Totes les cartes

juliol 23rd, 2015 No Comments

Una exposició  no només és un “lloc”; les diverses formes que agafa un projecte quan es materialitza al llarg del seu recorregut expositiu, quan es presenta al CCCB i a les seus itinerants que l’acullen, sinó que també és el que queda en cada un dels visitants, el que els commou, el que se n’apropien  i reformulen.

Ara fa poc es van projectar a la Filmoteca de Catalunya els treballs que han dut a terme els alumnes del programa pedagògic de Cinema en Curs. Entre ells  els trenta minuts de correspondències fílmiques  “Des dels nostres barris” que han filmat els alumnes de 3r d’ESO del col·legi Montserrat, del barri d’Orcasitas a Madrid, i alumnes del mateix curs de l’institut Bellvitge, de l’Hospitalet de Llobregat. Trenta minuts de Cinema en majúscules a través dels quals els alumnes ens fan un retrat colpidor de la morfologia d’aquests dos barris obrers, retraten la gent que hi viu i en sintetitzen la seva història col·lectiva. Us els recomano: són francament excepcionals.

Són trenta minuts de cartes que continuen i fan créixer  la quarantena de vídeo- cartes inicials proposades  per Víctor  Erice i Abbas Kiarostami; Isaki Lacuesta i Naomi Kawase; Jaime Rosales i Wang Bing; Albert Serra i Lisandro Alonso; José Luis Guerín i Jonas Mekas, i Fernando Eimbcke i So Yong Kim en el projecte Totes les Cartes, de 2011.

Quatre anys després de la seva presentació, la proposta de l’exposició continua viva, no només a través de les vuit itineràncies que han permès presentar el projecte a Madrid, Mèxic, Buenos Aires, Seül, Berlin i Istanbul, i del DVD que es va editar per Cameo, sinó també en la seva projecció en els més de 32 festivals de cinema de tot el món.

Però potser el més emocionant, per damunt de l’èxit de recepció, el que fa que el projecte adquireixi tot el seu sentit, és  poder resseguir-ne les  traces més o menys difoses en la mirada extraordinària d’aquests alumnes d’Orcasitas i de Bellvitge.

La llista musical més romàntica de l’estiu

juliol 15th, 2015 No Comments

Diuen que la primavera la sang altera i que a l’estiu toca cuca viu. Aquests mesos centrals de l’any, amb el caloret, les vacances, totes les hores del dia per gaudir-les, són també els de les aventures i el de l’amor. Per això la programació de Gandules – Gas Natural Fenosa d’enguany porta per títol “Amor en punt de fuga”. Al llarg de tres setmanes, projectarem pel·lícules amb l’amor com a protagonista. L’amor heterosexual, l’amor homosexual, l’amor reprimit o l’amor explosiu.

I com l’amor també es el protagonista de les cançons de la nostra vida, hem decidit crear una llista musical amb aquells temes que, per un motiu o un altre, ens remeten a l’amor o a l’enamorament. I hem demanat a diversos experts en música que comencin aquesta llista amb els seus temes preferits.

Albert Salinas, Wooky, co-director del festival Lapsus, recomana Strange Emotion, de Jessy Lanz, inclosa a l’àbum Pull My Hair Back [Hyperdub, 2013]

YouTube Preview Image

Escullo aquesta cançó perquè des del meu punt de vista defineix molt clarament la incertesa d’aquell sentiment que creix dins de qui s’enamora, un seguit d’emocions estranyes que un no té massa clar si rebutjar o rebre amb els braços oberts. En definitiva, la dificultat de desxifrar si el que comences a sentir és amor de debò o senzillament un miratge.

Ingrid Guardiola, coordinadora del cicle BCNmp7, recomana tres cançons:

I put a spell on you és una cançó escrita per Screamin’ Jay Hawkins i versionada gairebé per tothom. És una cançó al servei de l’erotisme salvatge i la bogeria revitalitzant. Els que la van fer seva a posteriori li van donar una gravetat que no hi era en la versió original.

Ne me quitte pas de Jacques Brel és la humiliació de l’amor més bella. “Deixa’m ser l’ombra de la teva ombra, l’ombra de la teva mà, l’ombra del teu gos”, declama Brel entre suors, llàgrimes i saliva, buscant el drama en els seus humors, hipnotitzant el públic i la càmera de televisió amb el seu rostre desencaixat.

Mickey Baker era el professor de Sylvia Robinson i junts van formar la banda i el segell Mickey & Sylvia, tot i que quan una escolta temes com dearest només es pot imaginar amor entre els dos, amor pur. És una cançó senzilla sobre l’amor de parella i sobre l’envellir junts malgrat el pas del temps.

Miqui Otero, co-director del festival Primera Persona, tria If this is love I’d rather be lonely, de The Precisions. 

YouTube Preview Image

Tots ens posem melodramàtics, i també ridículs, quan parlem d’amor, no? Doncs fem-ho en gran: amb tornada, violins amagats als racons i grans trompetes. I sent molt, però que molt boques. Volent cantar sobre l’amor i fent-ho sobre el desamor. És a dir: si això és amor, caram, preferiria estar sol!

Mery Cuesta, programadora de la sessió “Metal·lúrgies” de BCNmp7 tria dues cançons:

24 hours from Tulsa, de Gene Pitney.

Estimada: em trobava a només 24 hores de casa, em vaig aturar a prendre un cafè, em vaig enamorar de la cambrera de la benzinera, i espera’m asseguda. Increïble i sorprenent trama la del pare de família que ho deixa tot per un amor fugaç de carretera en la dolça veu d’un dels crooners més significatius dels 60, que rubrica el tema a manera de confessió: “Així que no tornaré a casa mai, mai… més”.

Johnny, remember me, de Johnny Leyton

Hi ha poques cançons que representin de manera més romàntica una història d’amor amb fantasma. El 1961, John Leyton es posava en la pell d’un home que va perdre la seva estimada, però que de vegades segueix escoltant la seva veu sobrenatural dient-li des del més enllà: “Johnny, recorda’m…”. Una producció crepuscular amb el segell del singular productor Joe Meek: reverbs, ectoplasmes i cors fantasmals.

Joan S. Luna, periodista musical i programador de la sessió “Metal·lúrgies” de BCNmp7 tria tres cançons: Our song, de The XX; Skinny love, de Bon Iver, i  The One I love, de REM, en la versió de Sufjan Stevens

YouTube Preview Image

El cert és que em sorprèn que, a l’hora de triar tres cançons d’amor me’n vinguin poques al cap, al menys pel que fa en el sentit més eufòric del concepte “estimar”. Diguem que connecto molt més amb la cara més melancòlica de l’amor (i del desamor, esclar). He preferit seleccionar tres temes que mantenen un esperit semblant i que transmetin un sentiment molt concret davant l’amor. Aquestes tres cançons podrien semblar tristes –de fet, ho són-, però no era l’amor quelcom molt complicat i complex?

Sergio Silva, director del festival Emergència!, tria dues cançons:

YouTube Preview Image

Bad things, de Tricky, inclosa en l’àlbum Premillenium Tension

Per què dir-li amor quan el que supura aquesta cançó és sexe?
Tricky sempre ha estat l’exemple escenificat del sexe sense amor, brut i fosc que posa imatges als teus somnis prohibits.

Gene Clark, de Teenage Fanclub, dins l’àlbum Thirteen

Aquell hivern del 97 va ser especialment dur… el fred i la pluja van estar presents gairebé cada dia. Mentrestant, la bobina dreta del casset finiquitava els últims centímetres de música. Era el moment de rebobinar i posar aquella cançó que tant em recordava a ella.

Tot i que els anys han passat, sempre li estaré agraït per tenir el valor de dir-me aquella frase lapidària. Gràcies a ella, no només vaig canviar el rumb de la meva vida, sinó que a més vaig trobar la persona que durants tants anys m’ha aguantat i a la que tant estimo.

I tu, quina cançó triaries? Comparteix-la amb nosaltres a les xarxes socials amb l’etiqueta #gandules15 i entre tots farem la llista més romàntica de l’estiu, que es podrà escoltar cada dia abans de la projecció i també a Spotify: Amor en punt de fuga – Gandules Gas Natural Fenosa.

El web del CCCB es renova

juliol 9th, 2015 No Comments

El mes de gener del 2013 em vaig convertir en la responsable del web del CCCB. Una tasca engrescadora i aterridora a la vegada que vaig assumir, això sí, amb molta il·lusió. No sóc una nadiua digital i per executar amb garanties aquesta nova empresa, calia que m’envoltés de persones que coneguessin l’entorn digital i em poguessin ajudar a l’hora de prendre decisions sobre aquest nou àmbit de la meva responsabilitat professional.

No vaig dubtar gens a formar el Consell Web del CCCB  -un grup de treball transversal, fluid, eficaç i alegre-, ni tampoc sobre qui l’havia d’integrar: la Sònia Aran, la Lucia Calvo, la Maria Farràs i l’Edgar Riu.

Home antiga

El primer que vam fer tots cinc va ser analitzar el web del CCCB. És imprescindible comptar amb una diagnosi abans de prendre cap decisió. El web, cal dir-ho ara i aquí, va ser impulsat per la nostra companya Teresa Roig i s’ha convertit en una eina operativa i molt ben valorada des del 2007 fins avui, quan ens animem a presentar-ne la renovació.

Ja en les primeres sessions de treball ens vam adonar de seguida que el web necessitava moltes millores. El món digital és tan supersònic que sis anys són una eternitat. Però el que havien de ser mers canvis ben aviat es va convertir en un evidència contundent: en necessitàvem una de nova.

Tot esmicolant, disseccionant i desconstruint l’arquitectura del web del CCCB, vam anar dibuixant una arquitectura paral·lela que s’adeia molt més a les noves necessitats. Però aquesta nova estructura havia de respondre a uns objectius. I aquesta va ser la primera fita que ens vam marcar.

Per què volíem renovar el web i quines finalitats desitjàvem cobrir? La resposta la vam obtenir després d’hores de feina i es pot resumir en els quatre punts següents:

1. Augment de les visites (virtuals i presencials) al CCCB. Per assolir-ho havíem de millorar l’arquitectura del web, interrelacionar-ne molt més els continguts, simplificar i clarificar la informació de servei, millorar el seu posicionament i presentar un disseny adaptatiu a tots els dispositius mòbils.

2. Potenciar els continguts propis reconvertint un web-agenda en un web que donés més visibilitat als diferents tipus de continguts i que revaloritzés l’arxiu.

3. Millora de la imatge corporativa i de la transparència del web CCCB simplificant els textos corporatius, unificant els canals de contacte amb el públic i creant una imatge unitària, senzilla i clara, a partir del nou logotip del CCCB.

4. Augment dels ingressos del CCCB mitjançant l’increment i la visibilització de la venda online d’entrades, l’increment dels Amics CCCB i l’increment i la visibilització del lloguer dels espais del CCCB.

Teníem el què i el perquè de la renovació del web. Ara ens calia establir el full de ruta. En primer lloc necessitàvem la complicitat de la direcció, que vam trobar immediatament en l’aleshores director del centre, Marçal Sintes, i la sotsdirectora, Elisenda Poch. Va ser l’Elisenda qui va donar prioritat absoluta al projecte, qui va posar a la nostra disposició l’equip de Sistemes, amb en Gerard Bel al capdavant, i qui hi va assignar un pressupost idoni.

Home nova

Els fonaments estaven assentats i segurs, i ja podíem començar a construir l’edifici a sobre. Era el moment, també, de contractar bons professionals externs que ens garantissin els resultats que buscàvem. Va ser així com ens vam decantar per l’equip de dissenyadors DOMO-A, l’empresa LaMagnética perquè fes una analítica SEO i garantís el bon posicionament de la nova web als cercadors, com ara Google, i, finalment, l’empresa d’usabilitat Estudio Torres Burriel que havia de garantir que les decisions preses facilitessin la navegació dels usuaris pel web.

Darrere la seva feina s’iniciava l’adequació del gestor de continguts. Començar de zero amb un nou gestor estava fora del nostre pressupost, però sí que era necessari adaptar a la nova arquitectura el  gestor creat el 2007 per l’empresa Inte. I aquest ajust programàtic l’ha dut a terme l’empresa Sonicon de la mà de l’Adrià Vila i el David Berruezo.

Mentrestant, el dia a dia dins del CCCB l’han capitanejat l’Iñaki Sainz, nou cap de Sistemes del Centre, escortat per Edgar Riu i la Lucia Calvo, els webmasters del projecte. Més endavant la Rosa Puig ha agafat el comandament dels textos estàtics del web i ha substituït la Lucia, de baixa per maternitat.

Dos anys i mig després d’assumir el repte del web del CCCB, la seva renovació és una realitat. El projecte ja és un fet i, per tant, ja no pertany als qui n’hem estat guies i mentors. Ara el relleu l’agafa tot l’equip del Centre, que és qui n’ha de tenir cura.

Però el web del CCCB, sobretot, pertany al usuaris. Aquesta renovació ha de facilitar la navegació i la cerca de continguts. Ha de destacar la informació d’agenda i de servei. Ha de ser més clara, més gràfica, més relacional, més transparent. I ha de ser un web responsive que es pugui consultar des de qualsevol dispositiu mòbil. En definitiva, ha de ser l’instrument que permeti que el CCCB continuï sent un referent dels centres culturals del segle XXI a Barcelona, Catalunya i el món.

Mònica Muñoz-Castanyer és la Cap del servei de Premsa i Web.

El CCCB en gira!

juny 5th, 2015 No Comments

El CCCB és bàsicament un productor de continguts, de coneixement. Crear una xarxa d’interlocutors reconeguts i de prestigi, innovadors, no només permet expandir aquest relat, sinó que l’avala i li dóna solidesa.  Consolida els projectes en el panorama cultural nacional i internacional presentant-los a altres audiències.

Big Bang Data. CCCB © Gunnar Knechtel Photography, 2014

Big Bang Data. CCCB © Gunnar Knechtel Photography, 2014

Crear una xarxa de treball amb altres institucions, a més a més, ens permet avançar en la reflexió sobre les maneres de crear, produir i distribuir aquest coneixement. Les itineràncies ens permeten fer-ho, allargant la vida dels projectes en el temps i fent-los evolucionar al seu pas per les diferents seus col·laboradores: implicant nous experts, noves comunitats, i buscant noves formalitzacions. En definitiva permet que els projectes s’enriqueixin i evolucionin.

Però treballar en col·laboració amb altres institucions, presentar els projectes fora del CCCB, sobretot possibilita experimentar amb noves audiències, amb noves comunitats físiques i virtuals. Una exposició com la de Big Bang Data  per exemple, que va ser un èxit de públic a Barcelona amb més de 60.000 visitants, ha doblat el seu públic després de passar per l’Espacio Fundación Telefónica de Madrid. Pasolini Roma que va ser visitat per 42.000 persones al CCCB, ha acabat tenint més de 150.000 visitants al llarg de la itinerància internacional. Arxiu Bolaño (que està a punt de tancar les seves portes a La Casa del Lector) haurà estat vista per prop de 100.000 persones després del seu pas per Barcelona, Buenos Aires i Madrid.

Una prova de la centralitat dels temes abordats pel CCCB  i  de la normalització d’aquest nou model de treball en col·laboració, és que les itineràncies han crescut de forma exponencial.  Només en els dos propers mesos d’estiu (juny i juliol del 2015) es presentaran vuit propostes fora del CCCB:

Sis exposicions que viatjaran per tot el món i difondran el nom del CCCB, donant a conèixer no només la programació expositiva, sinó també les mateixes activitats del centre.

Per saber-ne més d’aquesta programació fora del CCCB: http://www.cccb.org/ca/cccb-tambe-a.

Carlota Broggi és Responsable d’itineràncies al Departament d’exposicions del CCCB.

L’habitatge és el tema

juny 3rd, 2015 No Comments

Cal admetre-ho; hi ha un elefant a l’habitació. No podem trigar més a repensar la qüestió de l’habitatge. En ella hi resideixen bona part dels nostres mals. En les darreres dècades, les ciutats han estat fent grans esforços per embellir el seu espai públic, però han deixat l’espai domèstic en mans del mercat. Si alguna cosa ens ha ensenyat la crisi immobiliària i financera, és que l’habitatge és massa important com per cedir-lo en exclusiva a experts, a representants o a intermediaris. Tant com el carrer, la casa és una matèria col·lectiva. Aquest és el punt de partida de l’exposició «Pis(o) Pilot(o)», que es podrà veure alhora al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i al Museu d’Antioquia de Medellín.

Quan les ciutats desatenen el dret a l’habitatge, són menys justes i sostenibles. La manca d’accés a una llar adient i ben emplaçada no afecta només als més desafavorits; perjudica el conjunt de la societat. La distància entre el domicili i la feina comporta costos col·lectius en matèria energètica, ecològica, d’infraestructures o de productivitat. L’habitatge és la base de drets tan fonamentals com el vot, la sanitat o l’educació. És un dels principals motors de l’economia i suposa la major despesa de les famílies al llarg de la seva vida. Els països on els joves troben més dificultats per emancipar-se són menys innovadors. La mala gestió de l’habitatge incideix en la salut, en la natalitat o, fins i tot, en el grau d’indiferència que pateixen les nostres democràcies. Amenaça, en definitiva, la convivència i la supervivència del fet urbà.

La bona notícia és que l’habitatge ofereix moltes oportunitats per afrontar els reptes econòmics, ecològics i polítics que ens planteja el futur immediat. Cal abordar-la des d’una lògica transversal i col·lectiva que li doni valor com a instrument de democratització de la ciutat. «Pis(o) Pilot(o)» mostra solucions habitaculars molt diverses, fins i tot contraposades, que provenen de la recerca acadèmica, de l’Administració Pública o de la societat civil. La seva aplicació encara no és hegemònica, però tenen el valor d’haver estat posades en pràctica i de provar la seva viabilitat. En definitiva, demostren que una ciutat més acollidora és possible. I que no tan sols és possible, sinó que ja és aquí.

David Bravo és arquitecte i un dels comissaris de «Pis(o) Pilot(o)» (del 3 de juny al 25 d’octubre de 2015).