinitat dissident en produir algunes de les crítiques más emfàtiques a la violació (Fugazi) i al fal·locentrisme de les escenes alternatives (Negu Gorriak), i també el primer blues de la disfòria de gènere en les identitats trans (Against Me!). I de vegades ni tan sols no cal esperar a la cançó següent, perquè la tensió entre diferents codis estructura el propi text, com passa al monòleg memorable on Steve Byrne mira d’esbrinar quina mena d’home és tot confrontant el hip hop i el country.

Riffs i balades, discursos judicials i bèl·lics, samples de films, poemes, stand-up comedy i altres materials diversos es combinen, en contínua interferència, en aquesta playlist, per tal que vostè pugui construir el seu gènere tot cantant, deconstruir-lo xiulant, recomposar-lo corejant i reunir les peces sobreres de la seva identitat sexual, amb l’esperança que lliguin… o, si més no, que ho sembli.

https://open.spotify.com/user/1133039527/playlist/0furA0aSADIR0fznKi8nSS

El curs, de tres sessions d’una hora i mitja cadascuna, s’emmarca en el programa “Flexo: lectures compartides”, un seguit de seminaris en els quals pensadors i assagistes de diferents àmbits proposen la lectura de textos al voltant de la idea de “Revolució”. Lluny de plantejar un cànon o una lectura ortodoxa, els seminaris pretenen reivindicar la importància de la lectura atenta i compartida. Altres lectures del programa són:

Mercè Ibarz, El eco de los pasos, de Joan Garcia Oliver

Fina Birulés, Sobre la revolución, de Hannah Arendt

Marta Segarra, La risa de la Medusa, d’Hélène Cixous

David Casassas, Justicia agraria, de Thomas Paine

Antonio Fontdevila, El origen de las especies, de Charles Darwin.

Viatge a Medellín, «un proyecto de largo aliento» (Carlos A. Pinto Santa)

setembre 9th, 2015 No Comments

Amb motiu de l’exposició «Pis(o) Pilot(o). Barcelona-Medellín», que es presenta simultàniament al CCCB i al Museo de Antioquia de Medellín, des del CCCB vam organitzar un viatge per anar a conèixer la ciutat de Medellín i les seves transformacions urbanístiques i socials amb els AMICS CCCB.

Acabats d’arribar de Medellín, m’assec i rumio sobre el viatge, les reunions, les coneixences, les olors, la humitat, el paisatge, la llum, els colors… i reflexiono sobre el poder de la comunitat, de la gent i dels líders de les comunes de barris com San Jaime, San Cristóbal, Moravia, Santo Domingo… També penso en el gran impuls que han representat els múltiples projectes liderats des de les Alcaldies de Medellín, amb el suport de la societat civil i del món empresarial, al llarg de l’última dècada.

Uns i altres són conscients de la força de la comunitat i de la importància de la l’educació, de la cultura, de l’art, del joc…, de la necessitat d’analitzar i de parlar del dolor del passat per projectar un futur millor, de la necessitat de crear xarxa, d’apoderar la comunitat per sortir de la pobresa i de la violència. D’aquesta violència que es va convertir, com deia Lukas Jaramillo, politòleg, en un sistema de vida, un negoci per a les guerrilles, els paramilitars.

Foto: Héctor Restrepo

L’Alcaldia de Medellín va començar el 2004, durant el període en què Sergio Fajardo fou l’alcalde, a posar el focus en la transformació urbana, social, cultural i educativa com a element de cohesió social, recuperant l’espai públic per a la ciutadania com a espai de trobada i convivència i invertint en infraestructures que donessin resposta a les múltiples necessitats amb una finalitat clara: educar la ciutadania per construir un futur millor.De música de fons m’acompanya KNO de l’escola de hip hop Kolacho, Pasos que no son en vano, del barri San Javier, Comuna 13, estracte 1 i 2, cases de maó vist amb sostres de zinc, poca cosa més. Pasos que no son en vano, mai més ben dit per la seva capacitat de donar sortida i esperança als joves de San Javier, que se situa en una de les comunes més perilloses de la ciutat, on la guerrilla es va sentir lliure de ple dret durant els anys més durs per a Medellín.

Durant la nostra estada vam tenir el privilegi de visitar la ciutat acompanyats de Jorge Melguizo, secretari de Cultura ciutadana i secretari de Desenvolupament social durant els anys en què l’Ajuntament de Medellín va impulsar les grans transformacions de la ciutat. I de reunir-nos, entre d’altres, amb Alejandro Echeverri, d’Urbam (Instituto de Urbanismo y Medio Ambiente de la Universidad EAFIT) i que fou qui va impulsar des de l’Alcaldia de Medellín, entre el 2004 i el 2007, el concepte (i la pràctica) de l’urbanisme social.

Durant set dies hem recorregut Medellín amb l’incansable Jorge Melguizo, apassionat, sensible, comunicador nat i gran coneixedor de la seva ciutat i de la seva gent. Visitar Medellín amb ell ha estat un luxe, una experiència inoblidable. L’incansable Jorge parla amb tothom interpel·lant grans, joves i nens per saber de quin extracte socioeconòmic són: 1, 2… (en una escala d’1 a 6, la 1 és la més pobra i la 6 és la classe alta), o quant paguen d’impostos, quins serveis els dóna l’Alcaldia, què en pensen, quins són els seus anhels, quines són les seves vivències amb la guerrilla, amb els paramilitars… I a poc a poc, sense adonar-nos-en, hem anat coneixent històries de pobresa, de violència, però també, i sobretot, històries de lluita, de superació i d’esperança.

Foto: Héctor Restrepo

No oblidaré el dinar amb Manuel Mahecha, president de la Junta de Acción Comunal, en el restaurant La Mesa, al barri de Santo Domingo, un dels barris més castigats per la violència, ni el dinar amb Jorge Blandón, de la Corporación Cultural Nuestra Gente, del barri de Santa Cruz. Ambdós busquen qualificar i millorar les condicions de vida de la seva comunitat creant espais per fer de la vida, com diu el mateix Jorge, «un acte d’esperança». Tots dos reivindiquen el carrer com a espai per socialitzar i compartir les experiències de vida aprenent a partir del joc i la cultura, formant subjectes crítics capaços de transformar la societat en un espai més equitatiu. Ocupar l’espai, fins fa poc en mans de les guerrilles, on donar veu als joves, pares i grans perquè puguin expressar, somiar, reviure i recuperar l’espai públic i ocupar-lo per «fer, sentir, pensar i compartir».

Foto: Héctor Restrepo

Arquitectes, urbanistes, polítics, líders comunals, educadors, empresaris…, tots reivindiquen l’educació, la cultura i l’espai públic com a espais de cohesió social. Els parcs biblioteca, les guarderies, les escoles, els museus i els centres culturals i, fins i tot, el mateix metro i el metrocable responen a un programa de futur on l’edifici, el projecte, es converteixen en pura anècdota. El propòsit és «construir ciutadania abans que ciutat», com ens va dir Carlos A. Pinto Santa, president de Grupo Urbano Medellín, i enfortir els barris més pobres per fer més curtes les diferències socials i intentar, també, que la gent recuperi la confiança perduda en la cosa pública després de tants i tants anys de corrupció política i de violència.

Micele i Carlos A. Pinto Santa. Fotografies: Héctor Restrepo

El nostre agraïment a Jorge Melguizo, per ser un magnífic cicerone, a Pablo Choneto per la seva eficiència i al Gustavo per la seva disponibilitat i amabilitat en nom dels Amics del CCCB, del CCCB i de l’agència de viatges Artchitectours.

Un recorregut per Medellín, una ciutat en transformació amb els Amics CCCB

setembre 7th, 2015 1 Comment

Amics del CCCB: Pablo Choneto, Jorge Melguizo, Estela León, Patricia de Gispert, Montse Pérez, Anna Ballester, Héctor Restrepo, Teresa Roig, Paz, Neus Listerri i Flora Sabbagh, Foto: Mari Paz Carbajal

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

Durant la setmana de l’11 al 19 de juliol, un grup d’Amics del CCCB va visitar projectes urbans, culturals, educatius, esportius, etc. Amb ells hem fet aquest post per explicar algunes de les visites que vam fer i que ens ha semblat interessant compartir amb els lectors del blog del CCCB.

Les visites les hem agrupat en quatre àmbits: l’urbanístic, el cultural, l’esportiu i, finalment, l’educatiu, que és present, en realitat, en tots i cadascun d’ells.

En l’àmbit urbanístic vam visitar, entre altres intervencions en el marc dels projectes del PUI (Proyecto Urbano Integral), el Jardí Botànic, un dels projectes físics i socials que van començar a marcar la profunda transformació de la ciutat. També vam visitar habitatges d’interès social, com ara els de Nuevo Occidente; les escales elèctriques del barri Las Independencias, de la Comuna 13, en el barri de San Javier, i una de les obres més significatives pel seu alt impacte. Aquesta visita va ser especialment interessant per la interacció amb la gent del barri i perquè vam tenir l’ocasió de poder compartir amb ells les seves inquietuds, els seus interessos i, sobretot, la satisfacció de pertinença.

Escales elèctriques del barri Las Independencias, Foto: Héctor Restrepo

Un altre dels recorreguts especialment emotius va ser el que vam fer al barri de Moravia, un dels llocs on millor es pot apreciar la transformació integral, gràcies a un macroprojecte que va involucrar gairebé totes les dependències de l’Alcaldia de Medellín i altres entitats locals, nacionals i internacionals com ara l’ETSAB (UPC) o la Càtedra UNESCO de Sostenibilitat. El barri de Moravia va ser, fins al 1984, l’abocador d’escombraries a cel obert de Medellín i, fins al 2004, fou un dels barris més durs per la presència de grups armats. Després d’un procés de descontaminació, el barri té avui dia un magnífic jardí, allà on hi havia l’abocador, un viver d’orquídies i bromèlies, per a la comunitat del barri; un camp de futbol, finançat en gran part per l’Ajuntament de Barcelona (en l’època de Jordi Hereu), i el Centro de Desarrollo Cultural de Moravia, que dóna vida al barri.

Parque Moravia. Foto: Héctor Restrepo

I finalment ens ha semblat interessant destacar, també, la visita que vam fer a la zona nord-oriental. Gràcies al metrocable vam poder veure la recuperació i connexió amb la ciutat del Parque ecoturístico Arvi (inaugurat el 2009), pulmó de Medellín. En el seu territori hi ha llacunes, boscos, fauna silvestre, camins patrimonials prehispànics i colonials… Amb aquest recorregut es fa palès com es pot passar d’un escenari de violència i pobresa a una millora integral de qualitat de vida en una zona que passa a tenir, a més, un turisme intern i extern molt apreciat.

Per poder visitar diversos d’aquests projectes vam utilitzar el metro i el metrocable, una xarxa de transport públic de la qual se senten especialment orgullosos per la seva funció de «crear ciutadania».

El metrocable, construït el 2004, ha estat un projecte vertebrador de la ciutat que ha integrat els habitants dels vessants de les muntanyes amb la resta de la ciutat. I és part essencial en el desenvolupament d’alguns dels equipaments urbans que han donat vida als Plans Urbans Integrals.

Ens vam reunir amb Jorge Mario Tobón, gerent social i de servei al client del Metro de Medellín, perquè ens expliqués, més enllà de la funció de transport públic del metro i el metrocable, tot allò que fan per donar resposta a la vocació de l’empresa de generar beneficis socials i d’integració, crear cultura i fer societat amb programes com «Amigos Metro» o l’«escuela de líderes», adreçada a líders de barri.

Metrocable. Foto: Héctor Restrepo

Pel que fa a les visites en l’àmbit cultural, no ens vam quedar curts. A més de visitar, al Museo d’Antioquia, l’exposició «Pis(o) Pilot(o). Medellín-Barcelona» i la magnífica col·lecció d’obra pictòrica i escultòrica que Fernando Botero els va donar, vam veure, també, diverses biblioteques de la xarxa de biblioteques; escoles de música de la xarxa d’escoles de música de Medellín; el Museo de Arte Moderno (MAMM) (i la construcció de la seva extensió); el Museo Casa de la Memoria, inaugurat al maig del 2015 i lloc dedicat als múltiples conflictes de violència i homenatge a les víctimes, o la interessantíssima intervenció de barri Corporación Cultural Nuestra Gente, col·lectiu del barri de Santa Cruz de processos culturals comunitaris liderat per Jorge Blandón.

Corporación Cultural Nuestra Gente . Foto Héctor Restrepo

Respecte a l’àmbit esportiu, vam visitar el barri Estadio, on es concentren els escenaris esportius per a tots els esports de competició que són responsabilitat d’INDER (Instituto de Recreación y Deportes) i que van ser construïts per als Jocs Sud-americans del 2010. També cal fer esment de l’espai Ciclovia, un exemple d’ocupació de l’espai públic (els diumenges i festius) amb el programa municipal «Estils de vida saludables».

I finalment, pel que fa a l’àmbit educatiu, vam visitar escoles i guarderies, com ara el jardí d’infància dissenyat pel Taller de Arquitectura de l’EDU, Empresa de Desarrollo Urbano; les institucions educatives Antonio Derka; la Institución Educativa Reino de Bélgica…

Val a dir que sobretot, i resumint, el que ens va quedar clar és que darrere de totes i cadascuna de les infraestructures que havíem visitat al llarg de la setmana hi ha, per damunt de tot, una voluntat educativa per projectar un futur millor.

El nostre agraïment per haver compartit el seu temps amb nosaltres a:

Lukas Jaramillo, politòleg, director executiu de Casa de las estrategias.

Jeihhco, raper del grup C15 i de l’Escola de Hip Hop Kolacho, Pasos que no son en vano (Comuna 13).

Alejandro Echeverri: Urbam (Instituto de Urbanismo y Medio Ambiente de la Universidad EAFIT). Va ser gerent de l’empresa de Desarrollo Urbano (2004-2005) i cap de Disseny Urbà (2005-2007) a l’Alcaldia de Medellín. És autor, entre d’altres, de l’edifici principal del Parc Explora. Alejandro fou qui va impulsar a Medellín el concepte (i la pràctica) de l’urbanisme social.

Manuel Mahecha, president de la Junta de Acción Comunal, del barri de Santo Domingo (trobada en el restaurant La Mesa del Barrio).

Carlos A. Pinto Santa, president de Grupo Urbano Medellín.

Jorge Mario Tobón, gerent social i de servei al client del Metro de Medellín.

Maria Mercedes González, directora del MAMM.

Jorge Bejarano, director d’Educació i Cultura del MAMM.

Jorge Blandón, de la Corporación Cultural Nuestra Gente, una intervenció de barri des de la cultura en el barri de Santa Cruz, col·lectiu de barri de processos culturals comunitaris. Un dels líders de barri i culturals més significatius de Medellín i que també és professor en la mestria de Processos urbans i ambientals d’Urbam.

Sandra Maria Herrera, subdirectora administrativa i financera. Sapiencia, Agencia de Educación Superior de Medellín.

Un catàleg de catàlegs

juliol 29th, 2015 No Comments

Des del moment mateix de la seva fundació, un dels objectius del CCCB és oferir als visitants tot el coneixement sobre el món contemporani en suport textual, és a dir, en forma de les diferents publicacions que edita el centre: les col·leccions Breus, Dixit i Urbanitats, el material audiovisual o fora de col·lecció i, per suposat, els catàlegs.

Els catàlegs del CCCB són una mostra de la diversitat de temes que, des de fa 20 anys, estructuren la programació del centre. I són, també, una manera de recordar i recuperar aquelles exposicions que ja formen part de la nostra història i que de ben segur també formen part de la història cultural dels nostres visitants.

La cultura contemporània a l’abast

Si fem una ullada a les publicacions editades amb motiu de les exposicions, ens adonarem que bona part d’elles es poden agrupar segons les temàtiques que defineixen les línies de programació del centre. Per exemple, al CCCB hem parlat d’urbanisme, de ciutats i de la relació entre elles, el que nosaltres entenem La ciutat món: Barcelona-València-Palma, on es reflexionava sobre la Mediterrània; Atopia, on la ciutat era protagonista de diverses obres d’art contemporani; Local, local!, una diagnosi sobre les urbs després de la recuperació dels ajuntaments democràtics; Post-it City, sobre les ocupacions dels espais públics de les ciutats; La fundació de la ciutat. Mesopotàmia, Grècia i Roma, una reflexió sobre les primeres ciutats; o Barcelona-Madrid, un repàs a les relacions entre ambdues ciutats.

També la literatura amplificada és un dels temes que més hem tractat al centre i que forma part de la nostra línia de programació. Són molts els escriptors que han presentat els seus llibres a casa nostra i Kosmopolis. La Festa de la Literatura Amplificada, els hi dedica cada dos anys tot un festival. De fet, l’edició inaugural de Kosmopolis va néixer arran de l’exposició Cosmopolis. Borges y Buenos Aires. En aquests anys, hem organitzat exposicions sobre James Joyce, Franz Kafka, Pere Calders, Fernando Pessoa, Federico García Lorca, Roberto Bolaño, J.G. Ballard, Claudio Magris i W.G. Sebald, l’exposició que tot just acabem de tancar;  i també n’hem dedicat al còmic. Lamentablement, molts d’aquests catàlegs estan esgotats, però es poden consultar de manera gratuïta a l’Arxiu del CCCB.

Al CCCB també hem parlat de les relacions entre Orient i Occident: a l’exposició A la ciutat xinesa vam reflexionar sobre les transformacions de l’imperi; a Fantasies de l’harem i altres xahrazads vam mostrar la imatge de la dona oriental a través de relats i a Occident vist des d’Orient vam oferir la mirada de l’Orient islàmic sobre els europeus.

La galàxia audiovisual

Definim La galàxia audiovisual com un ecosistema en transformació, per això les exposicions del CCCB tenen un important component audiovisual. En aquest sentit, el cinema ha estat molt present en les exposicions del CCCB. Per exemple, el 1995, vam organitzar una exposició sobre El segle del cinema coincidint amb el seu centenari, i també hem dedicat un espai a La ciutat dels cineastes, al món secret de Buñuel, i a les correspondències fílmiques, i hem celebrat la creativitat dels mestres de l’animació Starewitch, Svankmajer i els germans Quay. L’exposició Món TV ens va permetre analitzar l’impacte de la televisió com a fenomen cultural, i el 2006 vam celebrar els cinc anys d’ Xcèntric i vam editar un catàleg que reunia 45 pel·lícules imprescindibles del cinema experimental.

La fotografia ha estat un altre dels temes presents al CCCB des dels inicis. Recordem, per exemple, la mostra sobre Brangulí. Barcelona 1909-1945, acompanyada d’un dels catàlegs més venuts del nostre fons; la dedicada a Gisèle Freund (el catàleg de la qual està esgotat); Arissa. L’ombra i el fotògraf, 1922-1936; que reunia les fotografies de l’exposició que recuperava l’obra d’aquest fotògraf de Sant Andreu; o els diversos catàlegs editats amb motiu de les mostres sobre fotografia contemporània africana.

Els conflictes actuals no podrien ser aliens a un centre de cultura contemporània. Per això hem dedicat algunes exposicions a parlar de les Fronteres o del desastre de Txernòbil (una mostra celebrada per commemorar el 20è aniversari de la catàstrofe); hem reflexionat sobre la guerra, sobre què significa viure la postguerra i sobre si és possible aventurar un futur per a les guerres (En guerra, 2004); vam dedicar una mostra a l’art i el poder en l’Europa dels dictadors, i el 2007 ens vam aturar en el racisme i l’apartheid en una exposició que duia per títol Apartheid. El mirall sud-africà. També la transició ha estat protagonista al CCCB, amb una exposició on donàvem veu a persones que havien viscut aquest procés des d’una perspectiva no històrica; i a Desaparecidos vam poder mostrar les imatges de Gervasio Sánchez sobre els desapareguts en els conflictes bèl·lics.

Finalment, la cultura popular també ha estat protagonista al CCCB des de diverses vessants: hem parlat de la cultura porqueria i dels Quinquis dels 80, de la propaganda de guerra i d’un cotxe mític, el Pegaso Z-102, i hem recuperat la memòria del Paral·lel.

Tot això, i molt més, es pot recuperar a l’Arxiu CCCB, on s’hi troben més de 10.000 referències audiovisuals (entrevistes, debats, festivals, reportatges d’exposicions, etc.) i on també es poden consultar els 120 catàlegs que formen part del fons del CCCB.

Amor en punt de fuga. Les gandules es posen romàntiques

juliol 24th, 2015 No Comments

Nacho Moreno, programador de Gandules’15, ens explica de què tracta Gandules’15 i repassa breument l’aportació de cada film a la temàtica global del cicle: l’amor en totes les seves formes.

De què va, segons el meu punt de vista, Gandules 2015?

Primer va de la passió, la passió amorosa. Totes les pel·lícules tracten sobre conflictes amorosos, sobre passions sensuals i sobre desitjos sexuals, alguns subliminats i altres duts fins les seves últimes conseqüències. Les pel·lícules també han estat escollides com un acte d’amor.

Fotograma de “Muchachas de uniforme”

És també un cicle de cinema sobre la passió amorosa que sap que és diversa. Hi ha quatre pel·lícules de temàtiques LGTB, una poliamorosa i en dues de les heterosexuals la protagonista és una dona que no és jove. És també diversa en forma, ja que hi ha una pel·lícula muda, una altra de clàssica, un parell de drames i un parell de comèdies, i hi ha tres pel·lícules realment fosques. També cal destacar que és diversa en origen, ja que la pel·lícula japonesa està basada en un manga estrafolari i la clàssica en una novel·lassa de Lloyd C. Douglas, i n’hi ha d’altres que beuen del videoclip o les teories de Judith Butler.

És un cicle on es para atenció a les circumstàncies socials que envolten a la passió amorosa, des de l’homofòbia al capitalisme, passant pel neocolonialisme i el turisme sexual. És a dir, una de les idees que hi ha darrere del cicle és que la flama de l’amor no s’encén en el buit.

També, i això és important, és un cicle divertit i assequible. He estat pensant molt sobre les pelis i he descobert que malgrat que són molt interessants i desconegudes, no són grans obres mestres (la de Fassbinder, per exemple, no és la GRAN obra de Fassbinder), però són pel·lícules que parlen de manera diferent de l’amor i que funcionaran a la perfecció en les caloroses nits d’estiu. De fet, el cicle em recorda a aquests relats que regalen en els diaris a l’estiu o a aquella novel·la que portes tot l’any volent llegir i que te la baixes tots els dies a la platja.

Amor en punt de fuga

Bed and Sofa és una pel·lícula russa, poliamorosa i muda, rodada en el Moscou revolucionari, on el trio protagonista estableix una relació dialèctica: una fa de tesi, l’altre d’antítesi i l’altre de síntesi.

Entre l’impetuosa història romàntica lèsbica i la pel·lícula lleument antifeixista, entre la revolta d’internat femení i l’estricta educació prussiana, Muchachas en uniforme construeix un relat romàntic, sonàmbul i nostàlgic per la pèrdua de les llibertats sexuals d’una Alemanya que s’abalançava al nazisme.

Fotograma d’ “Obsesión”

Obsesión és una de les pel·lícules més descabellades del creador del melodrama clàssic, Douglas Sirk, qui vorejant els serials femenins i la seva pornografia sentimental s’endinsa en un món de sectes religioses, malalties terribles i presències fantasmals.

Fassbinder crea en La ley del más fuerte una història d’amor gai on l’homosexualitat es dóna per suposada i on el motor del conflicte no és sentimental sinó social: la lluita i l’explotació d’una classe per una altra. La pel·lícula, que aquest 2015 fa 40 anys, manté tota la seva frescor i vigència.

L’actual dictadura mediàtica de la joventut amaga la passió de la mitjana edat, per això la xilena Gloria i la seva extraordinària actriu principal, Paulina García, ens descobreixen amb espontaneïtat, humanitat i gosadia que els conflictes sentimentals no són exclusius dels de vint-i-tants.

La passió adolescent i la pèrdua de la virginitat com a ritual de pas és un dels grans temes del cinema de l’estiu, però en pel·lícules grolleres com American Pie aquests elements acaben construint la sexualitat femenina com quelcom voraç i monstruós. Amb Ain’t No Tomorrows, la directora japonesa Tanada Yuki dóna la volta a aquesta situació en un dels relats més ferotges, estranys i sincers de l’erotisme masculí adolescent.

Les millors històries d’amor són les històries menors que, entretallades, s’expliquen entre xiuxiueigs. Weekend té precisament aquest to: uns nois es coneixen un cap de setmana, fumen, beuen, follen i s’expliquen parts de la seva vida. Entre tant de xiuxiueig, la pel·lícula no renuncia a reflectir a crits els insults i l’homofòbia de les societats formalment igualitàries.

Fotograma de “Paraíso: amor”

A But I’m a Cheerleader, una animadora interpretada per la genial Natasha Lyonne és internada per la seva família en un centre de reeducació d’homosexuals, on aprendrà el que Judith Butler anomena “la matriu heterosexual”, és a dir, el repertori d’actes que repetits infinitament formen l’heterosexualitat. En un ambient tan poc procliu troba l’amor en una deliciosa i intel·ligent comèdia pop queer.

Paradise Liebe és una història brutal sobre les aventures de Teresa, una austríaca de mitjana edat que visita durant les vacances les platges de Kenia per quedar atrapada en una espiral de turisme sexual i de relacions neocolonials. La pel·lícula es mou entre la bellesa de la postal, la humanitat a l’hora de retratar el cos i les necessitats de la seva protagonista i l’extremada cruesa de l’explotació sexual.

Gandules’15 Gas Natural Fenosa es podrà veure al Pati de les Dones del 4 al 21 d’agost. Més informació en aquest enllaç: http://www.cccb.org/ca/marc/fitxa/gandules15-gas-natural-fenosa/217248

«...910111213...203040...»